divendres, 6 de novembre de 2015

Els Sex Pistols a la Saint Martin's School of Art: 40 anys

Johnny Rotten i Paul Cook, durant el primer concert dels Sex Pistols.
Avui fa quaranta anys que els Sex Pistols van oferir el seu primer concert. L'esdeveniment va tenir lloc a l'antiga seu de la londinenca Saint Martin's School of Art, a Charing Cross Road. Tan sols van interpretar cinc cançons, dues d'originals -"Did You No Wrong" i "Seventeen"- i tres versions -"Substitute" (The Who), "Don't Give Me No Lip Child" (Dave Berry) i "Watcha Gonna Do About It" (Small Faces)-. Diu la llegenda que haurien d'haver tocat més estona però van ser expulsats de l'escenari pels caps de cartell, que no van saber entendre l'atac sònic dels Pistols en un món on el punk encara havia de generar titulars. La banda en qüestió era Bazooka Joe, i diu la mateixa llegenda que un dels seus components sí que va gaudir el concert de Johnny Rotten i companyia. Concretament el baixista Stuart Goddard, conegut pocs anys més tard pel sobrenom d'Adam Ant, que motivat per aquest desacord hauria abandonat Bazooka Joe i format l'embrió del que acabaria esdevenint Adam & The Ants.

L'endemà d'aquell debut, els Pistols van actuar a la també londinenca Central School of Art -en aquella ocasió el repertori va arribar a les onze cançons, incloent futurs clàssics com "Pretty Vacant" o la seva celebrada versió de "No Fun" dels Stooges-, i al llarg d'aquell mateix any ho farien en altres institucions com la Chelsea School of Art o el Queen Elizabeth College de Kensington. Quan van trepitjar per primera vegada una sala de concerts pròpiament dita (Marquee Club, 12 de febrer de 1976), venien d'oferir un total de vuit concerts en centres educatius de renom, la majoria d'ells escoles d'art -i als quals cal afegir els que oferirien posteriorment en altres centres com el Hertfordshire College Of Art de St Albans-. La qual cosa, sense restar a la banda aquella credibilitat de carrer que tant es cotitza en les esferes punk, li atorgava ja de bon principi una altra credibilitat que molts -inclosos els propis Bazooka Joe- els negaven aleshores: l'artística.

Que els Sex Pistols actuessin durant els seus inicis en escoles d'art i altres institucions de prestigi indica que l'entorn acadèmic britànic tenia -i segueix tenint, no ens enganyem- una obertura de mires més àmplia que el català o l'espanyol. Però també ens recorda que el punk era -i hauria de seguir essent- quelcom més que estètiques cridaneres i eslògans pamfletaris tan buits com tres acords que per si sols no diuen res. Els punks britànics venien, de forma directa o indirecta, de corrents d'art i pensament com el dadaisme o el situacionisme. En aquest sentit el punk va ser, més que el tan publicitat Year Zero, un esglaó més en una cadena evolutiva que venia de lluny i que al llarg dels anys s'ha perpetuat en múltiples formes que van del post-punk a les avantguardes electròniques o a corrents revisionistes que en ple segle XXI han contemporaneitzat discursos fins fa poc pretèrits.

Tornant al principi, la Central Saint Martins -nom amb què es coneix actualment l'antiga Saint Martin's School of Art- commemora avui el quarantè aniversari del debut dels Sex Pistols amb una sèrie de conferències, xerrades i projeccions cinematogràfique al voltant de la banda i del fenomen punk -també hi haurà música en directe-. Sota el títol de Be Reasonable Demand the Impossible, la jornada commemorativa aplegarà experts i testimonis de l'època com el músic Keith Levene (The Clash, PiL), l'historiador i crític musical Clinton Heylin o el periodista Paul Gorman. Entre els punts de l'ordre del dia s'hi troba precisament l'anàlisi del paper que les escoles d'art van jugar en el desenvolupament del punk a la Gran Bretanya. Un punk que venia del glam, del pub rock, del mod, de la Velvet Underground i dels cercles artístics i filosòfics. Arrels diverses i heterogènies per a un moviment i un fenomen que requereixen més d'una lectura i admeten diferents interpretacions.




2 comentaris:

  1. Quina diferència amb la realitat del nostre país. Estaria bé que l'Ajuntament de Cornellà organitzés una commemoració d’aquest tipus per reivindicar el llegat i la importància de la Banda Trapera del Río o el de Santurtzi als Eskorbuto, per nomenar un parell d’exemples. Però no em sembla que els interessi gaire. Recordo que fa uns anys un dels components del grup Subversión X, quan va morir l’any 1992 Iosu Expósito, va anar a l’Ajuntament a demanar que li fessin un homenatge i li van contestar que com volia que li fessin un acte públic a un ionqui. Al final van fer un concert i amb els diners que van treure li van pagar una estàtua de record al seu barri. La realitat és que el rock and roll forma part de la cultura anglosaxona i per a nosaltres això és impensable. La nostra història contemporània reivindicable mitjançant homenatges acaba amb la guerra civil i el seu llegat polític. Els homenatges culturals continuen sent residuals i minoritaris, i em sembla realment vergonyós. Una abraçada, company, un bon article com sempre..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es pot dir més alt, però no més clar. Moltes gràcies per la visita i per les paraules!

      Elimina