diumenge, 14 de febrer de 2016

Defugint tendències

TRAU
Tarambana, Cardedeu
13 de febrer de 2016

Vivim en un país que ha fet de la llengua un gènere musical en si mateix. La bona notícia és que l'estat del qual ens volem independitzar és com a mínim igual d'immadur que nosaltres en aquest sentit. La dolenta, que en lloc d'internacionalitzar els artistes amb més valor de casa nostra -tal i com fem en qualsevol altre sector econòmic, ni més ni menys-, dediquem bona part dels recursos a generar circuits endogàmics on un grup de pop es defineix per la llengua en què canta i no per allò que diu o expressa. El cas és que qui ens ocupa s'ha pogut obrir camí en aquests circuits després de destacar en un concurs que ja de bon principi se'ls feia petit. Aquí la bona notícia és que una banda de valor incontestable ha rebut per fi una merescuda empenta per a difondre el seu art. La dolenta, que qui els ha atorgat aquesta empenta està tan poc capacitat per a apreciar i valorar les seves cançons, que si les arriben a cantar en qualsevol altra llengua ni s'hagués dignat a escoltar-les -i menys encara a obrir cap porta als seus autors per solvents que resultessin-.

L'ascens de Trau és tan curiós com digne d'admirar. Vénen d'una tradició, el pop d'estètica sixties, que salvant anecdòtics episodis és un culte essencialment subterrani a casa nostra. Per tant la seva irrupció a la superfície s'ha produït al més pur estil d'un cavall de Troia, i només per això ja haurien de despertar unes quantes simpaties. Perquè l'única manera ja no de canviar, sinó de millorar un sistema -o una escena per fictícia que sigui-, és fer-ho des de dins. Però sobretot perquè els de Sant Boi de Llobregat aporten un necessari apunt de singularitat i vocació genuïna a un panorama on predominen la previsibilitat i l'aversió envers el risc. Són uns outsiders de la mateixa manera que ho poden ser Liannallull o Le Petit Ramon -amb qui tocava fins fa poc el seu teclista, Xavi Artigas-. Una rara avis que s'escapa de tota tendència imperant al seu voltant per a abraçar formes i discursos propis de pioners com Els Dracs, Els 4 Gats, Els 3 Tambors o fins i tot el primer Sisa.

Per exemple, la forma de cantar dels seus dos vocalistes principals -Pau Torrens i el propi Artigas- defuig el lèxic de diccionari i la dicció tevetresina en favor d'un llenguatge que gairebé havia caigut en desús i que ells han recuperat en l'àmbit del pop. I no només això: el seu peculiar sentit de l'humor i els breus monòlegs que Torrens improvisa entre cançó i cançó apunten a tradicions també semi-oblidades -la dels dies en què aquest país reia amb Joan Capri, per exemple-. Són aquesta mena de detalls els que atorguen valor a Trau i els situen per sobre d'un mainstream, el del pop contemporani en català, on la llengua sol ser més sovint reclam estètic o coartada ideològica que no pas recurs artístic. Si a tot això hi sumem la fidelitat i la frescor amb què s'aproximen a coordenades sonores pròpies de la Swinging London més assolellada, tan sols trobem durant els darrers anys un grup de parla catalana amb qui se'ls pugui associar, Els Trons.

Aquest hivern es dediquen a recórrer el país de dalt a baix tot presentant un disc de debut, "Déu vos guard" (2015), que els serveix com a carta de presentació però sobretot com a declaració de principis. Ahir el van repassar gairebé en la seva totalitat a Cardedeu durant una hora llarga que es va fer breu, enfilant el vol amb títols com "Grans mags", "Fills de 7 pares" o el single "Blau, net i clar", assolint cotes galàctiques amb el folk-rock lisèrgic de "Cant de quan la sang ens bull", traçant tota una espiral de colors al ritme de "Remei" i "Somni de Festa Major", i segellant una recta final d'impacte amb aquella perla que és "Borinot de bardissa". Brillants.

2 comentaris:

  1. ¿No deben ser estos, no? https://trau.bandcamp.com/album/trau-s-t-ep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues no, son estos:
      https://traubanda.bandcamp.com/

      Elimina