divendres, 27 de novembre de 2015

Jeff Lynne's ELO - "Alone in the Universe" (2015)


Aclamada per molts i dimonitzada per tants d'altres, la ELO és una d'aquelles bandes que van rebentar pavellons i llistes d'èxits durant els 70 i part dels 80, instal·lant-se de forma permanent en una mena d'Olimp impermeable a fenòmens com el punk o tot el que va venir després. Un d'aquells grups als quals s'han penjat etiquetes a la llarga tan pesants com soft rock o AOR, tal i com va passar amb uns Fleetwood Mac o uns Crosby, Stills & Nash. Però si bé aquestes formacions han estat rehabilitades en nom del bon gust i la seva petjada es deixa escoltar en grups del segle XXI com Haim o Fleet Foxes, encara no ha sortit ningú a reivindicar obertament la influència de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra.

Va dir John Lennon que la ELO sonava tal i com ho haurien fet els Beatles de no haver-se separat mai. D'acord, potser es va passar -i, francament, arranjaments com el de "Roll Over Beethoven" no suposen precisament un pas endavant respecte d'"A Day in the Life"-. Però que Lynne estava predestinat a penetrar l'univers dels Fab Four va quedar clar quan va entrar a l'estudi amb George Harrison per a posteriorment donar forma als Traveling Wilburys. Produir al cap de pocs anys els dos temes nous inclosos als volums 1 i 2 d'"Anthology" (1995 i 1996, respectivament), devia ser com manipular les cèl·lules mare de l'aleshores omnipresent Britpop. Però la rehabilitació, la reivindicació del seu llegat per part de generacions més joves, no acabaria d'arribar i de fet segueix sense fer-ho.

I és poc probable que ho faci a curt termini, però en qualsevol cas hauria d'ajudar-hi "Alone in the Universe" (2015), el seu treball més recent i un àlbum pel qual ha recuperat les sigles de tota la vida -si bé el signa com a Jeff Lynne's ELO i es fa càrrec de gairebé tots els instruments-. El disc no aporta cap novetat destacable -la qual cosa era de preveure a aquestes alçades-, però conté deu cançons que val la pena escoltar i que sonen tan fresques ara com ho haurien fet quatre dècades enrere -la qual cosa justifica plenament la seva adquisició-. Deu peces que aparquen definitivament els simfonismes més carregosos per a celebrar aquella sensibilitat pop marca de la casa. La d'un dels pocs compositors capaços d'aplegar sota un mateix paraigües influències de tota la nissaga Beatles i sortir ben parats de l'experiment.

"Dirty to the Bone" sona com si Paul McCartney hagués ingressat als Wilburys. "When the Night Comes" encaixaria tan bé a "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) com al White Album (1968). "Love and Rain" podria haver-la gravat Ringo Starr en ple rampell d'inspiració. "All My Life" l'haurien pogut signar junts Harrison i McCartney de no haver jugat al gat i la rata durant dues dècades. I la peça titular és com haurien sonat Lennon i Macca d'haver tornat a treballar junts un cop superades les seves diferències. No tot a "Alone in the Universe" és herència Beatles, ni de bon tros -"I'm Leaving You" és un exercici de pop crepuscular en la tradició de Roy Orbison-. Ara bé, és la peça que enceta el disc, la més beatliana de totes, la que hauria de fer posar la pell de gallina a qualsevol que mai s'hagi pentinat un serrel fins a l'alçada dels ulls. No és (tan sols) que "When I Was a Boy" soni a Fab Four pels quatre costats. És que suposa el pont mai abans traçat entre "Hey Jude" o "I Am the Walrus" i "Don't Look Back in Anger" o "The Universal" -via "Real Love", si volen-. Mai versos com "Don't want a job 'cause it drives me crazy / Just wanna scream 'Do You Love Me Baby?'" havien sonat tan sincers en boca d'un veterà en edat de jubilació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada