divendres, 4 de desembre de 2015

Tots hem estat punks (a la nostra manera)

Phil Collins.
Tots hem estat punks a la nostra manera, i la meva va oscil·lar entre el mod i l'antifolk. L'altre dia, una coneguda em recordava una anècdota relacionada amb un concert que jo mateix havia dut a terme en un local que ja no existeix. Va ser una de les meves primeres actuacions amb un projecte musical que també deixaria d'existir, i de tot plegat fa tant de temps que ja gairebé m'havia oblidat de l'anècdota en qüestió. Resulta que, un cop acabat el concert, el respectable va demanar bisos. I jo, que aleshores era jove, punk i una mica imbècil però en el fons bona persona, vaig decidir jugar a la provocació. I vaig anunciar al públic que, si algú volia un bis, abans m'hauria d'insultar. La idea no era meva: l'havia robat d'una banda que m'agradava, i tal i com m'esperava va resultar d'allò més efectiva. Silenci gairebé sepulcral a la sala, algun somriure de desconcert i, quan semblava que ningú s'atreviria a llençar la primera pedra, va un individu de la primera fila i crida "Phil Collins!". I jo, que era jove, punk i una mica imbècil però en el fons bona persona, vaig respondre "Tampoc calia passar-se" abans d'oferir un parell o tres de bisos -ara no ho recordo bé-.

Sí senyor, tots hem estat punks a la nostra manera. La meva va oscil·lar entre el mod i l'antifolk, i detalls al marge hi va haver unes quantes ocasions en què hauria fet bé tancant la boca en lloc de deixar anar certs disbarats. D'acord, Phil Collins pot ser culpable d'aberracions tan grans com "Against All Odds" o aquella versió amb gust de naftalina de "You Can't Hurry Love" (The Supremes). Però sempre ha exhibit una elegància i unes bones maneres que ni de bon tros vaig saber mantenir jo aquella nit. Hi pensava ara fa una estona, tot repassant l'entrevista al propi Collins publicada per Mojo a la seva edició de desembre. O, en altres paraules, com una de les publicacions musicals més prestigioses del món dóna veu a un dels artistes més dimonitzats de les passades quatre dècades. I no només això: assumint de bon principi la mala imatge que Collins projecta encara entre un ampli sector de melòmans, l'article es planteja com un acte de redempció. Una mena de J'accuse...! que ofereix a l'interessat la possibilitat de defensar-se públicament.

Un extrem, si m'ho permeten, al qual mai s'hauria d'haver arribat. Perquè la destrossa de "You Can't Hurry Love" serà imperdonable pels segles dels segles, però què me'n diuen d'"In the Air Tonight"? És cert, ni una flor fa estiu ni a mi em començarà a agradar l'obra sencera de Phil Collins després d'haver llegit l'entrevista en qüestió, però em sembla absurd negar la proximitat d'aquesta cançó amb gèneres altrament ben considerats com poden ser el dream pop o el chill wave -o amb l'obra d'artistes contemporanis com Lorde, qui ha citat al britànic entre les seves influències-. Vivim en un món on cada vegada és més fina la barrera que separa conceptes com mainstream o indie, i on aquest últim ha esdevingut una mena de dogma que a la llarga s'està fent més mal que bé a ell mateix. Tots hem estat punks a la nostra manera, i potser la millor forma de seguir-ho essent, sigui qüestionar els nostres propis dogmes i obsequiar un fan dels Moldy Peaches amb una còpia de "Face Value" (1981). Molta gràcia no li farà, però el gest resultarà molt més provocador que el numeret escènic d'un servidor quan era més jove i una mica imbècil però en el fons bona persona -de punk, al capdavall, segueixo essent-ho a la meva manera-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada