diumenge, 5 de juliol de 2015

El misteri es manté intacte

BOB DYLAN
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona
4 de juliol de 2015

A aquestes alçades, poder escoltar Bob Dylan en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina. Parlem d'un referent de ple dret de la cultura universal. D'una de les entitats que han definit la música contemporània tal i com la coneixem i han deixat empremta en la història de la humanitat. D'una figura que s'estudiarà amb el pas dels segles tal i com ara s'estudien les de Mozart o el propi Miquel Àngel. El seu darrer treball, "Shadows in the Night" (2015), recull d'estàndards interpretats al seu moment per Frank Sinatra, s'ha contemplat com una reivindicació per part de Dylan d'unes arrels que pocs li suposaven, però el seu significat adquireix una altra dimensió sobre el terreny. Ahir a la nit, enllaçant "Tangled Up in Blue" amb "Full Moon and Empty Arms" i programant "Blowin' in the Wind" immediatament després d'"Autumn Leaves", Dylan contextualitzava la seva obra més enllà dels cànons del pop i el rock per a situar-la com a mínim a la mateixa alçada que la de qualsevol tòtem musical del segle XX i de més enllà.

Primer detall a tenir en compte: el repertori. De les vint peces interpretades, tan sols cinc eren anteriors a l'any 2000. La qual cosa diu molt de qui en menys de deu anys -concretament, els sis que separen el seu debut homònim (1962) de les gravacions posteriorment recollides a "The Basement Tapes" (1975)- havia alterat el curs de la música pop com a mínim en dues ocasions, i més encara si tenim en compte que una d'aquestes cinc peces, "Love Sick", és la que enceta "Time Out of Mind" (1997) -el disc que va donar el tret de sortida del període creatiu més fèrtil de Dylan des de la segona meitat dels 70-. No és la primera vegada que Dylan centra els seus directes en el present més immediat i obvia (gairebé) tota la resta. Ho va fer durant el tram inicial de la seva conversió al cristianisme, i ara ho fa amb aquesta etapa de maduresa que obria el citat "Time Out of Mind" i que s'acabaria de destapar amb títols tan majúsculs com "Love and Theft" (2001) o "Tempest" (2012), l'àlbum més visitat la nit passada -sis temes en va arribar a interpretar-.

Ho insinuava Todd Haynes a la metafòrica "I'm not There" (2007): de Dylan tan sols n'hi ha un, però el gruix de la seva obra equival gairebé a la suma de moltíssimes trajectòries diferents. Del prodigi folk del Greenwich Village al cristià renascut que cantava al Senyor en plena era punk i New Wave -la qual cosa resultava a la pràctica molt més punk que cridar consignes i lluir imperdibles-, passant pel hipster passat de voltes dels 60, el pioner del country-rock o, més recentment, el líder d'una d'aquelles bandes nord-americanes de bar per a les quals sembla no existir el factor temps. Dit això, si prenem "Time Out of Mind" com a punt de partida i obviem que el seu autor té 74 anys, el Dylan madur no deixa de ser un contemporani de Ryan Adams, Wilco, Drive-By Truckers i tants altres noms capitals del que es coneix com a so Americana -que, de passada, es deuen al Dylan dels 60 i dels 70-. En aquest sentit, el que va fer ahir Bob Dylan va ser repassar tota la seva discografia i afegir-hi algunes versions de Sinatra ("Full Moon and Empty Arms"), Yves Montand ("Autumn Leaves") i... el Dylan dels 60 i els 70.


EL SET LIST
Va començar posant la directa, amb un "Things Have Changed" gairebé tan estripat com aquell "She Belongs to Me" que celebra enguany les seves noces d'or. "Beyond Here Lies Nothin'" "Workingman's Blues #2" van deixar pas a la disbauxa de "Duquesne Whistle" i a la perla més obscura de la nit, "Waiting for You" -peça inclosa només a la banda sonora de "Divine Secret of the Ya Ya Sisterhood" (2000)-. "Pay in Blood" va revelar com sonaran els Rolling Stones el dia que Mick Jagger assumeixi l'edat que té. "Tangled up in Blue", amb intro de guitarra à la "Desolation Row", i la citada "Full Moon and Empty Arms", van conduir a un descans que pocs s'esperaven i que part de la platea va atribuir a l'avançada edat de Dylan. És possible que no els manqui raó, però cal tenir en compte que aquesta mena d'aturades eren i segueixen essent freqüents en entorns com el del jazz o el dels crooners a qui el nord-americà ret homenatge ara mateix. Com a mostres, la tènue il·luminació de l'escenari o el fet que Dylan s'estalviés rascar cap guitarra per a alternar-se entre el posat crepuscular, a peu dret davant del micròfon, i el piano des del qual va dirigir part del repertori.

Les pantanoses essències de "High Water (for Charley Patton)" van encetar una segona part on va baixar el tempo però va augmentar la intensitat. "Simple Twist of Fate" va resultar irreconeixible si bé va sonar tan amarga com el primer dia. "Early Roman Kings" va destil·lar les formes més pures i indomables del blues, tot un contrast amb la tensa majestuositat de "Forgetful Heart". "Spirit in the Water" va tenir gust de bar dels d'abans, i "Scarlet Town", "Soon After Midnight" i "Long and Wasted Years" van exercir com a preludi d'una sobèrbia "Autumn Leaves". Ja durant la tanda de bisos, "Blowin' in the Wind" va despullar-se de tota traça folk per a esdevenir un monument a tota la tradició musical nord-americana. Menció a part es mereix la final "Love Sick", elevada per un punt de musculatura rockera, en ocasions reminiscent de "Like a Rolling Stone", en la que seria l'única concessió de Dylan a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. El misteri es manté intacte i Dylan segueix caminant per davant de la resta. Enorme.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada