diumenge, 31 de gener del 2016

Signe Toly Anderson (1941-2016)

SIGNE TOLY ANDERSON
(1941-2016)

No se n'ha parlat tant, però el mateix dia en què ens deixava Paul Kantner ho feia també qui havia estat la vocalista original de Jefferson Airplane. Signe Toly Anderson formava part del grup al moment de debutar amb el fundacional "Takes Off" (1966), marxant al cap de poc temps per maternitat i ocupant el seu lloc Grace Slick. Anderson no va arribar a deixar mai la música, però sempre s'hi va dedicar des d'un pla d'allò més discret i sense assolir el ressò dels seus excompanys -amb qui arribaria a col·laborar de forma esporàdica en diverses ocasions-. El destí va voler que abandonés aquest món el mateix dia que Kantner. Trista coincidència.

Quilòmetres, més quilòmetres i furgonetes desastroses

Hinds.
Van començar a fer soroll l'any 2011 a Madrid i sota una denominació, Deers, que acabarien canviant per la definitiva Hinds després d'un conflicte amb una altra banda de nom similar però no igual. D'ençà d'això ja ha passat un any. I al llarg de tot aquest temps han girat per diversos continents, han actuat en festivals com SXSW o Glastonbury, han vist el seu nom destacat en publicacions com Uncut o NME, han entrat en un estudi amb un membre dels Vaccines, aquest mateix mes han vist publicat el seu primer disc llarg, "Leave Me Alone" (2016), i ja han començat a presentar-lo en directe arreu d'Europa. De seguida s'ha dit.

Aprofitant la seva recent visita a Barcelona en el marc de la present gira europea, l'edició local de Time Out publicava el passat 29 de gener una entrevista realitzada per Marta Salicrú a la guitarrista i vocalista del quartet madrileny. Una Carlotta Cosials que es mostrava tan senzilla, humil i a la vegada expressiva com les cançons que ella mateixa s'encarrega de compondre. Part del secret d'haver fet tot el que Hinds han arribat a fer sense que els hagin pujat els fums l'explica ella mateixa: "Passem fred, compartim habitació, tenim la furgoneta feta un desastre... Fas un bon bolo i tens eufòria. Però no et pot pujar l'ego de cap manera. Estar de gira t'obliga a prescindir de tota elegància".

Hinds han fet allò que un percentatge ridícul de bandes d'aquest país -diguin-li Catalunya o diguin-li Espanya, pel cas que ens ocupa és el mateix- s'han atrevit a fer. En lloc de queixar-se de com està el pati o asseure's a esperar la subvenció, s'han enfilat a aquella furgoneta "feta un desastre" i han fet tots els quilòmetres possibles prescindint de tota comoditat que no es poguessin permetre. S'han cregut l'ofici, s'hi han dedicat, han sortit a totes i tot el terreny conquerit l'han assolit amb mèrits propis. Per això, perquè coneixen el dia a dia del músic de rock'n'roll i saben què s'hi dóna, mantenen intacte aquell tocar de peus a terra que tant es troba a faltar en determinats artistes que no han vist ni veuran mai la meitat de món -ni de furgonetes desastroses- que han trepitjat aquestes noies abans d'assolir la vintena.

dissabte, 30 de gener del 2016

Carabén i Parrot, pròxims i mínims

David Carabén.
DAVID CARABÉN + MARC PARROT
Centre Cultural (CECUCA), Cardedeu
29 de gener de 2016

D'acord, David Carabén no és el millor guitarrista del món -per això s'envolta habitualment de gent com Dani Vega-, però el seu potencial com a compositor i aquell registre vocal pròxim a l'elegància crooner li garanteixen una parcel·la al cel o, com a mínim, el dret d'enfilar-se als escenaris sota el seu propi nom i fer-hi allò que li vingui de gust. Versions d'alguns dels seus referents -impagable l'adaptació al català de "Lady of a Certain Age" de The Divine Comedy, arriscada la relocalització a Hostafrancs de "Le Poinçonneur des Lilas" de Serge Gainsbourg-, poemes de Joan Vinyoli musicats per a l'ocasió i, és clar, revisions en clau mínima del repertori de Mishima. Tot això va lliurar la nit passada acompanyat de Marc Lloret al piano i a la bateria, i de Pablo Fernández a la trompeta. A destacar moments tan definitius com "Miquel a l'accés 14" -amb Carabén sol a l'escenari-, "Un tros de fang" sonant a baixíssima fidelitat o aquell "Mai més" que van fer sonar com si fos de Herman Dune.

Carabén i companyia es trobaven a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors i compartint escenari amb Marc Parrot, que minuts abans havia repassat en solitari dues dècades llargues de trajectòria. Despullant les cançons a la seva mínima expressió, alternant emotivitat amb visceralitat i brillant sobretot en les distàncies més curtes. Com a mostra, una minimalista "Terriblement blanc" amb cops de guitarra que haurien fet les delícies de Billy Bragg, Raül Fernández o el Bruce Springsteen de "Devils & Dust" (2005). L'únic apunt a la baixa van ser els cors ensucrats de la coral In Crescendo a "Saltar per la finestra". Una col·laboració francament prescindible en un set que fins aleshores caminava sol i a bon ritme. No és cap secret, Parrot ja fa temps que juga a dues bandes. Un peatge inevitable en aquestes latituds per a qualsevol artista que aspiri a pagar factures amb el seu ofici, però també una petita llosa en un historial tan digne i notable com el passi d'ahir en el seu conjunt.

divendres, 29 de gener del 2016

Disco fòrum amb Biscuit

Els components de Biscuit parlen amb la premsa a scannerFM - Foto Txell.
El passat dia 27 vaig assistir en representació de Brubaker/B-Magazine a un disco fòrum al voltant del nou disc de Biscuit. La trobada va tenir lloc als estudis d'scannerFM i va aplegar companys de mitjans com Ruta 66, Indiestar, Rock On, Eargasm, Fuck&Young o Indie Lovers, entre d'altres. Durant poc més d'una hora i de la mà de la gran Eneida Fever!, vam escoltar l'àlbum sencer i el vam comentar amb la banda. Ja poden escoltar el programa en podcast. Pel que fa a "Biscuit" (2016), el disc, va veure la llum setmanes enrere a través de La Castanya i els prometo que és pura dinamita.

Paul Kantner (1941-2016)

PAUL KANTNER
(1941-2016)

Cinc dècades farà l'estiu vinent que es va editar "Takes Off" (1966). El debut de Jefferson Airplane, una de les primeres manifestacions del rock psicodèlic i el fonament sobre el qual s'edificaria tota una nissaga de la qual Paul Kantner seria espina dorsal. Se n'ha anat un pioner, un dels grans ambaixadors del so San Francisco i un revolucionari en tots els sentits.

La plaça de David Bowie?

Un jove Bowie a Manchester Square, Londres.
Darrerament s'ha parlat molt de països normals, de dret a decidir i de constitucions que a alguns els posen més calents que la d'Scarlett Johansson. Doncs bé, al marge de tot això un ciutadà anònim ha tingut una bonica iniciativa per fer un país, si no normal, com a mínim una mica millor: rebatejar la barcelonina plaça d'Espanya com a plaça de David Bowie. Davant la bondat de la iniciativa, però sobretot tenint en compte que fins i tot les fonts de Montjuïc deixarien de provocar vergonya aliena si ballessin al ritme d'"Starman", "Aladdin Sane" i "Ashes to Ashes", m'he sumat a la moció i els animo a vostès a fer el mateix. Tan sols els cal signar aquí.

dijous, 28 de gener del 2016

Quan el rock'n'roll obra miracles

WILKO JOHNSON
Teatre Apolo, Barcelona
27 de gener de 2016

Quina animalada, senyors, quina animalada. En el millor dels sentits, però quina senyora animalada. I quin luxe, si m'ho permeten. Una hora i vint minuts en companyia d'un dels trios més directes, salvatges i viscerals que circulen pels escenaris a data d'avui. Perquè al cartell s'anunciava la presència de Wilko Johnson i efectivament va ser el fundador de Dr. Feelgood l'estrella més absoluta de la nit, però la base rítmica que li cobria les espatlles -Dylan Howe a la bateria i Norman Watt Roy al baix, dues bèsties escèniques de llarga trajectòria i maneres més que contrastades- no es va quedar enrere. Anant a totes com un gegant de tres caps, van posar la directa de bon principi i no van oferir cap mena de treva fins que es van acomiadar tot citant a Chuck Berry amb "Bye Bye Johnny", ja amb tota la platea dempeus i el personal de les primeres files donant-ho tot a peu d'escenari.

Entre un instant i l'altre havíem estat testimonis d'un d'aquells miracles que només el rock'n'roll pot obrar. El de tres il·lustres veterans conjugant dècades d'experiència amb les ganes i l'empenta del primer dia. El de l'ofici demostrat, defensat i dignificat amb urgència, nervi i suor. El d'un Johnson que, havent deixat enrere un càncer terminal, encara toca la guitarra com ningú més i es mou per l'escenari com qui no sent passar el temps. El de qui pot presumir de perles com "Roxette", "Everybody's Carrying a Gun", "Paradise" o "She Does It Right" tot servint-les al respectable l'una darrere l'altra, sense presentacios ni floritures, tan sols una rascada a les sis cordes per a indicar el to de la següent cançó i avall que fa baixada. Quina animalada, senyors, quina senyora animalada. I quin luxe, poder contemplar de prop miracles com aquest.

dimecres, 27 de gener del 2016

Iggy Pop torna en solitari (per fi)

Josh Homme & Iggy Pop.
Sembla que Iggy Pop ha deixat (definitivament?) enrere els Stooges per a recuperar una trajectòria solista que mai hauria d'haver interromput. I ho ha fet de la mà de Josh Homme, qui s'ha encarregat de produir-li un nou disc i de confeccionar una banda on hi figura gent de Queens Of The Stone Age, The Dead Weather o Arctic Monkeys -qui li hauria dit fa deu anys al marrec Matt Helders que acabaria tocant amb la Iguana!-. L'àlbum veurà la llum el mes de març sota el títol de "Post Pop Depression" -que gran!-, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara -un parell de peces interpretades en directe al Late Show d'Stephen Colbert- promet oferir més substància que els últims discos dels Stooges. Com es mou Iggy Pop als seus 68 anys, quina senyora banda la que l'acompanya i que bé que sona aquesta "Gardenia" que de ben segur hauria alegrat el dia a David Bowie.

dimarts, 26 de gener del 2016

Colin Vearncombe "Black" (1962-2016)

COLIN VEARNCOMBE "BLACK"
(1962-2016)

Que La Iaia li piquessin l'ullet en un dels seus millors temes -"Declaració de principis", amb ressons prou evidents de "Wonderful Life"- o que La Muñeca de Sal l'arribessin a versionar -novament, "Wonderful Life", cantada per Anthony Reynolds i inclosa a "La Muñeca de Sal & Los Profetas" (2013, Rockdelux)- il·lustra l'abast d'un músic més influent del que podria semblar a priori. Deia algú, no recordo qui, que si has compost una sola cançó que mereixi perdurar i ser escoltada per diverses generacions, tu et mereixes un lloc entre els més grans. I jo, que no em considero un seguidor de Black però tampoc faré mai un lleig a "Wonderful Life", crec que Colin Vearncombe es va guanyar aquest lloc ja fa molt de temps. En pau descansi.

No Me'n Records presenta eNOrME


Angela, Moonlit, Errático, Neptuna, Liannallull, Billy Pilgrim, Abdominable Gallina Nauseabunda i fEL. És possible que d'alguns n'hagin sentit a parlar i que la resta de noms no els diguin absolutament res ara per ara, però tots tenen en comú el fet singular, la vocació arriscada i la Barcelona més subterrània com a hàbitat natural. Ens trobem davant d'un grapat de bandes que s'autoediten els discos o els treuen a través de petits segells independents com El Mamut Traçut o No Me'n Records. Ha estat precisament aquesta última escuderia la que ha confeccionat un cartell on hi són presents tots ells. El del cicle de concerts eNOrME, que tindrà lloc durant el mes de febrer al bar L'Industrial. Les actuacions es duran a terme cada divendres a les 10 de la nit amb entrada lliure i dos noms a descobrir.


Més informació:
No Me'n Records  /  Pàgina web

Biscuit, a seques

Vint anys de rock'n'roll, i el que queda...
“Biscuit” (2016). Així, a seques. Títol homònim per al disc més cru i directe dels sis que la banda de Vilanova i la Geltrú ha lliurat a data d’avui -i el tercer que veu la llum a través de La Castanya-. Onze dards d’altíssima precisió, onze descàrregues elèctriques sense ornaments ni floritures. I un àlbum que per fi captura l’essència i l’energia bruta dels directes de Biscuit, la qual cosa queda claríssima des del diàleg de guitarres greixoses que enceta la inicial “Welcome to Dundersville”.

Inici a tota pastilla, electricitat i nervi a flor de pell i per damunt de tot aquell sentit melòdic marca de la casa. Ingredients presents al llarg d’un repertori on destaquen per mèrits propis píndoles de power pop i rock’n’roll vitamínic com “Blank Morning (She Said)”, “Blame Me” o aquell trencapistes que és “The Chip”. No és que hi faltin els matisos. Biscuit han posat la directa, sí, però han tingut temps de polir detalls tan oportuns com l’endimoniada harmònica que culmina “Duke’s Tail” o el saxofòn à la Steve Mackay d’“Unthinkable” -quina gran tornada, per cert-. Menció a part es mereixen “Saw Ya”, un dels títols més immediats del disc, i el single “Goodbye Again Or”, amb apunts de sofisticació que enllacen aquest nou treball amb els que l’han precedit.

“Biscuit” es va enregistrar a l’estudi Cal Pau, al cor del Penedès, amb un vell conegut com és Santi Garcia als controls. Diu la nota promocional que el quartet -ampliat a quintet de cara a la imminent gira de presentació- tanca amb aquest llançament una etapa daurada. Dues dècades que mesos enrere quedaven resumides a l’imprescindible recopilatori “20 Years a Million Beers & a Lotta Nerve” (2015), editat pel prestigiós segell australià Off The Hip. Sigui com sigui, el que queda clar és que tenim Biscuit per estona –“This is not the end”, canten a la contagiosa coda de “Goodbye Again Or”-. I això sempre són bones notícies. No se’ls perdin el 26 de febrer a la sala Sidecar, on compartiran escenari amb Thee Grandaddies.


Originalment publicat a B-Magazine.

Eleanor Friedberger


No sé si sóc, però a cada fotografia seva que veig Eleanor Friedberger em recorda més i més a una jove Patti Smith. Bon o mal senyal? No en tinc ni idea, però del que no tinc cap dubte és de l'alçada d'aquests discos que signa amb el seu nom i que certifiquen tota la vida que pot arribar-hi a haver més enllà dels ara per ara aparcats Fiery Furnaces. L'últim duu per títol "New View" (2016) i inclou cançons tan rodones com "Sweetest Girl", "Your Word" o la irresistible "He Didn't Mention His Mother" -no se'n perdin el videoclip-. La presentació en directe a Barcelona tindrà lloc en un entorn pròxim, càlid i recollit, el de la sala Jamboree de la plaça Reial. Serà el 9 de febrer amb tot un Alberto Montero exercint com a il·lustre teloner.

dilluns, 25 de gener del 2016

Article d'Àlex Gómez-Font sobre Toti Soler

Toti Soler.
Els recomano llegir l'article que Àlex Gómez-Font va publicar a Núvol el passat 2 de desembre. Un article on el periodista parteix de la figura i l'obra de Toti Soler per a assenyalar la precària condició en què es troben l'art i la cultura tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. Poden consultar-lo aquí.

El proper disc de PJ Harvey


Promet emocions fortes el proper disc de PJ Harvey, titulat "The Hope Six Demolition Project" i amb sortida prevista per al mes d'abril. Per l'avanç que n'hem pogut escoltar, tot apunta que la britànica ha recuperat la seva vessant més urgent de cara a la continuació de l'aclamat "Let England Shake" (2011). Harvey va compondre i enregistrar aquest nou àlbum durant una residència artística que va permetre al públic assistir en directe al procés creatiu. Durant el mateix procés, va viatjar a països com Kosovo o l'Afganistan acompanyada del fotògraf Seamus Murphy, que a partir de l'experiència ha dirigit el trailer de l'àlbum.

diumenge, 24 de gener del 2016

De la clàssica al pop i del folk a l'espai exterior

Her Little Donkey.

Txaç.
TXAÇ + HER LITTLE DONKEY
Minifestival de Música Independent 2016 @ FNAC L'Illa Diagonal, Barcelona
23 de gener de 2016

S'ha definit Txaç com un quartet de cambra que practica la música pop, quatre músics d'escola clàssica i formats al conservatori donant sortida als seus instints més arriscats o fins i tot avantguardistes. I tot això és cert, però posats a etiquetar jo els veig com un quartet de clàssica. Això sí, un quartet de clàssica a qui no cauen els anells a l'hora d'aproximar-se al pop (ni al folk o al jazz), que quan ho considera convenient flirteja amb l'electrònica i que per naturalesa encaixa perfectament en un format com el del Minifestival, que ahir celebrava el primer dels dos concerts de presentació de l'edició 2016. Txaç van ser els encarregats de trencar el gel amb un set àgil i farcit de sorpreses, com un tema que marida les formes de la cúmbia amb l'estructura rítmica de la sardana.

Els van succeir al mateix escenari uns renovats Her Little Donkey. Renovats perquè presentaven un nou ep, "Chromatic Landscapes" (2015), on deixen enrere les textures folk d'obres passades i s'endinsen en un indie rock de guitarres enceses i ritmes penetrants. En aquest sentit, el seu set d'ahir va avançar d'una forma més o menys paral·lela a la seva evolució estilística: inici amb el material més orgànic, crescendo de la mà de píndoles d'allò més vitamíniques i recta final hipnòtica, intensa, sideral i sorollista. Es van acomiadar amb "Epidemic", des d'ara mateix un dels grans tresors d'un repertori que creix a pas de gegant.

dissabte, 23 de gener del 2016

David Duchovny


Sempre m'ha caigut bé David Duchovny. Suposo que tot plegat té a veure amb el fet d'haver-lo descobert fent de Fox Mulder a The X-Files. Mulder no era el típic agent de l'FBI. Com a mínim, no el típic agent de l'FBI que solem veure a les pel·lícules. Si tradicionalment els serveis d'espionatge tenen entre les seves funcions la de tapar, manipular o alterar veritats, Mulder es jugava literalment la pell per a descobrir aquelles veritats que altres tapaven, manipulaven o alteraven. A més, no tenia pinta d'espia, era un cul inquiet i semblava aquell oncle enrotllat al costat del qual tot adolescent s'hauria volgut asseure als dinars familiars. Doncs bé, l'altre dia vaig tenir el plaer d'escoltar el seu debut oficial com a músic -el de Duchovny, no el de Mulder-. "Hell or Highwater" (2015), un senyor disc que apunta a Wilco, Jayhawks i Richmond Fontaine. Quina meravella. I que bé que em cau Duchovny.

Recomanació: Wilko Johnson a Barcelona


Si en aquesta Barcelona on tothom és autèntic existís una veritable passió pel rock'n'roll, el proper 27 de gener hi hauria cues i fins i tot bufetades per entrar al Teatre Apolo. I és que una visita de Wilko Johnson a la Ciutat Comtal suposa una ocasió única per a veure de prop i des d'aquestes latituds un dels pilars d'allò que es va anomenar pub rock, a més de precursor del punk, visceral mestre de les sis cordes i bèstia incomparable del rhythm & blues més animal. Un dels fundadors d'aquells Dr. Feelgood que gairebé haurien d'haver plegat tan bon punt ell va ingressar a les files dels Blockheads d'Ian Dury. Per desesperació de Pete Townshend, el guitarrista que més bé ha sabut treure al llarg dels darrers anys el millor de Roger Daltrey en un estudi de gravació -com a mostra, aquell tros de disc que és "Going Back Home" (2014)-. I per si encara no n'hi hagués prou, un home que ha viatjat a l'infern (o gairebé) i n'ha tornat, deixant enrere una malaltia que se li havia diagnosticat letal i sense cura possible. Vindrà acompanyat de Norman Watt Roy (baix) i Dylan Howe (bateria), músics amb tant recorregut com ofici i veterans de formacions com els propis Blockheads. Dit això, només em cal recordar-los que la música sempre sona millor en directe que en cap pantalla -i qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

divendres, 22 de gener del 2016

wonder.land


Damon Albarn, Moira Buffini i Rufus Norris han reimaginat la història d'Alícia, el personatge creat per Lewis Carroll, i l'han traslladat a l'era digital. El resultat és un nou musical, "wonder.land", que ja s'ha estrenat a Londres i aviat ho farà també a París. La protagonista, Aly, és una adolescent contemporània, plena de dubtes i inquietuds, que descobreix un nou món -el seu món?- a l'entorn digital. D'aquesta manera, els autors de l'obra exploren i reflexionen al voltant de la fina barrera que pot arribar a separar la vida online de la vida offline. La música és obra del propi Albarn, i l'escenografia convida a obrir bé els ulls.



Quentin Tarantino - "The Hateful Eight" (2015)


Una tempesta de neu, una taverna perduda enmig del no res i vuit personatges que només Tarantino podia haver concebut i encabut en un mateix espai durant gairebé tres hores que passen volant. Caçadors de recompenses, bandits, veterans de l'exèrcit confederat, un repartiment d'impacte, violència passada de voltes i diàlegs marca de la casa en el segon western que signa l'autor de "Pulp Fiction" (1994) i "Django Unchained" (2012). Amb "Stagecoach" (1939) de John Ford com a referent i una línia argumental evocadora de "Reservoir Dogs" (1992), Tarantino signa una de les seves grans obres i torna a sorprendre amb una banda sonora on destaquen Ennio Morricone, els White Stripes i Roy Orbison amb aquest tros de diamant que és "There Won't Be Many Coming Home".

dijous, 21 de gener del 2016

Primavera Sound 2016


De Radiohead a Venom, de Brian Wilson a Psychic TV, de Kamasi Washington a Savages, de PJ Harvey a Invisible Harvey, de Julia Holter a Julien Baker, de Richard Dawson a Richard Hawley, de The Last Shadow Puppets a Mudhoney, de Tortoise a Holly Herndon, de Lubomyr Melnyk a Manel, de Ran Ran Ran a Sigur Rós, de John Carpenter a Cabaret Voltaire, de The Chills a Parquet Courts i de Daughter a Dinosaur Jr. Sóc jo o aquí comença a fer calor?

Rock & Roll Heaven

Tindria Lennon aquest aspecte si fos viu?
S'han imaginat mai l'aspecte que tindrien John Lennon, Jim Morrison, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Elvis Presley, Keith Moon o Kurt Cobain de ser vius a dia d'avui? La gent de Sachs Media Group no tan sols s'ho ha imaginat, sinó que ha realitzat un fotomuntatge on es mostren els rostres d'aquestes i altres estrelles sota els efectes del pas del temps. Es titula Rock & Roll Heaven, i poden explorar-lo aquí.

dimecres, 20 de gener del 2016

El Minifestival eixampla horitzons

Emma Pollock.
The Popguns, Emma Pollock, Autour de Lucie, Desperate Journalist i Star Horse són alguns dels noms destacats del XXI Minifestival de Música Independent, que tindrà lloc el 12 de març a la sala La Capsa amb un cartell on conviuran propostes internacionals amb artistes de casa i figures històriques amb veus emergents. La cita eixampla horitzons enguany amb la programació d'una segona data el mes de maig a l'Espai Jove Les Basses, i com ja és habitual celebrarà concerts de presentació a l'FNAC L'Illa Diagonal.


Torna una de les cites de referència del calendari melòman de casa nostra, i ho fa tot eixamplant horitzons. El Minifestival de Música Independent, Minifestival o Mini pels amics, celebra enguany la seva edició número 21 mantenint-se fidel als seus principis fundacionals: acostar a Barcelona artistes que sovint resulten cars de veure als nostres escenaris i, al mateix temps, esdevenir altaveu d'algunes de les propostes més inquietes de l'escena independent autòctona. La qual cosa ha donat lloc enguany a una programació on caps de cartell com The Popguns o Emma Pollock conviuen amb noves veus com les d'Star Horse o Kinsale.

Tal i com ho porta fent des de fa una pila d'anys, el Minifestival s'estructurarà al llarg d'una jornada central i de diversos concerts previs de presentació. A nivell formal, són dues les grans novetats d'enguany. La primera suposa el canvi d'ubicació de la jornada central, que tindrà lloc el 12 de març a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. La segona, la programació d'una nova data en plena temporada primaveral: 7 de maig a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, centre neuràlgic del Minifestival al llarg de les passades edicions. Dues novetats que suposen l'expansió del Mini a nivell geogràfic i, a la vegada, la seva consolidació més enllà del calendari estrictament hivernal.

Star Horse.
LA PROGRAMACIÓ
A falta de confirmar-se els noms que desfilaran per Les Basses el mes de maig, el Minifestival ha confeccionat de cara al 12 de març un cartell tan heterogeni com ric en matisos. Fixin-se sinó en els caps de cartell. Tres noms històrics de la música independent de les passades dècades, dos d'ells provinents de la Gran Bretanya i el tercer de França. The Popguns es van fundar a Brighton l'any 1986, el mateix any en què esclatava aquell moviment C-86 on tan bé haurien encaixat les seves melodies fresques, immediates i sovint vitamíniques. Des de Glasgow, Emma Pollock va encapçalar una de les bandes més imprescindibles de l'indie escocès, els enyorats Delgados, i vindrà a presentar el seu nou disc en solitari, "In Search of Harperfield" (2016). I des de París, uns reformats Autour de Lucie presentaran "Ta lumière particulière" (2015), un àlbum que referma a Valérie Leuillot i companyia com un dels grans noms del pop francès dels darrers vint anys.

Pel que fa a les grans descobertes del Minifestival d'enguany, arribaran respectivament des de Londres i des d'Estocolm. Els primers responen al nom de Desperate Journalist, i ja s'han fet un nom a l'escena britànica a cop de post-punk torrencial, farcit de guitarres en flames, ritmes urgents i atmosferes gelades. Quant als suecs Star Horse, naveguen al seu aire per la fina frontera que separa el dream pop del shoegaze. Textures oníriques, muralles sòniques i un repertori que ja es cotitza a l'alça. D'altra banda, el malagueny Alexandre Lacaze pot considerar-se com un artista de culte a nivell estatal des dels seus dies al capdavant de L'Avalanche, quan va consolidar un discurs a mig camí de Jeff Buckley, Leonard Cohen i Dominique A.

El capítol local l'enceten Anna Fredrickson i Elena Comas, dues habituals de la Barcelona subterrània -acumulen militància en formacions com Los Ganglios o Neleonard- que sota el paraigües de Die Katapult exploren diferents vessants de l'electrònica més visceral. En coordenades sonores oposades però complementàries trobem un altre duet, Kinsale, lliurat en cos i ànima a un folk ric en detalls i dolces harmonies vocals. Her Little Donkey també vénen del folk, però el seu darrer ep, "Chromatic Landscapes" (2015), s'inclina cap a l'indie de guitarres amb matisos electrònics. Un registre que no desentona al costat del post-punk digital d'Ex-Cèntric, projecte personal del polifacètic Èric Palaudàries (Casual, Samitier, Comando Suzie, Por Qué Jeanette).

Desperate Journalist.
EL MINIFESTIVAL A L'ILLA
Com ja és gairebé una tradició, el Minifestival celebrarà dues sessions prèvies a la seva jornada central. Dos concerts dobles que tindran lloc a l'FNAC L'Illa Diagonal sota la denominació de MiniFNAC. La primera data serà el 23 de gener i comptarà amb les actuacions dels citats Her Little Donkey i Txaç, quartet de cambra integrat per músics de formació clàssica amb vocació exploradora. La segona data serà el 20 de febrer, i desfilaran per l'escenari de l'FNAC Ex-Cèntric i Kinsale.


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

dimarts, 19 de gener del 2016

Dale Griffin (1948-2016)

DALE GRIFFIN
(1948-2016)

Com tantíssima gent, vaig arribar a Mott The Hoople a través d'"All the Young Dudes", la cessió amb què David Bowie els va proporcionar l'impuls que tant necessitaven. Després vaig descobrir un espectacular catàleg propi on hi figuraven perles com "Honaloochie Boogie", "Roll Away the Stone", "Saturday Gigs" o les meves preferides, "All the Way from Memphis" i "The Golden Age of Rock'n'Roll". Títols gràcies als quals van transcendir aquella corrent glam on se'ls va adscriure perquè tocava i on ells per naturalesa mai van acabar d'encaixar. Recentment ens ha deixat qui va ser el seu bateria, Dale Griffin. I "The Golden Age of Rock'n'Roll" adquireix de cop i volta més sentit que mai.

Blowfly (1939-2016)

BLOWFLY
(1939-2016)

Diamant ocult del rhythm & blues i el soul, ambaixador mai declarat del funk més canalla i pioner gairebé involuntari del hip hop, Clarence Henry Reid, més conegut com a Blowfly, ha estat una de les criatures més singulars i entranyables que mai hagi donat la cultura pop afroamericana. La seva permanent obsessió pel sexe explícit i la seva constant incorrecció política van fer d'ell un artista no apte per a tots els públics, però a la vegada el van convertir en l'antídot definitiu contra totes aquelles paraules boniques que només serveixen per a dissimular la manca de sang a les venes. Definitivament, la seva mort fa aquest món una mica més avorrit.

