dimarts, 4 d’agost de 2015

On vas de vacances?

Ha estat una de les preguntes que més he hagut de respondre durant les últimes setmanes. "On vas de vacances?" -o qualsevol de les seves variacions: "Quan marxes de vacances?", "Ja has començat les vacances?"... Fins i tot tinc coneguts que viuen a l'estranger i em pregunten quan els aniré a veure, com si agafar un avió fos anar al poble del costat-. I sempre l'he respost amb evasives. Perquè fa dos dies la meva resposta hauria pogut emmarcar-se en un context de relativa normalitat però ara, en plena recuperació econòmica -un concepte venut sense cap mena de vergonya pels mateixos que ens van vendre la famosa crisi-, em faria semblar un extraterrestre i m'obligaria a donar més explicacions de les que em ve de gust donar. Aquest agost no marxaré de vacances. No ho faré perquè no puc. I no puc perquè el meu volum de feina em permet afluixar una mica el ritme però no pas desconnectar totalment, però sobretot perquè malgrat aquest volum de feina -i malgrat la suposada recuperació- la meva economia personal segueix sota mínims.

El que em sap greu no és el fet de no poder marxar de vacances. Em dedico a un ofici -o a diversos oficis, que diuen que en aquests temps que corren cal ser polivalent- vinculat amb un àmbit que estimo, el de la cultura. Un sector que les ha vist de tots colors durant els darrers anys i per on, de moment, aquesta tan publicitada recuperació econòmica sembla passar de llarg. I que consti que no em queixo. Ningú m'ha obligat a fer la feina que faig, l'he triat perquè he volgut. Podria haver-me dedicat a qualsevol altra cosa, deprimir-me els diumenges a la tarda perquè l'endemà és dilluns (i toca anar a treballar), esperar durant dècades l'hora de jubilar-me (i així alliberar-me d'una feina que no m'omple ni m'agrada) i, això sí, fer unes bones vacances cada mes d'agost. Però, francament, prefereixo dedicar els meus esforços a una feina que em permet llevar-me cada dia sense plorar ni maleir els meus propis ossos, encara que això comporti una altra mena de sacrificis. Per tant, tampoc em sap greu no poder marxar de vacances per qüestions laborals i econòmiques.

El que em sap greu és la manera com se m'ha formulat constantment la pregunta de torn. Donant per fet que tothom marxarà de vacances aquest estiu pel mateix motiu que alguns demanen ara crèdits als mateixos bancs davant dels quals es manifestaven no fa pas tant. I amb un grau preocupant d'amnèsia: moltes de les persones que ara són incapaces d'entendre que un no marxi de vacances, són les mateixes per a qui fa ben poc semblava acabar-se el món -o, com a mínim, el compte corrent-. Les mateixes segons les quals calia mirar bé què es gastava i què es deixava de gastar. Les mateixes que, amb aquest plantejament, van decidir que no es podien permetre anar al cinema, al teatre o a concerts, ni tan sols comprar-se un disc o un llibre de tant en tant. Les mateixes que, amb recuperació o sense, segueixen sense poder-se permetre aquests petits plaers però en canvi sí que poden marxar de vacances -hi tenen tot el dret, faltaria més- i donar per fet que tothom es troba en la seva mateixa situació -aquest dret no, que no el tenen-. Tan sols espero que quan aquesta suposada recuperació s'inverteixi, quan tot torni a esclatar en mil bocins i aquestes persones tornin a mirar què gasten i què deixen de gastar, recordin com s'ho passaven de bé quan els bancs els donaven crèdit. I que no s'escandalitzin perquè alguns invertim de tant en tant uns diners en entrades de cinema, concerts o altres petites coses que ens fan ser una mica més feliços. Bones vacances a tothom qui en faci.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada