Je suis Miquel

Dolors Miquel.

No he vist mai que cap polític del PP s'ofengui davant dels casos d'abusos sexuals a menors presumptament comesos per membres d'una comunitat religiosa. Tampoc he vist mai que determinades associacions cristianes s'escandalitzin i emprenguin accions legals davant de fets tan greus com aquests. En canvi, un representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona ha expressat el seu malestar davant d'una paròdia del Pare Nostre duta a terme per la poetessa Dolors Miquel. El més preocupant, però, és que les citades associacions ja hagin emprès accions legals contra la lectura del citat poema.

Personalment, penso que el poema de Miquel és força pobre a nivell literari -sobretot venint d'una referent contemporània de les lletres catalanes-. És provocar per provocar, un seguit de paraules més o menys fortes que a l'hora de la veritat es queden en res al costat del llenguatge emprat per provocadors genuïns com Sleaford Mods o moltes cares visibles del grime i el hip-hop dels darrers anys. Un inofensiu vull però no puc, si m'ho permeten, en la línia del pretès homenatge a Ovidi Montllor amb què David Fernàndez i companyia han tornat a treure pit davant la seva parròquia.

Que un artista lliuri una obra artísticament pobra em sembla criticable fins a un cert punt -en gustos no hi ha res escrit-. Ara bé, que aquest mateix artista utilitzi la seva obra -bona o dolenta- per a denunciar el sexisme i la doble moral dels missatgers de Déu i la gent de missa em sembla tan necessari com qualsevol forma de provocació que convidi a la reflexió. I aquí sí, no n'hi ha cap dubte, l'acció de Miquel és digna de ser aplaudida i en cap cas s'hauria de censurar -i molt menys perseguir- com pretenen alguns.

Ara fa poc més d'un any, fanàtics religiosos -si bé d'una altra confessió- van irrompre a la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo i van assassinar-ne bona part de la redacció pel simple fet d'haver publicat caricatures de Mahoma. Aleshores tots vam ser Charlie, i avui tots hauríem de ser Miquel. Perquè qui s'ofèn davant la paròdia d'una pregària no és tan diferent de qui s'ofèn davant la caricatura d'un profeta. Uns arriben a matar i els altres es limiten a denunciar, però tots actuen amb l'ànim de censurar i l'arrel dels seus actes és la mateixa: el virus de la intolerància i la fòbia envers la llibertat d'expressió.