IRON & WINE
BARTS, Barcelona
7 de novembre de 2015
Iron & Wine és un tipus amb ofici. Concerts com el d'ahir poden acabar resultant irregulars -al capdavall, aquí resideix part de la seva gràcia-, però a l'alter ego de Sam Beam no se li poden negar les bones maneres a l'hora d'afrontar més d'una hora i mitja en solitari i sense guió previ. Amb l'únic suport de dues guitarres acústiques -la de les cançons alegres i la de les cançons tristes, segons va revelar ell mateix- i una copa de vi negre, el de Carolina del Sud va repassar una trajectòria que enfila la seva segona dècada en sentit ascendent, i ho va fer únicament a partir de peticions del públic. Que n'hi demanaven una de The Postal Service, doncs cap problema: ell encetava el concert amb aquella emocionant relectura de "Such Great Heights" que va veure la llum al seu moment com a cara b del single del mateix títol publicat pel duet electrònic. Que se li oblidava la lletra de "Jesus the Mexican Boy" a mitja cançó, doncs prometia recuperar-la al final del concert entre aplaudiments -i la va recuperar durant la recta final de l'actuació, aquesta vegada sense vacil·lar-. Que n'hi demanaven una que no tenia massa clara, doncs s'excusava educadament, la deixava per més endavant i en triava una altra, que de peticions no n'hi faltaven. La platea -amb totes les localitats venudes des de feia dies- era un no parar de suggeriments. De "Me and Lazarus" a "Jezebel" i de "Flightless Bird, American Mouth" a la final "Naked as We Came". "No puc arribar a expressar com us estimo", va confessar un emocionat Beam a un respectable entregat com pocs. Durant una hora i quaranta-cinc minuts, la declaració d'amor va ser mútua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada