dissabte, 31 de desembre de 2016

Annus horribilis 2016

David Bowie.
Deixem-nos de tabús, eufemismes i altres capes de maquillatge: si un element ha marcat l'agenda de la música pop durant aquest 2016, ha estat la mort. No és que vingués de nou, els obituaris han format part de la crònica pop (com a mínim) des del fatídic accident d'avió que es va emportar a Buddy Holly i companyia l'any 1959, però sí que ha estat aquest 2016 quan tots -els que fan la música i els que l'escoltem- hem pres consciència d'una mortalitat fins ara mal tapada amb cortines de fum com el mite de l'eterna joventut. El primer senyal d'alarma el donava Lemmy Kilmister, que es desprenia de la seva aurèola immortal tres dies abans del canvi d'any, un 28 de desembre, com si d'una macabra innocentada es tractés. Al cap de tan sols dues setmanes, el 10 de gener, la mort de David Bowie donava el tret de sortida d'un annus horribilis en què la galàxia pop ha tocat definitivament de peus a terra.

Els dotze mesos que vindrien a continuació serien un degoteig constant de figures totèmiques en l'imaginari popular -Prince o Leonard Cohen-, noms de primeríssim ordre -Keith Emerson, Greg Lake, Merle Haggard, Sharon Jones, Mose Allison, Alan Vega, George Martin...- i il·lustres secundaris que també han deixat la seva empremta -Scotty Moore, Phil Chess, Rick Parfitt, Lonnie MackRed Simpson...-. Baixes tan nombroses com heterogènies però sovint amb un comú denominador: la dama de negre els reclamava amb arguments tan poc glamurosos com l'edat o la malaltia. Les necrològiques de 2016 no evoquen el romanticisme de les vides portades al límit. No corresponen a bonics cadàvers com els de Jim Morrison, Kurt Cobain o Amy Winehouse, tampoc a la decadència entre heroica i morbosa que va envoltar els finals d'Elvis Presley, Freddie Mercury o Johnny Thunders. Bowie, Cohen, Haggard, Allison, Vega, Chess i tants altres han traspassat tal i com ho fan la majoria de mortals un cop assolides determinades edats.

La mort, o més ben dit la consciència de la pròpia mortalitat, també ha definit una part important de la producció discogràfica aquest 2016. El llenguatge críptic i l'obscur embolcall de "Blackstar" van revelar el seu significat més ocult quan Bowie se'n va anar tan sols dos dies després d'haver-lo vist publicat, catapultant el seu últim disc com un dels llançaments més icònics del que portem de segle i fent de la pròpia mort un element essencial del discurs artístic, un fet fins aleshores inèdit en la música pop. També Leonard Cohen adoptava un to crepuscular al magistral "You Want It Darker". I a casa nostra ho feien Jaume Sisa i Oriol Tramvia -que afortunadament es troben encara entre nosaltres, i que duri-, el primer amb "Malalts del Cel" i el segon amb una revisió i posada al dia del seu clàssic "Bèstia!" (1976). Conscient probablement que s'acosta l'hora de fer balanç, Bob Dylan ha refermat amb "Fallen Angels" la seva comunió amb un dels cançoners més canònics dels darrers cent anys -amb permís del seu propi-. I fins i tot els Rolling Stones, eterns portadors del mite de la immortalitat, semblen tancar un cercle amb "Blue & Lonesome". Un disc de versions de blues amb què actualitzen el format del seu llunyà debut homònim (1964), i un exercici de coherència vital i artística que val per mil curses de fons.

divendres, 30 de desembre de 2016

Els discos de 2016


D'acord, el disc de l'any aquest 2016 és el de Bowie sense cap mena de dubte. Així ho ha certificat bona part de la crítica i així ho votaria jo si hagués de regir-me per criteris més o menys objectius. Però és que, en un pla subjectiu, he de reconèixer que no he tornat a escoltar el disc sencer gairebé des que es va publicar, i que ja aleshores sabia que no el tornaria a escoltar sencer (probablement) mai més. I no perquè sigui un d'aquells discos destinats a acumular pols en una estanteria un cop passat el seu moment (ni parlar-ne: possiblement ens trobem davant l'obra definitiva del que portem de segle), sinó perquè em veig incapaç de tornar-me a enfrontar així de cop a tal dosi de foscor estructural (de la qual cosa tampoc sento cap necessitat). Sí, Bowie va ser amb tota probabilitat l'artista més gran del seu temps i "Blackstar" defineix l'any 2016 com cap altre disc. Però és que ara mateix em ve de gust quelcom més amable i senzill (que no pas simple). Per tant, si em demanen pel disc de l'any, els diré que l'estic escoltant ara mateix per enèsima vegada, que espero seguir-lo escoltant durant molts anys més, i que es titula "Here". El de Teenage Fanclub, evidentment.

Va, i perquè no sigui dit aquí va la meva llista dels 20 discos de 2016 elaborada amb criteris (més o menys) objectius:

1- David Bowie "Blackstar"
2- Nick Cave & The Bad Seeds "Skeleton Tree"
3- PJ Harvey "The Hope Six Demolition Project"
4- Teenage Fanclub "Here"
5- Savages "Adore Life"
6- Iggy Pop "Post Pop Depression"
7- Suede "Night Thoughts"
8- Bob Dylan "Fallen Angels"
9- Radiohead "A Moon Shaped Pool"
10- Natural Child "Okey Dokey"
11- PAVVLA "Creatures"
12- Mazoni "7 Songs for and Endless Night"
13- Joana Serrat "Cross the Verge"
14- Heron Oblivion "Heron Oblivion"
15- The Lazy Lies "The Lazy Lies"
16- Wilco "Schmilco"
17- Lu Rois "Cau de Lluna"
18- Masclans "Forest"
19- Leonard Cohen "You Want It Darker"
20- Angel Olsen "My Woman"

NOTA IMPORTANT: A partir del número 6 o 7, l'ordre no té cap mena d'importància, és totalment fruit de l'atzar i seria incapaç de refer-lo amb els ulls tancats.

Kaia Kater


Ve del Canadà, és nascuda de mare autòctona i pare caribeny, i les seves arrels musicals es troben a l'altre costat de la serralada dels Apalatxes, en estats nord-americans com Kentucky o North Carolina. Beu del blues, el soul, el jazz, el hillbilly i el bluegrass, ensorra les barreres entre tots aquests gèneres fins al punt de fer-les inexistents, i les seves cançons són tota una lliçó sobre com dir-ho tot i més a partir de la fragilitat d'un banjo i la fortalesa d'una veu tot terreny. Es diu Kaia Kater, i el seu segon disc -"Nine Pin" (2016, Proper Records)- és una petita meravella que no hauria de passar desapercebuda. I el març que ve debutarà als escenaris catalans en el marc del festival Blues & Ritmes. Més informació aquí.

dijous, 29 de desembre de 2016

Els puristes del blues, segons Keith Richards


Si des de fa ja una pila d'anys resulta poc habitual que els Rolling Stones concedeixin entrevistes, encara ho és menys que quan accedeixen a parlar amb un mitjà de comunicació, aquest acabi tenint accés a tota la banda. El periodista Michael Bonner va poder parlar amb els quatre Stones -això sí, per separat-, i el resultat és un sucós article publicat per Uncut a la seva edició de gener. Al llarg d'onze pàgines, Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts i Ronnie Wood parlen del seu flamant nou disc, "Blue & Lonesome" (2016), deixen entreveure que en un futur no gaire llunyà en podria caure un de nou -aquest cop amb material original- i repassen una trajectòria de més de mig segle amb el blues com a punt de partida. Com de costum, algunes de les cites més destacables són per cortesia de Richards.

"Els puristes del blues? Sempre he tingut problemes amb ells", assegura el guitarrista, "perquè els músics als quals escolten mai es van considerar purs de cap manera. (...) Vaig observar el pitjor d'aquesta actitud al Manchester Free Trade Hall. Corria l'any 1962 o 63, i tocava Muddy Waters. Primer va sortir a tocar en texans, tal i com als intel·lectuals blancs anglesos els agrada imaginar-se els cantants de blues. Després va sortir a fer un segon set amb una guitarra elèctrica i el van escridassar. Aquesta és la idea que té la gent blanca de com un home negre hauria de tocar blues, des de la comoditat de les seves butaques. És ridícul". Seguint amb els astres del blues de Chicago, Richards deixa anar aquesta anècdota: "Una vegada vaig anar a una festa a casa de Muddy Waters, i quan em vaig despertar em trobava a la de Howlin' Wolf". Rock'n'roll.

Quan Lemmy va desfilar per Barcelona

LEMMYSSYOU '16
Poblenou, Barcelona
28 de desembre de 2016

Era una imatge inèdita a Barcelona. La d'una processó consagrada a una icona del rock'n'roll. Lemmy Kilmister, ànima i pilar fundacional de Motörhead, ens deixava el 28 de desembre de 2015 i tot just un any després rebia aquest sentit homenatge als carrers de Poblenou. Una iniciativa popular, impulsada per melòmans de base i seguida per diversos centenars d'incondicionals del músic britànic. La comitiva va sortir de la sala Rocksound del carrer dels Almogàvers, i va seguir els traçats dels carrers de Pamplona, Pujades i Roc Boronat fins a les portes de la sala Bóveda, on una desena de motocicletes Harley-Davidson van fer sonar els seus motors en memòria de l'homenatjat. Un cop dins la sala, la festa va continuar amb un concert del grup de versions Motörhits. Emotiu homenatge i emotiva postal, la de Lemmy desfilant al seu aire per la Ciutat Comtal.

dimecres, 28 de desembre de 2016

dimarts, 27 de desembre de 2016

Carrie Fisher (1956-2016)

CARRIE FISHER
(1956-2016)

Una de les grans diferències entre les pel·lícules clàssiques d'Star Wars i les posteriors preqüeles, és que a les tres pel·lícules originals hi havia bons actors i a les preqüeles no (salvant alguna excepció, si volen). Carrie Fisher n'era un bon exemple, i la seva mort és un altre cop dur en un any que en va ple.

Madness - "Can't Touch Us Now" (2016)


Els precedents més immediats no convidaven precisament a l'optimisme de cara al dotzè disc d'estudi de Madness. El seu predecessor, "Oui Oui Si Si Ja Ja Da Da" (2012), era correcte a un nivell formal però distava moltíssim de les cotes d'excel·lència del ja clàssic "The Liberty of Norton Folgate" (2009), ara per ara l'obra més definitiva de la segona etapa de la banda. Que un pilar fundacional del grup com és Chas Smash abandonés la nau ara fa dos anys per a començar una carrera en solitari, tampoc augurava cap bona nova per a Suggs, Mike Barson, Lee Thompson i companyia. I si a tot plegat hi afegim una caràtula que sembla un cartell publicitari de Beefeater, francament feia una mica de por acostar-se a "Can't Touch Us Now" (2016).

Un cop realitzada l'aproximació, però, l'àlbum es destapa com un treball notable. Un disc menor en comparació amb "The Liberty..." però molt més centrat i aconseguit que "Oui Oui...". Setze cançons (setze!) que recuperen el terreny perdut i enllacen amb l'elegància als quatre vents, el potencial melòdic i la tensió malencònica marques de la casa. Setze talls on la banda destapa ja sense reserves la seva vessant més madura sense acabar de renunciar a aquella desenfadada espurna juvenil tan seva, la que des dels dies de "One Step Beyond" (1979) ha marcat la diferència entre ells i la resta dels seus contemporanis. Setze píndoles on el pop etern de la peça titular alterna amb el soul trencapistes del single "Mr. Apples", i les essències jamaicanes de "Given the Opportunity" amb els aires cabareters d'un "Whistle in the Dark" que no hauria desentonat a "The Liberty...". Sense renovar ni alterar el cànon de Madness, "Can't Touch Us Now" és tota una prova de vida d'una institució que es manté ferma davant l'adversitat.

Metallica - "Hardwired... To Self Destruct" (2016)


Quan ja semblaven haver-se quedat definitivament sense inspiració, Metallica es treuen de la màniga un disc doble amb els 80 minuts més solvents que han enregistrat en un quart de segle. Recapitulem, des del ja llunyà i encara totèmic Black Album (1991), els californians havien lliurat discos menors -"Load" (1996) i "Reload" (1997)-, un notable àlbum de versions -"Garage Inc." (1998)- que els va servir per sortir al pas però no per reivindicar cap creació pròpia, un enèsim intent de renovació que tan sols va funcionar a mitges -"St. Anger" (2003)- i una celebrada col·laboració amb Lou Reed -"Lulu" (2011)- que manté el tipus però es contempla millor fora del cànon del grup. Al marge queda el que fins ara era l'últim disc d'estudi signat pel quartet a seques, un "Death Magnetic" (2009) que es va vendre com un retorn a les arrels però a la pràctica va ser una excusa com qualsevol altra per a tornar als escenaris -on sempre, presentessin el disc que presentessin, han estat Metallica invencibles-.

I en ple 2016, quan ja ningú s'ho esperava, van els de San Francisco i es reconcilien amb l'estudi de gravació. I lliuren un disc a l'alçada de les seves obres clàssiques. Un àlbum que no és de versions, no requereix de col·laboradors externs ni cerca cap mena de reinvenció. Un plàstic que, brillant allà on "Death Magnetic" no ho va aconseguir, presenta a James Hetfield i companyia fent allò que més bé saben fer: tocar metal robust, contundent i sense contemplacions. Riffs monolítics, guitarres que tallen el vent, bateries pesants, estructures progressives i cançons amb prou ganxo per a perdurar més enllà de la gira de rigor. Si "Death Magnetic" es quedava en un exercici d'estil, un manual de com tocar thrash metal de la mà de qui pràcticament s'havia inventat el gènere, "Hardwired... To Self Destruct" (2016) recupera aquella ràbia, aquella mala llet i (sí) aquella frescor que el pas dels anys semblava haver enterrat en algun indret remot. Això no és un retorn a les arrels, és la reafirmació d'un discurs que no s'havia manifestat tan viu des d'abans que els seus titulars decidíssin tallar-se les melenes.

Escoltin la inicial "Hardwired", quedin-se amb la urgència vocal de Hetfield i les endimoniades guitarres que comparteix amb Kirk Hammett, i a continuació provin de fer-se a la idea que aquest parell ja es troben molt més a prop dels 60 que dels 20. I això per no parlar de la supersònica bateria d'un Lars Ulrich que torna a manifestar-se com aquell metalhead fascinat per la NWOBHM i deixa definitivament enrere el yuppie repel·lent que renegava de les seves arrels ara fa dues dècades. És tan sols el principi de tot el que ha de venir, que no és poc: "Atlas, Rise!" podria perfectament encaixar a "Master of Puppets" (1986) però sona tan coherent com fresca en ple segle XXI. "Now that We're Dead" i "Moth into Flame" són respectivament cosines (no gaire) llunyanes d'"Enter Sandman" i "Creeping Death". I els arpegis de "Halo on Fire" coquetegen amb l'"Smells like Teen Spirit" de Nirvana per a deixar pas a una catarsi èpica al més pur estil Metallica. Ara sí, han tornat.

75 Dollar Bill


La imatge és tan impactant com el discurs sonor que en resulta. Un guitarrista enfilant les rutes més àcides i rocalloses del blues desèrtic, i un percusionista acompanyant-lo tot marcant el ritme amb un cofre de fusta que utilitza com a bombo. 75 Dollar Bill són Che Chen (guitarra) i Rick Brown (percussions diverses), dos exploradors musicals provinents respectivament de New Haven i San Francisco. Van coincidir per primer cop a Brooklyn, on van descobrir que el to del cofre de Brown encaixava amb la visió expansiva i heterodoxa que Chen tenia del blues. El que va començar com un seguit de jams a casa del primer, a Brooklyn mateix, ha culminat en diversos llançaments discogràfics on ressonen els desenvolupaments instrumentals d'agrupacions musicals del nord d'Àfrica com Tinariwen. El seu treball més recent és "WOOD​ /​ METAL​ /​ PLASTIC​ / ​PATTERN​ /​ RHYTHM​ /​ ROCK" (2016). Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dilluns, 26 de desembre de 2016

Una història d'Star Wars


No em puc considerar un fan fatal d'Star Wars, però sí que me'n considero un seguidor. Sóc incapaç d'enumerar tots i cada un dels planetes que conformen la galàxia de torn i no controlo fins l'últim detall de l'arbre genealògic del llinatge Skywalker, però vaig créixer amb la trilogia clàssica i des d'aleshores he seguit amb expectació l'estrena de cada nou capítol. Dels episodis I, II i III prefereixo no parlar-ne, i de l'episodi VII diré que em va semblar molt més que digne si bé en alguns moments podria passar per un remake de l'episodi IV. Dies enrere vaig anar a veure "Rogue One" (2016), i aquí sí que em trec el barret. Insisteixo, no em puc considerar un fan fatal d'Star Wars i sóc incapaç de parlar-ne amb la mateixa propietat amb què ho faria qui s'hagi molestat en aprendre a parlar ewok o wookie, però la cinta que ha dirigit Gareth Edwards em sembla una de les millors de la nissaga galàctica -fins i tot la situaria per sobre de "Return of the Jedi" (1983)-. I no pas per la tan publicitada aparició de Darth Vader, que també, sinó perquè els seus personatges tenen cap i peus -aquí no hi trobem Jar Jar Binks ni similars- i els seus efectes especials estan al servei d'un guió tan coherent com imprevisible -tot un mèrit això últim, venint d'on veníem-. Però sobretot per una escena final que hauria de perdurar durant molt de temps en la memòria col·lectiva dels fans (fatals o no) d'Star Wars. Una de les millors escenes de tota la nissaga, els ho ben asseguro. I la prova definitiva que un dels errors més grans de la història del setè art el va cometre George Lucas el dia en què va decidir carregar-se Darth Vader.

George Michael (1963-2016)

GEORGE MICHAEL
(1963-2016)

Que amb poc menys de 24 hores de diferència ens haguem assabentat de les morts de Rick Parfitt (Status Quo) i George Michael, il·lustra perfectament una de les tòniques que han definit aquest 2016 en l'àmbit de la música pop. De Michael no he estat mai un gran seguidor, però la seva música em va marcar tant com ho va fer amb qualsevol que vagi créixer durant els anys 80. Un artistàs amb totes les lletres i una persona compromesa amb la defensa de les llibertats sexuals, dos motius de pes per a recordar-lo amb tots els honors.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Squirrel Nut Zippers - "I'm Coming Home for Christmas"


Si hagués de triar el meu disc de Nadal preferit, molt probablement m'inclinaria per "Christmas Caravan" (1998), una de les grans obres dels enyorats Squirrel Nut Zippers. I entre els temes que més m'agraden del plàstic en qüestió s'hi troba "I'm Coming Home for Christmas". El desig de tornar a casa per Nadal fet cançó. Jimbo Mathus i companyia despullant-se dels seus habituals motius jazzístics per a acostar-se als registres més hivernals del so Americana. I una peça a redescobrir. La resta del disc també val el seu pes en or, els ho prometo.

10 anys sense James Brown


Deu anys fa avui que ens va deixar el padrí del soul i el funk. Una dècada sense James Brown, The Hardest Working Man in Show Business, l'autor d'incomptables peces essencials per a entendre l'evolució de la música afroamericana. Recordem-lo amb una nadala. "Santa Claus Go Straight to the Ghetto". Suor, sang i consciència de classe, la de qui reclama a Santa Claus que s'afanyi a repartir alegries entre aquells que més les necessiten. Poca broma.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Rick Parfitt (1948-2016)

RICK PARFITT
(1948-2016)

Quan Status Quo van girar per casa nostra l'estiu passat ho van fer sense un dels seus membres fundadors, un Rick Parfitt que es trobava temporalment allunyat dels focus per problemes de salut. En un primer moment l'entorn de la banda va dir que es tractava d'una baixa temporal i que el guitarrista es recuperava a bon ritme. Però quan va arribar el mes de setembre van saltar noves alarmes: la salut de Parfitt s'havia tornat a complicar i descartava tornar a girar amb el grup en un futur. Ahir va ingressar en un hospital de Marbella, afectat per una infecció greu, i avui ens deixava definitivament. En pau descansi.

Alien Sex Fiend - "Stuff the Turkey"


Un tema que no pot faltar en cap celebració nadalenca que vulgui proclamar-se diferent i presumir de singularitat. "Stuff the Turkey". Un dels grans hits d'Alien Sex Fiend i la cara més macabra i decadent d'aquestes dates en què la felicitat sembla més un imperatiu que un estat d'ànim. Un Santa Claus alcohòlic i psicòtic, i Nik Fiend deixant anar versos tan definitius i lapidaris com "Enjoy this Christmas, it might be your last" o "Let's make this Christmas one to remember / Let's stay drunk from January till December". Vagin en compte si aquesta nit escolten passos a la teulada o observen intrusos a la llar de foc, però sobretot facin de la vetllada quelcom inoblidable...

Frank Murray, The Pogues i Kirsty MacColl

Kirsty MacColl i Shane MacGowan (The Pogues).
Acabo d'assabentar-me de la mort de Frank Murray, qui va ser mànager dels Pogues i també qui els va convèncer perquè gravessin una cançó de Nadal i fessin un duet amb Kirsty MacColl. El resultat va ser "Fairytale of New York", un dels temes més reconeguts de la banda i una de les grans nadales de la història de la música pop (i sens dubte la meva preferida). El destí ha volgut que ens deixés en aquestes dates, i no se m'acut millor manera de recordar-lo que dedicant-li aquest brindis.

Sharon Jones - "Ain't No Chimneys in the Projects"


Amb prou feina fa un mes que ens va deixar, per això és de justícia encetar les celebracions nadalenques amb ella. Una nadala diferent, la que Sharon Jones va enregistrar l'any 2009 amb els seus Dap-Kings. "Ain't No Chimneys in the Projects", el títol ho diu ben clar. No hi ha xemeneies als Projects. Càrrega social com a punt de partida d'un tema que culmina amb una bonica declaració d'amor a la figura materna.

divendres, 23 de desembre de 2016

RokBlok


Ignoro si la cosa passarà a la història com un invent revolucionari o com una anècdota de les que cauen pel seu propi pes, però d'entrada aplaudeixo la iniciativa. Perquè sempre és d'agrair que les ments creatives i talentoses de l'àmbit tecnològic pensin en aquells que preferim escoltar música en format físic abans que en tristos zeros i uns. RokBlok és una nova forma d'escoltar vinils. Un petit dispositiu que, tot lliscant sobre el plàstic en qüestió, en reprodueix el so per mitjà d'un altaveu incorporat -existeix la possibilitat de connectar-lo a equips de més fidelitat mitjançant bluetooth-. Un aparell doncs que permet escoltar discos de vinil en qualsevol lloc i en qualsevol moment sense necessitat de tocadiscos ni de connexió elèctrica -funciona amb bateria-. La seva sortida al mercat es preveu per al proper mes de febrer. Més informació aquí.

dijous, 22 de desembre de 2016

Steven Munar - "Learning English is fun with Steven Munar" (2016)


"Learning English is fun with Steven Munar" (2016). Doncs sí, aprendre anglès és divertit amb Steven Munar. Ho proclama el títol del primer disc que el músic anglomallorquí dedica al públic infantil, i ho confirmen les seves dotze cançons. Dotze pistes produïdes per Roger Gascón (The Lazy Lies) que ens descobriran els verbs, els aliments o els animals a partir de refrescants dosis de folk-rock. Disponible a Bandcamp i en breu a Spotify, una bona manera d'aprendre idiomes i també d'amenitzar l'espera de cara al proper disc de Munar amb The Miracle Band, previst per a l'any vinent.

Edith Crash al local d'assaig


Edith Crash em recorda per moments al mateix Hasil Adkins en aquest vídeo d'una breu però intensa improvisació al seu local d'assaig.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Branca Santa i Steve McQueen


Que la música de Branca Santa podria perfectament sonar en determinades pel·lícules d'acció dels anys 60 i 70, és tan cert com que "Persecució a Son Cotoner" -una de les peces del seu disc de debut, "Trompes d'assalt" (2016, Bankrobber)- sembla feta expressament per a ambientar les escenes de màxima velocitat protagonitzades pel gran Steve McQueen a "Bullitt" (1968). Precisament, el primer videoclip oficial d'aquest col·lectiu catalanobalear, obra de Joan Garau, compagina imatges dels músics tocant en directe amb alguns fragments de la pel·lícula en qüestió. Vegin-lo aquí.

dimarts, 20 de desembre de 2016

Guitarra, baix i bateria - Programa 135

Natural Child.
Ahir a la nit vaig fer la meva segona col·laboració mensual a Guitarra, baix i bateria, el programa dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci. També ens va acompanyar Laura Peña, que va parlar-nos de reconeguts vocalistes que han fet el salt al cinema. Vam escoltar Kurt Baker, Rufus Thomas, Natural Child, Roger Daltrey, Namina, El Petit de Cal Eril, Them, It's Not Not i Ben Vaughn. I com a regal avançat de Nadal, el Ricky ens va tocar en directe un dels temes que formaran part del proper disc de Brighton 64. Gens malament per una hora de programa, oi? Poden escoltar-ho aquí.

Entrevista a El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal Eril tancarà gira aquest dijous (20,30h) a la sala Apolo. Una vetllada que promet ser d'allò més especial i una bona ocasió per a celebrar una vegada més aquest tros de disc que és "La força" (2016, Bankrobber). Per anar obrint boca, Brubaker recupera aquesta entrevista que un servidor li va fer mesos enrere al B-Magazine.

dilluns, 19 de desembre de 2016

"Rockabilly Collectables" (2015)


Sovint no n'hi ha prou per a conèixer un gènere musical amb els seus artistes i gravacions més destacats o emblemàtics. Sovint la lletra petita, les carreteres secundàries i els noms més aviat oblidats resulten igual d'imprescindibles a l'hora d'aproximar-se al gènere en qüestió. En aquest sentit, el recopilatori "Rockabilly Collectables" (2015, One Day Music), reuneix un total de 75 temes -repartits en tres discos compactes- que al seu moment no van alterar el curs de la història però avui ofereixen una radiografia acurada del rockabilly i el seu impacte en el panorama musical nord-americà durant la segona meitat dels anys 50.

No trobaran aquí els grans èxits de Carl Perkins, Gene Vincent o Eddie Cochran, sinó rareses tan obscures com fascinants. Peces enregistrades per solistes i formacions de durada sovint efímera, editades per petits segells repartits arreu dels Estats Units i en la majoria de casos perdudes al túnel del temps. Com "Curfew", gravada per Steve Carl & The Jags a Meteor Records després de ser rebutjats pel mateix Sam Phillips. O l'"Everyboy's Rockin'" amb què Billy Prager & His Caravans gairebé van esdevenir ambaixadors del gènere a Chicago de la mà de Crystal Records. I tot això per no parlar de la relectura de "That's All Right" -l'original d'Arthur Crudup enregistrat també per Elvis Presley- a càrrec de Dwain Louis & Classmates: danys derivats d'un accident amb aigua van destruir gairebé totes les còpies del single en qüestió quan encara es trobaven al magatzem de Carole Records, i les que van sobreviure són un preuat tresor per als col·leccionistes.

Entre les debilitats personals d'un servidor destaca "Scream", dos frenètics minuts amb què Ralph Nielsen & The Chancellors anticipaven el psychobilly i avançaven per l'esquerra a altres pioners del rock'n'roll més animal com els propis Sonics. El single en qüestió es va enregistrar l'agost de 1962 a New Jersey, va veure la llum el mes de setembre d'aquell mateix any a través de Surf Records i quan va arribar el novembre la banda es va separar per motius laborals dels seus components. En coordenades similars es troba la segona part de "You Shake Me Up", urgent minut i mig amb què Andy Anderson va plantar el 1958 l'arrel del rockabilly en ple bressol del blues, Clarksdale, Mississippi -com a curiositat, la seva primera banda d'acompanyament es deia The Rolling Stones-. Són tan sols un grapat de mostres d'un repertori ric en anècdotes i contextos, però on la música es defensa sola i sense cap més argument que ella mateixa.

Guitarra, baix i bateria: 19 de novembre de 2016

Aquesta nit torna la col·laboració mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Ens podran escoltar en directe a partir de les 21h a la sintonia de Ràdio Silenci o bé posteriorment en podcast.

diumenge, 18 de desembre de 2016

"The Year of Jubilo" (2015)


Que en la guerra no hi ha bons ni dolents i que la música amanseix les feres són dos tòpics que cobren tot el sentit del món en aquest recopilatori. "The Year of Jubilo" (2015) conté dinou cançons populars de la la Guerra Civil nord-americana, enregistrades entre 1922 i 1931 pels pioners d'allò que avui anomenem música hillbilly o country, i en molts casos editades per primera vegada en disc compacte. Peces que el veterà col·leccionista discogràfic Joe Bussard ha recuperat del seu ampli arxiu i que el segell Dust-to-Digital ha transferit als formats digitals a partir dels discos de 78rpm en què es van publicar originalment. Hi són representats tant el bàndol del Nord -Chubby Parker & His Little Old-Time Banjo amb la peça titular- com el del Sud -el Red Mountain Trio interpreta l'himne confederat "Dixie"-, i destaca la presència de noms d'allò més obscurs al costat de figures il·lustres com Fiddlin' John Carson, Ernest Stoneman o el duet format pels violinistes Henry Gilliland i Eck Robertson. Aquests dos últims hi apareixen mitjançant dos dels temes que van enregistrar el juny de 1922 a Nova York durant la seva primera sessió per Victor -diu la llegenda que es van presentar a l'estudi de gravació vestits amb uniformes confederats-, "Turkey in the Straw" i "Arkansaw Traveler" -que juntament amb "Sally Goodin" acabaria conformant el que es considera oficialment com el primer disc mai editat de música country-. Una delícia per a arqueòlegs musicals i una amena lliçó d'història contemporània en clau melòmana.


Més informació:
Dust-to-Digital  /  Pàgina web

dissabte, 17 de desembre de 2016

Shinova + Obrigada

SHINOVA + OBRIGADA
Sidecar Factory Club, Barcelona
16 de desembre de 2016

Qui baixi aquests dies a la sala Sidecar i es pari a contemplar les seves parets, assistirà a tota una lliçó d'història musical. Els cartells que les decoren corresponen tan sols a una petita però representativa selecció dels més de 5.000 concerts que el local de la plaça Reial ha acollit al llarg de tres dècades i mitja. De Martin Rev a Carlos Cros, de Tarántula a Nick Lowe i dels New York Dolls a The National. Pot costar de creure ara que aquests últims oferíssin el seu debut barceloní en un soterrani amb capacitat per a uns pocs centenars de persones, però la dada exemplifica a la perfecció la funció de radar que el seu escenari ha desenvolupat al llarg de tot aquest temps: algunes de les bandes més grans del planeta s'hi han enfilat molt abans d'adreçar-se a les masses i encapçalar macrofestivals.

Salvant distàncies, el cas de Shinova comença a establir paral·lelismes amb el de The National. Els de Biscaia es troben ara mateix en plena corba ascendent d'una trajectòria que es preveu meteòrica durant els propers mesos. El seu segon disc, "Volver" (2016), els ha projectat a bona part dels radars d'arreu de la península i alguns grans festivals ja han reclamat els seus serveis de cara a la primavera que ve. I quan es van enfilar la nit passada a l'escenari de Sidecar ho van fer amb la seguretat, la solvència i les maneres de qui es disposa a menjar-se el món. El seu repertori es va manifestar èpic i expansiu com el dels propis National, si bé amb uns acabats que s'emmirallen més aviat en Vetusta Morla o fins i tot Héroes del Silencio. I observant com les primeres files cantaven les tornades de peces com "Qué casualidad", el regust de multituds es feia tan evident com el carisma incontestable del seu vocalista.

Abans havien actuat els vallesans Obrigada, que també viuen un moment dolç després d'haver presentat el seu segon ep, "Rectory / To Disagree /" (2015), en escenaris com el del Minifestival de Música Independent. El seu discurs beu a parts iguals del punk d'escola The Clash com del rock alternatiu nord-americà dels 80, el de Fugazi, Replacements, Hüsker Dü o Texas Is The Reason. Els seus directes solen esdevenir dinàmics concentrats d'electricitat, intensitat i sentit melòdic, i el d'ahir no va ser menys. Peces com "Spirit", "Mireneah" o "Waves to Victory" van sonar més sòlides i urgents que mai, el repertori més recent -peces inèdites que la banda contempla com a part d'un futur llançament i que ja porta mesos interpretant en directe- va apuntar molt bones maneres i a sobre van tenir el bon gust d'acomiadar-se tot citant Screaming Trees.


divendres, 16 de desembre de 2016

"My Wolf / My Ghost"

Brittany Brooks (Creature Speak).
Ja vaig parlar al seu moment de Creature Speak, el pseudònim sota el qual presenta la canadenca Brittany Brooks delicioses i fràgils píndoles de folk atmosfèric i hivernal. Avui m'agradaria recuperar una vegada més el meu tema preferit del seu primer disc llarg, "Shadow Songs" (2015). Un "My Wolf / My Ghost" que acompanya millor que mai ara que s'acosta l'hivern i el fred ha arribat per a quedar-se. Abriguin-se bé i gaudeixin-lo a Bandcamp.

dijous, 15 de desembre de 2016

Entreteniment i transformació


Patti Smith - Foto Philip Montgomery (The New York Times).
"Why do we commit our work? Why do we perform? It is above all for the entertainment and transformation of the people". Tantes dècades de debat sobre què és i què ha de ser la cultura, i Patti Smith ho sentencia en una sola frase -en un emotiu article signada per ella mateixa a The New Yorker-. Entreteniment i transformació, ni més ni menys.

Crim de guerra


Mesos enrere vaig tenir l'ocasió de parlar amb una amiga d'un amic. Ell és d'aquí, ella de Rússia. I quan va sortir el tema de Síria, ella va tenir clar que el paper del seu govern en aquest conflicte és d'allò més legítim. Segons va afirmar, el suport rus al règim de Bashar al-Assad respon tan sols a la defensa del govern elegit democràticament pel poble sirià (no pas en unes eleccions, cal matisar, sinó en un únic referèndum que va perpetuar al-Assad al càrrec ocupat fins aleshores pel seu pare). Aquests darrers dies veiem com la defensa d'aquest govern passa per davant fins i tot dels valors humans més elementals. Ho veiem a Alep, on l'exèrcit d'al-Assad (amb el suport de Rússia) està portant a terme un genocidi amb totes les lletres. Un càstig exemplar a la ciutat que durant cinc anys ha simbolitzat l'oposició al règim. Un episodi de barbàrie que la història acabarà recordant de la mateixa manera que Guernica, Srebrenica, l'Holocaust jueu o el genocidi armeni. I tot plegat no pas per a defensar cap govern legítim sinó perquè l'exèrcit rus pugui mantenir la seva única base naval en aigües mediterrànies. La majoria de coses tenen un nom, i d'això se'n diu crim de guerra.

It's Not Not - "Fool the Wise" (2016)


Aquest 2016 serà musicalment recordat a gran escala per les pèrdues. Hem perdut a Bowie, hem perdut a Prince, hem perdut a Leonard Cohen i hem perdut a tants altres, en pau descansin, que ja no tornaran. Però és que a una escala més pròxima, aquest 2016 també hauria de ser recordat com l’any d’un retorn amb tots els honors. Un retorn que a aquestes alçades pocs s’esperaven però s’ha acabat materialitzant, i de quina manera. Sí, senyores i senyors, It’s Not Not tornen a ser entre nosaltres de cos present, és a dir amb un nou disc sota el braç que referma la vigència de la banda i del seu discurs nou anys (nou!) després d’aquell explosiu “Bound for the Shine” (2007) que fins a data d’avui era l’última referència del quartet barceloní.

D’acord, el retorn d’It’s Not Not es va materialitzar ara fa dos anys, primer en el marc del Festival Hoteler 2014 i posteriorment en tota mena d’escenaris. Però és ara, amb la publicació d’un “Fool the Wise” (2016, BCore) que és pura dinamita, quan l’engranatge torna a funcionar a ple rendiment. Un engranatge que segueixen conformant Raul (Tokyo Sex Destruction, Lost Tapes), Piti (Standstill, Catarata) i Joel (Dies Irae), i al qual s’ha integrat de forma definitiva un altre vell conegut de la família BCore, ni més ni menys que tot un Eric Fuentes (The Unfinished Sympathy).

“Fool the Wise”
es va començar a gestar l’estiu de 2015 en una masia de l’Anoia, i el resultat final és fruit del pas de les seves deu cançons per diversos estudis de gravació on la fórmula de sempre s’ha posat al dia sense renunciar a la seva essència: un còctel de ritmes urgents i a la vegada ballables, d’intensitat elèctrica i bon humor, d’essències post-punk i aquella passió gens secreta pel post-hardcore i la vessant més primitiva de l’emocore.

La inicial “Resurrection” ho deixa clar de bon principi: entrada majestuosa, guitarres angulars i cors a viva veu que anuncien que alguna cosa ha canviat però tot segueix al seu lloc. Que els It’s Not Not de 2016 són més savis que vells, i que aquestes noves cançons són fruit de l’experiència acumulada però també d’una química que es manté tan fresca com el primer dia. Títols com “From My Ears to My Socks”, “Golden Rule” o “We’re Gonna Get Out” no fan sinó refermar-ho. Dards d’elevadíssima precisió que atrapen des del minut zero. Munició de primera de cara a uns directes on tornaran a saltar espurnes. I arguments prou sòlids per a recordar aquest 2016 des d’una perspectiva més aviat optimista.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimecres, 14 de desembre de 2016

El videoclip surrealista de Fur Voice

Inspiració surrealista per a un videoclip de textura hipnòtica com és "Paisajes tus palabras". El tema en qüestió forma part del segon disc de Fur Voice, "Alegancia" (2016), i el clip l'ha dirigit María Sosa Betancor amb efectes visuals de Conrado López. Vegin-lo aquí.

Namina - "Ígnia" (2016)

Una veu en constant creixement - Foto Zoë Valls.
Portava molt de temps advertint-ho. A Namina li agraden els instruments de corda, tant que fins i tot va dedicar una cançó d’amor als violins, “Snake Skin Shedding”, inclosa al seu àlbum de debut, “Orlando” (2014). Dos anys després, les cordes -concretament les del violoncel i la viola d’arc- juguen un paper clau en títols com “Wet”, “Oh, Man!” o “Violeta”, tres de les peces que conformen el segon treball de l’artista barcelonina, “Ígnia”(2016). Tres temes i tres registres diferenciats que refermen l’eclecticisme i l’amplitud de mires d’una artista mestissa per naturalesa i heterogènia com poques.

Explica la pròpia autora al full promocional del disc que “Ígnia” és fruit d’un procés de canvi vital. Una etapa que Natàlia Miró -nom real de Namina- narra a través de deu cançons amb els elements com a fil conductor i estructurades amb forma de cronologia emocional. “I used to beg but now I don’t”, canta a “Now I Don’t”, la peça que enceta el disc amb acompanyament vocal de Jaume Pla (Mazoni). Nervi rocker, sensualitat marca de la casa i l’empenta de qui té clar d’on ve però sobretot fins a on vol arribar. I tot un contrast amb la citada “Wet”, hipnòtic exercici de jazz en constant espiral rítmica, servit amb actitud punk i altes dosis de soul, a mig camí de Martina Topley-Bird i els experiments de Neneh Cherry amb The Thing.

“L’esquellinc”
, inspirada en la novel·la “Solitud” de Víctor Català, recupera la vessant més simpàtica i juganera de Namina. Ganxo melòdic i contagiosa base rítmica per a un single amb totes les lletres, una perla pop amb potencial suficient per a penetrar a totes les cases del país i posar la seva autora en boca de tothom. I tres quarts del mateix es pot afirmar de “La dona refulgent”, un calidoscòpic trencapistes en clau post-punk i tota una demostració de força que desemboca en la serenor de “La foguera vora el pou”. Dues cares oposades però complementàries d’un àlbum ric en colors, matisos i textures. Tot un salt endavant respecte del seu predecessor i la consolidació, ara sí, d’una veu i un discurs en constant creixement.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Jim Lowe (1923-2016)

JIM LOWE
(1923-2016)

A Jim Lowe el vaig escoltar per primer cop quan tenia 15 anys, a través d'un recopilatori d'èxits dels anys 50 que em vaig comprar en una botiga de discos d'Andorra durant una excursió familiar. Vaig adquirir la compilació en qüestió atret per alguns dels grans noms que aleshores ja coneixia (Chuck Berry, Gene Vincent, Fats Domino, Ritchie Valens...), però també hi vaig fer algunes bones descobertes, cas del propi Lowe i el seu clàssic "Green Door". Amb el temps n'aniria descobrint més versions, i a data d'avui m'atreviria a citar la dels Cramps i la de Shakin' Stevens com les meves preferides, però l'original sempre serà l'original.

"In the Mood"


"In the Mood" (2003), un total de 23 perles de l'era swing seleccionades i compilades per The National Trust. Aquest recopilatori me'l va regalar el meu pare fa alguns anys. Gairebé tots els temes que hi apareixen -clàssics compostos i interpretats per gegants com Glenn Miller, Johnny Mercer, Benny Goodman o el mateix Sinatra- els tinc en alguna altra banda, però escoltats l'un darrere l'altre ofereixen tota una perspectiva d'un gènere tan elegant com ric en matisos. I cada vegada que els punxo, em pregunto per què hi ha qui any rere any s'obstina a banalitzar el swing des de festes majors i similars.

dilluns, 12 de desembre de 2016

"Atlantic Rhythm and Blues 1947-1974"


Aquests dies he estat redescobrint els quatre primers volums de la sèrie de recopilatoris "Atlantic Rhythm and Blues 1947-1974" (1985). Concretament els que van de 1947 a 1962, de Joe Morris i el seu "Lowe Groovin'" al "Green Onions" de Booker T. & The MG's. Tot un repàs a un dels capítols més fascinants de la història de la música contemporània, aquell en què el rhythm & blues va mutar en llenguatges com el rock'n'roll, el doo-wop o el soul -pel camí hi trobem Ray Charles, Solomon Burke, Ben E. King, Carla Thomas, LaVern Baker, Joe Turner, Chuck Willis, The Coasters, Ruth Brown o Professor Longhair, per citar-ne tan sols uns quants-. Una història que es va desenvolupar en diversos fronts però gairebé es pot explicar tota sola des dels arxius d'Atlantic Records i la vocació d'Ahmet Ertegun -productor executiu de la sèrie en qüestió-.

diumenge, 11 de desembre de 2016

Augie Burr


Coses que no tenen preu. Encendre el televisor per inèrcia a hores intempestives i trobar-te un programa com Blues a l'estudi (TV3). Aquesta nit passada s'emetia una actuació del gran Augie Burr, nom artístic del barceloní Agustí Burriel i una de les veus més elegants i solvents del rhythm & blues i el rock'n'roll a casa nostra. L'acompanyaven primeríssimes espases com són Blas Picón a la bateria, Juanma Rodríguez al contrabaix, Enma Fernández al piano, Mario Cobo a la guitarra i Big Dani Pérez al saxo tenor. Gairebé res.

dissabte, 10 de desembre de 2016

Aires de confirmació

PAVVLA.
PAVVLA + ENRIC VERDAGUER
BeGood, Barcelona
9 de desembre de 2016

"Creatures" (2016, Luup Records) serà o no serà el millor debut discogràfic de l'any, però la seva autora és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions musicals d'aquesta temporada a casa nostra. PAVVLA, l'alter ego de Paula Jornet. Una jove barcelonina a qui alguns havien conegut per la seva tasca com a actriu a la petita pantalla i que durant els darrers mesos s'ha destapat com una realitat a l'alça en l'àmbit de la cançó pop més inconformista. La seva actuació d'ahir a la sala BeGood, on va presentar de forma oficial el citat "Creatures", venia precedida pel seu aplaudit pas pel Primavera Club 2016 -i la inclusió del seu nom al cartell del Primavera Sound 2017-.

Expectació màxima que va adquirir aires de confirmació tan bon punt Jornet es va enfilar a l'escenari i bona part dels presents van començar a cantar amb ella unes cançons que amb prou feina porten un parell de mesos al mercat discogràfic. I això que la tarda havia començat amb mal peu: la guitarra de Jornet s'havia extraviat hores abans del concert, donant peu a una situació de les que fan saltar els nervis però que ella va canalitzar amb la mateixa serenor que desprenen les seves composicions. Delícies de pop sofisticat que conjuguen misteri, elegància, drama i sensualitat i on ressonen Daughter, St. Vincent i fins i tot Neneh Cherry.

Perles de naturalesa orgànica i textura fràgil, amb la veu robusta de Jornet en primer terme i reforçades per la banda d'acompanyament amb un dinàmic embolcall electrònic. Un discurs que admet poques comparacions en aquesta banda dels Pirineus, que es manifesta plenament en peces com "Skin" o "Young", i que ahir va rebaixar tensions quan Jornet es va quedar sola a l'escenari per a oferir la seva cara més crua i propera. La de cançons com "Winter" o una versió de "Can't Take My Eyes Off You", de Frankie Valli, que ella va interpretar com si fos de Jeff Buckley. La recta final amb aquest hit en potència que és "Guns" va resultar simplement apoteòsica.

Abans havia trencat el gel el també barceloní Enric Verdaguer. Una altra veu autòctona que ha optat per l'anglès com a llengua vehicular d'un repertori que apunta a un folk-pop essencialment anglosaxó, entès a la manera de Jack Johnson, Glen Hansard o Damien Rice. Cançons de rerefons personal, tònica assolellada i càlids acabats, les que conformen el seu disc de debut -"Moonstruck" (2015)-, defensades ahir per Verdaguer sense el suport de la seva banda d'acompanyament habitual. Destapant també la seva vessant més pròxima amb l'únic suport de la seva guitarra i un repertori dels que desperten simpatia arreu on s'escolten.

divendres, 9 de desembre de 2016

"The Hustle" (2016)


Tot un document, el recopilatori que lliura la revista Uncut a la seva edició de desembre. "The Hustle" (2016) conté una quinzena de peces de factura més o menys recent, totes elles triades per Kurt Wagner de Lambchop. Una sucosa selecció on gent com William Tyler i Nick Cave conviu amb eleccions tan sorprenents com Sleaford Mods o Shabazz Palaces. També s'inclouen un parell de temes del flamant nou disc de Lambchop, un "Flotus" (2016) on la banda de Nashville incorpora essències electròniques a la seva particular visió del so Americana.

Greg Lake (1947-2016)

GREG LAKE
(1947-2016)

No ha passat ni un any des que ens va deixar Keith Emerson, quan es fa pública la mort d'un altre terç d'Emerson, Lake & Palmer. A Greg Lake el vaig conèixer com a component d'aquest trio, però amb el pas del temps vaig descobrir que la seva trajectòria anava molt més enllà i que prèviament havia militat a la primera formació de King Crimson. Seu era el baix i seva era la veu en pilars fundacionals de la música progressiva com "The Court of the Crimson King" o "21st Century Schizoid Man" -la mateixa peça, aquesta última, que l'espot televisiu d'una coneguda marca de perfums ha afusellat sense miraments durant les dues últimes campanyes nadalenques-. Un altre nom a sumar a la llista de baixes il·lustres d'aquest 2016.

dijous, 8 de desembre de 2016

36 anys sense Lennon

John Lennon a Nova York, desembre de 1980.
36 anys fa avui que va morir John Lennon. I poc a poc m'adono que, Beatles al marge, els discos que més m'agraden d'ell són els que va gravar just abans de morir. Sobretot "Double Fantasy" (1980), signat a mitges amb Yoko Ono, produït per Jack Douglas i publicat després d'un llarguíssim silenci a poques setmanes de la seva mort. Un disc madur i fresc a la vegada, amb un Lennon serè i despreocupat que tornava a fer música pel simple plaer de fer-la. Un Lennon que deixava enrere els experiments fallits i la pretensiositat d'algunes obres anteriors per a tornar a allò que més bé sabia fer. Cançons tan majúscules com "(Just Like) Starting Over""Woman", "Watching the Wheels", la preciosa "Beautiful Boy (Darling Boy)" o un "I'm Losing You" que hauria encaixat al catàleg crepuscular dels mateixos Fab Four.

Fins i tot les peces signades per Ono assolien un equilibri gairebé perfecte entre la vocació experimental d'ella i la naturalesa pop de l'àlbum, esdevenint títols com "Kiss Kiss Kiss" o "Walking on Thin Ice" petites grans perles New Wave en plena sintonia amb el que feien aleshores Blondie o Talking Heads. Més discret però en en una línia molt similar, "Milk and Honey" (1984) va ser el primer treball de Lennon editat a títol pòstum. Un disc la gravació del qual s'havia quedat a mitges el fatídic 8 de desembre de 1980 i que Ono va finalitzar a partir de les pistes enregistrades al seu moment. Sense Douglas a les tasques de producció i amb la sensació d'escoltar un àlbum inacabat, el resultat global és inferior al del seu predecessor però conté arguments prou sòlids per a confirmar que Lennon abandonava aquest món en un moment de plena inspiració. Com a mostres, l'eterna "Nobody Told Me" i un "I'm Stepping Out" que ja haurien volgut Graham Parker o Tom Petty. Què hauria passat a partir d'aleshores no ho sabrem mai, però aquell futur que no va arribar a ser es perfilava brillant.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Bruce Springsteen - "Chapter and Verse" (2016)


"Chapter and Verse" (2016) no és ni de bon tros la retrospectiva definitiva de l'obra de Bruce Springsteen -aquest honor segueix recaient en el doble volum "The Essential" (2003), si bé a aquestes alçades caldria posar-lo al dia-, però sí la primera que aporta llum de forma oficial a la prehistòria discogràfica de l'autor de "The River". Cinc temes inèdits -però de sobra coneguts per la parròquia més fidel-, quatre originals i una versió de Willie Dixon, anteriors a la formació de The E Street Band i atribuïts a The Castiles, Steel Mill i The Bruce Springsteen Band. Una radiografia llampec dels inicis musicals d'Springsteen. Cinc instantànies on el de New Jersey segueix els dictats de cada moment amb solvència però encara sense veu pròpia. Eren els anys de picar pedra, de foguejar-se, de trobar, definir i consolidar aquell discurs propi que començaria a manifestar-se als surcs de discos com "Greetings from Absbury Park, NJ" (1973), "The Wild, the Innocent & The E Street Shuffle" (1973) i sobretot "Born to Run" (1975). Més enllà del reclam a l'hora de passar per caixa, els cinc inèdits de "Chapter and Verse" aporten poca cosa al cànon d'Springsteen, però permeten intuir com un bohemi de New Jersey es va preparar per a esdevenir una figura capital del rock'n'roll. A la resta del disc, un repertori de greatest hits seleccionats pel propi Springsteen, tant hi destaquen l'acumulació de grans títols ("Born to Run", "Badlands", "The River") com l'absència d'altres peces igual de notables ("Thunder Road", "Atlantic City", "Dancing in the Dark").

dimarts, 6 de desembre de 2016

25 anys de Discos Revolver

Brighton 64.
BRIGHTON 64 + SMOKING STONES
Concert 25è aniversari Discos Revolver
Sala Rocksound, Barcelona
5 de desembre de 2016

Dies enrere es feia public el rànquing d'artistes més escoltats pels catalans a Spotify aquest 2016. La llista, els detalls de la qual prefereixo estalviar-me, no convidava precisament a l'optimisme. Ja se sap, a les plataformes d'streaming hi pot accedir i hi accedeix gairebé tothom. Fer-ho no costa diners ni requereix cap mena d'esforç més enllà de descarregar l'aplicació corresponent. Tot el contrari de les botigues de discos, espais comercials i a la vegada relacionals on també pot accedir tothom però on tan sols entra aquell públic que estima la música sense cap mena de reserva. Melòmans que encara atorguen valor al fet d'escoltar i col·leccionar música en format físic, fins al punt d'estar disposats a invertir temps i diners en allò que els agrada. Corren temps difícils per a aquests establiments, però de ben segur que si féssim un cop d'ull a la llista dels discos més venuts enguany a les dues botigues de Discos Revolver, ens trobaríem un panorama força més esperançador i reconfortant en termes estrictament musicals que el rànquing d'Spotify.

La disqueria del carrer Tallers, una de les més emblemàtiques i veteranes de Barcelona, porta ja un quart de segle oberta al públic. Una fita que va celebrar la nit passada a la sala Rocksound amb tota una festa melòmana. Dues bandes de la ciutat, Brighton 64 i Smoking Stones, i les sempre sucoses seleccions dels disc jockeys de la casa. Van trencar el gel els Stones amb tot un arsenal de clàssics de la factoria Jagger-Richards, però també títols menys evidents que van revaloritzar el set i van marcar la diferència entre els barcelonins i bona part d'allò que anomenem bandes de tribut. Inici a tota castanya amb "Jumpin' Jack Flash", revisió de "Let It Bleed" (1969) per mitjà d'una contagiosa "Live with Me" i una elèctrica i aclaparadora "Midnight Rambler", col·laboració especial d'Aurelio Morata (Rebeldes) en un parell de covers de Chuck Berry i final amb tots els honors al ritme de "Brown Sugar".

I tot seguit va ser el torn de Brighton 64, que van oferir una enèrgica i contundent lliçó sobre com fer història en poc més d'una hora. Ho han llegit vostès perfectament: històric va ser el passi que es van marcar els germans Gil i companyia, amb tres dècades i mitja llargues de trajectòria a l'esquena i un estat de forma que molts ja voldrien a aquestes alçades. Van escalfar motors amb l'instrumental "Reacciones" -una de les peces que formaran part del seu proper disc, previst per a la primavera que ve-, van sortir disparats amb "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", i van acabar de desencadenar l'eufòria col·lectiva amb "Ponte en marcha para mí". Èxtasi a la pista, càntics de "We are the Mods!" i la banda disparant sense contemplacions cartutxos de tal precisió com "Solo hasta el final", "Barcelona blues" o "Palabras con sabor". "La Casa de la Bomba" -amb cita a "Haz el amor"- havia de posar punt i final al recital, però per petició popular hi va haver dos bonus tracks en temps de descompte, "Fotos del ayer" i "La canción del trabajo". De seguida s'ha dit.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Modernismes

Rachel Playfair i Ricky Gil (Playfair).
FUSTA POP
Can Ramos, La Garriga
4 de desembre de 2016

El modernisme. O més ben dit els modernismes. El de Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner; i el dels Who, els Jam i els Small Faces. El de la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau i les cases d'estiueig; i el de Blow Up, Absolute Beginners i les nits cremades a ritme de soul i rhythm & blues. Un sol terme i dos conceptes que ahir van anar de la mà al cor de la Garriga. Els jardins de Can Ramos, tresor indiscutible del catàleg modernista del municipi vallesà, acollien la primera edició de Fusta Pop, un petit gran festival de música que ha nascut amb l'objectiu i la vocació d'esdevenir una cita anual de referència a l'òrbita mod de casa nostra.

El tret de sortida el van donar ni més ni menys que Playfair. Una banda de bandes. Una revelació en procés on militen components de formacions com Brighton 64, Canguros o aquell grup de culte que va ser Unusual Suspects. Urgència rítmica i ganxo melòdic, el d'un repertori que apunta al punk, al power pop i a la New Wave, tenyit de colors i essències folk per l'acordió que toca la vocalista Rachel Playfair. El seu repertori és tan ric en matisos com en cançons memorables. Com a mostres "Brixton", "Multi-Cultural Goodwill Girl", "Richardson Beach" o "There Are Days", que ahir van alternar amb una sentida relectura del "Whole Wide World" de Wreckless Eric.

L'amenaça constant de pluja no va suposar cap problema perquè la banda defensés amb solvència un cançoner que reclama a crits una edició en vinil. Fins i tot quan la pluja es va materialitzar, els propis components del grup van acabar de definir una de les grans postals de la jornada, tot convidant els presents a posar-se a cobert i gaudir el concert des del darrere de l'escenari. Tota una mostra de caliu, el d'un festival que va començar amb bon peu i que es va complementar amb selectes i dinàmiques sessions de música enllaunada a càrrec dels disc jockeys Rudemod, Xerramequ, Vicienne i Susipop. L'any vinent caldrà repetir.

diumenge, 4 de desembre de 2016

"Out of Time" (2016)


"Out of Time" (2016), com el disc de R.E.M. i la cançó dels Rolling Stones, es titula el recopilatori confeccionat per la gent de Mojo i lliurat amb l'edició de desembre de la revista britànica. Tot un repàs a les carreteres secundàries d'allò que durant els anys 80 es va batejar a l'altre costat de l'Atlàntic com a rock alternatiu. Quinze peces on tòtems com Dinosaur Jr, Beat Happening, The Lemonheads o Pavement alternen amb noms menys evidents però tan destacables com els de Dumptruck, Bitch Magnet, Miracle Legion o Alice Donut (imprescindible la seva relectura del "My Boyfriend's Back" de The Angels).

dissabte, 3 de desembre de 2016

El gran any de Kinsale

KINSALE
Centre Cívic Josep M. Trias i Peitx, Barcelona
2 de desembre de 2016

Que ningú s'emporti les mans al cap: Irene Talló i Raquel Muñoz, les dues components del duet Kinsale, han escoltat molta música. Ho evidencia l'amplíssim ventall de versions amb què amaneixen el seu repertori, i sobretot un cançoner propi que denota moltíssimes hores d'escolta i d'estudi. Però és que les de Terrassa són joves, molt joves, i això les situa encara a temps de descobrir en plena adolescència alguns dels tòtems de la música contemporània, com per exemple PJ Harvey. "La vam descobrir fa poc, ens va agradar molt i vam voler fer un tema seu", va explicar Talló abans d'enfilar juntament amb Muñoz una lectura en clau personal de "Send His Love to Me". I ho va fer sense referir-se a la britànica en els habituals termes superlatius, sinó contemplant-la des de la il·lusió i l'excitació pròpies de qui tot just ha descobert una artista que desconeixia. Qualsevol que recordi què significa haver descobert en plena etapa formativa temes com "Rid of Me" o la pròpia "Send His Love to Me" sabrà de què parlo i fins i tot sentirà una lleugera punxada d'enveja sana envers aquestes noies.

Kinsale van oferir ahir a la tarda un dels seus últims concerts abans d'abandonar temporalment la carretera per a centrar-se en l'enregistrament d'un segon disc que probablement veurà la llum l'estiu vinent. Una actuació que va tenir com a pilars mestres composicions pròpies com "Red Wine" o "Young Athena", que es va complementar amb oportunes revisions de clàssics aliens -a la citada relectura de "Send His Love to Me" cal sumar-hi "Ring of Fire", de Johnny Cash i June Carter, o una aguda "Bigmouth Strikes Again" dels Smiths- i que va servir per a avançar algunes de les peces que entraran a gravar aquesta primavera. Peces on, per cert, ja s'intueix un pas endavant a nivell compositiu -a destacar la serenor a baixa fidelitat de "Bonus Track", títol provisional per a una balada noir d'alçada-. Aquest 2016 ha estat un gran any per a Kinsale. El seu directe no ha parat de rodar, fent aturades tan destacables com les dues actuacions que van oferir en el marc del Minifestival o la seva apoteòsica obertura per a Rodrigo y Gabriela a la sala gran de Razzmatazz. Amb concerts com el d'ahir acomiaden per la porta gran un exercici farcit d'encerts i mantenen la porta oberta a un futur que es perfila sorprenent.

divendres, 2 de desembre de 2016

Kristen Stewart amb els Stones


No tan sols sonen d'allò més bé els Rolling Stones en aquest "Blue and Lonesome" (2016) on es dediquen de ple a una de les seves grans especialitats -tocar blues, ni més ni menys-. També s'han tret de la màniga un d'aquells videoclips que no deixen indiferent, obra del director François Rousselet. Un cotxe a tota pastilla pels carrers de Los Angeles amb una suggerent Kristen Stewart al volant. I resulta que l'actriu no tan sols condueix, sinó que també balla, practica air guitar i transmet perill constant. Sempre al ritme d'aquest "Ride'Em on Down" d'Eddie Taylor que els Stones han electrificat i engreixat de boníssima manera. Vegin-lo aquí.

Midlake - "The Trials of Van Occupanther" (2006)


El temps vola, literalment. Deu anys es commemoraven l'estiu passat de l'edició de "The Trials of Van Occupanther" (2006). El segon disc de Midlake, l'àlbum que els va consolidar com una de les realitats més fermes de la seva generació, i a la llarga un dels discos més influents de la dècada passada. Onze peces on els texans deixaven enrere el rock estratosfèric dels seus inicis per a abraçar plenament un folk-rock de tall sofisticat i ric en harmonies, evocador de Byrds, Neil Young, el Laurel Canyon i fins i tot els Fleetwood Mac dels 70. Si Fleet Foxes i companyia es van inspirar o no en aquell plàstic a l'hora de recuperar certes essències sempre pot ser objecte de debat, però la llavor plantada al seu dia per Midlake segueix generant fruits a data d'avui. Bella Union ha reeditat l'àlbum amb material extra per a celebrar-ne el desè aniversari.

dijous, 1 de desembre de 2016

Emma Cline - "The Girls" (2016)

Emma Cline.
L'escassetat de literatura i filmografia contrastades al voltant de la figura de Charles Manson i els assassinats comesos pels seus acòlits, il·lustra fins a quin punt aquells fets van ocasionar un cisma encara present d'alguna manera al si de la societat nord-americana -i per extensió occidental-. Manson i la seva família representen per a molts el revers obscur del hippisme i la fi del Flower Power. Que l'home mantingués una relació de proximitat interessada amb l'entorn dels Beach Boys i s'obsesionés fins a límits malaltissos amb el disc blanc dels Beatles, ha reforçat des d'aleshores uns llaços altrament inexistents entre Manson i la indústria musical de finals dels 60, motivant que la majoria d'aproximacions històriques a un dels crims més brutals del segle XX s'hagin dut a terme des de perspectives pròpies de la cultura pop.

Per això s'agraeix que Emma Cline hagi abordat l'assumpte des d'un punt de vista poques vegades -o potser mai abans- explorat, el de qui va viure aquells fets des de dins i en primera persona, a "The Girls" (2016, publicat en català i en castellà per Anagrama). Amb la distància que atorga el temps -Cline va néixer el 1989, dues dècades després dels crims comesos per la Manson Family- i una prosa àgil i altament rica en matisos, la californiana construeix una ficció on canvien els noms però queda clar qui és qui. Una història que s'estalvia la sang i el fetge per a explicar com una adolescent desubicada acaba trobant el seu lloc en l'opacitat d'una secta, i on els fets tantes vegades relatats són tan sols una peça més d'un trencaclosques que acaba arribant molt més enllà. Cline ha abordat des d'una perspectiva inèdita un tema que encara és tabú en moltes llars nord-americanes, i de passada ha signat un dels grans debuts literaris dels darrers anys.


Wolf People - "Ruins" (2016)


Psicodèlia passadíssima de voltes, guitarres que s'encenen i s'eleven fins a l'infinit, ritmes hipnòtics i atmosferes còsmiques. Aquests britànics ho han tornat a fer. "Ruins" (2016) és un altre artefacte que conjuga acidesa amb electricitat i estructures progressives amb essències estratosfèriques.

dimecres, 30 de novembre de 2016