dijous, 27 d’agost de 2015

Un repertori que fa respecte

Mazoni.
MAZONI + MUJERES
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de l'Església, Granollers
26 d'agost de 2015

Els darrers anys de la trajectòria de Mazoni han estat d'allò més profitosos. Primer, el projecte encapçalat per Jaume Pla va lliurar "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), un disc on trencava amb el pop i el rock anglòfils que havien definit la seva trajectòria fins aleshores per a experimentar amb llenguatges com l'electrònica. Una aposta pel risc i un moviment valent al qual va seguir, ja aquest 2015, una residència creativa del propi Pla al barceloní Arts Santa Mònica, on durant un mes es va dedicar a compondre cançons partint en cada cas d'un instrument diferent. Novament, tot un exercici de creixement artístic. Però ja se sap, les Festes Majors -aquest mal tan necessari a casa nostra per a tot músic que vulgui viure del seu ofici- no entenen de creixement artístic ni d'actituds arriscades.

Per això ha resultat tan oportú el desè aniversari del seu salt de l'anglès al català -materialitzat de forma oficial a "Esgarrapada" (2006, Bankrobber)-. Un aniversari rodó que Mazoni celebra aquest estiu aparcant temporalment el seu present artístic per a treure la pols al fons d'armari i sortir a la carretera amb un repertori dels que fan respecte: de "Natura morta" a "El riu", d'"Apocalipsi Now" a "No tinc temps", de "Per primer cop" a "Eufòria" i de "Caputxeta" a "Ei, que surt el sol!", sense oblidar-se és clar de perles més recents com "Un petó per cada cicatriu" o "La promesa". Els primers compassos del concert van ser a mig gas, potser a causa de l'encostipat que arrossegava Pla o potser a causa de la pols acumulada per bona part del repertori durant els passats dos anys -els directes d'aquest període s'han centrat en el material recent, i per tant era comprensible la manca de rodatge del repertori anterior-, però la recta final va tornar a reivindicar Mazoni com una de les grans bandes de rock'n'roll d'aquest país.

Abans havia tocat una altra gran banda de rock'n'roll. Mujeres, un quartet de Barcelona que s'ha fet un lloc a l'underground autòcton a cop de ritmes salvatges, melodies infeccioses i un sentit de la urgència que molts ja voldrien. Quatre bèsties elèctriques anant a una i un repertori que carrega les piles en qüestió de segons. Rock'n'roll de garatge sense contemplacions, de formes clàssiques però amb acabats moderns -o a la inversa, que l'ordre dels factors no altera el producte-. La seva lectura de "Run Run Run" (The Velvet Underground) va fer saltar espurnes a les primeres files. És clar que, ben pensat, el resultat va ser exactament el mateix quan tiraven de material propi. Enormes.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada