diumenge, 12 de juliol de 2015

Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015
Parc del Fòrum, Barcelona
11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada