diumenge, 11 d’octubre de 2015

"¡Tan lejos, tan cerca!"

Fotograma de l'escena inicial de "¡Tan lejos, tan cerca!".
Tinc amics i coneguts que no disposen de televisor a casa seva. Hi van renunciar fa temps. S'informen a través d'altres mitjans, i pel que fa a l'entreteniment domèstic han optat per recursos alternatius com la lectura o les seves col·leccions de discos. Diuen que no necessiten la televisió, que tenen poc temps de veure-la o que bona part de les graelles s'omplen amb continguts de gust francament dubtós. I entenc les seves postures. I sóc dels que pensen que, salvant excepcions, el panorama catòdic degenera dia a dia en nom dels factors que tots coneixem. Però prefereixo no pensar-hi. Prefereixo simplement agafar un llibre i apagar la tele quan no fan res de bo, però gaudir les citades excepcions. Gaudir-les i, a aquestes alçades, fins i tot celebrar-les.

Ahir a la nit, per exemple, en vaig tenir un bon motiu. Tan bon punt em disposava a sopar, els responsables de programació de la local Btv van tenir el bon gust d'amenitzar la meva pizza de la secció de congelats -després d'un dia francament llarg, em venia de gust qualsevol cosa menys posar-me a cuinar- amb un petit gran clàssic del setè art. "¡Tan lejos, tan cerca!" ("In Weiter Ferne, so Nah", 1993), segona incursió de Wim Wenders en l'univers d'aquells àngels que ens segueixen, acompanyen i vigilen de prop sense que nosaltres ens n'adonem. Otto Sander en un dels seus grans papers, i secundaris com Natassja Kinski, Willem DafoeLou Reed o fins i tot Mijaíl Gorbachov. La Berlín de la reunificació com a marc de fons i personatges que escenifiquen el millor i el pitjor de la condició humana.

Encendre el televisor i topar de cop i volta no tan sols amb aquest títol de la filmografia wenderiana, sinó també amb aquella irrepetible escena inicial, fa que valgui la pena disposar d'aquest electromodomèstic tan dimonitzat. Btv programava ahir a la nit "¡Tan lejos, tan cerca!". I ho feia a la mateixa hora en què altres cadenes emetien tertúlies de les que només fan soroll, concursos de talent on compta qualsevol cosa menys (irònicament) el propi talent i pel·lícules que perden interès al mateix ritme que es va buidant la bossa de crispetes. Els responsables de programació de l'emissora barcelonina són doncs allò que s'anomena herois quotidians. Persones que des del seu dia a dia contribueixen a fer d'aquest món un lloc una mica millor.

Ahir no tan sols van dignificar la televisió com a forma d'entreteniment. Van recordar-nos que el cinema és quelcom més que blockbusters i desfilades d'efectes especials. És saber aprofitar recursos com la llum o la profunditat de camp. És explicar històries que de vegades entretenen i d'altres fan pensar. És fer que un actor digui més amb un somriure o una mirada que la trilogia sencera d'El senyor dels anells amb els seus milions de dòlars de pressupost. Al pot petit hi ha la bona confitura, diuen. "¡Tan lejos, tan cerca!" i Btv en van donar bona fe la nit passada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada