dilluns, 17 d’agost de 2015

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.
"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.



3 comentaris: