diumenge, 15 de novembre de 2015

Banalitzant Ovidi

Fernàndez, Caño i Penalba rebaixen l'obra d'Ovidi Montllor a la categoria de pamflet.
OVIDI3
In_Cult 2015 @ NAUB1, Granollers
14 de novembre de 2015

I amb aquestes va David Fernàndez i carrega contra Leo Messi. I ho fa amb aquell grau de felicitat i demagògia tan propi de certs sectors de l'autoproclamada esquerra del nostre país. Els mateixos que solen confondre ideologia amb raó i que es veuen amb cor de donar lliçons de moral a qualsevol que no els rigui les gràcies -i no, això no anava per cap formació política en concret: qui em vulgui entendre ja m'ha entès-. "Vivim en un país que cada diumenge aplaudeix un defraudador fiscal", va proclamar l'exdiputat de la CUP des de l'escenari de la NAUB1 i en el marc de les jornades de transformació cultural In_Cult, on presentava juntament amb el poeta David Caño i el músic Borja Penalba l'espectacle Ovidi3. Un homenatge a la figura i l'obra d'Ovidi Montllor que s'havia anunciat com a humil però finalment va resultar banal. Sí, senyor Fernàndez, cada diumenge més de mig país -que no pas el país sencer- aplaudeix a Leo Messi. De fet, l'aplaudeixen arreu del món. I si l'astre blaugrana rep aplaudiments no és perquè sigui un defraudador fiscal -això, en qualsevol cas, ho serà el dia que ho dictamini un jutge-, sinó perquè dignifica i eleva el seu ofici a cotes fins ara mai vistes -i això ho diu un a qui no li agrada el futbol-, cosa que vostè no pot dir.

I no ho pot dir perquè Ovidi3 funciona molt bé com a reclam ideològic, però artísticament és un zero a l'esquerra. I ho és per molts motius, un dels més evidents la manca de coherència -o de memòria-. Perquè, senyor Fernàndez, no es poden disparar dards enverinats contra Messi i a la vegada treure's de la màniga una cançó de John Lennon en el marc d'un homenatge a Ovidi. I encara menys si aquesta cançó és "Working Class Hero", un cant a la classe obrera escrit per Lennon poc abans de dedicar-se a viure sense treballar en un dels edificis més cars de Nova York. D'obrer, si és que mai n'havia estat, al Lennon dels 70 n'hi quedava ben poc. Però com en el cas de Messi, invocar el seu nom equival a parlar d'un geni, que una cosa no treu l'altra. En qualsevol cas, Montllor i Lennon comparteixen aquella dimensió gairebé mística on també s'hi troben altres màrtirs de la cançó popular moderna com Bob Marley. Figures de ple dret que se'n van anar massa aviat i que han acabat generant autèntics cultes, professats majoritàriament per gent que es refereix als interessats com si els hagués conegut tota la vida -en John, en Bob, l'Ovidi-.

El mite del Marley messiànic s'ensorra tan bon punt s'escolten els testimonis de les dones que van passar per la seva vida. El pacifisme de Lennon el va retratar més bé que ningú el seu fill Julian, qui va venir a dir que a casa mai havia respirat aquella pau i aquell amor que el seu pare predicava arreu. A Montllor, ara per ara no se li coneixen draps bruts -i si existíssin no invalidarien la seva obra, només faltaria-. En qualsevol cas, la seva figura i sobretot la seva mort abans d'hora permeten a qualsevol retre-li homenatge amb la seguretat que l'interessat no vindrà a queixar-se. Ara bé, malgrat la declaració d'intencions no és Ovidi3 cap homenatge. És un míting polític disfressat d'espectacle poètico-musical. És la utilització de l'obra d'un artista per a deixar anar consignes al més pur estil pamfletari. I és predicar per als conversos, perquè en l'esmolada dialèctica de Caño i Fernàndez tothom rep de valent menys els de la seva corda -i els de cordes properes a la seva, entre els quals s'hi troba un servidor, val a dir-. Si l'art ha de fomentar la reflexió i esdevenir eix transformador d'una societat, Ovidi3 es limita a adoctrinar o, en el millor dels casos, cercar l'aplaudiment fàcil de qui ja simpatitza amb una determinada causa -tot el contrari del que va assolir Montllor amb un discurs de classe de vocació transversal-. I és per tot això que la seva càrrega ideològica resulta tan estèril com el seu nul valor artístic.


4 comentaris:

  1. Ostres, m'agrada llegir això. Justament aquests dies estic llegint la biografia d'en Lennon que n'escrigué la primera dona, la Cynthia i res, que és força impactant llegir com li clavà una plantofada, per gelosia, la "icona de la pau". S'ha d'anar amb compte amb aquests discursos que demonitzen l'obra d'algun personatge per la seva vida privada (o podríem dir, real), ja que o ho fas amb tots, t'agradin o no, o et quedes amb lo bo de l'obra, que això no vol dir tapar-se els ulls davant la part fosca d'aquests, cal denunciar-la! Però a vegades volem ser tan purs que la caguem...

    PS. Davant d'en Lennon, de fet, jo em quedo amb la seva obra dels 60, molt més sincera i propera que quan es vol fer el Working Class Hero.

    ResponElimina
  2. Bé, jo no crec que calgui tapar-se els ulls. Simplement cal tenir en compte que tots som humans i per tant tenim els nostres defectes, i que cap d'aquests defectes (i, de la mateixa manera, cap posicionament ideològic que pugui no agradar-nos) invalida l'obra de cap artista (ni el contrari li atorga valor, és clar).

    Sobre el que comentes de Lennon, jo també em quedo amb la seva obra dels 60 (amb els Beatles, vaja). De fet, el Lennon solista que més m'interessa és el de l'etapa "Double Fantasy". El que, després d'una llarga absència en molts sentits, semblava recuperar el nord i sobretot les ganes de fer música. Aquell disc mostra un músic madur en el millor dels sentits, algú que ja no necessita ni vol donar explicacions a ningú, i que es limita a fer de manera totalment desacomplexada allò que millor sap fer: cançons. I aleshores va un sonat i li dispara a l'esquena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord. De fet, volia dir això, que apreciar l'obra d'algú no implica que t'estiguis tapant els ulls o estiguis d'acord en la forma de pensar d'aquell (a no ser que l'obra es basi completament en el discurs, clar).

      I una darrera divagació meva sobre en Lennon... aquella mort va ser tant inoportuna... no sé si eres tu en aquest blog que feies un exercici d'imaginar quin hagués sigut el paper d'aquest en l'actualitat. Ah, segur que hagués tingut un comeback als 00s brillant, i també li hagués anat bé la mirada critica de l'etern rival a en McCartney. Només ens queda la imaginació...

      Salut!

      Elimina
    2. Jo crec que el seu veritable comeback va ser precisament l'edició de "Double Fantasy". Un bon disc, un Lennon amb ganes i molts plans a la vista: uns periodistes britànics que el van entrevistar el dia abans de la seva mort deien que els havia preguntat si hi hauria algun promotor interessat a portar-lo a tocar al Regne Unit (!!!). Suposo que després hagués passat com amb tants altres astres de la música, que a la seva discografia hi hauria hagut de tot, però no dubto que actualment es trobaria en un estat de gràcia igual com a mínim al que Paul McCartney ha demostrat durant el que portem de segle (o fins i tot en la línia del Dylan post-"Time Out of Mind"). Una altra cosa que tampoc dubto és que s'hauria produït una reunió dels Beatles (es diu que, de fet, estava a punt de materialitzar-se quan va morir Lennon). Hauria valgut la pena? Per sort o per desgràcia, això mai ho sabrem...

      Gràcies pels comentaris!

      Elimina