Glenn Frey (1948-2016)

GLENN FREY
(1948-2016)

El meu primer record dels Eagles té a veure amb un viatge molt llarg en avió que vaig fer quan tenia deu anys. Tant al moment d'accedir a l'aeronau com en el d'abandonar-la, la tripulació saludava els passatgers amb una melodia a la qual no vaig poder evitar enganxar-me. Era la d'"Hotel California", però jo això no ho sabria fins que, al cap de pocs anys, veiés per algun canal televisiu el famós videoclip de la cançó, enregistrat en directe i amb Don Henley a càrrec de la veu principal -i sí, jo també sóc dels que es van sorprendre a l'adonar-se que qui cantava era el bateria, quelcom poc habitual encara a data d'avui-. Més tard començaria a explorar l'obra de la banda i em famialitzaria amb noms com el de Henley o el de qui ens ocupa.

Un Glenn Frey que ja abans dels Eagles havia militat en un obscur però brillant combo de folk-rock anomenat The Mushrooms. Tant a Frey com als Eagles se'ls ha criticat molt des de determinats sectors, i jo mai he acabat d'entendre per què. Els seus primers àlbums són pedres angulars del country-rock, les seves connexions amb Linda Ronstadt, Jackson Browne o els Flying Burrito Brothers són claus per a entendre un capítol fascinant de la història de la música contemporània i, posats a filar prim, no em sembla que haver despatxat milions de discos fent allò que un sap fer es pugui considerar cap pecat capital. Sigui com sigui, se n'ha anat un músic de llarga trajectòria i inabastable ofici, i sobretot un gran compositor de cançons.

El volcà de Love Of Lesbian


"Bajo el volcán" és la primera peça que Love Of Lesbian han avançat del seu proper disc, "El Poeta Halley" -previst per al 4 de març-. Malenconia, introspecció i èpica continguda marca de la casa embolcallades amb una capa onírica que pot recordar als War On Drugs de "Lost in the Dream" (2014). Molta atenció també al videoclip, realitzat pel col·lectiu NYSU.

dilluns, 18 de gener del 2016

Oriol Perucho (1955-2016)

Foto Álvaro Monge.
ORIOL PERUCHO
(1955-2016)

Perucho's, Tropopausa, Les Anciens o Koniec són tan sols alguns dels projectes amb què Oriol Perucho va tenir vinculació durant més de quatre dècades dedicades a l'exploració musical i a la militància subterrània més incondicional. Perucho formava part d'aquella generació de músics inconformistes que entre els anys 70 i 80 -el tardofranquisme, la transició i els primers anys del pujolisme- van apostar per mirar endavant i superar límits en un país que encara es debatia entre els cantautors i la música lleugera. Músics prou revolucionaris per a representar l'antítesi de la dictadura i, un cop restablerta la democràcia, veure's relegats al més absolut ostracisme per part d'un oficialisme més interessat en patrocinar artistes inofensius. Malgrat tot, artistes com Perucho es mantindrien fidels fins al final a la seva vocació inconformista. En pau descansi.

Savages - "Adore Life" (2016)


Si el primer treball de Savages"Silence Yourself" (2013), va suposar una revelació, el seu successor hauria de ser l'àlbum de la confirmació. "Adore Life" té prevista la seva sortida per al proper 22 de gener, i el que n'hem pogut escoltar fins ara apunta a noves textures, a un repertori que no renuncia a la intensitat del disc de debut però la canalitza a través de registres més introspectius. Si abans apuntaven a Joy Division, Banshees i companyia, ara eixamplen horitzons i refermen una veu pròpia que personalment em recorda les Sleater-Kinney de "The Woods" (2005). I això, d'entrada, només pot ser positiu.

diumenge, 17 de gener del 2016

Nou disc de Violent Femmes


Violent Femmes ja han anunciat la data de sortida del que serà el seu primer disc en 16 anys -i el primer també amb Brian Viglione a la bateria-, "We Can Do Anything". Veurà la llum el 4 de març i també n'han avançat una peça, "Memory", que sona molt millor del que es podia esperar a aquestes alçades d'una banda perduda durant els darrers anys en batalles internes, declaracions creuades i actuacions decepcionants.

dissabte, 16 de gener del 2016

Un mural a Los Angeles

Foto Mark Ralston.
L'artista urbà Jules Muck ha realitzat aquest mural a l'exterior de la botiga d'instruments musicals Time Warp, situada a la cruïlla d'Ocean View Ave i Venice Boulevard, a Los Angeles. Bowie i Lemmy, celebrats des del paisatge urbà d'una ciutat que té el rock'n'roll i la cultura pop entre les seves raons de ser. I un d'aquells símptomes de normalitat rarament observats en aquestes latituds nostres, on el concepte art urbà sol topar frontalment amb els interessos mai del tot definits d'aquell lobby anomenat veïns -i on, desenganyem-nos, la mort de Lemmy amb prou feina va obtenir ressò en determinats mitjans de comunicació públics-.

Giorgio Gomelsky (1934-2016)

GIORGIO GOMELSKY
(1934-2016)

La història de la música l'escriuen els propis músics, però també moltes de les persones que hi ha a l'altra banda. Giorgio Gomelsky va ser una d'aquestes persones. Mànager, promotor i arquitecte del rhythm & blues britànic dels 60 -a ell s'atribueix l'expressió British R&B-, és molt possible que trajectòries com les dels Rolling Stones o els Yardbirds no es puguin entendre sense el paper que ell hi va jugar. En pau descansi.

divendres, 15 de gener del 2016

Emoció, complicitat i ofici, molt d'ofici

Robert Forster.
ROBERT FORSTER + ISLANDIA NUNCA QUEMA
Apolo 2, Barcelona
14 de gener de 2016

Ho hauran llegit i escoltat vostès mil i una vegades. Que una bona cançó s'ha de poder tocar amb l'únic suport d'una guitarra acústica. D'acord, encara no he trobat cap argument en contra de tal afirmació, però tampoc n'he trobat cap que m'inclini a pensar que un tòpic com aquest pugui anar a missa. En canvi sí que m'atreviria a afirmar que un músic sol amb una acústica pot generar un seguit d'emocions i un grau de complicitat amb el respectable que altres formats no admeten. Tot dependrà del músic i del seu repertori, és clar, però si qui ens ocupa és un dels grans artesans de la cançó pop de les passades tres dècades i mitja, el més probable és que assistim a una combinació guanyadora. A un menys és més tan íntim i a la vegada aclamat com el que va brindar Robert Forster a la sala petita d'Apolo.

Posada en escena serena i austera, la de l'australià, que venia a presentar aquest tros de disc que és "Songs to Play" (2015). En va repassar més de la meitat del minutatge -de "Let Me Imagine You" a "I Love Myself (And I Always Have)", passant per l'emocionant "Songwriters on the Run", l'adrenalínica "Learn to Burn" o la irònica "A Poet Walks"-, alternant-lo amb referències al seu passat tant en solitari com amb els Go-Betweens -de "Rock'n'roll Friend" a "Here Comes a City" i de "Head Full of Steam" a una celebrada "I Can Do"-. A la recta final se li van afegir els components d'Islandia Nunca Quema per a exercir com a banda d'acompanyament en una "Surfing Magazines" que va elevar temperatura i augmentar revolucions al mateix ritme que coronava una hora i quinze minuts gairebé perfectes.

Precisament, el quartet tarragoní havia exercit prèviament les funcions de teloner. I ho havia fet amb un passi dels que denoten maneres, apunten ofici i poden presumir de solvència. Amb un repertori que beu a parts iguals de Kinks, Byrds, Velvet UndergroundLloyd Cole (atenció a la versió d'"It's Late" que es marquen al seu compte de Bandcamp) i a tot el pop independent entès com a sinònim de melodies inesborrables -el de la nissaga Forster, sense anar més lluny-. I títols tan rodons com "Airports Are a Poor Choice" o "Reach Out", tots ells procedents del seu darrer disc, un "Applause" (2014) que sona a clàssic pels quatre costats.

dijous, 14 de gener del 2016

Im Keller


Promet emocions fortes el nou llargmetratge del cineasta austríac Ulrich Siedl. Provocador com de costum, l'autor de "Good News" (1990) i "Models" (1999) presenta ara "Im Keller" (2015), que s'estrenarà demà a les nostres pantalles sota el títol d'"En el sótano". I sí, de soterranis va la cosa. De soterranis reals i de soterranis metafòrics. De tot allò que passa al nostre voltant sense que nosaltres ho veiem, i potser d'allò que fem nosaltres mateixos sense que ho vegi la resta. De realitats que hi són però només es materialitzen en la més absoluta intimitat. De soterranis, en definitiva, on cobren vida les clavegueres de la societat occidental. Agafin-se fort perquè en aquesta cinta cridada a despertar tants neguits com somriures, hi ha de tot i més. De col·leccionistes de nines a aficionats a les armes de foc, i de nostàlgics de l'Alemanya nazi a pràctiques sadomasoquistes de les de debò -no de les de Grey i les seves ombres-. Vegin vostès mateixos el trailer i agafin-se fort.

El debut de Carola Llonch


La productora Plans Films ha realitzat i presentat recentment el primer videoclip de Carola Llonch, "Interrogants". Per a qui encara no la conegui, aquesta barcelonina ja s'havia deixat escoltar com a col·laboradora habitual o puntual en projectes com Tired Hippo o Ran Ran Ran, i ara debuta en solitari amb una peça a mig camí del folk més preciosista i el dream pop més intangible. Poden escoltar-la a Bandcamp, i visionar el videoclip aquí.

dimecres, 13 de gener del 2016

The Lizards - "Road to Anywhere" (2015)


The Lizards tornen amb nova formació -es manté Carla Santacreu a la veu i a la guitarra, entren Judith Jordán i Edgar Beltri al baix i a la bateria respectivament- i més potents que mai. "Road to Anywhere" (2015), es titula el seu darrer treball. Dotze píndoles de rock'n'roll d'allò més animal amb aires de Runaways, Ramones i Motörhead, dignes totes elles de prémer play i posar el volum a l'onze.


dimarts, 12 de gener del 2016

Bowie, l'obra d'art


Altament recomanable "Les obres d'art mai no moren", l'article que ha escrit el sempre oportú Ramon Faura arrel de la mort de David Bowie i que publica avui mateix el diari Ara. "David Bowie no és David Jones, això ho sabem. David Jones (artista) esdevé la seva pròpia obra d’art (David Bowie). (...) Una reivindicació típicament moderna, la de l’artista sobirà que esdevé suport de la pròpia obra", escriu l'home també conegut com Le Petit Ramon. La resta no té desperdici, els ho prometo. Poden llegir-lo sencer aquí.

Immortalitat

Bowie, Pop i Reed: Immortals - Foto Mick Rock.
Diuen que t'has fet gran quan els teus músics o futbolistes preferits són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que alguns dels meus músics preferits havien mort abans de néixer jo, és possible que encara no m'hagi fet gran ni me n'arribi a fer mai. Però tornant al principi i donant per bona la hipòtesi de torn, podríem afirmar per la mateixa regla de tres que fer-se vell equival a ser testimoni de la mort dels teus ídols, de tots aquells herois que sempre t'han acompanyat tant des de la distància com en la intimitat i que per alguna raó et semblaven eterns. I si això és així, de gran no sé si me n'arribaré a fer, però de vell en sóc una mica més cada dia. Hi he pensat molt al llarg de les últimes hores, tot recordant que a pocs mesos de la mort de B.B. King ens han deixat Lemmy i David Bowie amb tan sols dues setmanes de diferència. BB. King, Lemmy i David Bowie. Definitivament, a aquestes alçades i si has viscut més de trenta anys et fas vell de cop el dia en què un d'ells deixa de ser-hi. El dia en què la mort reclama a qui fins aleshores semblava immortal i se l'endú sense més dilació.

Una de les primeres imatges que recordo haver vist de David Bowie és la icònica fotografia que Mick Rock li va fer en companyia de Lou Reed i Iggy Pop. Instantània definitiva de la cara més oculta del glam, la captura mostra tres genis enfilant els capítols més intensos de les seves respectives trajectòries, però sobretot tres rostres i tres personalitats a punt d'alterar la història social i cultural del segle XX. La fotografia té més de quatre dècades però no ha perdut ni un gram de la seva força ni del seu potencial d'impacte, com tampoc l'han perdut les respectives obres dels fotografiats. I contemplant-la, ja fos dècades enrere o aquest mateix matí, un no pot evitar pensar en aquells tres com a criatures d'un altre planeta. Divinitats de carn i ossos, predestinades a no perdre mai la vitalitat insultant amb què un dia van saludar la càmera de Rock, i encara menys a abandonar aquest món com qualsevol altre mortal. Però miro la fotografia ara mateix i m'adono que de tots tres només en queda un de viu. Un Iggy Pop que encara avui es mostra immortal en cada aparició pública -tot i que de vegades s'arrossegui més del que salta-, però que tard o d'hora serà també reclamat per la dama de negre -com ho serem tots, faltaria més-.

A Reed i a Pop els he arribat a veure en directe en diverses ocasions. A Bowie no el vaig veure mai, però sí que vaig estar a punt de fer-ho en el marc de la que acabaria esdevenint la seva última gira, l'estiu de 2004. El Duc Blanc estava programat com a cap de cartell d'un festival al qual vaig assistir, tot i que a l'últim moment va caure de la programació -al seu lloc, casualitat, hi va actuar Lou Reed-. Un problema cardíac a l'acabar un concert va motivar la suspensió de la resta de la gira, i des d'aleshores les seves aparicions públiques serien més que limitades. Que Bowie patís un problema de salut no suposava cap escàndol, també Dylan havia passat anys abans pel quiròfan sense que la cosa anés a més, Neil Young havia suspès concerts per culpa d'un tall al dit i de les enfilades de Keith Richards a palmeres i estanteries més val no parlar-ne. Però que el problema fos prou greu com per allunyar-lo dels escenaris de forma indefinida resultava poc menys que impensable. Perquè, amb bona o mala salut, Bowie pertanyia a una generació de músics tan definitius com intocables. Perquè a molts ens semblava etern tot i saber que a tothom li acaba arribant l'hora. I és probablement per això que costa tant ja no d'acceptar, sinó de fer-se'n a la idea, que un món sense Bowie ni Lemmy -ni King, ni Reed, ni Pete Seeger, ni Paco de Lucía- no tan sols és possible sinó que ha vingut per a quedar-se.

dilluns, 11 de gener del 2016

David Bowie (1947-2016)

DAVID BOWIE
(1947-2016)

Ara tot té sentit. Els aires crepusculars de "Blackstar" (2016), el pam i pipa del videoclip del tema titular i fins i tot la supervisió ara fa gairebé un any i mig de "Nothing Has Changed" (2014), aproximació definitiva -si és que això és possible- a una de les trajectòries més extenses, heterogènies, sorprenents, essencials i celebrades de la música pop. El mateix dia en què el citat "Blackstar" es posava a la venda, jo mateix vaig escriure en aquest blog que tres mesos enrere ningú s'hauria imaginat que començaríem l'any parlant d'un plàstic tan monumental. Doncs bé, quan el passat dia 8 veia la llum el que ja és definitivament l'últim disc de David Bowie, encara menys podíem preveure que tres dies més tard n'estaríem plorant l'autor. Sí, plorant. Perquè quedarà la música i tot allò que vostès vulguin, però s'ho mirin com s'ho mirin el món és des de la passada matinada una mica pitjor. I ho és perquè l'art i la cultura, aquells intangibles que fan més plàcida la nostra existència sense que ni tan sols ens n'adonem, han perdut un dels seus grans referents contemporanis.

Bowie era gran, molt gran, refotudament gran. Fins al punt d'haver dit adéu mantenint-se fidel als seus propis cànons. Procurant no fer soroll, quan ningú s'ho esperava i amb la seva última obra capital acabada de sortir del forn. Embolcallat una vegada més en el seu etern misteri i jugant aquell factor sorpresa que només ell ha sabut jugar. Deixant-nos a tots amb un pam de nas. I demostrant de passada que és possible separar la vida pública de la vida privada. Que un ja pot ser una celebritat i un dels genis més reconeguts dels seus temps, però a la vegada pot morir en la intimitat i lluny dels focus -en altres paraules, quan un famós de tercera pateix l'assetjament constant de paparazzi i similars és perquè ell mateix se l'ha buscat-. Ha mort Bowie, l'home, però la llegenda és avui més gran que mai. Perquè un cop abandonat aquest món que sempre li va anar petit, David Robert Jones ha passat a formar part d'aquell univers fantàstic que ell mateix es va imaginar. Un univers poblat per homes de l'espai, criatures andrògines i éssers altrament impossibles. Celebrem-los a tots, perquè tots són Bowie.

Travis Birds


Travis Birds és una jove de Madrid que escriu cançons de les que diuen coses i les canta en castellà i en anglès, sempre acompanyada d'una guitarra d'allò més sutil. Quan s'expressa en castellà ho fa en un registre proper al de Bebe -de qui versiona "Con mis manos" en clau bedroom pop-. I quan canta en anglès ho fa sense dissimular el seu accent ni avergonyir-se'n, renunciant al perfeccionisme i lliurant-se a les emocions. Un tema seu, "Elvis", em té ben enganxat.


diumenge, 10 de gener del 2016

Desolation Row, take 5

El Dylan del 65 contempla un futur que ja no s'entendrà sense ell - Foto Fiona Adams.
Definitivament, una de les grans joies de "The Cutting Edge 1965-1966" (2015), l'expansiu dotzè volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, és la cinquena presa de "Desolation Row". Amb la banda acompanyant-lo, Dylan va parir el revers obscur -si és que això era possible- del tema tal i com l'havíem conegut fins ara. Deixant enrere tota textura folk i submergint-se de ple en un oceà d'afinacions poc acurades, notes fora de to i un tempo gairebé a càmera lenta. Lo-fi? Antifolk? Slacker rock? Slowcore? La Velvet Underground? Aquesta gravació podria haver-ne estat el més immediat antecedent de no haver-se passat cinc dècades guardada en un arxiu. Tampoc té desperdici la quarta presa de "Just Like a Woman", despullada de la serenor de la gravació definitiva i revestida d'aires country-rock (anys abans que s'inventés el terme) i una base de rhythm & blues à la Bo Diddley.

dissabte, 9 de gener del 2016

Red Simpson (1934-2016)

RED SIMPSON
(1934-2016)

El vaig descobrir anys enrere tot investigant el so Bakersfield, del qual ell ha estat un dels grans referents. I va ser a través seu com vaig conèixer tot un subgènere de la música country com són les truck driving songs, de les quals ha estat Red Simpson el rei indiscutible -amb permís de Dave Dudley-. Peces com "Roll Truck Roll" o "I'm a Truck" -"There would be no truck drivers if it wasn't for us trucks", quin gran vers!- han esdevingut imprescindibles en qualsevol compilació de country per a camioners que vulgui tenir un mínim de coherència. I el sol fet d'escoltar-les transformava qualsevol carretera del món en la Ruta 66. Simpson aparcava ahir el seu camió de forma definitiva i a l'edat de 81 anys, havent fet molts quilòmetres i havent amenitzat moltíssims trajectes sobre rodes. Ens queda la música, però cap carretera tornarà a ser igual sense ell.

Nicole Dollenganger


Un àngel caçat al vol, dissecat i penjat en una paret ("Poacher's Pride"). Un pantà inundat de sang de cocodril com la que prèviament s'ha begut la protagonista de la cançó ("Alligator Blood"). La innocència abatuda a trets en un poble de mala mort ("White Trashing"). Un himne a l'ofici de botxí ("Executioner"). Sexe explícit i cada vegada més extrem ("Angels of Porn II"). Tot això i més, cantat per una veu sedosa que murmura versos letals sobre fines capes de dream pop i balades noir de baixa fidelitat. La de Nicole Dollanganger, una canadenca que sembla Lana Del Rey fent de Wednesday a The Addams Family, que porta des de 2013 documentant la seva obra a Bandcamp i que ara per fi debuta de forma oficial amb "Natural Born Losers" (2015). L'edita Eerie Organization, una cooperativa artística impulsada per Claire Elise Boucher (Grimes) després d'escoltar a qui ens ocupa. La caràtula, a mig camí entre una festa fetish i un somni àcid de Lewis Carroll, tampoc fa curt.


divendres, 8 de gener del 2016

David Bowie - "Blackstar" (2016)


Ja el tenim aquí. El primer gran disc de 2016. Una obra el títol de la qual no s'escriu amb lletres sinó amb un símbol gràfic, el de l'estrella negra que la titula. "Blackstar" -així és com també se'l cataloga-, el nou treball d'un David Bowie que fa 69 anys avui, el mateix dia en què Elvis Presley n'hauria fet 81 de no haver-se passat amb l'automedicació. I un Bowie que s'aproxima a la seva setena dècada vital més embolcallat que mai en aquell misteri tan seu i, sobretot, en plenes facultats creatives. Ho acredita l'obra en qüestió, un nou pas endavant en una trajectòria que en va plena. Si "The Next Day", el disc de retorn que el Duc Blanc va editar l'any 2013 coincidint també amb la data del seu aniversari, era un mosaic sonor que resumia gairebé cinc dècades de vocació capdavantera, "Blackstar" torna a agafar l'embranzida de les seves obres capitals i a situar-lo diversos anys per davant de tot seguidor, imitador o usurpador possible. I ho fa, com de costum, des d'on ningú s'esperava veure'l venir. Des del jazz, en aquest cas, i concretament de noms de solvència tan contrastada com són Donny McCaslin o Maria Schneider, columnes vertebrals de l'àlbum al costat del recuperat Tony Visconti. I des d'un repertori fosc, crepuscular i de vocació avantguardista, provant i refermant que maduresa no sempre equival a autocomplaença.

El disc de l'any, ja aventuraven les quinieles en fase preliminar de nombrosos addictes a rànquings i llistes, abans fins i tot que el plàstic veiés la llum de forma oficial. I d'arguments a favor no els en falten malgrat haver transcorregut tan sols set dies des que vam encetar nou exercici. Com a mostra, els rius -i oceans- de tinta que l'àlbum ha fet córrer al llarg de les darreres setmanes i fins i tot mesos. Bowie, supervivent de ple dret d'uns temps cada vegada més llunyans, capaç encara d'assolir i satisfer les més altes expectatives. El que està menys clar és que tot plegat pugui derivar en un retorn als escenaris. I aquí la gran majoria de veus autoritzades no recepten paciència sinó directament deixar d'esperar i abraçar-se a somnis més assequibles. No passarà, diuen, ja sigui perquè tot plegat faria del misteri tens un circ de l'absurd, perquè el bon home està disposat a seguir els passos de Howard Hughes i J.D. Salinger, o bé perquè a aquestes edats prefereix quedar-se a casa i recollir els fruits sembrats al llarg de tota una vida -hi té dret i s'ho mereix-. Desenganyem-nos, jo mateix sóc incapaç d'imaginar-me una hipotètica posada en escena de "Blackstar" en qualsevol dels marcs mastodòntics que requeriria un esdeveniment d'aquestes característiques -pavellons, estadis o macrofestivals-. De fet, ni tan sols se m'acut com podria Bowie trencar més d'una dècada d'aïllament sense arriscar-se a tacar l'expedient. És clar que si algú ha sabut reinventar-se constantment i jugar el factor sorpresa com ningú més ho ha fet al llarg de gairebé mig segle, ha estat ell. I tan cert és que mentre hi ha vida hi ha esperança, com que fa tan sols tres mesos ningú s'imaginava que avui parlaríem d'aquest monumental "Blackstar".

dijous, 7 de gener del 2016

Polk Miller


Farmacèutic de formació, músic per vocació i profundament admirat per tot un Mark Twain, Polk Miller és la viva mostra que sovint les coses no són exactament tal i com ens les han ensenyat, o com a mínim que entre el blanc i el negre existeix tota una gamma de grisos. Nascut l'agost de 1844 a Prince Edward County, Virginia, Miller era fill d'una família esclavista i va servir al bàndol confederat durant la Guerra Civil nord-americana, però a la vegada esdevindria un dels grans difusors de la cultura afroamericana arreu del país un cop finalitzat el conflicte. Va ser a través dels esclaus de la plantació del seu pare com va aprendre a tocar el banjo, descobrint de passada un ampli repertori de peces tradicionals i espirituals.

Entre 1892 i 1913, l'any de la seva mort, es va dedicar a girar pels Estats Units amb una banda d'acompanyament que va batejar com a Old South Quartette i que integraven únicament músics de color. Això últim li va portar més d'un maldecap tant als estats del Sud com en un Nord on el racisme també es trobava a l'ordre del dia, tal i com quedaria reflectit al seu diari de ruta. L'any 1909, Miller i la seva banda van enregistrar en un estudi de Virginia set temes on ja es podien apreciar alguns dels trets característics d'allò que s'anomenaria hillbilly i posteriorment country -el primer disc oficialment catalogat amb aquestes etiquetes seria el single "Sally Gooden / Arkansas Traveller", publicat el 1923 i acreditat a Eck Robertson i Henry Gilliland-.

Pel que fa a l'Old South Quartette, els seus membres van anar entrant i sortint -es desconeixen les identitats de bona part dels músics que hi van militar-, arribant la formació a establir-se a Nova York després de la mort de Miller. L'any 1928 va entrar en un estudi de Long Island, on va enregistrar set peces més. La totalitat d'ambdues sessions es pot trobar al recopilatori "Polk Miller & His Old South Quartette", editat per Tompkins Square l'any 2008.

Charlie Hebdo, un any després


Que el Vaticà hagi condemnat aquesta portada vol dir que alguns no van entendre ni aprendre res del que va passar avui fa un any a París. I el que és més greu, que potser ni tan sols s'han parat a reflexionar-hi. Dit això, només puc afegir tres coses en el marc d'aquest trist aniversari. Visca la laïcitat, visca Charlie Hebdo i sobretot visca la llibertat d'expressió.

dimecres, 6 de gener del 2016

Myrkur


Actriu, model i vocalista del combo de pop independent Ex Cops, la danesa Amalie Brunn és tota una caixa de sorpreses. Fixem-nos per exemple en Myrkur, projecte unipersonal enfocat al black metal amb el qual ja ha editat diverses referències des de l'any 2014. La més recent és "M" (2015), on l'acompanyen entre d'altres components de Mayhem i Nidingr. Dotze peces on la vessant més atmosfèrica i abrasiva del metal conviu amb essències medievals i motius pagans. Pensin en qualsevol de les bandes citades anteriorment, però també en Cranes, Dead Can Dance, My Bloody Valentine o fins i tot She Owl, Hanselett i Wind Atlas. I sobretot no s'esperin veus guturals: els càntics onírics de la Brunn exploren la fina línia que pot arribar a separar el metal extrem de gèneres com el dream pop, la qual cosa escandalitzarà els talibans d'ambdues bandes però alegrarà el dia a qui vagi celebrar la presència de Mayhem i companyia al Primavera Sound 2012. El presentarà en directe el proper 2 de març a la sala Apolo, on compartirà escenari amb Deafheaven.



dimarts, 5 de gener del 2016

Com deu milions d'euros enterrats a l'Antàrtida

La Banda Municipal del Polo Norte.
Insisteixo. Si TV3 emetés programes com Ritmes a l'estudi al mateix horari en què emet Oh Happy Day, probablement tindríem un país millor -o com a mínim amb un major grau de cultura musical, la qual cosa no ens aniria gens malament-. Si dies enrere eren Amigos Imaginarios qui m'amenitzava una nit d'insomni a cop de folk-rock introspectiu, ahir va ser una de les formacions més grans que mai hagi donat l'indie barceloní, La Banda Municipal del Polo Norte, qui em va acompanyar a altes hores de la nit amb el seu pop vitamínic i melodramàtic. És quan un s'asseu a escoltar l'una darrere l'altra perles com "La Notícia del Siglo", "Museo en Llamas""La Cultura de la Información", "Parte Alta" o "Petit Enfant Terrible", quan es pregunta per què grups com aquest mantenen una naturalesa eternament subterrània mentre el gran públic consumeix sense cap mena de vergonya ni prejudici despropòsits com el citat Oh Happy Day. Suposo que part de la resposta l'he donat jo mateix unes línies més amunt: emetre programes com Ritmes a l'estudi quan bona part del públic està dormint és com enterrar deu milions d'euros al bell mig de l'Antàrtida -afortunat serà qui els trobi, però a ningú se li acudirà buscar-los allà baix-. És clar que qualsevol responsable de programació de TV3 em pot dir que si Ritmes a l'estudi s'emet a hores intempestives i Oh Happy Day ho fa en horari de màxima audiència és per què el segon desperta més interès que el primer, i tindrà tanta o més raó que jo. Ens trobem per tant davant d'un peix que es mossega la cua i la realitat és la que és, però tot plegat té també la seva part positiva. Si ahir a la nit m'arribo a topar amb una coral fent versions dels Killers en català barretinaire en lloc d'uns músics de debò tocant música de debò, probablement el meu insomni hagués degenerat en una crisi d'ansietat de les de córrer cap a Urgències.