dijous, 10 de setembre de 2015

Per què no aniré a la manifestació de la Diada (i per què m'hauria agradat anar-hi)

Demà no aniré a la manifestació de la Diada. Ho he explicat moltes vegades: no em considero nacionalista ni em sento especialment atret per cap bandera -si bé les respecto totes-. Però crec que la millor solució al problema que tots tenim sobre la taula i que alguns volen minimitzar passa per les urnes. I ja posats, tal i com estan les coses -o més ben dit, tal i com alguns les han fet anar durant massa temps-, puc dir amb el cap ben alt que la meva intenció de vot és favorable a una hipotètica independència de Catalunya. Però demà no aniré a la manifestació de la Diada, i això em situarà al costat de la majoria silenciosa que -sempre segons Rajoy i els de la seva corda- reclama sentit comú. Doncs sí, jo també estic a favor del sentit comú -i, crec, ara mateix el sentit comú passa per les urnes, per conèixer la voluntat popular a partir de dades reals i no de manifestacions i guerres dialèctiques, i per fer política a partir d'aquestes dades-, però no formaré part de cap majoria silenciosa. Simplement no aniré a la manifestació per motius laborals. I no me'n penedeixo: crec que un país, petit o gran, no s'aixeca tan sols a cop de reivindicacions sinó sobretot a partir del dia a dia, i el meu dia a dia m'obliga a treballar demà en un horari incompatible amb el de la concentració.

Dit això, durant els darrers mesos, quan encara no sabia que demà a la tarda tindria obligacions que m'impedíssin anar a la Meridiana, em vaig plantejar seriosament la possibilitat de no anar a la manifestació. De votar en positiu el 27-S, però no anar a un acte on potser no acabaria d'encaixar malgrat la meva postura favorable al sobiranisme. Perquè una cosa és no voler formar part d'una Espanya retrògada, quixotesca i caciquista. Una cosa és demanar que a tothom li sigui reconegut i respectat el seu sentiment identitari, voler frenar els atacs indiscriminats contra la meva llengua i la meva cultura, i aspirar a viure en un marc econòmic, fiscal i social més just. Però una altra és barrejar-me amb una Catalunya que, amb tots els seus trets identitaris, no dista excessivament d'allò que no m'agrada de l'Espanya oficial. Parlo d'una Catalunya amb segell també oficial. La Catalunya de la barretina, de les tietes i d'aquella endogàmia tan nostrada que tot ho acaba contaminant, des del teixit associatiu fins als mercats culturals, passant és clar per les esferes polítiques i bona part del sector públic. Una Catalunya que contemplo des de la distància, que definitivament no és la meva i que malauradament aprofita tota gran manifestació popular per treure pit a cop de bandera i malaguanyades melodies de la Dharma.

Per tot això em vaig dir a mi mateix que aquest any no aniria a la manifestació. Que no em tornaria a barrejar amb un sector de la tan publicitada societat civil amb el qual comparteixo poc més que la llengua materna. Però és que, al final, els de sempre m'han fet venir ganes de tornar al carrer peti qui peti. Me n'ha fet venir Felipe González, jugant al gat i la rata amb declaracions impròpies de qui va ser cap de govern durant tants anys. Me n'ha fet venir el ministre de Defensa, amb aquella estratègia de la por que no s'hauria d'admetre en cap context que es vulgui considerar democràtic. Me n'han fet venir les grans patronals -les mateixes que ens han collat a base de bé amb el pretext de la crisi-, que encara no han entès que les empreses han de servir als interessos dels països i les seves gents, i no a la inversa. Me n'ha fet venir Pedro Sánchez, que s'atreveix a parlar dels problemes de Catalunya havent-la amb prou feina trepitjat. Me n'ha fet venir la poca vergonya del PSC, que s'omple la boca de federalisme anys després d'haver fet el llit a Pasqual Maragall, precisament, perquè es va atrevir a proposar un model federal per al conjunt d'Espanya. I me n'ha fet venir, em sap greu dir-ho, Ada Colau, que a les tertúlies de La Sexta diu una cosa i als plens municipals en fa una altra. Per tot això, si demà pogués sortiria al carrer i els diria a tots que n'estic tip -si bé a Colau li diria amb més bones maneres que a la resta-. Però com que no puc, em limitaré a fer la meva feina tan bé com sàpiga pensant en tot allò que pugui o hagi de venir més enllà del 27-S. I, és clar, animo a tothom qui no se senti còmode amb l'estat actual de les coses a fer sentir la seva veu a la Meridiana.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada