dilluns, 29 de juny de 2015

Trencant tots els esquemes possibles

Anna Hierro, ahir al vespre a la sala Hiroshima - Foto Edu Pérez.

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC
Hiroshima, Barcelona
28 de juny de 2015

Ensemble Topogràfic és un projecte en constant transformació. Un col·lectiu multidisciplinari que ha donat forma a un discurs únic i singular a partir de llenguatges com la música, el so, la dansa o la improvisació, i que ha fet del moviment una de les seves raons de ser. Per això el seu repertori es troba en permanent mutació tant a nivell sonor com escènic, i per això cada actuació que ofereixen esdevé un pas endavant respecte a l’anterior. La d’ahir suposava la presentació oficial a Barcelona del seu disc de debut homònim, editat a principis d’aquest mateix any per Cydonia Records. Una ocasió especial que el combo de les Terres de l’Ebre va celebrar trencant una vegada més tots els esquemes possibles.

D’entrada, va sorprendre el format amb què van interpretar “Boira”, la primera de les dues construccions sòniques que integren l’àlbum -en el seu cas, parlar de peces musicals seria com reduir la Sagrada Família a la categoria de capella-. A banda i banda de l’escenari, Andreu Garcia i Carlos Martorell, a les guitarres i als aparells electrònics respectivament. A la part central, en canvi, ni rastre d’Anna Hierro, tercer component i element més visible de l’engranatge. Al seu lloc hi havia cinc ballarines que traçarien cinc itineraris diferenciats però complementaris. Cinc coreografies no establertes prèviament, i tan lliures com un discurs sonor que, novament, era fruit de la improvisació i no pas de cap partitura. Encara amb “Boira” com a marc de fons, les cinc convidades van abandonar l’escenari tot deixant pas a Hierro, que va marcar el ritme a cops de timbal i va cantar onomatopeies sobre capes i més capes de distorsió, feedback i overdrive.

Tot plegat havia estat el preludi d’un clímax iniciat durant els primers compassos de “Sediment”, amb Hierro ballant arreu de la sala, propulsada pel so i a la vegada modelant-lo per mitjà d’un sensor de moviment. Tot això, mentre Garcia i Martorell enllaçaven el post-rock amb l’electrònica de laboratori i els traços orgànics d’una guitarra espanyola en fase terminal. La mateixa que Hierro acabaria rascant durant un crescendo final d’allò més revelador. Novament, capes i més capes de soroll en expansió. I els dits de Garcia esquitxant de sang la seva guitarra elèctrica, gràfica representació de la intensitat assolida sobre el terreny.

PARAL·LELISMES
La presentació oficial d’“Ensemble Topogràfic”, el disc, s’havia d’haver dut a terme dos mesos enrere en un altre espai de la Ciutat Comtal, però un imprevist d’última hora va obligar el trio a cancel·lar l’esdeveniment i trobar un emplaçament alternatiu. Un contratemps que finalment es resoldria a les instal·lacions d’Hiroshima. Un espai artístic multidisciplinari, de vocació avantguardista i arriscada, valors que comparteix plenament amb els protagonistes de la vetllada. Però els paral·lelismes no s’acaben aquí. De la mateixa manera que el d’Ensemble Topogràfic, el d’Hiroshima està cridat a ser un d’aquells noms que marquin la diferència a la Barcelona contemporània. Un equipament que pot emmirallar-se en projectes europeus de referència i que per fi obre les portes a propostes fins ara orfes d’espais d’exhibició en condicions a casa nostra. Benvingut sigui.


Originalment publicat a Brubaker.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada