dilluns, 30 de novembre de 2015

Bacon Radars


Se'n recorden de quan els Strokes generaven més cançons memorables que titulars de color de rosa? De quan els Hives treien més fum dels amplificadors que d'uns posats que no es creuen ni ells? De quan els White Stripes encara picaven pedra de camí cap al cim? De quan els Libertines tocaven en sales d'estar fins que la Metropolitan Police deia prou? Dels primers Black Rebel Motorcycle Club? Dels Vines? De les bandes de garatge que van revitalitzar el rock de guitarres a principis del present segle? Doncs aquest jove quartet barceloní sona a una mica de tot allò. Bacon Radars, es diuen, i mesos enrere van penjar a la xarxa una maqueta de quatre temes marcats per la urgència, la mala llet, els ritmes endimoniats, les guitarres que tallen el vent i una veu encesa per la distorsió. Ah, i unes ganes boges de menjar-se el món i follar-se tot allò que es deixi, faltaria més. "You're Not Alone" podria ser un outtake de "Room on Fire" (2003), "Reactions" canalitza la mala llet d'uns Stooges i "Shout It Out" és el seu "Hate to Say I Told You So" particular. Ara bé, la joia de la corona, la peça que qualsevol dia d'aquests hauria de començar a rebentar pistes de ball i elevar temperatures ambientals, és la inicial "Meant to Fall". Quatre minuts tan frenètics que quan s'han acabat no t'ho acabes de creure. Descobreixin-los a Bandcamp.

diumenge, 29 de novembre de 2015

Dumb Nation


Dumb Nation és una banda de Granollers que practica allò que algú va mal anomenar rock estatal -rock sense una etiqueta definida i cantat en castellà, ni més ni menys-. Traços de Leño, Obús, Héroes del Silencio, Tequila La Frontera, i un cantant amb actitud i saber estar a l'escenari. Ahir van actuar a la NAUB1 en el marc d'una nit dedicada a les bandes locals i compartint escenari amb The Youngs, Nologo i Immerse.

dissabte, 28 de novembre de 2015

Jeffrey Lewis - "Manhattan" (2015)


Sort en té Nova York de gent com Jeffrey Lewis. Un estudiós de la Velvet Underground, els Fugs i qualsevol cosa que pugui considerar-se conseqüència o arrel de la revolució punk de finals dels 70. Un pilar de l'antifolk nascut i criat al mateix Lower East Side on aquest moviment va arrelar tan bon punt Lach va decidir autoexiliar-se del West Village. Un supervivent i un emblema de la Manhattan més subterrània que justament ara, quan viure entre el Hudson i l'East River resulta poc menys que prohibitiu i Brooklyn s'ha consolidat com el pol d'atracció artística per excel·lència a la Big Apple, dedica un disc sencer a la seva llar. "Manhattan" (2015), es titula, i tot en ell té regust d'Avenue A, East Village, Lower East Side, Alphabet City, St. Mark's Place, Ludlow Street, Bowery, Tompkins Square Park, Sidewalk Cafe i Cake Shop. Amb gentrificació o sense, Manhattan és i serà sempre un indret fascinant i carregat d'una mística que Lewis celebra de la mà de Los Bolts, una banda d'acompanyament formada per habituals de l'escena antifolk com són Turner Cody, Caitlin Gray, Heather Wagner o un vell conegut d'aquest blog, el gran Brian Speaker.

divendres, 27 de novembre de 2015

Jeff Lynne's ELO - "Alone in the Universe" (2015)


Aclamada per molts i dimonitzada per tants d'altres, la ELO és una d'aquelles bandes que van rebentar pavellons i llistes d'èxits durant els 70 i part dels 80, instal·lant-se de forma permanent en una mena d'Olimp impermeable a fenòmens com el punk o tot el que va venir després. Un d'aquells grups als quals s'han penjat etiquetes a la llarga tan pesants com soft rock o AOR, tal i com va passar amb uns Fleetwood Mac o uns Crosby, Stills & Nash. Però si bé aquestes formacions han estat rehabilitades en nom del bon gust i la seva petjada es deixa escoltar en grups del segle XXI com Haim o Fleet Foxes, encara no ha sortit ningú a reivindicar obertament la influència de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra.

Va dir John Lennon que la ELO sonava tal i com ho haurien fet els Beatles de no haver-se separat mai. D'acord, potser es va passar -i, francament, arranjaments com el de "Roll Over Beethoven" no suposen precisament un pas endavant respecte d'"A Day in the Life"-. Però que Lynne estava predestinat a penetrar l'univers dels Fab Four va quedar clar quan va entrar a l'estudi amb George Harrison per a posteriorment donar forma als Traveling Wilburys. Produir al cap de pocs anys els dos temes nous inclosos als volums 1 i 2 d'"Anthology" (1995 i 1996, respectivament), devia ser com manipular les cèl·lules mare de l'aleshores omnipresent Britpop. Però la rehabilitació, la reivindicació del seu llegat per part de generacions més joves, no acabaria d'arribar i de fet segueix sense fer-ho.

I és poc probable que ho faci a curt termini, però en qualsevol cas hauria d'ajudar-hi "Alone in the Universe" (2015), el seu treball més recent i un àlbum pel qual ha recuperat les sigles de tota la vida -si bé el signa com a Jeff Lynne's ELO i es fa càrrec de gairebé tots els instruments-. El disc no aporta cap novetat destacable -la qual cosa era de preveure a aquestes alçades-, però conté deu cançons que val la pena escoltar i que sonen tan fresques ara com ho haurien fet quatre dècades enrere -la qual cosa justifica plenament la seva adquisició-. Deu peces que aparquen definitivament els simfonismes més carregosos per a celebrar aquella sensibilitat pop marca de la casa. La d'un dels pocs compositors capaços d'aplegar sota un mateix paraigües influències de tota la nissaga Beatles i sortir ben parats de l'experiment.

"Dirty to the Bone" sona com si Paul McCartney hagués ingressat als Wilburys. "When the Night Comes" encaixaria tan bé a "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) com al White Album (1968). "Love and Rain" podria haver-la gravat Ringo Starr en ple rampell d'inspiració. "All My Life" l'haurien pogut signar junts Harrison i McCartney de no haver jugat al gat i la rata durant dues dècades. I la peça titular és com haurien sonat Lennon i Macca d'haver tornat a treballar junts un cop superades les seves diferències. No tot a "Alone in the Universe" és herència Beatles, ni de bon tros -"I'm Leaving You" és un exercici de pop crepuscular en la tradició de Roy Orbison-. Ara bé, és la peça que enceta el disc, la més beatliana de totes, la que hauria de fer posar la pell de gallina a qualsevol que mai s'hagi pentinat un serrel fins a l'alçada dels ulls. No és (tan sols) que "When I Was a Boy" soni a Fab Four pels quatre costats. És que suposa el pont mai abans traçat entre "Hey Jude" o "I Am the Walrus" i "Don't Look Back in Anger" o "The Universal" -via "Real Love", si volen-. Mai versos com "Don't want a job 'cause it drives me crazy / Just wanna scream 'Do You Love Me Baby?'" havien sonat tan sincers en boca d'un veterà en edat de jubilació.

dijous, 26 de novembre de 2015

El pam i pipa de Bowie


Parin atenció al minut 5:49 del nou videoclip de David Bowie, "Blackstar" -obra del realitzador Johan Renck. Ni més ni menys que el propi Bowie fent pam i pipa, hi veuran. Ignoro si el gest s'adreça a algú en particular o simplement s'emmarca en un context coreogràfic, però resulta sens dubte simbòlic venint d'un mestre del rumor, la imprevisibilitat i el desconcert com és Bowie. El creador d'una obra tan inabastable com oberta a múltiples interpretacions, i més ara que evita els escenaris i es dedica a lliurar gairebé per sorpresa àlbums de caràcter inequívocament definitiu. "Blackstar", el disc, veurà la llum el 8 de gener, tres anys exactes després de "The Next Day" (2013), i coincidint una vegada més amb l'aniversari del Duc Blanc.

Fixin-s'hi bé. Tant "Blackstar", la cançó, com "Sue (Or in a Season of Crime)" -peça publicada ara fa un any amb motiu del recopilatori "Nothing Has Changed", i prevista també al setlist d'aquest proper disc-, són exercicis de pop madur en el millor dels sentits, de complexes estructures rítmiques i fredes atmosferes reforçades amb arranjaments de jazz crepuscular -es fan inevitables les comparacions amb Scott Walker-. Ens trobem davant d'un artista a punt d'enfilar la seva setena dècada en un dels seus moments àlgids a nivell creatiu. I en lloc de celebrar aquesta nova etapa amb banys de masses, es limita a treure discos el mateix dia en què fa anys. Com qui s'obsequia a un mateix amb el millor regal d'aniversari possible: música composta i enregistrada única i exclusivament per al seu propi gaudi. I a qui no ho vulgui entendre o hi busqui terceres interpretacions, un bon pam i pipa.

dimecres, 25 de novembre de 2015

La previsibilitat és pecat

Madonna, en una imatge recent del Rebel Heart Tour - Foto AP.
MADONNA
Palau Sant Jordi, Barcelona
24 de novembre de 2015

S'ha dit de "Rebel Heart" (2015) que no es troba ni de bon tros entre les obres més afortunades de Madonna, i de la pròpia Ciccone que ara es dedica a seguir tendències en lloc de generar-les. Amb la primera afirmació hi estic d'acord, amb la segona no tant. Mirin-s'ho d'aquesta manera: les arrels de Madonna es troben en la Nova York del post-punk i la No Wave, i el que va fer durant la seva etapa més celebrada va ser reciclar tota aquella cultura de club per a lliurar-la a les masses. Tres dècades després, un simple cop d'ull al cartell del Primavera Sound permet apreciar com moltes bandes underground de filiació electropop beuen directa o indirectament de discos com "Like a Virgin" (1984) o "True Blue" (1986). Per tant, es pot afirmar que la Ciccone va liderar tendències, però no pas que se les inventés ella sola ni que ara es limiti a seguir el que fan els altres. I menys quan el seu discurs es manté a anys llum de qualsevol de les imitacions que han florit al llarg de les passades tres dècades.

No, "Rebel Heart" no sembla ara per ara una obra cridada a perdurar en el temps, però tot i així ha esdevingut l'espina dorsal d'una gira, Rebel Heart Tour, que desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi -aquesta nit repetirà sense grans canvis a la vista-. La qual cosa diu molt a favor de qui el signa, tenint en compte que el més fàcil a la seva edat -57 anys i un estat de forma que desafia temps i elements- seria viure de la nostàlgia i lliurar descafeïnades relectures del seu repertori clàssic. "La previsibilitat és pecat", va dir amb veu ben alta durant el decurs d'un espectacle tan superlatiu com frenètic i tan àgil com mastodòntic. Canvis constants de vestuari i escenografia, coreografies impossibles, jocs de llums, pantalles gegants, guerrers samurai, monges amb estètica fetish i la Ciccone pronunciant les paraules "Holy Water" -títol d'un dels temes recents- mentre un ballarí molt ben plantat enfonsava la cara entre les cames de la diva.

També hi va haver apunts menys afortunats, tot s'ha de dir. Els arranjaments flamencs de cartró-pedra no van acabar de fer justícia a "La Isla Bonita", la peça titular del darrer àlbum va sonar d'allò més intranscendent i el medley carnavalesc de "Dress You Up", "Into the Groove" i "Lucky Star" va rebaixar tres grans cançons a la categoria de revetlla. Però Madonna és molta Madonna, i els moments àlgids de la nit també van ser molt àlgids. Si existeix ara mateix una diva pop capaç de posar-se un Palau Sant Jordi als peus amb l'únic acompanyament d'un ukelele i una colla d'acords no necessàriament ben rascats, és ella. Ho va demostrar amb una lectura acústica de "True Blue" i una sentida adaptació de "La vie en rose" (Édith Piaf), preludi aquesta última de l'èxtasi final al ritme d'"Unapologetic Bitch" i "Holiday". "Don't fuck with the Queen", havia proclamat tota desafiant abans de lliurar un "Like a Virgin" que hauria fet les delícies de Peaches o La Roux. Amén.


L'APUNT
Ens ho vam passar bé. I tant que sí, perquè d'això es tractava. Vam suportar cues maratonianes i ens vam sotmetre a controls de seguretat impensables en altres temps. I el concert va començar amb més d'una hora de retard. I tot això perquè hi ha en aquest món gent que dedica més temps a resar que a gaudir la vida i deixar que els altres facin el mateix. Gent que seguirà morint i matant en nom d'un déu i d'un profeta, però que serà derrotada cada vegada que la resta sortim de casa i ens ho passem bé. Ahir a la nit, milers d'ànimes van ballar i cantar les seves cançons preferides. I també Madonna s'ho va passar bé. I va provocar. I va apel·lar al sexe i a l'espiritualitat en la mateixa proporció. I veient-la, un es preguntava qui nassos voldria lliurar-se al monoteisme quan pot adorar la Ciccone en qualsevol de les seves encarnacions. Poc després dels atemptats de París, els fanàtics van emetre un comunicat qualificant el concert d'Eagles Of Death Metal a la sala Bataclan com una "festa perversa". Anys enrere i amb un llenguatge més moderat però igual de contundent, el Vaticà va dir tres quarts del mateix sobre el videoclip de "Like a Prayer". Se'n recorden?

dimarts, 24 de novembre de 2015

Històries de Compton


Fa tan sols deu anys era impensable que la història d'un grup com N.W.A acabés fent el salt a la gran pantalla. No obstant ja tenim aquí el biopic de torn, celebrant no tan sols la trajectòria sinó també l'ètica de la banda de hip-hop que va posar nom i va donar veu a conceptes com gueto, brutalitat policial, violència entre bandes o racisme estructural. Xacres amb què la societat nord-americana convivia a finals dels 80 i amb les quals segueix convivint més d'un quart de segle després malgrat la doble elecció d'un president afroamericà -només cal observar episodis com el de Ferguson-. El que sí que ha canviat durant els darrers 25 anys és l'estatus d'N.W.A en el si d'aquesta mateixa societat. Aquells cinc elements que un dia van ser l'enemic públic número u de l'Amèrica benpensant, han esdevingut amb el pas del temps uns clàssics indiscutibles de la cultura nord-americana -i per extensió occidental- contemporània. Una entitat artísticament respectada sense la qual no s'entendria bona part de la música enregistrada durant les passades dues dècades. Menció a part es mereix l'estatus individual d'Ice Cube o Dr. Dre tant en l'àmbit musical com en el cinematogràfic o l'empresarial, mostra inequívoca de com un pot abraçar tot allò contra què havia disparat sense perdre coherència pel camí. En altres paraules, N.W.A podien venir del gueto, però motivacions artístiques al marge la seva principal ambició va ser sempre fer diners. I en van fer, no cal dir-ho.

Aquesta és precisament una de les primeres lliçons que hom pot aprendre d'"Straight Outta Compton" (2015), el llargmetratge dirigit per F. Gary Gray ("The Italian Job", "The Negotiator") amb assistència dels mateixos Dre i Cube. Que N.W.A venien de les clavegueres de la societat i no se n'amagaven, però això no els feia alternatius sinó precisament tot el contrari. Deia fa poc un respectat crític musical que qui no vol parlar de diners és perquè ja els té fets, i en aquest sentit no eren els californians una banda indie de les que financien posats alternatius amb feines de nou a cinc. No s'avergonyien del lloc d'on venien i eren realment allò que deien ser, i precisament per això tenien clar que assolir esferes més plàcides passava inevitablement per fer de la seva vocació un negoci com més rendible millor. Sense manies, sense complexos i sense dilemes morals. Per això van passar de finançar Ruthless Records amb el que guanyava Eazy-E fent de camell, a aliar-se amb tot un Jerry Heller: blanc, jueu i de sobra conegut al negoci musical per haver representat entre d'altres a Journey, Styx o REO Speedwagon. Carn de gueto? Més aviat no. Primera lliçó apresa, doncs. La força de l'street knowledge que anuncia un imponent Dr. Dre al principi tant del film com del disc i la peça que li donen títol. El coneixement de qui sap que dos i dos només fan quatre si la suma es resol correctament, i que una cosa és el discurs i una altra els mitjans per a dotar-lo de sentit -és a dir, difondre'l-. Heller podia ser l'antítesi del que representaven N.W.A, però el fet de necessitar-se l'un a l'altre va fer de la seva aliança amb Eazy-E quelcom d'allò més natural -com a mínim, fins que es va desencadenar l'inevitable conflicte d'interessos-.

L'altra lliçó és que tot artista pot tenir vocació universal, però aquesta universalitat anirà sempre lligada al context de la seva obra. Si N.W.A van transcendir els límits de South Central va ser precisament perquè es van atrevir a explicar amb pèls i senyals tot allò que passava al seu voltant i que fins aleshores era tabú -la qual cosa els va comportar amenaces, agressions, intents de censura i fins i tot una investigació per cortesia de l'FBI, que ja se sap que en aquesta vida tot té un preu-. I és aquest un dels grans encerts de Gray, el d'emmarcar el dia a dia del grup en una realitat que només generava titulars de forma esporàdica -l'afer Rodney King i els posteriors aldarulls-. Una realitat que no va engendrar únicament els propis N.W.A sinó també tot el fenomen que es coneixeria com a Gangsta Rap i que creixeria de forma paral·lela a la pròpia banda i a les seves ramificacions -Death Row Records, deixebles com Snoop Dogg o la rivalitat entre els artistes de les costes Est i Oest, episodis tots ells referenciats al film-. Un dels capítols més intensos de la història musical afroamericana, resumit en dues hores llargues on no hi sobra ni hi falta de res. I explicat amb una execució tan àgil com un repartiment on destaca la presència d'O'Shea Jackson Jr. en el paper del seu propi pare (Ice Cube).

Intimitat

Casa-Museu Salvador Dalí, Port Lligat. Cadaqués, novembre de 2015.
Diuen que Dalí era un home reservat. Que per la seva casa de Port Lligat hi van desfilar alguns dels grans noms de les altes esferes artístiques i socials del segle passat, però que per norma general cap d'ells hi arribava a passar la nit. Ja fos perquè el seu domicili era també el seu espai de treball, o per qualsevol altre motiu, el fet és que Dalí cuidava la seva intimitat. Per això se'm fa estrany el fet de poder visitar casa seva havent pagat prèviament el preu d'una entrada. Ignoro què hauria pensat ell, d'haver sabut que una part important de la seva intimitat quedaria al descobert quan ell ja no hi fos. També ignoro amb quines excentricitats ens hauria sorprès el mestre, d'haver viscut aquests temps en què les xarxes socials han relativitzat el propi concepte d'intimitat. El cas és que la casa de Dalí -com les de tants altres artistes morts- és actualment un museu, i que accedir-hi implica irònicament seguir un itinerari d'allò més ordenat per l'hàbitat de qui va celebrar conceptes com el desordre, el caos o l'atzar. Sigui com sigui, l'experiència resultarà sempre tan fascinant com qualsevol aproximació a l'univers dalinià.








dilluns, 23 de novembre de 2015

Masclans a Irlanda i al Regne Unit

Masclans - Foto Uri Bernad.
En un país on el victimisme i la cultura de la subvenció han esdevingut autèntics vicis en determinades comunitats artístiques, és d'aplaudir l'actitud gent com Masclans. Després d'haver recorregut bona part de la geografia estatal defensant aquella carta de presentació que va ser "Fine, Thanks" (2014), la formació anteriorment coneguda com Esteve Masclans Band es disposa a trepitjar per primera vegada els escenaris irlandesos i britànics. Ho farà aquesta mateixa setmana, i concretament els dies 27, 28 i 29 de novembre a les ciutats de Dublín (Sweeney’s), Londres (Bohemia) i Braintree (Christmas Festival), respectivament. Una bona oportunitat de cercar nous públics en un dels mercats musicals més potents del món. I sobretot una demostració de valor i bones intencions, les d'una banda que lluny d'acomodar-se en la queixa permanent i la cultura subvencionada s'ha decidit a anar a totes i internacionalitzar-se. Masclans tenen previst editar el seu segon disc, "Forest", la primavera de l'any vinent. De moment, accepten aportacions econòmiques per a finançar-ne l'autoedició a través de Verkami.

Tramuntana

Cap de Creus, novembre de 2015.
Quan era petit, el meu pare m'explicava que un cop caiguda la nit els carrers es retiraven i es guardaven en un magatzem d'enormes dimensions fins l'endemà al matí, moment en què la brigada municipal s'encarregava de tornar-los a posar al seu lloc perquè pogués començar un nou dia. I ara que ja no sóc tan petit, de vegades em pregunto si no hi ha operaris de la Generalitat -o de la Diputació de Girona- dedicats a fer el mateix amb la Costa Brava un cop acabada la temporada d'estiu. Si tot el tram de litoral situat entre les comarques de la Selva i l'Alt Empordà no és emmagatzemat durant l'hivern i tornat al seu lloc pels voltants de Setmana Santa. Si poblacions com Calonge o Calella de Palafrugell no són decorats ficticis com aquell poble del Far West aixecat en ple desert d'Almeria. O més ben dit m'agrada preguntar-m'ho, perquè en realitat sé perfectament que és durant els mesos més freds de l'any quan tot es troba al seu lloc a la Costa Brava.

M'agrada l'Empordà durant l'anomenada temporada baixa. M'atrauen els pobles de platja un cop alliberats dels turistes de color gamba i els venedors de qualsevol cosa, quan mostren sense por els seus veritables rostres, impregnats sovint de la més entranyable decadència. Adoro Portbou i Cadaqués a la tardor i a l'hivern. I el Cap de Creus quan la tramuntana bufa sense pietat i les onades xoquen contra els esculls i els penya-segats. M'encanta perdre'm per aquella península tot escoltant música psicodèlica i sentir-me com Gram Parsons en ple desert de Joshua Tree -deixant de banda, és clar, que Parsons mai va arribar a conèixer la tramuntana-. Em posa deixar-me caure al buit i sentir com la força del vent suporta tot el meu pes -si mai ho proven, assegurin-se abans que el vent bufa amb prou força i que no hi ha cap barranc ni cap penya-segat a la vora-. I em posa encara més que les ràfegues de tramuntana penetrin les mànigues de la meva jaqueta i es fonguin amb mi tal i com ho han fet durant milions d'anys amb les roques que m'envolten.




diumenge, 22 de novembre de 2015

Bob Dylan - "The Cutting Edge 1965-1966" (2015)


"The Cutting Edge 1965-1966" (2015), dotzè volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, suposarà tota una revelació per als estudiosos de l'obra del de Duluth, però també farien bé d'acostar-s'hi curiosos i oients de caràcter més aviat esporàdic. Sobretot aquells que abandonen els seus concerts tot queixant-se perquè "Just Like a Woman", "Mr. Tambourine Man" o "Like a Rolling Stone" han resultat irreconeixibles, demostrant de passada no haver entès res del que Dylan ha estat fent durant més de mig segle. Al llarg de sis discos -se n'ha editat també una versió reduïda a dues unitats-, "The Cutting Edge..." documenta un dels períodes més fascinants no tan sols de la trajectòria dylaniana sinó també de la música contemporània: els dos prolífics anys durant els quals el nord-americà va atorgar la majoria d'edat al rock'n'roll amb tres obres capitals com són com són "Bringing It All Back Home" (1965), "Highway 61 Revisited" (1965) i "Blonde on Blonde" (1966).

Desenganyem-nos: a aquestes alçades resulta pràcticament impensable que ningú dediqui més hores a escoltar tot aquest material fins ara inèdit que a seguir punxant els citats plàstics. Ara bé, com a document té l'artefacte en qüestió un valor indiscutible. Perquè aporta visions alternatives -sí, en plural- d'un repertori canònic. I sobretot perquè obrirà els ulls a qui encara no hagi entès que Dylan no toca una cançó dues vegades de la mateixa manera -no ho fa ara ni ho ha fet mai-. Com a mostra més evident, la vintena de versions de "Like a Rolling Stone" que omplen el tercer disc de la caixa -dedicat íntegrament a la peça en qüestió-. Vint preses d'un mateix tema, sí, però a la vegada vint aproximacions tan diferents com complementàries de la cançó en qüestió -la presa 5 hauria encaixat perfectament a "Nashville Skyline" (1969); l'11 s'avançava per l'esquerra a la imminent explosió àcida de la Costa Oest-. Debatre si qualsevol d'aquestes versions alternatives hauria obtingut la mateixa transcendència que la que hem conegut tota la vida, resulta ara mateix tan absurd com preguntar-se si l'home ha trepitjat realment la Lluna. Ara bé, el seu conjunt aporta llum tant al Dylan de l'època com al que va actuar l'estiu passat a casa nostra.


dissabte, 21 de novembre de 2015

Joe Hill Louis


Quan Joe Hill Louis va morir de tètanus el 5 d'agost de 1957, Link Wray encara havia de publicar "Rumble"Jimmy Page encara es dedicava a l'skiffle i Jimi Hendrix encara havia de patir el dia a dia del músic mercenari, però l'home que ens ocupa ja havia anticipat algunes de les troballes sòniques que dècades més tard alimentarien uns White Stripes o uns Black Keys. De fet era el propi Dan Auerbach qui recentment reivindicava l'obra de Louis des de les pàgines de Q, tot confessant haver escoltat "When I'm Gone (She Treats Me Mean and Evil)" de forma obsessiva durant la seva adolescència. No cal ni que ho juri. L'empremta de la peça en qüestió, tota una perla de rhythm & blues sense polir -i d'una cruesa equiparable a la de Papa Lightfoot i el seu "Wine, Women, Whiskey", per exemple-, ressona amb força als primers discos dels Black Keys. Una guitarra que fa saltar espurnes de sota la pols, el lament constant d'una veu amb tanta experiència com pocs miraments, i el minimalisme rítmic d'un dels pocs homes orquestra que van aconseguir editar la seva obra durant els anys 50 en l'àmbit del blues. De nom real Lester Hill i nascut a Raines, Tennessee, el 23 de setembre de 1921, va treballar també com a músic de sessió a Sun Records, arribant a enregistrar la primera versió de "Tiger Man" l'any 1952. Malgrat tot, la gravació es va mantenir inèdita fins després de la seva mort, essent la de Rufus Thomas la primera presa coneguda d'un tema que més endavant popularitzaria Elvis Presley. Escoltat avui, i malgrat no respectar el format one-man band -l'acompanyaven un pianista i un bateria-, aquell primer "Tiger Man" és molt més que un reclam per a completistes. És un argument de pes que situa Louis entre els pares mai declarats del rock'n'roll tal i com tots nosaltres l'hem arribat a conèixer.


divendres, 20 de novembre de 2015

Ghökan Sürer Quartet, del jazz al makam

La improvisació com a enllaç.
Si la línia recta és la distància més curta entre dos punts, la improvisació és l’element que enllaça discursos aparentment tan distants però sobre el terreny tan propers com són els del jazz i el makam turc. Parlem de gèneres on es valora per damunt de tot la capacitat del músic a l’hora d’improvisar, de fer de cada actuació un moment únic i irrepetible. Per això el seu maridatge resulta tan natural com inevitable. N’és un bon exemple la carta de presentació de Gökhan Sürer Quartet, “Oriental Jazz”. Un ep promocional que ha vist la llum aquesta tardor de la mà de Brubaker i que es va presentar dins de la programació oficial de la passada Fira Mediterrània de Manresa.

Amb base a Barcelona i format per músics provinents de Turquia, Mèxic, Sèrbia i Catalunya, Gökhan Sürer Quartet pren com a punt de partida les diverses tradicions de l’Anatòlia (turca, bizantina i armènia, entre d’altres) i les aproxima a registres com els del jazz o el rock. Un concepte proper al matrimoni de jazz i flamenc consumat al seu moment per Pedro Iturralde o Carles Benavent, així com al mestissatge sonor entès a la manera d’uns Embryo o uns Osibisa. La posada al dia d’una tradició que es va arribar a estendre arreu de l’Anatòlia i que la situació política de les passades dècades ha acabat fragmentant. Per tant hem de contemplar “Oriental Jazz” no tan sols com un exercici de recerca en el terreny musical, sinó sobretot com un pont entre cultures germanes.

L’ep
“Oriental Jazz” s’obre a ritme de psicodèlia i estructures progressives. Les de “Dere”, un frenètic duel entre l’ud i el teclat. A continuació és l’ud el que pren el protagonisme amb “Zeybek”, un tema que condensa en poc més de cinc minuts alguns dels paisatges sonors més bells de l’Anatòlia. Finalment, els teclats tornen a guanyar terreny a “Püf”, la peça més densa del disc en el millor dels sentits. Jazz còsmic, atmosferes nocturnes i repunts hipnòtics com a culminació d’un viatge d’allò més fascinant.

La banda
Natural de l’Anatòlia, el pianista Gökhan Sürer va cursar estudis musicals a la Bilgi University d’Istanbul i al Brooklyn-Queens Convervatory of Music de Nova York. La seva trajectòria professional la va començar com a músic de sessió a la seva Turquia natal, participant en nombrosos àlbums, compilacions i bandes sonores. L’any 2013 es va establir a Barcelona, on va donar forma a Gökhan Sürer Quartet juntament amb Alán Chehab (ud), Juan Carlos Buchan Ayala (contrabaix) i Marko Jelaca (bateria). Aquest 2015 ha vist per fi la llum la seva primera referència discogràfica, l’ep “Oriental Jazz”, com a prèvia del que serà el seu debut com a solista, “Chimera”.


Descobreixin Gökhan Sürer Quartet aquí.
Article originalment publicat al B-Magazine de Brubaker.

20 de novembre

20 de novembre. Quatre dècades sense Franco, diuen. I jo diria que no. Que el difunt dictador s'ha manifestat i es manifesta repetidament en aquesta Espanya de la qual no va ser ell causa sinó una conseqüència més. S'ha manifestat i es manifesta en iniciatives del PP com la llei Wert o la llei mordassa, però també cada vegada que el PSOE prova de demostrar que té la bandera més grossa que el PP. S'ha manifestat i es manifesta en tots aquells represaliats pel franquisme que encara avui esperen compensació o reparació. S'ha manifestat i es manifesta en les subvencions que els governs Populars atorguen a la fundació que porta el nom del dictador. S'ha manifestat i es manifesta quan el govern espanyol criminalitza qualsevol expressió que no sigui del seu agrat però, a la vegada, permet que agrupacions d'extrema dreta considerades de risc desfilin cada 12 d'octubre per les principals ciutats de l'estat exhibint simbologia prohibida en països com Alemanya. I s'ha manifestat i es manifesta en dies com avui, 20 de novembre, amb una multitudinària missa en honor del dictador celebrada en aquell espai de vergonya que és el Valle de los Caídos. On eren avui els senyors Rajoy, Aznar, García-Margallo, Sáenz de Santamaría, García Albiol, Sánchez-Camacho, Rivera, Arrimadas, Manos Limpias i tots aquells que tant parlen de democràcia tan sols quan els convé? Per què no presenten recursos i querelles contra qui exhalta cada 20 de novembre la figura de qui es va carregar la pròpia democràcia amb un cop d'estat i va governar amb mà de ferro durant gairebé 40 anys? Per què un exministre franquista i fundador del PP com era Fraga va tenir un funeral d'estat i les víctimes de la dictadura encara esperen un reconeixement que mai arriba? Per què els que més invoquen la democràcia són els que menys se la creuen? Les respostes les coneixem prou bé, i es resumeixen en la cosmètica i el constant mirar cap a un altre costat d'una Transició mal feta i mai culminada.


Tröpical Ice Land

Tröpical Ice Land - Foto Hang the Dj! Records.
Si no existís Osona, algú se l’hauria d’inventar. No, de debò. Si caigués ara mateix un meteorit a la Plana de Vic i l’onada expansiva ho arrasés tot en un radi d’uns quants quilòmetres, el cràter resultant equivaldria en proporcions al forat que patiria l’escena musical catalana. O com a mínim aquella part de l’escena que, sense voler renunciar a una denominació d’origen que ve donada per ella mateixa -vaja, que tampoc cal insistir-hi ara sí ara també-, no renuncia tampoc a una permeabilitat que li permet des del seu fet diferencial mantenir-se en sintonia amb el que passa a la resta del món.

Tröpical Ice Land vénen de Torelló, terra de L’Eclèctic i del mai prou reivindicat Arnau Pallarols, i tenen a l’esquena tres discos que exploren els límits del metal i el hardcore amb prefix post, aquelles aigües pantanoses on floreixen varietats com l’screamo i on el terme emo no equival a llàgrimes d’adolescent malcriat sinó a intenses atmosferes i a torrents emocionals fets decibels. Citen influències com Envy o Cult Of Luna, i tant els uns com els altres es troben presents al llarg d’un repertori que pot saltar de la tensa serenor de “Filo” a l’agressivitat de “Caballeros del espejo”, passant per aquella muntanya russa sònica que és “Nails”.

Tots tres temes formen part de “C” (2015, Hang the Dj! Records), el tercer disc de la banda -els dos treballs anteriors es titulen respectivament “A” i “B”-. I probablement l’obra més madura i ara per ara definitiva d’un trio que va néixer l’any 2009 de la mà de Toni Serrano (guitarra i veu) i Edgar Rodríguez (bateria), i que des d’aleshores s’ha consolidat amb la incorporació d’Adrià Cabrerizo (baix) i s’ha dedicat a trepitjar tota mena d’escenaris arreu del país: de l’Il·legal Sugar Fest de Vic a la sala Apolo de Barcelona, passant pel Sant Feliu Fest o el festival Actitud de Vidreres -d’acord, he exagerat una mica quan parlava d’Osona-, al marge d’escapades ocasionals a Madrid, Euskadi o La Rioja. Enregistrat als estudis Punch Sound de Torelló i masteritzat als Estats Units per Brad Boatright (From Ashes Rise), “C” compta amb un packaging fet a mà pel propi grup. Acabats artesanals per a celebrar l’ètica DIY que des del principi ha definit Tröpical Ice Land.


Originalment publica a B-Magazine (Brubaker).

Sexwitch


Un ésser de naturalesa màgica, sense un sexe definit i amb el poder de generar orgasmes col·lectius. Així definia Natasha Khan (Bat For Lashes) la criatura imaginària que ella mateixa ha concebut i que dóna nom al seu darrer projecte. Sexwitch, una col·laboració entre la pròpia Khan, el productor Dan Carey i el combo de rock espacial Toy. Una banda nascuda, atenció, amb l'objectiu de recuperar i posar al dia tot un seguit d'obscurs nuggets psicodèlics originalment publicats entre els anys 60 i 70. I un cop escoltats els resultats, val a dir que són sorprenents. Part del mèrit recau en l'elecció i sobretot la recerca d'una matèria primera que esquiva tòpics i evidències per a explorar les essències més al·lucinògenes del Marroc, Tailàndia o l'Iran anterior a la revolució islàmica. La resta, és clar, la fa una suma de registres i sensibilitats que renten la cara al repertori i el deixen nou de trinca, i on la mística de Khan abraça sense problemes l'empenta hipnòtica de Toy. L'orgasme no ho sé, però l'èxtasi es troba garantit.

dijous, 19 de novembre de 2015

El documental antifolk de Plans Films, per capítols


La gent de Plans Films ha dividit en diferents capítols el documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", dirigit per Vicenç Ferreres i centrat en la figura de Maurici Ribera aka The Missing Leech, així com en allò que anomenem antifolk, i estrenat l'any 2014 en el marc del festival In-Edit. Cada setmana en penjaran un a la xarxa. Ja poden veure el primer, on apareix un servidor parlant amb Ramon Solé i interpretant una versió de "TV Crusaders" (The Missing Leech) juntament amb Martina Borrut (Mad'zelle) i Pablo Acosta (aleshores baixista de Liannallull). Poden veure'l aquí.


Gorg Màgic: Liannallull + Por Qué Jeanette + MoreEats


El cicle Gorg Màgic que organitza El Mamut Traçut tancarà aquest cap de setmana la seva primera edició de tardor amb un triple cartell que, com de costum, promet emocions de les bones. Dues bandes de casa i una de fora. Liannallull, garage-psych-punk-folk d'elevat voltatge des del Baix Montseny, Por Qué Jeanette, banda barcelonina que recupera i posa el dia el repertori de la gran Jeanette, i MoreEats, projecte amb un peu a Suïssa i un altre a Liechtenstein, practicant d'un registre proper a l'antifolk. Serà el dissabte, 21 de novembre (21h.), a la sala Freedonia.

Més informació:
El Mamut Traçut

dimecres, 18 de novembre de 2015

De carrers i oceans

RICHARD HAWLEY
Sala Apolo, Barcelona
17 de novembre de 2015

És possible que ni ell mateix se n'hagi adonat, però Richard Hawley va concebre una de les cançons més universals de la passada dècada el dia que va compondre "Tonight the Streets Are Ours". I ho va fer perquè la seva lletra, clara i transparent però a la vegada oberta a múltiples interpretacions, la converteix en la banda sonora ideal tant d'una declaració d'amor de les d'abans com d'un documental sobre Banksy. Pocs anys enrere, s'hi haurien pogut identificar perfectament els manifestants del 15-M o d'Occupy Wall Street. I ahir a la nit versos com "Those people, they got nothing in their souls / And they make our TVs blind us / From our vision and our goals", i sobretot aquella tornada que titula el tema, adquirien línia directa amb París tot proclamant que, efectivament, els carrers són nostres. No pas dels malparits que s'autoimmolen i disparen contra innocents sinó nostres, dels que celebrem la vida en comptes d'imposar la mort. I amb por o sense, el sol fet d'assistir a un concert, a un partit de futbol o al cinema, el sol fet de sortir de casa i gaudir la vida amb tota normalitat, és la victòria més gran que pot assolir tot ésser humà enfront del terror.

Hawley no es va referir en cap moment als atemptats de París. Enhorabona, perquè el pitjor cop que poden rebre els terroristes és que no es parli d'ells. Charlie Hebdo publicava recentment en portada "Ells tenen les armes, nosaltres tenim el xampany". I tant que sí. I també tenim el rock'n'roll. I tenim artistassos com el propi Hawley, que venia ahir a presentar el seu darrer treball, "Hollow Meadows" (2015), i de passada a escenificar la seva enèssima reinvenció. Perquè l'àlbum en qüestió suposa un retorn als registres intimistes i als paisatges tardorencs marca de la casa, però sobre les taules es consolida la musculatura psicodèlica desplegada al seu predecessor, "Standing at the Sky's Edge" (2012). Com a mostra, les capes de força bruta aplicades al darrer single, "Heart of Oak". O aquell "Down in the Woods" augmentat al cub amb què el de Sheffield va invocar indistintament els esperits de Roy Orbison i Jim Morrison -el riff de guitarra à la Stooges era de propina-. I és aquesta capacitat, la de conjugar la condició de crooner amb les inclinacions àcides, el que fa de Hawley un exemplar únic en la seva espècie. Ho va refermar amb el crescendo elèctric de "The Ocean", èpica recta final d'una (altra) nit per a emmarcar.

dimarts, 17 de novembre de 2015

P.F. Sloan (1945-2015)

P.F. SLOAN
(1945-2015)

"If the button is pushed / there's no runnin' away / There'll be no one to save / with the world in a grave / Take a look around ya boy / it's bound to scare ya boy". Són alguns dels versos que conformen "Eve of Destruction". Un càntic antibel·licista enregistrat originalment per Barry McGuire l'any 1965 i considerat per molts com un símbol del pacifisme que tant estretament es va associar durant la segona meitat dels 60 amb la cultura pop, però també com un avís del que estava a punt de caure. Cinc dècades després de la seva edició i amb la Guerra Freda enterrada des de fa més de vint anys, no només manté la peça tota la seva vigència sinó que fets com els recents atemptats de París o el clima bèl·lic que es respira a l'Orient Mitjà li atorguen més sentit que mai. La cançó la va popularitzar McGuire, però el seu autor era el mai prou valorat P.F. Sloan, que l'any 2006 la va regravar amb notables resultats i la va incloure a l'àlbum "Sailover" -altament recomanable, per cert-. Sloan ens deixava el passat dia 15, víctima d'un càncer. En pau descansi. I tant de bo la seva cançó deixi molt aviat de tenir sentit.

L'únic responsable dels propis actes és un mateix

Estic tip dels que sempre troben arguments per a justificar les seves particulars croades personals, fins i tot en el marc d'uns atemptats terroristes com els de París. I no, ara no parlo dels malparits que van irrompre divendres a la nit a la capital francesa armats amb bombes i fusells d'assalt. Parlo dels que darrere de tots els mals del món hi veuen l'empremta de l'Oncle Sam -o de qualsevol govern, institució militar o agència d'espionatge occidental, cosa que em sembla tan simplista i cínica com responsabilitzar el conjunt de creients musulmans d'allò que fa una colla de fanàtics-. Parlo dels que no paren de repetir per activa i per passiva que la culpa de tot, inclosos els atemptats a la capital francesa, és de George W. Bush i la seva intervenció a l'Iraq perquè va ser així com va començar tot, com si el terrorisme de signe islamista no portés dècades manifestant-se arreu del món -d'Algèria a Indonèsia i de Nigèria a l'embaixada nord-americana a l'Iran-. Doncs no, ho sento però per aquí no hi passo.

La intervenció anglonord-americana -amb suport espanyol, però no pas francès- a l'Iraq va ser una guerra il·legal impulsada probablement en nom d'interessos més aviat foscos -i dic probablement perquè aquests interessos encara no els coneixem del cert encara que alguns, els mateixos que atribueixen tots els mals del món a l'administració nord-americana, es pensin que ho saben tot pel sol fet de militar en un col·lectiu o associació determinats-. Va ser una agressió contra un territori que, d'altra banda, portava dècades agredint-se a ell mateix -per si algú se n'ha oblidat, Saddam Hussein no era precisament un sant-. I va ser un error geoestratègic de conseqüències que qualsevol persona amb un mínim de cultura general hauria sabut preveure -i els senyors de la Casa Blanca i el Pentàgon també, per molt que ara es facin els sorpresos-. Però fins aquí arriba la culpabilitat de Bush i companyia. La resta, que deia aquell, és tota seva -dels que afirmen matar en nom d'un déu i del seu profeta-.

D'acord, la invasió de l'Iraq va desestabilitzar un país fins aleshores governat amb mà de ferro per una oligarquia -era el preu de l'estabilitat, que dirien alguns-. I d'acord, el govern titella de signe xiïta que va sortir de tot plegat va fracturar encara més la societat iraquiana amb una política sectària que aïllava i fins i tot castigava -i així ho segueix fent- la comunitat sunnita. Però això últim ja no és culpa de l'Oncle Sam -com tampoc ho són uns graus de corrupció que farien morir d'enveja a més d'un polític espanyol-. I encara ho és menys que determinades elits sunnites s'hagin venut a la barbàrie sense nom ni límits d'Estat Islàmic. I, per descomptat, cap administració occidental s'ha dedicat a rentar el cap de joves musulmans (i fins i tot no musulmans) tant a l'Orient Mitjà com als suburbis de les ciutats europees. Ni els ha armat amb fusells d'assalt i els ha ordenat irrompre en plena nit parisenca carregant-se tot allò que se'ls posi al davant. Això ho han decidit i dut a terme ells solets i pel seu compte. I, en tant que l'únic responsable dels propis actes és un mateix, la culpa d'un atemptat és única i exclusivament de qui el comet.


Kamasi Washington


Triple disc i al voltant de tres hores de música. De seguida s'ha dit, i més en aquests temps en què tot ha de ser ràpid, breu i immediat perquè ningú se'n cansi abans d'hora. No és freqüent que els músics es decideixin a obsequiar l'oient -vull dir l'oient que està disposat a invertir en un disc no tan sols els diners que val sinó el temps que requereix- amb obres d'aquesta durada. I encara ho és menys que algú pugui lliurar tres hores de música de nova factura sense omplir-les de palla. El saxofonista californià Kamasi Washington ho ha fet a "The Epic" (2015, Brainfeeder Records). El quart treball que signa amb el seu nom, i l'obra que l'acaba de confirmar com un dels grans valors del jazz contemporani. No és que sigui un nouvingut, la seva reputació com a músic d'acompanyament l'ha dut a treballar al costat de gegants del gènere com Stanley Clarke o Herbie Hancock i a la vegada amb noves esperances de l'electrònica i el hip-hop com Flying Lotus o Kendrick Lamar -va participar a les sessions del celebrat "To Pimp a Butterfly" (2015)-, a més de tòtems del rock contemporani com Ryan Adams -el saxofon de "New York, New York" és seu-. Però ha estat "The Epic", tot un tractat d'estructures impossibles i passatges misteriosos que remeten a la vessant més àcida i eclèctica del jazz de finals dels 60 i principis dels 70 -salvin distàncies i pensin en "Bitches Brew" o "A Love Supreme"-, el que li ha permès transcendir el segon pla on es trobava instal·lat. I per si no n'hi hagués prou amb aquestes tres hores, el propi Washington assegura que les mateixes sessions van generar encara més material i que aquest veurà la llum pròximament en forma de dos discos diferents. A més de genial, prolífic.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Deu anys d'"A Certain Trigger"

Maxïmo Park.
"Indie ha acabat significant 'música de guitarres sense risc', i això no és el que nosaltres volem ser. Ha esdevingut sinònim de música avorrida i és curiós com la paraula ha canviat al llarg dels anys. Suposo que això es deu al fet que moltes bandes van saltar dels segells independents a les majors, i això vol dir que tot es basa en els discos venuts, en el comerç i no necessàriament en la música i els sentiments que aquesta transmet". Paul Smith, vocalista de Maxïmo Park, en una entrevista signada per Paula Frost i publicada a l'edició de tardor de Louder Than War.

Com m'havien arribat a agradar, Maxïmo Park. Que n'eren, de bons. El seu disc de debut, "A Certain Trigger" (2005), estava farcit de cançons tan irresistibles com aquell "Apply Some Pressure" que encara avui fa petita qualsevol pista de ball que se li posi al davant. Els seus directes eren pura dinamita, en gran part gràcies a l'actitud escènica d'un Smith constantment desbocat. Però amb el temps alguna cosa es va començar a apagar. No és que hagin fet mals discos, simplement no han tornat a assolir aquells nivells de genialitat. Potser el diagnòstic seria el mateix que Smith aplica al terme indie? Diu la banda que pensa celebrar el desè aniversari d'aquell disc -com passa el temps!- amb concerts especials. I com que probablement acabin caient en algun dels festivals que tenen lloc a casa nostra, em pregunto si hauran recuperat aquella espurna que un dia els va fer únics.


Celebrar la vida


Llegeixo amb resignació la notícia de la suspensió dels darrers quatre concerts de la gira europea de Foo Fighters -Torí, París, Lió i Barcelona- a causa dels atemptats que van tenir lloc el passat divendres 13 a la capital francesa. Tant de bo no haguéssim de parlar d'això. Tant de bo no hi hagués al món religions, idees ni individus -em nego a anomenar-los persones- capaços de justificar, concebre o executar actes com aquests. Tant de bo la del divendres hagués estat una nit qualsevol. Però no va ser així. I no valoraré la decisió de Foo Fighters. La situació és excepcional i tothom és lliure d'afrontar-la com ho consideri més oportú -a més, Dave Grohl i companyia mantenen una relació de proximitat amb l'entorn d'Eagles Of Death Metal, que per motius encara més evidents també han cancel·lat la seva present gira pel Vell Continent-. La seva decisió és doncs tan lògica i comprensible com respectable, faltaria més. Però jo sóc més del parer que, sense renunciar al dol, cal seguir endavant. Que cal mantenir la normalitat en la mesura que sigui possible. Que si per culpa d'un atemptat deixem de fer allò que lliurement hem triat fer, els bàrbars guanyen i nosaltres perdem un bocí de la nostra llibertat.

Per això, sense censurar ni de bon tros la decisió de Foo Fighters -m'hauria agradat veure'ls dijous al Palau Sant Jordi però les circumstàncies són les que són, i ara mateix el més important són les víctimes i els seus familiars-, aplaudeixo gestos com el de Madonna, que l'endemà mateix dels atacs va decidir actuar a Estocolm tal i com ho tenia previst. Al principi es va plantejar suspendre el concert, va reconèixer ella mateixa des de l'escenari, però finalment va considerar que si ho feia cedia davant qui només entén el llenguatge de la por, la violència i la barbàrie més absoluta. Que no estava disposada a deixar que uns fanàtics els impedíssin a ella i al respectable que havia passat per caixa gaudir d'allò que més estimen. Que no hi ha dret. Que les persones que van morir divendres ho van fer pel sol fet d'haver sortit a passar-s'ho bé. I que res de tot això és just ni té sentit. Per això va dedicar "Like a Prayer" a les víctimes després de proclamar amb un emotiu discurs que el seu espectacle consisteix en celebrar la vida -poden veure-ho aquí, i creguin-me que val la pena-. És clar que sí. Tots estem al costat de les víctimes, només faltaria. Tots som parisencs, perquè qualsevol de nosaltres podria haver estat víctima d'haver-se trobat a París la nit del divendres. I perquè tots gaudim del nostre temps lliure sempre que podem i sense fer mal a ningú, i tots som conscients del valor de la vida humana. Per això, quan una colla de fanàtics que resen massa i follen massa poc ens volen imposar la mort, el millor que podem fer és celebrar la vida.


diumenge, 15 de novembre de 2015

Listen


"Listen". Sonarà a acudit fàcil tenint en compte el títol del tema, però no l'havia escoltat en molt de temps. Anys enrere, en canvi, l'escoltava com a mínim un cop per setmana. No és que "Listen" sigui la meva peça preferida de The Clash, ni de bon tros, però sí que em sembla una de les composicions més especials i a la vegada contagioses de la banda londinenca -enregistrada durant la primera etapa del grup però pràcticament il·localitzable fins que es va editar el recopilatori de rareses "Super Black Market Clash" (1994)-. Durant més de dos anys va ser la sintonia d'entrada d'un espai musical que un servidor va conduir i dirigir en una ràdio local. Com entrava aquella línia de baix. I com segueix entrant. I com segueix sonant a glòria tota la resta. Portava molt de temps sense escoltar "Listen", deia, però dies enrere ho vaig tornar a fer de la mà d'un dels meus grups contemporanis preferits. Uns bons deixebles dels propis Clash com són Obrigada, que es van despenjar amb aquesta sorpresa durant el seu pas pel Gorg Màgic de tardor. Momentàs, i tant que sí. És clar que, per grans moments, els temes propis d'una banda que camina sola i segura. Rock'n'roll amb totes les lletres.

Banalitzant Ovidi

Fernàndez, Caño i Penalba rebaixen l'obra d'Ovidi Montllor a la categoria de pamflet.
OVIDI3
In_Cult 2015 @ NAUB1, Granollers
14 de novembre de 2015

I amb aquestes va David Fernàndez i carrega contra Leo Messi. I ho fa amb aquell grau de felicitat i demagògia tan propi de certs sectors de l'autoproclamada esquerra del nostre país. Els mateixos que solen confondre ideologia amb raó i que es veuen amb cor de donar lliçons de moral a qualsevol que no els rigui les gràcies -i no, això no anava per cap formació política en concret: qui em vulgui entendre ja m'ha entès-. "Vivim en un país que cada diumenge aplaudeix un defraudador fiscal", va proclamar l'exdiputat de la CUP des de l'escenari de la NAUB1 i en el marc de les jornades de transformació cultural In_Cult, on presentava juntament amb el poeta David Caño i el músic Borja Penalba l'espectacle Ovidi3. Un homenatge a la figura i l'obra d'Ovidi Montllor que s'havia anunciat com a humil però finalment va resultar banal. Sí, senyor Fernàndez, cada diumenge més de mig país -que no pas el país sencer- aplaudeix a Leo Messi. De fet, l'aplaudeixen arreu del món. I si l'astre blaugrana rep aplaudiments no és perquè sigui un defraudador fiscal -això, en qualsevol cas, ho serà el dia que ho dictamini un jutge-, sinó perquè dignifica i eleva el seu ofici a cotes fins ara mai vistes -i això ho diu un a qui no li agrada el futbol-, cosa que vostè no pot dir.

I no ho pot dir perquè Ovidi3 funciona molt bé com a reclam ideològic, però artísticament és un zero a l'esquerra. I ho és per molts motius, un dels més evidents la manca de coherència -o de memòria-. Perquè, senyor Fernàndez, no es poden disparar dards enverinats contra Messi i a la vegada treure's de la màniga una cançó de John Lennon en el marc d'un homenatge a Ovidi. I encara menys si aquesta cançó és "Working Class Hero", un cant a la classe obrera escrit per Lennon poc abans de dedicar-se a viure sense treballar en un dels edificis més cars de Nova York. D'obrer, si és que mai n'havia estat, al Lennon dels 70 n'hi quedava ben poc. Però com en el cas de Messi, invocar el seu nom equival a parlar d'un geni, que una cosa no treu l'altra. En qualsevol cas, Montllor i Lennon comparteixen aquella dimensió gairebé mística on també s'hi troben altres màrtirs de la cançó popular moderna com Bob Marley. Figures de ple dret que se'n van anar massa aviat i que han acabat generant autèntics cultes, professats majoritàriament per gent que es refereix als interessats com si els hagués conegut tota la vida -en John, en Bob, l'Ovidi-.

El mite del Marley messiànic s'ensorra tan bon punt s'escolten els testimonis de les dones que van passar per la seva vida. El pacifisme de Lennon el va retratar més bé que ningú el seu fill Julian, qui va venir a dir que a casa mai havia respirat aquella pau i aquell amor que el seu pare predicava arreu. A Montllor, ara per ara no se li coneixen draps bruts -i si existíssin no invalidarien la seva obra, només faltaria-. En qualsevol cas, la seva figura i sobretot la seva mort abans d'hora permeten a qualsevol retre-li homenatge amb la seguretat que l'interessat no vindrà a queixar-se. Ara bé, malgrat la declaració d'intencions no és Ovidi3 cap homenatge. És un míting polític disfressat d'espectacle poètico-musical. És la utilització de l'obra d'un artista per a deixar anar consignes al més pur estil pamfletari. I és predicar per als conversos, perquè en l'esmolada dialèctica de Caño i Fernàndez tothom rep de valent menys els de la seva corda -i els de cordes properes a la seva, entre els quals s'hi troba un servidor, val a dir-. Si l'art ha de fomentar la reflexió i esdevenir eix transformador d'una societat, Ovidi3 es limita a adoctrinar o, en el millor dels casos, cercar l'aplaudiment fàcil de qui ja simpatitza amb una determinada causa -tot el contrari del que va assolir Montllor amb un discurs de classe de vocació transversal-. I és per tot això que la seva càrrega ideològica resulta tan estèril com el seu nul valor artístic.


dissabte, 14 de novembre de 2015

divendres, 13 de novembre de 2015

Phil "Philthy Animal" Taylor (1954-2015)

PHIL "PHILTHY ANIMAL" TAYLOR
(1954-2015)
R.I.P.


El Gorg Màgic desembarca al Continental

Obrigada.
ORIGAMI GHOSTS + PSYCHODROME + OBRIGADA
Gorg Màgic @ Continental, Barcelona
12 de novembre de 2015

S'ha comparat la música d'Origami Ghosts amb la de bandes com Pavement i, efectivament, les seves cançons miren sense manies el rock alternatiu dels 90. Ara bé, només cal un canvi de format per a donar-los la volta. Amb la formació reduïda a duet -JP Scesniak a la guitarra i a la veu, i Cassandra Wulff a la flauta i a la melòdica-, els de Seattle es van aproximar a paisatges sonors més propis de l'antifolk i fins i tot del folk àcid més primitiu -del que evoca la Califòrnia de finals dels 60-. Tot un seguit de bucòliques postals per a encetar la tercera jornada del cicle de concerts Gorg Màgic, organitzat per El Mamut Traçut amb l'objectiu de difondre a Barcelona una sèrie de bandes i solistes que solen navegar per sota dels radars.

Bandes com els propis Origami Ghosts o com les dues propostes de casa amb qui ahir van compartir escenari, Psychodrome i Obrigada. Els primers vénen d'Igualada i practiquen un rock d'alt voltatge, de filiació 90s i a mig camí entre la solidesa del grunge (pensin en els primers Nirvana o Mudhoney) i el pop de guitarres d'escola Posies. Ahir van sonar tan segurs com salvatges. Obrigada, de Cardedeu, van veure escurçat el seu set per qüestions d'horaris, però van saber aprofitar el temps amb un repertori tan agut com de costum -ahir amb un extra d'urgència: s'havia d'anar per feina i el quartet va sortir a donar-ho tot-. Alternant temes dels seus dos discos i posant la sala de potes enlaire amb una vital aproximació al "Listen" de The Clash. Que bé que els va quedar.


Origami Ghosts.

Psychodrome.


dijous, 12 de novembre de 2015

Andy White (1930-2015)

ANDY WHITE
(1930-2015)

Per molt que m'escolti les dues versions originalment publicades de "Love Me Do", l'una darrere de l'altra i de forma repetida, no aconsegueixo entendre per què a George Martin no li agradava la bateria de Ringo Starr. O més ben dit, què va aportar Andy White que no hagués aportat el propi Starr. Sigui com sigui -i malgrat una primera tirada de singles amb la versió interpretada per Starr-, va ser White qui es va fer càrrec de la bateria al primer single dels Beatles -també va participar a la cara b, "P.S. I Love You"-. Dies enrere ens deixava a causa d'un atac de cor al seu domicili de New Jersey, on s'havia retirat a finals dels 80 després d'una atapeïda trajectòria com a músic de sessió. En pau descansi.


School Days

Hans Laguna.
Tota una experiència, la que va viure recentment Hans Laguna. La d'anar-se'n a l'Índia no pas de vacances ni a cercar cap mena de refugi espiritual, sinó a aprendre una de les varietats musicals autòctones, el dhrupad. Ell mateix resumeix la seva estada al país asiàtic a l'edició de novembre de Rockdelux. Nou impressions a través de les quals il·lustra el músic barceloní algunes de les diferències entre cultures com la nostra i la del subcontinent indi. Ja se sap, ni existeixen les veritats absolutes ni ens hem de deixar enlluernar excessivament per tot allò que contradigui uns principis que fins ara crèiem inalterables. Ara bé, aquesta mena de situacions sí que com a mínim ens haurien de conduir al debat i sobretot a la reflexió. I d'això últim, de reflexions, Laguna n'exposa unes quantes en veu alta.

"En esta cultura, el aprendizaje artístico se concibe como una tarea incansable de perfeccionamiento a la que uno debe consagrar la vida entera. Por eso se respira tantísima paciencia y humildad. En este ambiente, incluso un completo novato como yo se siente cómodo". No és que a la nostra cultura l'aprenentatge artístic s'acabi abans. En tot cas, això passa en l'àmbit de la música -i més concretament de la música pop- per motius que tots coneixem i que ara no vénen al cas -diguin-li moda, diguin-li mercat o diguin-li culte a l'eterna joventut-. Penso en tots aquells artistes a qui part del públic -i de vegades fins i tot part de la crítica, la qual cosa resulta més preocupant- considera acabats o obsolets un cop han sobrepassat els 40 anys. I penso també en virtuosos en el millor dels sentits com Jimi Hendrix, considerat ja un geni quan va morir amb tan sols 27 -encara amb tota una vida pel davant per a perfeccionar-se tal i com ho fan els estudiosos del dhrupad-.

"El dhrupad se canta desde la laringe, precisamente lo que cualquier profesor de canto occidental te prohíbe hacer". D'acord, aquí Laguna generalitza, però ja ens entenem. I el més inquietant de la frase no és que utilitzi el verb prohibir, sinó que per norma general té tota la raó. A Occident, no tan sols en l'ensenyament musical sinó també en molts altres àmbits de l'educació, no es suggereix ni es guia l'alumne sinó que se li marca un camí a seguir i en ocasions se li prohibeix allò que s'aparti del mateix -aquesta és la millor manera de fabricar ciutadans rectes i decents dels que agraden a determinades elits, per cert-. Si tornem a Hendrix, feia amb la guitarra coses que no se li acudirien a cap acadèmic -tocar-la amb les dents o pinçar la sisena corda amb el polze-. També diuen que ni tan sols sabia llegir una partitura. Però quan agafava l'instrument no tan sols feia màgia sinó que obria noves vies que encara avui es troben en fase d'exploració. Queda clar, el camí cap a la genialitat no es troba escrit en cap pentagrama i només l'assoleixen aquells que es desvien de rutes preestablertes i trajectes definits. I no, no és que els professors de cant occidentals s'equivoquin, simplement existeixen altres veritats que ells no contemplen -i és possible que als de l'Índia els passi exactament el mateix-.


dimecres, 11 de novembre de 2015

Allen Toussaint (1938-2015)

ALLEN TOUSSAINT
(1938-2015)

Qualificar Allen Toussaint com un dels pilars del so de New Orleans equival a quedar-se curt. En va ser un dels principals arquitectes i modernitzadors, un dels grans impulsors de la ciutat en un moment en què gèneres com el soul, el r&b, el rock'n'roll i posteriorment el funk guanyaven terreny al jazz i esdevenien realitats incontestables. Una mena de pont entre les generacions de Dave Bartholomew, Professor Longhair i Huey "Piano" Smith, i totes les que van de Dr. John a Trombone Shorty. Ja fos com a intèrpret o com a compositor -part del seu repertori es va fer popular a mans d'altres artistes-, la seva obra esdevindria part essencial del cànon musical nord-americà, destacant títols com "Fortune Teller", "Working in the Coal Mine" o "Ride Your Pony". Jo vaig tenir ocasió de veure'l en directe una sola vegada, el 28 de juliol de 2007 als Jardins de Cap Roig (Calella de Palafrugell) i compartint escenari amb Elvis Costello -amb qui havia enregistrat un any abans aquell magistral "The River in Reverse" (2006)-. L'experiència va resultar sublim. Acabo de llegir que Toussaint va morir a causa d'un atac de cor ahir a la matinada a Madrid, on havia actuat poques hores abans. Tenia 77 anys i, no cal dir-ho, ni s'havia arribat a plantejar la possibilitat de retirar-se. Una metàfora, aquesta mort a la carretera, de com un ofici i una passió poden arribar a definir una vida. En pau descansi.


Cover of the Rolling Stone

Dr. Hook & The Medicine Show cantaven l'any 1972 que volien aparèixer a la portada de Rolling Stone. Gairebé quatre dècades i mitja després, era un imponent Barack Obama qui ocupava la primera plana de la revista al més pur estil rock star -edició del passat 8 d'octubre-. Ho feia amb motiu d'una entrevista concedida a Jeff Goodell durant la recent visita del president dels Estats Units a Alaska, des d'on va refermar alguns dels pilars de la seva política mediambiental. No era la primera vegada que Obama apareixia a la portada de Rolling Stone i l'entrevista es va centrar aquest cop en afers vinculats amb el medi ambient, però el cert és que el president bé podria haver parlat de música si li hagués vingut de gust. De la seva relació amb icones nord-americanes com B.B. King o Bruce Springsteen, dels grups i solistes que li agrada escoltar -és coneguda la presència de Wilco, Jay-Z i Miles Davis a l'ipod presidencial- o del dia en què l'Orquesta Buena Vista Social Club -agrupació musical cubana beneïda pel règim castrista- va actuar a la Casa Blanca en una nova mostra de distensió entre Washington i L'Havana.

Continguts i portades al marge, el fet que Obama parli amb Rolling Stone il·lustra el pes de la premsa musical al món anglosaxó, on una capçalera d'aquestes característiques pot accedir a la màxima autoritat d'un país tal i com ho faria qualsevol mitjà generalista de trajectòria i solvència contrastades. També il·lustra, és clar, l'obertura de mires de la classe política -o una part important de la mateixa- en un entorn on el president parla de música amb una naturalitat impensable en bona part dels polítics de casa nostra. Prefereixo no recordar, per exemple, les declaracions de l'expresident Montilla al ser preguntat per les seves cançons preferides. Ni com el també expresident Pujol deixava anar frases de l'estil d'"A mi tot això ja m'ha passat" en el marc d'una visita protocol·lària a la desapareguda Fira del Disc de Col·leccionista de Barcelona. A nivell estatal, un desafortunat Pablo Iglesias menyspreava mesos enrere l'himne que tot un Joe Crepúsculo havia compost per a Podemos -evidenciant de passada que la nova política està feta de la mateixa pasta que la vella-. Les coreografies d'Iceta i Sáenz de Santamaría directament provoquen vergonya aliena. I de la guitarra que Margallo va regalar a John Kerry val més no parlar-ne.

Hi ha excepcions, és clar. Molt més que lloable va ser el paper d'Antonio Baños a les files de Los Carradine -a la qual cosa cal sumar un manifest a favor seu signat durant la passada campanya electoral per la plana major de l'indie autòcton-. També podem parlar d'Ada Colau o de David Fernàndez, tots dos entrevistats al seu moment per Rockdelux amb resultats d'allò més coherents. Fins i tot, si volen, ens podem referir als gustos indies de la Reina Letizia -i aquí la cosa ja comença a relliscar-. Però al capdavall les excepcions són justament això, excepcions -i no, l'entrada de Lluís Llach al Parlament no forma part d'aquest capítol: és un cas a part-. I francament, veure anys enrere Albert Rivera a les pàgines de la ja desapareguda edició espanyola de Rolling Stone va resultar tan estrambòtic com una hipotètica portada d'Enderrock encapçalada per Artur Mas. Diuen que els polítics, es trobin al govern o a l'oposició, no deixen de ser un mirall del conjunt de l'electorat -de la societat a la qual representen, vaja-. I en aquest sentit, la distància entre Obama o David Cameron -que es confessa fan de The Jam, malgrat no haver acabat d'entendre el missatge de cançons com "The Eton Rifles"- i polítics com els anteriorment citats separa també ciutats com Berlín, Londres o Nova York d'una Barcelona on la música en directe es troba cada dia més perseguida al seu hàbitat natural -els clubs- i relegada a un àmbit, el dels macrofestivals, on sembla que tot s'hi val però on no tot allò que brilla és or.


dimarts, 10 de novembre de 2015

Tercera edició de l'In_Cult


Vivim en un país on els ministres de Cultura no tenen massa clara la funció de la seva cartera. Un país governat per il·lustres ignorants que són capaços d'emmarcar la Cultura al mateix despatx que l'Esport -i ho dic sense ànim de desmerèixer l'Esport, que malgrat no ser-ne conscients els senyors ministres té unes implicacions socials que van molt més enllà de seleccions i circs mediàtics-. Un país en mans d'un govern per a qui la Cultura és entreteniment i la matança de braus en públic patrimoni cultural. Cito la Cultura d'aquesta manera, en majúscula, no perquè doni raó de ser a un ministeri sinó perquè de fet dóna raó de ser a tota una societat. És amb aquest leitmotiv, el de la cultura com a eix vertebrador i transformador de la realitat que ens envolta, com el casal popular L'Esquerda de Granollers ha impulsat durant dos anys les jornades de transformació cultural In_Cult. Aquest mes de novembre n'arriba la tercera edició, que començarà el dissabte 14 (22,30h.) a la NAUB1 i de la mà d'"Ovidi3", un homenatge a Ovidi Montllor a tres bandes amb el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i activista social David Fernàndez.

Més informació:
L'Esquerda  /  Pàgina web

Gorg Màgic: Origami Ghosts, Obrigada i Psychodrome

Origami Ghosts.
Recordin que aquests dies té lloc a Barcelona la segona edició del cicle de concerts Gorg Màgic, una iniciativa d'El Mamut Traçut que acosta a casa nostra perles sonores forànies a la vegada que potencia discursos autòctons sovint passats per alt. Aquest dijous, 12 de novembre (21h.), coincidiran al Continental de Gràcia tres propostes d'alçada: els nord-americans Origami Ghosts, els bagencs Psychodrome i els vallesans Obrigada. Triple dosi de rock'n'roll desacomplexat i de múltiples textures. No s'ho perdin.



dilluns, 9 de novembre de 2015

FI, remesclats


Va ser un dels artefactes més curiosos que es van editar la passada primavera en aquestes latituds nostres. "El prodigiós camí cap a la Fi" (2015, No Me'n Records) va ser el primer disc oficial de FI, un duet barceloní que es presentava com un projecte d'electrònica grunge. Atrevida definició per a un discurs que efectivament bevia tant de Mudhoney com de Nine Inch Nails. Mig any després FI tornen a presentar, remesclats, els deu temes d'aquell àlbum. "Això és d'ells (El prodigiós remix cap a la Fi)" (2015, No Me'n Records) és una altra mirada a un repertori que s'acosta ara a la pista de ball sense perdre ni un gram de la seva contundència ni d'un missatge tan incòmode com la realitat que ens envolta. Els responsables de tot plegat són un total de deu músics i productors electrònics tant d'aquí com de fora, entre els quals destaquen noms com els de De Tot Cor -projecte paral·lel d'un dels components de FI-, Vaan Fatale -amb components de Prou!- o MuntionFire, a qui ja coneixíem per les seves col·laboracions amb El SistemÄ Suec. Escoltin el disc aquí.


diumenge, 8 de novembre de 2015

Declaració d'amor en dos sentits

IRON & WINE
BARTS, Barcelona
7 de novembre de 2015

Iron & Wine és un tipus amb ofici. Concerts com el d'ahir poden acabar resultant irregulars -al capdavall, aquí resideix part de la seva gràcia-, però a l'alter ego de Sam Beam no se li poden negar les bones maneres a l'hora d'afrontar més d'una hora i mitja en solitari i sense guió previ. Amb l'únic suport de dues guitarres acústiques -la de les cançons alegres i la de les cançons tristes, segons va revelar ell mateix- i una copa de vi negre, el de Carolina del Sud va repassar una trajectòria que enfila la seva segona dècada en sentit ascendent, i ho va fer únicament a partir de peticions del públic. Que n'hi demanaven una de The Postal Service, doncs cap problema: ell encetava el concert amb aquella emocionant relectura de "Such Great Heights" que va veure la llum al seu moment com a cara b del single del mateix títol publicat pel duet electrònic. Que se li oblidava la lletra de "Jesus the Mexican Boy" a mitja cançó, doncs prometia recuperar-la al final del concert entre aplaudiments -i la va recuperar durant la recta final de l'actuació, aquesta vegada sense vacil·lar-. Que n'hi demanaven una que no tenia massa clara, doncs s'excusava educadament, la deixava per més endavant i en triava una altra, que de peticions no n'hi faltaven. La platea -amb totes les localitats venudes des de feia dies- era un no parar de suggeriments. De "Me and Lazarus" a "Jezebel" i de "Flightless Bird, American Mouth" a la final "Naked as We Came". "No puc arribar a expressar com us estimo", va confessar un emocionat Beam a un respectable entregat com pocs. Durant una hora i quaranta-cinc minuts, la declaració d'amor va ser mútua.


dissabte, 7 de novembre de 2015

La nova etapa d'NME

Portada de l'última edició de pagament d'NME,
publicada el passat 1 d'agost.
Algun dia recuperarà terreny de la mateixa manera que ho han fet el vinil i el cassette. Parlo de la premsa musical en paper. La que pràcticament des de la irrupció del present mil·leni ha estat batallant en va contra la competència digital -sigui o no professional-. Personalment, sóc dels que creuen que ambdós formats poden i han de conviure. De fet, jo mateix els combino constantment. Consulto portals digitals però a la vegada acudeixo regularment al quiosc a comprar diverses publicacions tant d'aquí com de fora. D'informació n'obtinc en tots dos casos, però el format físic m'aporta un grau d'entreteniment i (sobretot) de satisfacció personal que la xarxa mai em podrà donar. El fet d'acostar-me al quiosc sense ni tan sols saber si la publicació de torn ja hi haurà arribat o no, el de descobrir-ne la portada -llarga vida als factors sorpresa!-, el de passar les pàgines en mode inspecció abans de començar la lectura pròpiament dita. I, sobretot, el de tenir a les mans una colla d'articles que generalment assoleixen un major grau de profunditat que els que llegeixo online. Perquè a diferència de l'entorn digital, on tot ha de ser immediat i per tant caduc -i com més breu millor-, el paper encara es pot permetre adreçar-se gairebé exclusivament a un públic a qui li agrada llegir, que està disposat a dedicar hores -o dies- a un article que li interessi i que per norma general demana quelcom més que informació pura i dura. I que consti, tot això ho diu un que té un blog i escriu en un webzine -però que s'ha educat i format amb el paper, què hi farem-.

Faig aquesta reflexió setmanes després d'assabentar-me que tota una institució de la premsa musical amb més de sis dècades de trajectòria, el setmanari britànic NME, es distribueix des del passat mes de setembre de forma gratuïta. Com tantes altres, la publicació havia vist davallar les seves vendes i va decidir renovar-se per tal d'adaptar-se al nou escenari. D'aquesta manera, encetava dos mesos enrere una nova etapa on la música segueix essent-hi present però cedeix protagonisme a àmbits com el cinema, la moda o els videojocs. La qual cosa, és clar, no s'hauria pogut traduir mai en un increment de les vendes -tots aquests camps ja disposen de les seves pròpies publicacions, que de ben segur afronten problemàtiques similars a la d'NME-. Per això es va optar per eliminar el preu de la revista, passar de distribuir-la en quioscos i llibreries a fer-ho en botigues, estacions de transport públic i locals d'oci, i de passada augmentar-ne la tirada per així multiplicar també els ingressos derivats de la publicitat. No sé si la jugada ha sortit bé o malament, però és el que tocava fer a nivell empresarial, en sóc perfectament conscient. Si jo fos empresari probablement hauria fet el mateix. Però és que no sóc empresari. Sóc periodista, sóc melòman i per segons quines coses també sóc un sentimental. I des d'aquest punt de vista no estic tan segur que el moviment d'NME hagi estat el més encertat.

Em puc equivocar, és clar -en això res em diferencia d'un empresari-, però crec que el fet de demanar al lector un petit esforç econòmic aportava a NME un valor que ara s'ha perdut. No parlo tant de fer entendre al destinatari final que elaborar una revista té uns costos i que els professionals que hi treballen no viuen de l'aire -dos punts que també cal tenir presents-, sinó d'aquell intangible que només entendrà qui sàpiga valorar també el preu d'un disc o d'una entrada de cinema, per citar dos exemples de productes que el mercat digital ha fet cotitzar a la baixa. La gratuïtat no farà d'NME un producte pitjor si es manté l'equip de treball que hi ha al darrere, però sí que li restarà aquest intangible. Jo mateix, com a lector, proritzo aquelles publicacions que m'obliguen a passar per caixa i tan sols ocasionalment m'acosto a les que puc agafar per la cara en qualsevol bar musical o botiga del que sigui. És més, per norma general, els exemplars repartits de forma gratuïta en aquests establiments, solen col·locar-se de qualsevol manera al racó més desagraït del local de torn -quan no directament al terra-, perquè els establiments en qüestió no viuen de vendre premsa i per tant no li atorgaran mai el mateix valor que sí li pot atorgar un quiosquer. I en aquest sentit, NME ha passat de trobar-se a les mateixes estanteries que qualsevol altre mitjà de trajectòria similar a poder-se agafar del terra de qualsevol botiga de complements per a acabar al cap de poques hores a la paperera o en un contenidor de reciclatge.

La primera edició física de Louder Than War,
tardor de 2015.
Dit això, i assumint que l'immobilisme tampoc hauria solucionat el problema -al contrari, l'hauria agreujat-, suposo que hi ha d'haver un remei a mig camí entre la meva postura i la del consell empresarial que ha pres la decisió. O com a mínim una (o més d'una) alternativa per a redreçar el negoci sense devaluar una capçalera veterana, històrica i pionera en molts aspectes. I és aquí on crec que NME va deixar de fer els deures ja fa molt de temps. La mena de lector al qual em referia al paràgraf anterior, aquell que aprecia el valor d'allò que compra i a la vegada en valora el preu, es troba per motius d'edat fora del target al qual NME s'ha estat adreçant des de fa molt -però molt- de temps. Parlem d'un tipus de lector que publicacions com Mojo, Uncut o fins i tot Rolling Stone han pogut fidelitzar a partir del rigor, la constància i sobretot la coherència. I no és que a NME li manqui cap d'aquests tres actius, però qualsevol que consumeixi habitualment premsa musical sap perfectament de quin peu calça i sobretot de quin peu coixeja el setmanari. La seva constant inclinació a descobrir o directament inventar-se sopes d'all que posteriorment són crucificades a les seves mateixes pàgines en benefici d'altres de noves a les quals espera un idèntic destí, per exemple. O dit d'una altra manera, l'haver confós el fet de crear tendència amb convertir els seus continguts gairebé en articles d'un sol ús. La qual cosa és ideal per a un públic adolescent i post-adolescent -el mateix que ha deixat de pagar per allò que creu haver trobat a la xarxa, el mateix que no ha madurat prou per a contemplar un disc o una publicació escrita com a inversions per a tota la vida i no com a articles d'ús limitat-, però no pas al lector adult i madur que demana a un mitjà escrit quelcom més que titulars cridaners i portades efectistes.

NME no ha estat mai una de les meves capçaleres de referència, però sempre que hi he fet un cop d'ull hi he trobat quelcom d'interessant. Sense anar massa lluny, va ser a la seva secció de bandes emergents on vaig llegir per primera vegada noms com els de Fat White Family, Royal Blood, Temples o Sleaford Mods, que ara mateix són realitats indiscutibles del firmament indie internacional -mesos enrere, per cert, era la pròpia Joana Serrat qui apareixia ressenyada en aquesta mateixa secció-. Per això l'he trobat a faltar des que va desaparèixer dels quioscos i llibreries barcelonins -ara mateix només es pot trobar al Regne Unit-. I per això li desitjo el millor de cara a aquest nou capítol i espero que torni a tenir ben aviat canals de distribució internacionals. Mentrestant, sempre ens quedarà la recentment estrenada edició física de Louder Than War. El portal britànic de temàtica musical s'ha decidit ara, quina casualitat, a fer un salt al paper -de moment amb periodicitat quatrimestral-. La primera edició (tardor de 2015, amb Stone Roses a la portada) s'estrena amb un editorial oportunament titulat "Print's not Dead!". Doncs no, el paper no ha mort. Tampoc el vinil ni el cassette ho van arribar a fer mai. Tot té el seu moment i de vegades tan sols cal esperar que aquest arribi. Qüestió de temps.