dimecres, 16 de desembre de 2015

Julien Baker

Julien Baker - Foto Jake Cunningham.
2015 ha estat un molt bon any per al folk nord-americà de vocació més transcendental, aquell que pren la tradició com a punt de partida i no com a finalitat en si mateixa. A discos tan celebrats com "On Your Own Love Again" o "Primrose Green", signats respectivament per Jessica Pratt i Ryley Walker, podem sumar-hi des d'ara mateix el debut de Julien Baker, una jove de Tennessee que amb tan sols 19 anys ja canta com si ja hagués sobrepassat la trentena. I no pas per la seva veu, d'una fragilitat i una dolçor gairebé extremes, sinó per tota l'experiència vital dipositada en lletres tan colpidores com la d'"Everybody Does""I know myself better than anybody else / You're gonna run, you're gonna run / When you find out who I am / I know I'm a pile of filthy wreckage / You will wish you'd never touch / You're gonna run / When you find out who I am / You're gonna run / It's alright, everybody does", gairebé res. És només una de les nou peces que conformen "Sprained Ankle", carta de presentació enregistrada a l'estudi de Matthew E. White -el mateix on Natalie Prass va gravar el seu debut homònim ara fa gairebé un any-. Amb tan sols una guitarra i aquest tros de veu que tot just comença a brillar, Baker ha parit una petita gran joia i de passada ha triomfat allà on tants han fracassat: cantant les seves pròpies penes amb una humilitat i una sinceritat tan brutals que allunyen tota sospita de posat o impostura. Dolor autèntic, honestedat total.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada