dilluns, 28 de setembre de 2015

Horses

Sonic Youth
Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.
Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada