diumenge, 31 de gener de 2016

Quilòmetres, més quilòmetres i furgonetes desastroses

Hinds.
Van començar a fer soroll l'any 2011 a Madrid i sota una denominació, Deers, que acabarien canviant per la definitiva Hinds després d'un conflicte amb una altra banda de nom similar però no igual. D'ençà d'això ja ha passat un any. I al llarg de tot aquest temps han girat per diversos continents, han actuat en festivals com SXSW o Glastonbury, han vist el seu nom destacat en publicacions com Uncut o NME, han entrat en un estudi amb un membre dels Vaccines, aquest mateix mes han vist publicat el seu primer disc llarg, "Leave Me Alone" (2016), i ja han començat a presentar-lo en directe arreu d'Europa. De seguida s'ha dit.

Aprofitant la seva recent visita a Barcelona en el marc de la present gira europea, l'edició local de Time Out publicava el passat 29 de gener una entrevista realitzada per Marta Salicrú a la guitarrista i vocalista del quartet madrileny. Una Carlotta Cosials que es mostrava tan senzilla, humil i a la vegada expressiva com les cançons que ella mateixa s'encarrega de compondre. Part del secret d'haver fet tot el que Hinds han arribat a fer sense que els hagin pujat els fums l'explica ella mateixa: "Passem fred, compartim habitació, tenim la furgoneta feta un desastre... Fas un bon bolo i tens eufòria. Però no et pot pujar l'ego de cap manera. Estar de gira t'obliga a prescindir de tota elegància".

Hinds han fet allò que un percentatge ridícul de bandes d'aquest país -diguin-li Catalunya o diguin-li Espanya, pel cas que ens ocupa és el mateix- s'han atrevit a fer. En lloc de queixar-se de com està el pati o asseure's a esperar la subvenció, s'han enfilat a aquella furgoneta "feta un desastre" i han fet tots els quilòmetres possibles prescindint de tota comoditat que no es poguessin permetre. S'han cregut l'ofici, s'hi han dedicat, han sortit a totes i tot el terreny conquerit l'han assolit amb mèrits propis. Per això, perquè coneixen el dia a dia del músic de rock'n'roll i saben què s'hi dóna, mantenen intacte aquell tocar de peus a terra que tant es troba a faltar en determinats artistes que no han vist ni veuran mai la meitat de món -ni de furgonetes desastroses- que han trepitjat aquestes noies abans d'assolir la vintena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada