diumenge, 19 de juliol de 2015

Entendre i respectar l'adversari

Puc entendre que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, faci un míting acompanyat d'una enorme bandera espanyola per fer veure que la té més grossa que Mariano Rajoy -la bandera-. També puc entendre que un PSOE en hores baixes, en ple procés sobiranista català i amb Podemos -i C's, no ens enganyem- prenent-li espai polític, es tregui de la màniga bolets com aquest federalisme que no es creuen ni ells -no se'l creuen ni ells perquè quan un dels seus, Pasqual Maragall, el va posar sobre la taula, els va faltar temps per a fer-li el llit-. El que no puc entendre és l'absoluta manca d'elegància d'algú que, com és el cas de Sánchez, aspira a presidir el govern espanyol.

Manca d'elegància, sí. La que va exhibir el secretari general del PSOE fa un parell de dies, quan va deixar anar un contundent "No dialogaré con independentistas". La frase ho deixa claríssim. L'única diferència entre Sánchez i Rajoy, més enllà de qui la tingui més grossa -la bandera-, són les sigles. La classe, les formes i l'actitud davant una problemàtica que no entenen ni volen entendre, és exactament la mateixa. Mirin, que Sánchez s'oposi a la independència de Catalunya i faci tot allò que es trobi a les seves mans per tal d'evitar-la, no tan sols és correcte i positiu. És necessari. Perquè així li reclama un electorat -el seu- amb un punt de vista tan legítim com el d'un altre electorat -el dels partits que defensen la independència- que és igual de respectable.

Per tant, ens trobem davant dues postures antagòniques però tan legítimes l'una com l'altra. I aquesta és la part més bonica de la democràcia, que consisteix a fer que dues parts ideològicament oposades s'entenguin i, a poder ser, es posin d'acord. No és fàcil, és clar, però per això resulta tan bonic. Perquè obliga a cada part a defensar les seves tesis amb arguments -i no, les banderes, els estatuts i les constitucions no són arguments; la llengua, la cultura, la identitat i l'economia, sí que ho són-, però sobretot a entendre i respectar l'adversari. Dit d'una altra manera, qui diu "No dialogaré con independentistas" -la frase, per cert, recorda molt allò de no dialogar amb terroristes- és tan demòcrata com qui es nega a parlar d'allò que no li interessa i no admet preguntes dels periodistes -sí, aquest és Rajoy-.

És així, escoltant l'adversari, esforçant-se per a entendre'l i buscant la manera d'acostar-s'hi, com dues postures diametralment oposades poden arribar a un punt intermedi que satisfaci ambdues parts -per exemple, un model federal que no sigui fruit de la improvisació sinó de la reflexió i el diàleg-. És evident que res de tot això té sentit en el si d'un partit com el PP, fundat pels hereus del franquisme. També és evident que Pedro Sánchez no ho acaba d'entendre, i que a aquestes alçades poca cosa més podem esperar d'un partit obsolet, caduc i amb l'arròs tan passat com el del PSOE. Però, personalment, jo sí que tinc l'esperança que ho entengui aquesta nova esquerra que vol liderar un hipotètic canvi a l'Estat Espanyol. Parlo de Podemos, un partit que realment aspira a representar l'altra Espanya. L'Espanya amb què el sobiranisme català s'ha d'entendre, es pot entendre i s'acabarà entenent, amb independència o sense.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada