dimarts, 12 de gener de 2016

Immortalitat

Bowie, Pop i Reed: Immortals - Foto Mick Rock.
Diuen que t'has fet gran quan els teus músics o futbolistes preferits són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que alguns dels meus músics preferits havien mort abans de néixer jo, és possible que encara no m'hagi fet gran ni me n'arribi a fer mai. Però tornant al principi i donant per bona la hipòtesi de torn, podríem afirmar per la mateixa regla de tres que fer-se vell equival a ser testimoni de la mort dels teus ídols, de tots aquells herois que sempre t'han acompanyat tant des de la distància com en la intimitat i que per alguna raó et semblaven eterns. I si això és així, de gran no sé si me n'arribaré a fer, però de vell en sóc una mica més cada dia. Hi he pensat molt al llarg de les últimes hores, tot recordant que a pocs mesos de la mort de B.B. King ens han deixat Lemmy i David Bowie amb tan sols dues setmanes de diferència. BB. King, Lemmy i David Bowie. Definitivament, a aquestes alçades i si has viscut més de trenta anys et fas vell de cop el dia en què un d'ells deixa de ser-hi. El dia en què la mort reclama a qui fins aleshores semblava immortal i se l'endú sense més dilació.

Una de les primeres imatges que recordo haver vist de David Bowie és la icònica fotografia que Mick Rock li va fer en companyia de Lou Reed i Iggy Pop. Instantània definitiva de la cara més oculta del glam, la captura mostra tres genis enfilant els capítols més intensos de les seves respectives trajectòries, però sobretot tres rostres i tres personalitats a punt d'alterar la història social i cultural del segle XX. La fotografia té més de quatre dècades però no ha perdut ni un gram de la seva força ni del seu potencial d'impacte, com tampoc l'han perdut les respectives obres dels fotografiats. I contemplant-la, ja fos dècades enrere o aquest mateix matí, un no pot evitar pensar en aquells tres com a criatures d'un altre planeta. Divinitats de carn i ossos, predestinades a no perdre mai la vitalitat insultant amb què un dia van saludar la càmera de Rock, i encara menys a abandonar aquest món com qualsevol altre mortal. Però miro la fotografia ara mateix i m'adono que de tots tres només en queda un de viu. Un Iggy Pop que encara avui es mostra immortal en cada aparició pública -tot i que de vegades s'arrossegui més del que salta-, però que tard o d'hora serà també reclamat per la dama de negre -com ho serem tots, faltaria més-.

A Reed i a Pop els he arribat a veure en directe en diverses ocasions. A Bowie no el vaig veure mai, però sí que vaig estar a punt de fer-ho en el marc de la que acabaria esdevenint la seva última gira, l'estiu de 2004. El Duc Blanc estava programat com a cap de cartell d'un festival al qual vaig assistir, tot i que a l'últim moment va caure de la programació -al seu lloc, casualitat, hi va actuar Lou Reed-. Un problema cardíac a l'acabar un concert va motivar la suspensió de la resta de la gira, i des d'aleshores les seves aparicions públiques serien més que limitades. Que Bowie patís un problema de salut no suposava cap escàndol, també Dylan havia passat anys abans pel quiròfan sense que la cosa anés a més, Neil Young havia suspès concerts per culpa d'un tall al dit i de les enfilades de Keith Richards a palmeres i estanteries més val no parlar-ne. Però que el problema fos prou greu com per allunyar-lo dels escenaris de forma indefinida resultava poc menys que impensable. Perquè, amb bona o mala salut, Bowie pertanyia a una generació de músics tan definitius com intocables. Perquè a molts ens semblava etern tot i saber que a tothom li acaba arribant l'hora. I és probablement per això que costa tant ja no d'acceptar, sinó de fer-se'n a la idea, que un món sense Bowie ni Lemmy -ni King, ni Reed, ni Pete Seeger, ni Paco de Lucía- no tan sols és possible sinó que ha vingut per a quedar-se.

4 comentaris:

  1. Grans els tres textos (començant pel de Blackstar) que has dedicat a Bowie. Sobretot aquestes darreres reflexions sobre fer-se gran i la mort... El que més m'ha impactat a mi és, després d'haver escoltat una mica el disc nou divendres, reedescobrir un comiat i unes paraules des del més enllà a tot Blackstar. És inquietant. I genial, també. De fet, pot marcar precedent en els artistes, que comencin a plantejar-se en emmarcar la seva mort com a obra d'art? Llarga vida a Bowie.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Bowie sempre ha marcat tendència i no seria estrany que ho seguís fent fins i tot des de l'altre barri. I tens raó, impacta tornar a escoltar el disc sabent el que sabem ara, i pensar que ho teníem davant dels nassos i una vegada més ens va "enredar" com va voler. S'ha de ser gran, i Bowie ho era molt.

      M'alegro que t'hagin agradat els textos, moltes gràcies per les teves paraules!

      Elimina
  2. Certament, ens has delectat amb uns textos esplèndids com ben bé diu el comentari anterior del Samuel qui aporta també reflexions molt bones. Bowie ha estat capaç de generar, des de sempre, el seu propi espectacle total i captivador, i ens ha demostrat ser un creador diví , únic, i irrepetible fins al final. Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu també per les teves paraules, celebro que també t'hagin agradat els textos! Totalment d'acord amb el que comentes sobre Bowie. Una gran pèrdua, sens dubte! Salut!

      Elimina