dijous, 24 de setembre de 2015

BAM 2015 (2)

Julie Byrne.
BAM 2015
Places dels Àngels i Joan Coromines, Barcelona
23 de setembre de 2015

Té valor, el que va fer Julie Byrne en una plaça Joan Coromines que es va estrenar gairebé deserta però es va anar atapeint a mida que avançava el concert de la nord-americana. En primer lloc, perquè no tothom s'atreviria a sortir a un escenari de dimensions considerables -i davant d'un respectable que ni ha pagat entrada ni ha acudit expressament a escoltar-la a ella- amb l'únic reforç d'una guitarra acústica -ocasionalment la va acompanyar un teclista des d'un discretíssim segon pla-. En segon lloc, perquè va saber transformar un espai tan fred com la plaça Joan Coromines en un entorn càlid i pròxim. I sobretot perquè, atenció, fins i tot quan el volum de personal ja feia més que patxoca tothom callava i escoltava, la qual cosa no es veu cada dia. Ni una mosca de fons se sentia, tan sols la veu profunda de Byrne, els arpegis a trenc d'alba de la seva guitarra i la seva lírica humil i casolana. Sola davant del perill i amb un registre que apunta a Josephine Foster o Vashti Bunyan, va fer gala del menys és més en un passi digne de ser emmarcat.

A l'extrem oposat es va situar Bombino, que va oferir a la plaça dels Àngels l'altre gran concert de la nit. Si Byrne juga fort en les distàncies curtes, el d'Agadez es va adreçar a les masses amb un discurs que renova i universalitza la tradició musical del Sahel a cop de riffs elèctrics i pinzellades d'afrofunk, blues i psicodèlia -a aquestes alçades ja no és cap secret, tot ve d'allà mateix-. Hipnòtic, magnètic, expansiu i imparable en els moments de màxima compenetració amb el trio que l'acompanyava -guitarra, baix i bateria-, l'alter ego d'Omara Moctar hauria de veure's elevat molt més enllà de tota etiqueta ètnica o geogràfica, a la mateixa alçada que alguns dels tòtems occidentals amb qui se l'ha comparat. Un altre gran moment de la nit el van protagonitzar els australians Blank Realm amb una descàrrega de rock de garatge i adrenalínic post-punk. Saun & Starr van posar-hi ganes i ofici, però el seu discurs es troba més a prop dels manuals d'estil soul que de la força bruta de Sharon Jones, i Juan Wauters va relliscar amb les seves cançons d'herència antifolk al mateix escenari on Byrne havia triomfat amb recursos similars.


Bombino.

Saun & Starr.

Blank Realm.


4 comentaris:

  1. oh! quina enveja em fas. Ja vaig veure fa uns mesos a Vashti Bunyan i va ser celestial i ara em perdo la Julie...
    Per cert, així del pal que et sembla la Jenny Lysander... acaba de treure un primer disc que pinta força bé, em sembla bastant consistent per ser el 1r...

    ResponElimina
  2. Guau! Has vist la Bunyan fa poc i em tens enveja per haver vist la Byrne? Tu tampoc et pots queixar! De fet, qui et té enveja ara mateix sóc jo: no he vist mai Vashti Bunyan en directe, és una assignatura que tinc pendent... Què tal va estar el concert? Explica, explica...

    A Jenny Lysander no la coneixia. Disculpa la meva ignorància, crec que de folk en saps bastant més tu que jo! En qualsevol cas, porto una estona escoltant-la i m'està entrant molt bé. M'agrada molt com enfila les cançons tan sols amb guitarra i veu (i quina veu!). I això de "Northern Folk" m'ha encantat! Moltes gràcies per la descoberta :-)

    Per cert, parlant d'Escandinàvia... Controles Sea Lion (Linn Osterberg)? No és ben bé "això", però crec que t'agradarà!

    ResponElimina
  3. :P va tocar a Lleida el març o el maig passat. Al Cafe del Teatre, dins el Músiques Disperses. Ja que sóc de Lleida província (hi tinc una hora, 1'30 fins a Barcelona...), hi havia d'anar. Obligació moral.
    Sea Lion l'he escoltat alguna vegada. Es super fràgil, com de cristall.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, vaig veure que hi tocava! Fa molt bona pinta aquest festival, llàstima que Lleida em quedi a bastant més d'una hora de trajecte! No he estat mai al Cafè del Teatre però tothom en parla meravelles, segur que devia ser una vetllada genial.

      Per cert, té molt de mèrit que fessis tot aquest trajecte per escoltar a Ryley Walker i Vetiver. D'això se'n diu amor per la música ;-)

      I estic totalment d'acord amb tu: Sea Lion transmet fragilitat. I a la vegada enganxa... És un altre dels noms que m'han sorprès darrerament.

      Elimina