dimecres, 23 de setembre de 2015

The Lonely Surfer


Coses de l'inici de la tardor, suposo. O més ben dit de les acaballes de l'estiu, del parell de setmanes que separen el final de la temporada de platja i el retorn a la normalitat del començament meteorològic de la pròpia tardor. Dies enrere em vaig despertar sense poder-me treure una melodia del cap. Feia temps que ni tan sols havia escoltat el tema en qüestió, però el meu subconscient el va activar tan bon punt va sonar el despertador, mantenint-se en un constant repeat mentre em trobava a la dutxa i fins i tot quan sortia de casa. I va ser en aquest moment, al trepitjar el carrer i observar que el cel tenia una tonalitat fosca i gens estiuenca, quan ho vaig començar a entendre tot.

La peça que no parava de sonar al meu cap era "The Lonely Surfer", la mateixa que dóna títol al primer àlbum publicat per Jack Nitzsche sota el seu propi nom. Corria l'any 1963, la música surf es trobava a l'ordre del dia a l'altre costat de l'Atlàntic i el llegendari productor i compositor no tan sols s'hi va apuntar, sinó que en va fer la seva pròpia versió. I el tema amb què més va destacar va ser precisament "The Lonely Surfer", una composició instrumental que evocava les produccions de Lee Hazlewood per a Duane Eddy -la línia de guitarra és similar a la de "Rebel Rouser", i els arranjaments orquestrals recorden als de "Because They're Young"-. Ara bé, si l'aproximació de Nitzsche al surf tenia un distintiu, era aquell to pausat i fins i tot relaxat que oferia noves textures i defugia l'adrenalina omnipresent al gènere -un altre bon exemple n'és la seva sorprenent adaptació de "Baja", composta pel mateix Hazlewood i popularitzada pels Astronauts-.

Si per norma general la música surf -de Dick Dale als Surfaris, i dels primers Beach Boys als Bel-Airs- evoca allò que a les novel·les de Don Winslow s'anomena el Club de l'Alba -els joves surfers que surten a caçar onades a primeríssima hora-, a mans de Nitzsche salta de cop i volta fins a l'Hora dels Cavallers -el moment del dia, ben entrat el matí, en què els surfistes més veterans prenen el relleu tot afrontant les onades amb més calma-. Si temes com "Misirlou", "Wipe Out" o "Surfin' Safari" són la banda sonora ideal per a l'inici i la temporada alta de l'estiu, "The Lonely Surfer" ho és per als seus darrers batecs. Per als dies que s'escurcen, el cel que comença a adoptar aires tardorencs i una rutina que ja ha fet dels mesos de més sol un record gairebé llunyà. Avui comença la tardor i el Surfista Solitari es manté impassible sobre la seva taula, esperant l'onada perfecta i conscient que ara és la seva. Que els turistes de temporada ja són fora i l'Hora dels Cavallers tot just acaba de començar.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada