dimecres, 9 de setembre de 2015

Estils de vida

Fotografia vintage de la Ruta 101 al seu pas per San Diego:
de paradís surfer a aparcament per a patos mareaos.

"Boone no sabe la respuesta a aquella vieja pregunta de Ética de su primer año de universidad -si, sabiendo lo que sabes ahora, habrías estrangulado en su cuna al bebé Adolf Hitler-, pero tiene clara la respuesta para Brian Wilson: salpicaría su cerebrito de bebé por todo el moisés antes de dejarlo llegar al estudio de grabación y convertir la 101 en un aparcamiento.
A mediados de la década de 1960, cualquier pato mareao con un tocadiscos o una radio de transistores se ponía a surfear, se amontonaba en los rompientes y se apretujaba en las olas. A la gente que nunca había querido surfear le apetecía 'el estilo de vida'.
'Esa expresión que no quiere decir nada es una mezcolanza híbrida en sí misma -piensa Boone-. Estilo de vida: trata de ser las dos cosas y acaba por no ser ninguna. El estilo de vida, como la seudovida, es una mala imitación de algo que vale la pena vivir. Como si no quisieras la vida, sino solo el estilo'".

DON WINSLOW. "El Club del Amanecer" ("The Dawn Patrol", 2008)
Trad.: Alejandra Devoto


Estils de vida. La cultura popular contemporània en va plena. Indies, rockers, mods, punks, hipsters i bohemis d'estar per casa que fan gala d'una autenticitat marcada per un codi ètic i estètic -el seu- finançat, és clar, amb feines de 9 a 5 que poca cosa tenen de bohèmies, d'underground o del que sigui que presumeixi el portador. A Nova York, el local ocupat antigament pel llegendari CBGB és ara una botiga de moda -punk, evidentment- on es venen caçadores de cuir amb imatges dels Ramones i els Clash a preus que no solen tenir menys de quatre xifres. Hi ha qui les compra, és clar, perquè li atrau l'estil de vida punk. Gent que canviarà de vorera quan es trobi un Sid Vicious perforant-se la vena en una cantonada, però si cal desembutxacarà una fortuna a canvi d'una samarreta dels Sex Pistols. El rock'n'roll way of life. Rebelions de cap de setmana finançades amb la feina duta a terme sense protestar de dilluns a divendres. Estil de vida, way of life... i militància. Sí, segur que vostès també han sentit anomenar la militància. Un terme força utilitzat en determinats àmbits, com per exemple aquells on es promociona la música en directe i a la vegada s'exigeix als músics que toquin sense cobrar -el més fotut del cas és que molts ho accepten-. Ja se sap, els músics poden fer la seva feina per la cara en nom de la militància -sobretot quan no viuen d'aquesta militància sinó d'una feina diürna que els proporciona prou ingressos per a ser alternatius durant el seu temps lliure-, i els que s'hi neguen -és a dir, els que necessiten aquells diners per pagar no pas una samarreta dels Clash sinó el lloguer i el menjar que s'emporten a la boca- són uns estirats. Estils de vida, way of life i militància. I el posat que els va parir a tots plegats.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada