dilluns, 6 de juliol de 2015

90 aniversari de Bill Haley

Bill Haley.
Dies enrere vaig estar buscant a la xarxa documentació sobre el concert que Bill Haley & His Comets van oferir el 1958 al Palau d'Esports de Barcelona. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que amb prou feina hi havia quatre dades (ni tan sols vaig poder trobar una fotografia del cantant a l'aeroport del Prat, que recordo haver vist anys enrere en un suplement de La Vanguardia). Símptoma inequívoc de la desmemòria imperant en aquest país nostre, però també d'aquella obscuritat que encara a data d'avui envolta la figura de qui va revolucionar el firmament musical amb "(We're Gonna) Rock Around the Clock", considerat per moltes veus autoritzades com el punt de partida oficial del rock'n'roll.

Bill Haley va néixer tal dia com avui de fa 90 anys -6 de juliol de 1925- a la localitat de Highland Park, Michigan. Després de picar pedra en circuits com el country & western, va esdevenir l'instigador involuntari de la revolució musical més important del segle passat. La qual cosa li va assegurar un lloc en la història i una trajectòria de llarga durada, però no pas l'acceptació global i transversal que mereixia el conjunt de la seva obra -Haley seguiria fent discos més enllà de la dècada dels 50 i fins ben entrats els 70, però mai més va assolir les quotes de popularitat de "Rock Around the Clock"-. Tot plegat es pot atribuir a molts factors, essent els més evidents la seva edat -deu anys més gran que Elvis Presley, per exemple- o, sobretot, el difícil encaix del seu discurs en aquell nou món que s'havia obert pas precisament a partir d'una de les seves cançons.

Pràcticament al mateix temps que Haley lliurava "Rock Around the Clock", Presley enregistrava "That's All Right", s'inventava el que algú batejaria com a rockabilly i de passada posava la primera pedra del que serien les bandes de rock. Un format dominat per les guitarres i on els instruments de vent -com el saxofon que sempre va tenir un protagonisme especial als discos dels Comets- passaven a un segon terme. Haley i la seva banda havien esdevingut el nexe indiscutible entre una primera meitat de segle dominada pels metalls de les big bands o de les formacions dedicades al jump blues, i una segona meitat on manava el més immediat format guitarra-baix-bateria. Irònicament, la mateixa revolució que ells havien provocat seria la que en un tres i no res els deixaria obsolets de cara al mainstream.

No es pot parlar tampoc d'una davallada a l'infern. Malgrat els canvis de formació i el fet de no trobar-se a l'ull de l'huracà, Bill Haley & His Comets seguirien girant i enregistrant discos, amb gran acceptació en circuits especialitzats. Aquesta acceptació seria especialment notable al Regne Unit, on Haley -juntament amb altres tòtems com Chuck Berry o Little Richard- es va beneficiar a principis dels 70 d'un renovat interès pels pioners del rock. De fet, cap al final de la seva trajectòria, bona part dels músics que integraven The Comets eren britànics. I el 1979 van arribar a actuar per a la Reina d'Anglaterra -la filmació es troba a Youtube i mostra el bon estat de forma en què es trobava el nord-americà durant els seus últims anys de vida-. Malauradament, Haley moriria dos anys més tard al seu domicili de Harlingen, Texas.

Costa d'imaginar com li haurien anat les coses d'haver seguit viu, si l'aparició de bandes d'estètica fifties com Stray Cats o The Polecats hauria jugat a favor seu. En qualsevol cas, la seva influència ressonaria ben forta en corrents com el neoswing dels 90 -especialment entre les bandes més solvents del gènere, cas de Royal Crown Revue o la Brian Setzer Orchestra-. La seva biografia, la seva obra i el drama personal que s'amaga darrere d'un repertori vital com pocs -va morir sol a casa seva, d'un atac de cor, després d'una llarga lluita contra l'alcoholisme-, són tan dignes d'un guió cinematogràfic com la seva música ho és de tota reivindicació possible. I sobre aquell concert a Barcelona, estaria bé que algú el documentés amb pèls i senyals. Sigui com sigui i sigui on sigui, desitgem-li el millor 90 aniversari possible. See you later alligator!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada