dilluns, 1 de febrer de 2016

Monòlegs

Laia Marull a "La llista".
Que en fa d'anys, que sentim parlar de monòlegs. Que tot canal de televisió amb manca de vergonya programa el seu espai setmanal dedicat als monòlegs. Que tot ateneu de barri (o de poble), bar de copes, restaurant i fins i tot festa major dedica part de la seva programació als monòlegs. Monòlegs dels que fan riure (o volen fer-ne), és clar. Perquè en aquest país nostre la cultura ha de fer gràcia. Els músics, els actors, els cineastes, els il·lustradors, els escriptors i els dramaturgs han de fer riure el respectable -i si pot ser sense complicar-li la vida: el nivell de l'humor, com més baix millor-. Perquè si el respectable vol posar-se seriós ja té aquesta permanent i estèril campanya electoral en què vivim instal·lats. I el futbol, sobretot el futbol, un afer gairebé d'estat en aquest país on ser bufó equival a ser artista i ser artista (dels de debò) comporta incomprensió o directament l'ostracisme. Per això no ens entra al cap que un monòleg pugui tenir cap altra funció que fer-nos riure. Per això hem arribat a l'extrem que qualsevol local mal posat entre quatre parets serveix les seves sessions periòdiques de monòlegs amanits amb fruits secs dels que fan venir set al personal. I per això qualsevol pot ser monologuista sense tenir cap altra experiència interpretativa que haver explicat acudits de gust dubtós a aquells amics que sempre li riuen les gràcies. Doncs bé, el Teatre Lliure acull aquests dies un monòleg dels bons. "La llista", adaptació al català d'un text original de la canadenca Jennifer Tremblay amb direcció d'Allegra Fulton -protagonista del muntatge original- i una esplèndida Laia Marull encarnant una dona qualsevol que pateix de mals qualsevols en un lloc qualsevol d'aquest món que ens envolta. Retrat colpidor de la societat contemporània, "La llista" no fa riure, però a canvi commou, emociona i, el més important, convida a la reflexió. La cultura serveix per això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada