dijous, 31 de desembre de 2015

2015 en música

Kendrick Lamar.
Doncs sembla ser que això s'acaba. Que demà serà un dia com qualsevol altre però avui toca sortir, passar-s'ho bé, fer-la ben grossa i començar l'any nou amb una ressaca de proporcions com a mínim considerables. I fer llistes, és clar. Resums de l'any que deixem enrere, com si tot allò que hem viscut durant els passats dotze mesos hagués de quedar arxivat o per algun motiu haguéssim de fer net abans de començar el nou exercici. Doncs bé, tot seguit enumeraré alguns dels noms que han definit el meu 2015 a nivell musical. No pretén ser cap resum definitiu i encara menys objectiu. És una valoració tan personal com discutible, de ben segur em deixaré noms que no m'hauria de deixar -tot el que escriuré ho faré de memòria- i l'ordre d'enumeració és totalment fruit de l'atzar.


*KENDRICK LAMAR. L'home de l'any, sense cap mena de dubte. Perquè ens ha recordat com era el hip hop abans de Kanye West, però sobretot perquè gairebé tot sol ha definit el so de l'Amèrica post-Obama. D'uns Estats Units on la qüestió racial no s'ha arreglat ni de bon tros per molt que un afroamericà hagi ocupat la Casa Blanca al llarg de dues legislatures. D'un país on els episodis de violència policial contra la població de color es troben a l'ordre del dia. El californià canta des de Compton, però el seu discurs bé es podria referir a Ferguson o a Chicago. Lamar ha reconnectat el hip hop amb el dia a dia de la seva gent, i a la vegada ha universalitzat un discurs i un missatge que van congregar multituds l'estiu passat a l'esplanada del Fòrum durant la seva memorable actuació al Cruïlla BCN. Atenció també a KAMASI WASHINGTON, un dels músics de sessió presents a "To Pimp a Butterfly" i autor a la vegada de "The Epic". Tres hores de jazz còsmic i un altre dels grans títols d'aquest 2015.

*PATTI SMITH. Nostàlgia? Ni parlar-ne. El repertori de "Horses" (1975) es manté tan viu, que a la Smith ni tan sols li cal treure-li la pols a l'hora de commemorar quatre dècades d'inqüestionable vigència. Ho va fer amb una gira europea que va començar en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2015. Enllaçant ràbia amb joia i confessió amb èxtasi, Smith i la seva banda van interpretar sencer un repertori que assenyala i desafia les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. El que es va viure aquell vespre al Fòrum va ser la catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença a l'interior de cadascú. Poques hores després i des del mateix escenari, SLEATER-KINNEY presentaven un "No Cities to Love" que ja es pot considerar com un dels millors discos de retorn de la història del rock. Electricitat, força i ofici per a emmarcar el material recent en un cançoner que ja es pot considerar canònic. No devia ser fàcil succeir a Patti Smith des del seu mateix escenari, però les d'Olympia se'n van sortir amb un tour de force dels que marquen època.

*NICK CAVE AND THE BAD SEEDS. Antològica actuació, la que va oferir l'australià a l'Auditori Fòrum poques setmanes abans d'aquella tragèdia que tant de bo mai hagués tingut lloc. Va venir amb els Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix- i el repertori redimensionat per a funcionar en les distàncies curtes. I és que la distància entre Cave i el respectable va ser pràcticament inexistent: si una imatge es recordarà d'aquella nit són les marees humanes que van baixar des de la platea per a situar-se a peu d'escenari. Una escena poc habitual en auditoris -i un fet que no va agradar al personal de seguretat ni als ocupants de les localitats més cares, les de les primeres files-, però que adquireix tota la lògica del món si ens parem a pensar en la trajectòria de qui es trobava a l'escenari. Bany de masses, per tant, i un respectable que va esdevenir part del show tan bon punt el propi Cave va començar a interactuar-hi. Pocs dies després uns vells amics de Cave, EINSTÜRZENDE NEUBATEN, posaven de potes enlaire un dels grans escenaris del Primavera Sound. I mesos abans eren uns deixebles d'aquests últims, TIGER MENJA ZEBRA, qui tenyia la NAUB1 de la foscor més absoluta tot presentant aquell tractat de mala llet i eufòria condensades que és "Súper Ego" (2014).

*BOB DYLAN. A aquestes alçades, poder escoltar-lo en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la capella sixtina. Això vaig pensar mentre ell desplegava al Festival Jardins de Pedralbes un repertori centrat majoritàriament en la que ja es coneix com la seva etapa de maduresa. Acompanyat d'una de les millors bandes de bar que mai s'han escoltat, passejant-se al seu gust per la tradició musical nord-americana i esquivant a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. I per si això fos poc venia a presentar un sentit homenatge a Frank Sinatra, "Shadows in the Night". I uns altres que vénen de la freda Minnesota, THE REPLACEMENTS, han dit adéu aquest any de forma definitiva però no sense abans brindar un dels grans concerts del passat Primavera Sound.

*ENSEMBLE TOPOGRÀFIC. El moviment com a conseqüència del so i el so com a conseqüència del moviment. Un cercle en constant evolució de la mà d'un dels col·lectius artístics més singulars que s'han concebut a casa nostra en molt de temps. Un trio multidisciplinari que explora els límits de la música, la dansa i les arts sonores sense seguir partitures ni coreografies. Un artesà de l'electrònica, un terrorista sonor i una ballarina contemporània que no tan sols es mou al ritme de la música, sinó que transforma el seu cos en un instrument musical més per mitjà de sensors. En una òrbita propera hi trobaran NUU, un altre projecte amb caràcter multidisciplinari que parteix de l'exploració sonora per a endinsar-se en àmbits com la cançó, la dansa o les arts visuals.

*RYLEY WALKER. Potser no ha renovat el folk nord-americà, però sí que n'ha signat algunes de les millors col·leccions de cançons dels darrers anys. L'última, "Primrose Green", conforma un dels grans discos d'aquest exercici que s'acaba. Bert Jansch, Nick Drake, Fairport Convention i el Van Morrison més inspirat. I un repertori que creix i s'expandeix a l'escenari, tal i com va quedar clar al seu pas pel BAM 2015. El segueix de molt a prop JESSICA PRATT amb "On Your Own Love Again", una altra delicatessen folk i una altra artista que ha debutat enguany als nostres escenaris, en aquest cas en el marc del Primavar Club 2015.

*FFS. El que a priori semblava una col·laboració impossible va acabar desembocant en una de les unions més solvents que s'han pogut escoltar durant els darrers anys. Franz Ferdinand i Sparks. Els primers van trobar en els segons uns nivells d'inspiració que fins ara només havien assolit al seu debut homònim de 2004; i els californians van trobar en els escocesos una de les bandes d'acompanyament més sòlides amb què han pogut comptar en molt de temps. El resultat va ser un disc que sorprenentment sonava al millor d'ambdues parts i un directe on el material nou convivia amb revitalitzadores relectures de clàssics com "Michael" o "Number 1 Song in Heaven". Ho vam comprovar al Cruïlla BCN. Mesos abans, uns altres escocesos havien encapçalat el cartell del Minifestival amb una actuació gairebé exclusiva. Uns CLOSE LOBSTERS que actualment limiten la seva agenda a dos concerts per any i que van alternar el seu material més recent amb nuggets de la generació C-86.

*EL SISTEMÄ SUEC. L'alter ego de David Reig és un dels sospitosos habituals d'allò que s'anomena Sotabosc -una mena d'Antifolk a la catalana-. El que va començar com un projecte d'indie pop del de tota la vida s'ha consolidat enguany com una entitat amb caràcter propi que tant pot evocar The War On Drugs i La Iaia com OMD i The XX. "Nits digitals" i "Matins analògics", dos ep's editats simultàniament i dues cares d'una mateixa moneda. Els sons electrònics i les essències més orgàniques. I una cançó, "La la la les llums", que val tres imperis i mig. Els seus directes -a destacar el que va oferir el mes de gener a la NAUB1- són tan intensos com els d'uns RAN RAN RAN que l'han incorporat com a baixista gairebé al mateix temps que han fitxat per Bankrobber i han vist editat part del seu catàleg digital en un plàstic de títol homònim que val el seu pes en or.

*SHE OWL. Si el seu debut homònim de 2013 perfilava una identitat que anava molt més enllà del fet sonor, "Animal Eye" ha confirmat el duet italià com un exemplar únic d'una espècie irrepetible. Percussions tribals, essències ètniques, penombra ambiental, passatges onírics i posat introspectiu en un repertori que apel·la els cinc elements. El van presentar a casa nostra amb una breu gira que els va portar per escenaris tan singulars com el del Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs, on van actuar de la mà de RefugiArt i Brubaker. També en estat salvatge es va manifestar el britànic RICHARD DAWSON al seu pas pel Primavera Club 2015. Nervi, visceralitat i tot un repertori de cançons de taverna interpretades a la manera de Captain Beefheart. El folk britànic renovant-se com no ho havia fet en dècades.

*NÚRIA GRAHAM. Qui nassos ha parlat de folk? A la Graham li van les emocions fortes i així ens ho ha confirmat amb un primer disc llarg, "Bird Eyes", que apunta a Daughter, Sharon Van Etten, Angel Olsen i PJ Harvey. Assistida per gent de La Iaia i amb una maduresa lírica de la qual pocs poden presumir a la seva edat -com a mostra, "Dark Past"-. També en clau femenina però en unes coordenades -ara sí- pròximes al folk, hi trobem a RUSÓ SALA. Aires mediterranis en una actuació, la que va oferir al FRESC 2015, on es va presentar descalça i amb l'únic acompanyament de la seva guitarra. Suplint una baixa d'última hora -Ferran Savall va haver de suspendre per motius de salut- i regnant en un escenari on 24 hores abans ni tan sols estava programada.

*LE PETIT RAMON. Doble disc, un volum acústic i un d'elèctric. Com els Dioptries de Pau Riba, salvant totes les distàncies que vostès vulguin però també navegant a contracorrent i amb vocació de clàssic. "Senyores senyores senyores" ens presenta un Ramon Faura de camí cap a la maduresa però encara amb ganes de gresca, gintònics i rock'n'roll. Blues, folk, rock de garatge i psicodèlia amb convidats d'excepció -de Roger Mas a Martí Sales i de Jaume Pla (Mazoni) a Joan Pons (El Petit de Cal Eril)- i estrenant segell discogràfic propi. Un altre Ramon, de cognom Rodríguez i més conegut com THE NEW RAEMON, també ha trencat el seu silenci discogràfic amb un tros de disc tan monumental com és "Oh, Rompehielos". Tancament d'etapa, retorn a BCore i aquell sentit melòdic tan seu. El seguiria mesos després un ep amb material inèdit, el també recomanable "El Yeti".

*A QUIET MAN. L'alter ego de Fabio Vega ha lliurat aquest 2015 el que podria ser el seu disc definitiu a data d'avui. Un sorprenent "While You Were Sleeping" que captura el millor de les obres anteriors, assolint l'equilibri perfecte entre sofisticació i textures orgàniques. Encara en terreny crooner, un dels referents de Vega sigui molt probablement RICHARD HAWLEY. El britànic ha lliurat enguany un altre disc per a emmarcar, "Hollow Meadows", i el va presentar el 17 de novembre a la sala Apolo. En plena commoció pels atemptats terroristes que havien tingut lloc dies abans a París, "Tonight the Streets Are Ours" va adquirir aquella nit un nou significat.

*SAND ULA. La barcelonina Sandra Socias, a qui anteriorment havíem escoltat amb The Moviemakers i The Hitbacks, ha signat sota aquest pseudònim un dels debuts de l'any. "The Wave", un combinat de blues, soul, rock orgànic i sons fronterers que la seva autora va concebre durant el decurs d'una malaltia. També va ser en circumstàncies adverses com WEINF, pseudònim del mataroní Dani Ruiz, va compondre el que també ha esdevingut un dels grans debuts d'aquest 2015, "Requiem for Myself". Blues de garrafa, rock subterrani i folk terminal com a antídots contra una malaltia que es complicava per moments. Dos artistassos, dos sòlids debuts, dues grans descobertes i, sobretot, dues boníssimes notícies: tenim Sand Ula i Weinf per estona.

*XARIM ARESTÉ. Quina passada de disc, "La Rosada". Perquè Aresté trenca estilísticament amb tot allò que ha fet abans i tot i així segueix sonant a ell mateix, però sobretot pel risc i l'esperit aventurer d'un disc que ja es pot considerar definitiu. Escoltin "Pensant en cercles" i descobriran una de les millors cançons no tan sols del seu autor, sinó d'aquest calaix de sastre que és el pop independent en català contemporani. També des d'una òrbita clàssica però en coordenades menys primaverals -de fet, les seves són més aviat tardorenques-, STEVEN MUNAR ha repassat aquest 2015 una dècada i mitja de trajectòria tant en solitari com amb The Tea Servants. Un recopilatori, "Ten Years of Songs", una composició inèdita que val el seu pes en or, "Berlin", i actuacions tan emotives com la que va oferir al Marula Cafe.

*OBRIGADA. Nou ep de la formació vallesana, "Rectory / To Disagree /", i tot un salt endavant en un repertori que manté la vista posada en Clash, Springsteen i Replacements sense renunciar a Hüsker Dü, Texas Is The Reason o Fugazi. Es nota la producció d'Aleix Prats (Illa Carolina), però sobretot es nota la carretera acumulada i les ganes de menjar-se el món d'una banda de rock'n'roll amb totes les lletres. Aquest any els hem pogut veure en directe al Gorg Màgic Festival, on també s'han fet escoltar uns LIANNALLULL amb nova formació -s'hi han incorporat components de Pytra Oyster- i un discurs sonor més elèctric, àcid i corrosiu que mai.

*ASSIGNATURES PENDENTS. No m'ha estranyat observar aquestes últimes setmanes com "Have You in My Wilderness", el quart disc de Julia Holter, escalava posicions en nombrosos rànquings de revistes i portals especialitzats. Les crítiques rebudes al seu moment sens dubte convidaven a parar-hi atenció. Tres quarts del mateix es podria dir d'"Irredempt", el retorn de Roger Mas a les seves essències més orgàniques després de col·laborar amb la Cobla Sant Jordi. Personalment no puc valorar ni l'un ni l'altre perquè no els he escoltat amb atenció, i no pas per falta de ganes sinó perquè no he tingut temps. Són dues de les meves assignatures pendents per al 2016.

2 comentaris:

  1. És ben cert que les llistes del millor de l’any esdevenen “una valoració tan personal com discutible” però hi ha un aspecte que diferència les bones de les dolentes, les coherents de les prescindibles... i aquest aspecte està ben present en la teva selecció. Amic Oriol, dóna gust llegir com justifiques i defenses els teus escollits. S’estigui d’acord o no amb el teu criteri, planteges els raonaments de forma molt professional, i aquesta circumstància fa de la teva llista una referència indiscutible per a qualsevol melòman amb bon gust i sensibilitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Guau! Moltíssimes gràcies per les teves paraules! La veritat és que aixequen els ànims, venint d'algú amb el teu coneixement de la matèria i el teu criteri. Gràcies per llegir i per comentar!

      Elimina