dijous, 31 de març de 2016

Mazoni: "Trobava a faltar el meu jo compositor en anglès"

Jaume Pla (Mazoni) - Foto Néstor Noci (Bankrobber).
La cultura anglosaxona sempre ha estat present en la música de Mazoni, però mai havia ressonat amb tanta força com al seu setè disc. Un “7 Songs for an Endless Night” (2016, Bankrobber) per on desfilen al seu aire el Madchester, l’Acid House, la cultura rave i el rock’n’roll en la seva concepció més visceral. De tot això vaig tenir el plaer de parlar amb Jaume Pla quan tot just venia de fer realitat un dels seus somnis: treballar amb la mà dreta de Paul Weller i Primal Scream. Ja poden llegir l'entrevista al B-Magazine de Brubaker.


Algunes cites destacades:
*"Necessitava retrobar el meu jo compositor en anglès, el trobava a faltar".
*“L’escena catalana pot resultar una mica claustrofòbica. És molt petita, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu: vivim en un país petit i de seguida l'has recorregut de dalt a baix”.
*“Sempre m’ha costat molt cedir el control de la meva obra, però després de tant de temps em va semblar necessària una mà externa que aportés alguna cosa” (sobre la producció de Brendan Lynch).

Andy "Thunderclap" Newman (1942-2016)

ANDY "THUNDERCLAP" NEWMAN
(1942-2016)

La de Thunderclap Newman és la història d'una d'aquelles bandes que haurien merescut més sort de la que van tenir. I no pas perquè comptessin amb l'entorn dels mateixos Who a favor seu -el propi Pete Townshend esdevindria membre ocasional de la formació-, sinó per la qualitat de les seves composicions: n'és un bon exemple el seu únic hit, "Something in the Air", però també peces llargament perdudes al túnel del temps com "Hollywood #1" o "The Reason". Petites perles de pop psicodèlic de les que tan bé acompanyen durant aquesta època de l'any. Ahir ens deixava un dels seus fundadors i l'home que va donar nom al grup, el teclista "Andy "Thunderclap" Newman. En pau descansi.

Núria Torreblanca - "La Sonanta del Gringo" (2015)


De "La Sonanta del Gringo. Memorias de una Black Beauty" (2015, 66 rpm Edicions) s'ha dit que explica la història d'una guitarra elèctrica. D'una Gibson Les Paul, concretament, des que és fabricada a la històrica factoria de la marca a Kalamazoo, Michigan, fins que acaba exposada en un local comercial del barceloní carrer dels Tallers. Un molt bon reclam, sense cap mena de dubte, però el cert és que la primera novel·la de la periodista Núria Torreblanca va encara més enllà i suposa, a la vegada, una simpàtica aproximació al dia a dia d'una botiga d'instruments musicals en aquest parc temàtic que ha esdevingut el centre de Barcelona. Quatre entranyables personatges de caràcters tan distants que s'acaben complementant a la perfecció i tot un seguit d'escenes, tan quotidianes com passades de voltes, que s'alternen a la sinopsi amb l'apassionant trajectòria vital de la protagonista -la guitarra, és clar-. Un viatge d'un costat a l'altre de l'Atlàntic amb aturades en la cara més decadent de Hollywood, els clubs de blues de Chicago, les bondats de la nit andalusa o la cara oculta d'un estudi fotogràfic de la Madrid post-Movida.

dimecres, 30 de març de 2016

Caricatures

L'última portada de Charlie Hebdo, amb caricatura d'Stromae.
Deia recentment un reconegut escriptor que l'estimula el fet de sortir de la seva pròpia zona de confort. Que trobar una temàtica que li resulti incòmoda, forçar-se a superar límits i tabús, l'ajuda a potenciar la seva creativitat. Francament, a mi m'ha incomodat la portada de l'última edició de Charlie Hebdo, la d'avui mateix, la que mostra una caricatura del cantant belga Stromae i fa un joc de paraules amb una de les seves cançons amb motiu dels recents atemptats de Brussel·les. M'ha incomodat i precisament per això m'ha fet reflexionar, la qual cosa sempre és positiva. No sé si la portada és o no pertinent, no sé si tenen raó els que l'han atacat a les xarxes socials o els que han sortit en defensa seva. Però sí que tinc clara una cosa. Mentre en una França en estat de màxima alerta es publica aquesta portada i el debat (encès, però debat al capdavall) es limita a les xarxes socials, a l'Espanya de pandereta un jutge obre diligències contra Dolors Miquel per la seva aparentment inofensiva però a ulls d'alguns sacrílega caricatura del Parenostre -que de provocadora, per cert, no en té res si la posem al costat d'una portada de Charlie Hebdo o d'un esquetx de Monty Python-. I no només això, l'Associació d'Advocats Cristians que la va denunciar -i que en canvi no ha denunciat mai cap cas d'abusos sexuals presumptament comesos en el si de l'Església, mira tu quines coses-, també considera que l'alcaldessa de Barcelona és còmplice del suposat delicte perquè va aplaudir-ne la lectura. Doncs molt bé. Jo segueixo dient que qui s'ofèn davant la caricatura d'una pregària cristiana no és millor que qui s'ofèn davant d'una caricatura de Mahoma. Els amics de Charlie Hebdo ho saben prou bé.

Presentació de "Dalirium Sonic"

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers acollirà aquest dijous, 31 de març (19,30h.), la presentació del llibre "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), del periodista Karles Torra. Un volum que repassa la relació de Salvador Dalí amb icones de la música pop com John Lennon, Mick Jagger o Alice Cooper. A l'acte hi seran presents, a més del propi autor, el músic Jordi Pegenaute, el fotògraf Jordi Ribó i els també periodistes Donat Putx i Àlex Gómez-Font (editor de l'obra).

dimarts, 29 de març de 2016

Recomanació: The Lazy Lies a New Underground


El seu debut homònim bé podria ser el millor disc que mai van arribar a gravar els Beatles. Es diuen THE LAZY LIES, són de Barcelona i les seves cançons freguen per moments la perfecció pop. Aquest divendres, 1 d'abril (22h.), els tindrem per partida doble a la sala New Underground. Primer tocaran el disc sencer. Després es posaran als plats per a amenitzar la nit amb música enllaunada. I un cop surti el sol tindrem tots la certesa que la primavera ha vingut per a quedar-se. No hi faltin.



No tot s'hi val

La nova normativa sobre música en directe aprovada per l'Ajuntament de Barcelona arriba carregada de bones intencions però, contràriament al que s'ha dit, no servirà per a millorar la situació dels professionals de la música sinó per a afavorir aquells que en banalitzen l'activitat en nom del tot s'hi val. El següent article expressa el punt de vista d'un servidor al voltant d'una problemàtica que ve de lluny i una solució tan cridanera com estèril a la pràctica.


S'imaginen que l'Ajuntament de Barcelona permetés a qualsevol establiment amb llicència de bar, restaurant o cafeteria oferir serveis propis d'una clínica dental? I que en cas de no poder assumir econòmicament les adequacions necessàries per a desenvolupar aquesta activitat, els propietaris del local es poguessin acollir a una subvenció de mans de la pròpia administració? Oi que tot plegat resultaria tan absurd com estrambòtic? Doncs això és exactament el que ha fet l'actual equip de govern amb una mesura -el canvi de legislació que permet a tots aquests locals programar música en directe i acollir-se a subvencions per a insonoritzar-se- que a priori admet bons auguris però també frega el populisme. Hem passat d'un extrem a l'altre, d'una etapa gairebé de clandestinitat per a la música en directe a un tot s'hi val que no solucionarà cap dels problemes reals del sector si no va acompanyat de polítiques molt més concretes i a la vegada transversals que un simple canvi de normativa, per molt ben intencionat que sigui. I en aquest sentit, el govern de Barcelona en Comú sembla tan aliè a la realitat del món de la musica com els executius socialistes i convergents que l'han precedit.

D'acord, la mesura en qüestió pot aportar aire fresc i noves perspectives a un col·lectiu de professionals, els que viuen de la música, que des de temps immemorials les han vist passar de tots colors en aquest país nostre. I d'acord, qualsevol iniciativa que permeti a espais com l'emblemàtic Heliogàbal mantenir una programació regular, estable i contrastada de música en directe, d'entrada resulta positiva. Però aquest anàlisi, el més estès des que el consistori va anunciar la seva peculiar bona nova, es queda a mitges. En primer lloc, perquè obvia que no tots els bars, restaurants i cafeteries de la ciutat disposats a programar música en directe són l'Heliogàbal. Un local gestionat per professionals de la música, vinculat de forma directa o indirecta amb diversos segells discogràfics i que per tant coneix el fet musical de primera mà i el tracta amb la mateixa rigorositat que d'altres tan sols saben, poden o volen aplicar a la venda de copes, cerveses, refrescos, entrepans, plats combinats o vermuts -un matís molt important que ara per ara no es contempla a la nova normativa-.

En segon lloc, s'obvia també que no tots els professionals de la música són músics -i que no tots els músics canten, toquen la guitarra ni encaixen en les limitacions pròpies d'un bar o una cafeteria-. Si l'Ajuntament, amb l'ànim de dignificar la música com a ofici i com a actiu cultural, està disposat a subvencionar aquells locals que necessitin insonoritzar-se, per què no rescata també una disqueria històrica i fins i tot simbòlica com és Discos Castelló, que recentment anunciava el seu imminent tancament per motius econòmics? Per què no dóna suport als petits emprenedors de Poblenou, Gràcia o Ciutat Vella que estan obrint i mantenint com poden botigues de discos, segells discogràfics, oficines artístiques, promotores de concerts, publicacions escrites, estudis de gravació, espais de formació o altres negocis orientats al sector musical, ara per ara sostenibles tan sols si aquests mateixos emprenedors dediquen com a mínim mitja jornada a desenvolupar altres activitats laborals que res tenen a veure amb la seva vocació? I ja posats, per què no eximeix les sales de concerts pròpiament dites d'assumir les llicències que porten tota la vida pagant per a ajustar-se a la legalitat que les regula? S'imaginen vostès què dirien els responsables d'una clínica dental si el consistori impulsés una mesura com la plantejada a l'encapçalament d'aquest article? Doncs exactament el mateix que poden dir ara mateix els propietaris, gestors i gerents de totes les sales de concerts de Barcelona.

D'altra banda, s'obvia també que no tots els músics són professionals de la música i que alguns ni tan sols ho volen ser. Quan un aspirant a periodista vol aprendre, progressar o créixer dins del seu ofici, se'n va a la redacció d'un mitjà de comunicació, no pas a un establiment que es dedica a servir cafès, menús o copes -per molt que el seu propietari es llegeixi cinc diaris cada dia i tingui posat el 324 a totes hores-. Perquè aquests establiments es dediquen a la restauració, no pas a la comunicació. De la mateixa manera, un músic ha de desenvolupar-se en el seu ofici des dels entorns adequats. A no ser, és clar, que no contempli la música com un ofici sinó com un passatemps que li proporciona estímuls -i potser alguns ingressos extra- un cop surt de la feina de 9 a 5 que li aporta estabilitat econòmica. La qual cosa és ben lícita i respectable, faltaria més, però salvant tota una sèrie de matisos s'acosta molt a allò que en qualsevol altre sector professional s'anomenaria intrusisme.

Un altre tema és que molts dels que sí que es prenen la música de forma seriosa, hagin de tocar en locals on amb prou feina se'ls respecta com a professionals -i fins i tot buscar-se feines de 9 a 5- per tal d'arribar a final de mes. I si ens trobem en aquest punt és precisament perquè a casa nostra la música porta dècades deixada de la mà de Déu -i de les administracions-. La qual cosa no s'arregla amb paraules boniques ni amb mesures tan revolucionàries com estèrils a la pràctica, sinó amb accions concretes que generin menys titulars però incideixin en la veritable arrel del problema. Essent tots plegats conscients, en definitiva, que efectivament la música és cultura i que qui s'hi dedica és un professional amb tant dret a guanyar-se el pa com qualsevol altre.

I això passa per detectar en quins espais la música és realment contemplada com un actiu cultural i a la vegada com un ofici -en altres paraules, quins escenaris permeten al professional fer progressos que vagin més enllà de passar la gorra, cobrar en negre el 20% de la recaptació de barra o conformar-se amb una cervesa de cortesia-, no posar-los pals a les rodes i oferir-los el suport just i necessari -tal i com ja fan les pròpies administracions amb altres sectors-. La qual cosa beneficiaria tant a una sala de concerts de grans dimensions com a un bar, restaurant o cafeteria amb veritable valor afegit -així com a la resta d'emprenedors citats anteriorment-, i al mateix temps frenaria la constant banalització de la música en directe en nom del tot s'hi val.

dilluns, 28 de març de 2016

Un gran any?

Aquest 2016 podria ser un gran any. Com a mínim a nivell discogràfic, que ja és molt. Encara no n'hem acomiadat el tercer mes, però el nombre de llançaments potencialment memorables que han vist la llum al llarg del present exercici ja comença a ser considerable. Eleanor Friedberger amb "New View", Emma Pollock amb "In Search of Harperfield", The Coral amb "Distance Inbetween"Animal Collective amb "Painting with" o el debut homònim de Heron Oblivion en són bons exemples. Cal afegir-hi Iggy Pop, que ha sumat esforços amb tot un Josh Homme en un àlbum (de comiat?) tan incontestable com és "Post Pop Depression", i Suede, que quan pocs s'ho esperaven han signat una de les seves obres definitives, "Night Thoughts". Amb aquest mateix títol ha debutat en llarg Carla, projecte dels vigatans Carla i Toni Serrat. Germans tots dos de Joana Serrat, que ha lliurat "Cross the Verge", un dels grans títols que han vist la llum a casa nostra juntament amb "7 Songs for an Endless Night" de Mazoni, "Sistema" de Joan Colomo o els plàstics homònims de Biscuit i The Lazy Lies. I els propers nou mesos també es presenten moguts -en qüestió de setmanes arribaran els nous treballs de PJ Harvey i The Last Shadow Puppets, sense anar més lluny-. Ara bé, quan el mes de desembre comencin a resoldre's quinieles i es materialitzin les tan esperades com debatudes llistes del millor de l'any, qualsevol dels títols citats toparà de ple amb l'obstacle més dur de tots. El fet d'haver vist la llum el mateix any en què David Bowie i el seu "Blackstar" trencaven definitivament una de les poques barreres que la música pop encara no havia aconseguit superar.

diumenge, 27 de març de 2016

Cuba i els Stones, cinc dècades de paradoxa

Els Stones actuant a L'Havana el passat 25 de març - Foto Reuters / Ueslei Marcelino.


"Mr. Gringo, my father he ain't no Che Guevara / And he's fighting the war on the streets of Masaya", cantaven els Rolling Stones a "Indian Girl", peça inclosa al seu àlbum de 1980 "Emotional Rescue". Més de tres dècades i mitja més tard, Ses Satàniques Majestats han estat una de les primeres bandes internacionals de rock'n'roll en actuar a la Cuba post-Che Guevara -no pas la primera de totes, abans ja ho havien fet Audioslave o Manic Street Preachers-. La notícia ha donat la volta al món i ha aixecat una expectació només comparable a la generada dies enrere per la visita de Barack Obama al país caribeny.

Cuba està canviant, diuen els experts i analistes. I jo em pregunto ben bé què és el que canvia. Quan la revolució castrista va expulsar del poder l'antic règim pronord-americà, l'únic canvi que es va produir va ser de signe polític. Podem parlar de models econòmics, de relacions exteriors i de polítiques concretes, però tant amb Batista com amb (els) Castro, la realitat de l'illa és -i seguirà essent fins que el govern mogui fitxa- la d'una dictadura amb totes les seves conseqüències: no a la llibertat d'expressió, no a l'opisició democràtica i no al lliurepensament -tot això propugnat per una elit que governa amb mà de ferro en nom del poble, pel poble i per al poble, perquè no sigui dit-.

Un dels capítols més recordats aquests darrers dies arrel de l'actuació dels Stones en territori cubà ha estat precisament la censura que la seva música va patir durant dècades a mans del mateix règim castrista que havia encetat una revolució per a portar aires de llibertat al país. Un fet d'allò més paradoxal si analitzem la història de la banda britànica i sobretot allò que aquesta ha arribat a representar. Els Rolling Stones van ser un dels noms capdavanters de la cultura pop durant un període -els anys 60 i bona part de la dècada posterior- en què aquesta anava estretament lligada tant als canvis socials del moment com als grans moviments de protesta que van brotar arreu d'Occident demanant, precisament i entre d'altres coses, més llibertat.

I encara van anar més enllà: si la cultura pop tenia associat un component de rebel·lia i inconformisme, Jagger, Richards i companyia van cultivar una imatge d'outsiders que passava la mà per la cara dels mateixos Beatles i que va seduir el públic adolescent amb la mateixa facilitat amb què va espantar (de debò) determinades capes de l'establishment britànic. Així, al mateix temps que els Stones eren censurats al bloc comunista, els seus components eren objecte de judicis mediàtics a la seva Anglaterra natal. Processos que començaven amb batudes antidroga a casa de Keith Richards i acabaven posant en dubte la pròpia llibertat d'expressió al cor mateix de Londres.

La paradoxa, doncs, és múltiple. Perquè els Stones que actuen a Cuba mig segle després de tot allò ho fan transformats per bé i per mal en una icona de la cultura de masses d'Occident, avalats i fins i tot condecorats pel mateix establishment que al seu dia en va recelar. Perquè, al marge del que acabi passant amb el règim, l'únic canvi que ara per ara s'albira a l'illa caribenya és la fi d'un parèntesi de gairebé sis dècades en les seves relacions amb el germà gran del nord. I perquè molts dels bohemis i estudiants que al seu dia van voler canviar el món al ritme d'"Street Fighting Man" lluïen a les seves respectives indumentàries el rostre del citat Che Guevara, un dels ideòlegs de la revolució que durant molt de temps proscriuria el rock'n'roll a Cuba. Quantes voltes pot arribar a fer la història.

dissabte, 26 de març de 2016

Disc de tribut a Blind Willie Johnson


Quan els joves britànics dels 60 van descobrir el rhythm & blues de les dècades anteriors i en van fer la seva pròpia versió, els afroamericans que l'havien concebut ja es dedicaven al soul. I novament, quan les comunitats blanques d'ambdós costats de l'Atlàntic van haver assimilat aquest darrer gènere, els músics nord-americans de color ja enfilaven el funk i apuntaven cap al hip-hop. Els afroamericans sempre han sabut gestionar i reivindicar el gruix del seu bagatge cultural i a la vegada renovar-lo, defugint per norma conceptes com el revival i aprofitant cada mirada enrere per a fer un pas endavant -com a mostra, l'última fornada d'artistes de hip-hop que encapçala Kendrick Lamar-. Potser per això no hauria d'estranyar que un disc de tribut a un pioner del blues com és Blind Willie Johnson compti tan sols amb una aportació de mans de músics de color, uns Blind Boys Of Alabama que treuen la pols a "Mother's Children Have a Hard Time". La qual cosa no resta valor en absolut al plàstic en qüestió, un "God Don't Never Change: The Songs of Blind Willie Johnson" (2016, Alligator) per on desfilen pesos pesants de la música nord-americana com Lucinda Williams, Rickie Lee Jones o Dereck Trucks amb Susan Tedeschi, així com una Sinead O'Connor que no sona en absolut desubicada. A aquestes alçades poc es pot aportar a un cançoner tan canònic com és el de Johnson, però cada reinterpretació acaba brillant per si mateixa i el conjunt és digne de ser escoltat. Qui marca la diferència, això sí, són Cowboy Junkies amb una apocalíptica relectura de "Jesus Is Coming Soon" i Tom Waits, apoderant-se de "John the Revelator" i impregnant "The Soul of a Man" de fum, suor i bourbon.

divendres, 25 de març de 2016

Eleanor Friedberger en un hivernacle


Eleanor Friedberger va abandonar la ciutat de Nova York i es va establir en una casa de camp al nord del mateix estat per a enregistrar el seu darrer disc, "New View" (2016). Els motius d'aquest moviment ja els ha explicat ella mateixa en diverses entrevistes i es resumeixen en la necessitat d'un canvi d'aires. Sigui com sigui, la vocalista i la seva banda van tornar a la Big Apple per a gravar el segon videoclip promocional de l'àlbum en qüestió, corresponent a la peça "Two Versions of Tomorrow". Concretament, es van tancar a Gotham Greens, un hivernacle situat en un terrat de Greenpoint. Escenari singular per a un vídeo que, en consonància amb la pròpia cançó -i la resta del disc-, utilitza recursos estètics i visuals propis dels anys 70 com, per exemple, la pantalla dividida. L'ha dirigit Jim Larson i poden veure'l aquí.

dijous, 24 de març de 2016

Nou videoclip de Manel


De la Revolució Francesa al suplici final de Jesucrist, passant per postals d'inquietant quotidianitat i escenes de sexe gairebé explícit com a reflexions sobre la fina frontera que pot separar el plaer del dolor o l'agraïment de la penitència. Tot això i més trobaran al videoclip que Sergi Pérez ha dirigit per a "Sabotatge", una peça que sona als últims Arcade Fire i fins i tot Daft Punk. I el primer tema que Manel han avançat del seu proper disc, que veurà la llum el 8 d'abril sota el títol de "Jo competeixo". Poden veure el clip aquí.

dimecres, 23 de març de 2016

The Excitements, les coses ben fetes

Davis, Fever!, Segura, Bosser i Gual als estudis d'scannerFM - Foto Txell.
Hi va haver un temps en què les coses es feien així. Quan un grup musical treia disc, es trobava amb la premsa i presentava les seves noves cançons una per una. D'aquesta manera, els periodistes escoltaven el repertori de mans dels seus autors i a la vegada els podien realitzar sobre la marxa les preguntes pertinents. Després van arribar internet, la immediatesa i la possibilitat d'enviar àlbums sencers en formats comprimits, en qüestió de segons i a tants destinataris com calgués des de la comoditat d'un clic. La qual cosa ha acabat agilitzant i facilitant les tasques promocionals, d'això no n'hi ha cap dubte, però en certa manera també les ha deixat orfes de romanticisme.

Potser la clau sigui precisament que The Excitements són uns romàntics en el millor dels sentits. Que els agrada fer les coses ben fetes i a la seva manera diguin el que diguin els dictats de cada moment -porten un lustre actuant d'aquesta manera i no els ha anat gens malament: el seu directe ja s'ha pogut escoltar en quinze països diferents-. Sigui com sigui, tres components de la banda barcelonina -Adrià Gual, Daniel Segura i Koko-Jean Davis, acompanyats d'Enric Bosser de Penniman Records- van atendre els mitjans en el marc d'un DiscoForum celebrat als estudis d'scannerFM i auspiciat per Eneida Fever!. El motiu, ni més ni menys que la presentació del seu tercer treball, "Breaking the Rule" (2016, Penniman Records). Un nou encert en una discografia en constant ascens i sobretot una nova mostra que, efectivament, The Excitements van a la seva i que això seu no és carn de cap revival sinó fruit d'una vocació genuïna.

Les seves cançons oscil·len entre el rhythm & blues de la segona meitat dels anys 50 i el soul de la dècada posterior, saltant al seu aire d'una banda a l'altra de la frontera sense immutar-se i sobretot sense que l'oient deixi de ballar un sol instant. Comparin, per exemple, "Mojo Train" amb "Wild Dog" i s'adonaran de com una formació es pot mantenir fidel a uns principis i a una identitat sonora sense que això limiti el seu ventall expressiu. La primera pista la va aportar el propi Bosser en el marc del DiscoForum: "Quan es parla de soul, sovint pensem en Motown i Stax, però això només és la punta de l'iceberg". I en aquest sentit, apuntava el mateix cap de Penniman Records, The Excitements han fet tot un treball d'investigació que de seguida salta a la vista, començant per les tres versions amb què han amanit "Breaking the Rule".

D'entrada hi trobem "Fire", un obscur original de Gino Parks. Una peça de Motown que no sona a Motown -poca sofisticació i molta visceralitat-, i una raresa de les que no s'assoleixen per casualitat. La tasca de recuperació no s'acaba aquí. Tot un Lonnie Mack va enregistrar al seu moment la vertigionsa "Chicken Pickin'" utilitzant la tècnica de manipular la velocitat de les cintes en la postproducció. Doncs bé, els Excitements van prescindir d'aquest recurs i presenten la peça a una velocitat superior fins i tot a l'original. Malgrat tot, l'objectiu no era competir per a guanyar cap cursa de fons sinó, una vegada més, treure la pols d'un tresor a redescobrir. I és que fins i tot a l'hora de citar un tòtem com és Chuck Berry, els barcelonins han optat per defugir tòpics i rescatar "Back to Memphis", tota una rodanxa de Southern Soul que el de Saint Louis va lliurar en ple Summer of Love i que a aquestes alçades entra molt millor que "Johnny B. Goode".

La resta del plàstic la conformen composicions pròpies que la banda ha cuinat a foc lent, amb l'assistència del propi Bosser i sota la producció del ja habitual Mike Mariconda. I això equival a trencapistes com les citades "Mojo Train" i "Wild Dog", així com a perles de la mida de "Hold on Together", "Everything Is Better Since You're Gone", "Four Loves" o el tema titular, intensitat màxima en un d'aquells mitjos temps que marquen la diferència. Peces totes elles que evoquen un període molt concret de la història de la música pop, però sense caure en cap moment en mimetismes ni reciclatges per la cara. I aquest és probablement el gran secret de The Excitements, el tret identitari que els situa per sobre de tendències i revivals, la seva capacitat de lliurar obres que brillen tant en ple 2016 com ho haurien fet cinc o sis dècades enrere. De seguida s'ha dit. La presentació oficial en directe de "Breaking the Rule" tindrà lloc l'11 de juny a la sala Apolo. No hi faltin.


Originalment publicat a B-Magazine.
DiscoForum a scannerFM.

Heron Oblivion


Tard o d'hora havia de passar. Perquè entre tots dos sumen alguns dels capítols més brillants de la psicodèlia contemporània -la dels passats quinze anys, per ser exactes-. Meg Baird va esdevenir una de les figures centrals del folk àcid de la passada dècada com a vocalista d'Espers. Paral·lelament, Ethan Miller va començar a traçar al capdavant de Comets On Fire un discurs que acabaria de definir amb els encara actius Howlin' Rain. El resultat de la seva unió és Heron Oblivion, un quartet que navega, enllaça i sobreposa al seu gust els diferents paisatges explorats al llarg de tot aquest temps per cada una de les parts implicades -completen la formació Noel Von Harmonson (company de files del propi Miller a Comets On Fire) i Charlie Saufley (Assemble Head In Sunburst Cloud)-. Densitat estructural, guitarres que no saben estar-se quietes, acidesa passada de voltes, rock en la seva concepció més elèctrica i la dolçor vocal de Baird debatent-se constantment entre la llum i la penombra. El seu debut homònim ha vist la llum aquest mateix mes de març a través de Sub Pop. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dimarts, 22 de març de 2016

#JeSuisBruxelles


Segons la llegenda, el Manneken Pis és el nen que segles enrere va salvar Brussel·les d'un atac imminent. Una potència invasora havia col·locat càrregues explosives al voltant de la ciutat amb l'objectiu d'enfonsar-ne les muralles i així poder-la prendre. Però l'infant en qüestió ho va impedir tot orinant sobre les metxes enceses i evitant així l'explosió i la conseqüent massacre. Per això se li va dedicar el que actualment és un dels monuments més emblemàtics de la capital belga. Els europeus som així. De les llegendes i les tradicions, a més d'alimentar el nostre patrimoni cultural i el nostre folklore, en fem broma. És clar que hi ha qui no sap entendre i fins i tot qui no vol tolerar que siguem com som ni que visquem com vivim sense fer mal a ningú. Aquests últims han tornat avui a deixar empremta al cor d'Europa. Però la seva empremta serà esborrada tan bon punt l'aeroport i el metro de Brussel·les reobrin portes i tornin a funcionar. Ells seguiran resant, matant i provant de fer por perquè no saben fer res més. Però nosaltres seguirem gaudint la vida, ballant rock'n'roll, llegint premsa satírica, sortint a sopar, assistint als esdeveniments esportius, agafant avions i metros, emborratxant-nos, posant-nos calents i fornicant tant com els nostres cossos aguantin mentre ells van a trobar el seu profeta qui sap on. I d'aquesta manera seguirà el Manneken Pis apagant metxes i orinant a la salut de tothom.

Nit i dia


Si l'art ha de resultar incòmode, Nit i dia (2016) suposa una agradable raresa en un prime time catòdic on manen el conformisme i la repetició sistemàtica d'esquemes. La sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -dirigeixen Manuel Huerga i Oriol Paulo- va més enllà del fet inquietant per a provocar sensacions que poden fregar no tan sols la incomoditat sinó fins i tot el fàstic -la qual cosa diu molt a favor seu-. No pas un fàstic físic, no pas una incomoditat derivada de la condició punyent d'algunes de les seves imatges, sinó una reacció psíquica a tot allò que aquestes imatges no acaben de mostrar i, sobretot, a tot allò de què al capdavall són conseqüència. A la manera com l'espectador és posat cara a cara amb les capacitats més fosques, ocultes i retorçades de la ment humana.

Nit i dia és un thriller de forenses, psicòlegs, policies i psicòpates -i de jutges, marits, esposes, amants, pares, filles, executius, sicaris, confidents, dones fatals i tota una munió de personatges secundaris que amaneixen pel seu compte la trama principal-. Però lluny de recrear fórmules i tòpics de gènere, parla amb veu pròpia i defuig convencions. I aquest és el seu encert. Incomodar no pas amb allò que ensenya sinó amb el que no arriba a ensenyar. No descriure l'horror a partir de l'efectisme visual sinó de la subtilesa d'un escenari, una banda sonora o la mirada d'un personatge -no es queda curt l'inabastable repartiment, encapçalat per Clara Segura en un dels papers de la seva vida-.

Si com va dir aquell volem un país normal, el primer que ens cal és un entorn cultural normal que, entre d'altres coses, contempli i fomenti una indústria de l'entreteniment també normal -traduït: en sintonia amb allò que s'està fent a la resta de països del nostre entorn-. I en aquest sentit, Nit i dia és un pas de gegant en una tradició, la de sèries com KMM o Cites, que aplica una estètica decididament contemporània a produccions fonamentades en guions sòlids, realitzacions impecables i personatges creïbles. Ficcions audiovisuals amb cara i ulls, ni més ni menys.

dilluns, 21 de març de 2016

Campanya solidària de Weinf

Va ser sens dubte una de les grans revelacions musicals del passat exercici en aquesta banda dels Pirineus. I ho va ser en gran part gràcies a un disc de debut, "Requiem for Myself" (2015), dels que marquen la diferència. Un combinat de folk, rock i blues en to menor i en fase gairebé terminal com a testimonis d'una experiència vital dura, dolorosa i afortunadament superada. El càncer que va portar a Dani Ruiz, alter ego de Weinf, a enregistrar aquell primer disc amb la idea que també podia ser l'últim, tal i com explica ell mateix en un emotiu comunicat. El cas és que Ruiz va vèncer la malaltia i ara vol ajudar a tots aquells que encara la pateixen. Per això ha posat en marxa una iniciativa digna d'aplaudir: des del passat 12 de març i fins al proper 12 d'abril, destinarà tots els beneficis obtinguts de les vendes de "Requiem for Myself" a Juegaterapia, una organització sense ànim de lucre que proveeix de videojocs les sales de quimioteràpia infantils. "Si no hubiera pasado por lo que he pasado seguramente me parecería una chorrada", reconeix ell mateix, "ahora que lo veo con perspectiva, y habiéndolo pasado yo mismo, no tengo duda de que es de las mejores ayudas que se pueden ofrecer. A mí los ratos que se me hacían más difíciles, dentro de todo el conjunto de experiencias horribles por las que tienes que pasar, y siendo consciente de que era por mi bien, era estar en el hospital recibiendo la quimioterapia. De modo que no puedo ni empezar a imaginarme como convencer a un niño enfermo de que eso es bueno para él". Si encara no tenen el disc, no se m'acut cap motiu millor per a posar-hi remei amb caràcter d'urgència. Més informació a Facebook.

The London Souls


Per a un servidor la història d'aquest parell és de les que et recorden que tens més anys dels que ets capaç d'assimilar però, com a mínim, els has aprofitat tan bé com has sabut. Va ser una qüestió de trobar-me al moment i al lloc adequats, però el cas és que els vaig arribar a descobrir anys abans del seu debut discogràfic i al mateix escenari on els Strokes s'havien fet un nom anteriorment. Corria l'estiu de 2007 i un servidor es trobava a Nova York per a oferir-hi un parell de concerts i cremar totes les nits possibles en sales com Pianos, Sidewalk Cafe o Mercury Lounge. Va ser en aquesta última on vaig escoltar per primer cop els London Souls, que actualment són una de les grans revelacions del rock de regust clàssic però aleshores eren tan sols una banda més provant d'obrir-se camí en una de les escenes més saturades i sobrepoblades del planeta. Ja se sap, els inicis sempre són durs, però a ells no els anava gens malament: tenien un públic poc nombrós però fidel i militant, i les seves maneres apuntaven enlaire. Per força, el temps els ha acabat donant la raó.

Sonaven a Hendrix, Free i Led Zeppelin, coordenades per on segueixen movent-se a dia d'avui. I si la primera impressió és la que compta, ells em van convèncer en qüestió de minuts. El seu directe era fresc i a la vegada aclaparador, dels que deixen K.O. a la primera, si bé a l'estudi encara no havien acabat de capturar tot allò que transmetien des de l'escenari -aleshores disposaven tan sols d'unes poques cançons penjades en un compte de Myspace-. Un detall, aquest últim, que han sabut corregir amb el pas dels anys i al mateix temps que la formació s'ha reduït al format de guitarra i bateria -Tash Neal i Chris St. Hilaire, respectivament-. D'aquella nit, a més del concert i la breu conversa posterior amb els London Souls, recordo l'aventura que va suposar sortir del Lower East Side i arribar al Midtown -on jo m'allotjava-. En primer lloc, la meva tarjeta de metro s'havia fet malbé, les guixetes de l'estació de Houston Street amb la Segona Avinguda estaven tancades, la màquina de venda automàtica no m'acceptava les monedes i jo no podia accedir a l'andana. La qual cosa em deixava sol al vestíbul amb un sense sostre molt alterat que m'oferia cinc dòlars a canvi que l'apunyalés.

Vaig declinar l'oferta amablement i vaig optar per agafar un taxi, però la nit és llarga i encara havia de viure una última experiència inoblidable. A l'arribar al carrer 23 amb la Tercera, el cotxe es va aturar. Vaig mirar per la finestra i vaig observar que hi havia un embús de trànsit, cosa que a aquelles hores de la nit resultaria estrany en qualsevol lloc del món menys a Manhattan. La peculiaritat d'aquell embús, però, la vaig descobrir quan vaig escoltar per partida doble una mena d'explosió. Al principi em vaig pensar que es tractava d'un pneumàtic, però quan el soroll es va repetir em vaig adonar que la cosa no anava per aquí. Tan bon punt vaig tornar a mirar per la finestra, vaig poder observar dos agents de policia amb les seves respectives pistoles apuntant a un individu que es trobava mans enlaire i de cara a la paret. Gairebé vuit anys després, segueixo associant els London Souls amb una nit francament moguda. El duet debutarà avui als escenaris barcelonins -i concretament al de la sala Bikini-. Els convido a assistir-hi si tenen ganes d'escoltar bon rock'n'roll. I si volen llegir les meves primeres impressions de la banda -i de passada veure una imatge seva d'aquella època-, poden fer-ho aquí.

diumenge, 20 de març de 2016

Carles Flavià (1945-2016)

CARLES FLAVIÀ
(1945-2016)

És difícil definir a Carles Flavià. Perquè, sense acabar-se d'encasellar enlloc, feia gairebé de tot i tot allò que feia ho feia bé. Actor, monologuista, empresari de la nit -ell va ser l'impulsor de la sala Nitsa!-, mànager d'artistes i fins i tot sacerdot, una vocació aquesta última que va abandonar quan va perdre la fe i a canvi va guanyar una visió del món d'allò més transversal. Carles Flavià era tantes coses i se l'ha pogut trobar a tants llocs, que probablement l'única manera de definir-lo sigui pel seu propi nom. Era Carles Flavià, i punt. Criatura de la nit, espectacle personificat i testimoni d'excepció a la vegada que catalitzador d'alguns capítols essencials de la cultura barcelonina de la passada meitat de segle. I, deien els que el coneixien personalment, una persona propera, transparent i per damunt de tot molt gran. Sisa, l'Orquestra Plateria, Gato Pérez i Pepe Rubianes han estat tan sols alguns dels seus companys de viatge. Sigui on sigui ara mateix, de ben segur aquests dos últims l'hauran rebut amb els braços oberts. Per a ells la festa acaba de començar. La resta vivim des d'avui en un món una mica més trist i, sobretot, avorrit.

Margo Price

Foto Angelina Castillo.
La seva vida no ha estat fàcil. Estades a la presó, anades i vingudes arreu de la geografia nord-americana a la recerca d'una fortuna que mai sembla acabar d'arribar, i fins i tot un intent de violació per cortesia d'un canalla disfressat d'executiu discogràfic. Una experiència vital que Margo Price ha canalitzat a través de la música, primer al capdavant dels ja desapareguts Buffalo Clover i ara amb una trajectòria solista que apunta a tòtems del country en clau femenina com Loretta Lynn. Ni més ni menys que Third Man Records -el segell discogràfic fundat per Jack White- s'ha decidit a publicar el seu primer disc, "Midwest Farmer's Daughter" (2016).

The Coral en cassette

The Coral.
Ara que el cassette sembla haver tornat definitivament d'entre els morts, podria reaparèixer també un dels fantasmes més temuts de l'era daurada d'aquest format: els mixtapes. Aquelles compilacions que tots vam fer alguna vegada, ja fos com a detall de cara a algú, per encàrrec d'aquest mateix algú o bé per a nosaltres mateixos. Seleccions que de vegades suposaven entranyables viatges melòmans però en la majoria d'ocasions esdevenien autèntics monuments a la incoherència i a la manca més absoluta de criteri. Doncs bé, si algú de vostès encara conserva alguna d'aquelles cintes -i disposa de domicili al Regne Unit-, més li val estar atent a un anunci que han fet recentment els components de The Coral.

Els britànics proposen als seus seguidors que els facin arribar tots aquells mixtapes dels quals se sentin avergonyits. Un cop rebudes totes les cintes, els membres del grup seleccionaran les cinquanta pitjors i les tornaran als seus remitents amb el seu nou disc, "Distance Inbetween" (2016), gravat a sobre. "Els enregistraments domèstics no van arribar a matar la música però van ocasionar algunes compilacions realment horribles", diu la pròpia banda mitjançant un comunicat al seu compte de Facebook. Llàstima que l'oferta estigui restringida a residents al Regne Unit, perquè servidor disposa d'un parell de calaixos plens de ferms candidats a ocupar una d'aquestes cinquanta primeres posicions. Tot i que, ben mirat, sempre tindrà més gràcia un mixtape que una playlist a iTunes o Spotify. Sigui com sigui, gaudim d'aquest "Distance Inbetween" que suposa el retorn de The Coral després d'una llarga absència i que aprofundeix en els registres més obscurs de la psicodèlia. Ja disponible en vinil, disc compacte, descàrrega digital i, no cal dir-ho, cassette.

dissabte, 19 de març de 2016

El Sotabosc va a la UB

RAN RAN RAN
Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)
18 de març de 2016

Ran Ran Ran ja havien dit tot allò que havien vingut a dir, però el respectable no n'havia tingut prou i els va demanar un bis. "Farem una cançó d'un amic nostre", va anunciar Ferran Baucells abans d'enfilar la vitalista revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladores paraules, les del cantant i vocalista. Perquè, a l'hora de fer versions, la majoria de bandes solen recórrer als cançoners d'aquells artistes que els han inspirat i que en algun moment els han servit com a referents -i això es tradueix, en el cas que ens ocupa, en noms com Pavement, Yo La Tengo, Pixies, Violent Femmes o la Velvet Underground-. En canvi Ran Ran Ran opten per homenatjar un amic, i això diu moltíssim d'ells.

Però comencem pel principi. Pel principi de tot, vull dir. Ran Ran Ran és una de les bandes que han donat forma al Sotabosc, una escena tan independent que el terme indie li va petit. Un entorn en constant retroalimentació amb circuits globals com el de l'antifolk i on militen entre d'altres El SistemÄ Suec -projecte personal de David Reig, baixista dels propis Ran Ran Ran-, el citat Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), que ahir va acompanyar la banda barcelonina durant bona part del repertori. En altres paraules, una escena de naturalesa essencialment subterrània va desembarcar en un dels espais més solemnes de la ciutat de Barcelona, el Paranimf de l'edifici històric de la UB. I ho va fer per la porta gran: de la mà d'un cicle, Els Vespres de la UB, que ahir acomiadava la seva primera edició hivernal amb xifres d'allò més rodones -ple gairebé absolut a les quatre sessions organitzades entre els mesos de febrer i març-.

El primer avís que Ran Ran Ran apuntaven amunt es va produir a finals de l'any passat amb el seu fitxatge per l'escuderia Bankrobber i la conseqüent edició de "Ran Ran Ran" (2015), un recopilatori que aportava llum a l'obra del grup -tres discos autoeditats fins aleshores-. El segon avís va tenir lloc ahir mateix mentre una part important del respectable entonava amb tanta naturalitat com complicitat peces com "Gernació" -durant la qual el bateria Jordi Farreras es va passejar per la sala utilitzant tot allò que se li posava al davant com a instrument de percussió: tota una cursa de fons tenint en compte les dimensions de l'espai-. La qual cosa vol dir que el públic aplegat a la UB no era dels que va als concerts perquè toca sinó coneixent allò que va a escoltar. Que per minoritària que sigui, a Barcelona existeix una massa crítica i que la gent de Sones -promotora del cicle- i Bankrobber l'ha sabut localitzar i mobilitzar. I que Ran Ran Ran van arribar a actuar en un espai emblemàtic havent-se guanyat prèviament els cors d'aquesta massa crítica. De vegades, la feina ben feta dóna grans resultats. Per molts anys.

divendres, 18 de març de 2016

A doble velocitat

THE VACCINES
Razzmatazz 2, Barcelona
17 de març de 2016

Diuen que una sola cançó memorable fa el seu autor mereixedor d'una parcel·la celestial. Si això fos cert, els Vaccines se l'haurien guanyat ara fa cinc anys amb la vitamínica "If You Wanna". Ara bé, el que no garanteix cap cançó per memorable que sigui és una trajectòria a la seva mateixa alçada. I si bé és cert que la banda londinenca encara no ha lliurat cap disc dolent, també ho és que el grau d'inspiració sembla evolucionar a la baixa al llarg de les seves tres obres d'estudi. Una tendència que es va insinuar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz -l'actuació es preveia inicialment a la sala gran però la venda d'entrades no havia acabat d'acompanyar, fet comprensible tenint en compte que els britànics repetien a la Ciutat Comtal tan sols un any després de la seva anterior visita i sense disc nou-. La primera part del concert -del principi fins ben entrada la segona meitat- es va desenvolupar mecànica i monòtona, a mans d'una banda profundament apàtica que en cap cas va correspondre l'entusiasme dels incondicionals aplegats a les primeres files. La cosa va millorar notablement a partir de l'èpica "Give Me a Sign". Com si volguessin honrar el títol de la pròpia cançó, Justin Hayward-Young i els seus es van posar les piles i van treure pit com qui actua en un estadi ple fins a la bandera. I a partir d'aleshores, un dard de precisió darrere l'altre. De "Wreckin' Bar (Ra Ra Ra)" a "I Always Knew" i la citada "If You Wanna", totes amb la dosi necessària de nervi i entrega. Potser no signaran mai més cap cançó memorable, però damunt l'escenari encara poden arribar a brillar quan s'ho proposen. Llàstima de la primera part.

dijous, 17 de març de 2016

Jessica Rotter


No tothom pot dir que el seu avi vagi compondre cançons per a Frank Sinatra i Dean Martin. La californiana Jessica Rotter no només ho pot explicar, sinó que a més pot presumir d'una vocació musical que li ve de família i que ara per ara li està donant prou bons resultats. Havent cursat estudis de música clàssica, òpera i teatre musical a la Pepperdine University, ha treballat amb gent com Alicia Keys, Carole King o Daft Punk, a més de cantar en sèries televisives, anuncis i bandes sonores de pel·lícules com "Frozen" (2013). Però el més interessant de tot és una trajectòria al seu nom que l'any passat va sortir a la superfície gràcies al sorprenent mashup realitzat amb Emily Colombier dels temes "Stay" (Rhianna) i "Animal" (Miike Snow). Actualment està preparant el que serà el seu primer disc, que veurà la llum el 22 d'abril sota el títol de "Plains". Gravat amb Cazz Brindis i Scott M. Smith als controls, l'àlbum destaca per les seves textures orgàniques i a la vegada sofisticades. Onze cançons on ressonen registres com el folk, el neo soul, el soft rock o el so Americana. Com a mostres, les peces que ja n'ha avançat ella mateixa a través del seu compte de Soundcloud. Títols com "Stars", "Winter Sun" o el single "Praying for Rain". A descobrir.


Més informació:
Jessica Rotter  /  Pàgina web  /  Soundcloud

dimecres, 16 de març de 2016

El Apuntador


La història de la música popular va plena de grans bandes que no han deixat testimoni. De discursos que s’haurien merescut una difusió que mai han arribat a obtenir, de vegades pel simple fet de no haver documental la seva obra. Els barcelonins El Apuntador porten una dècada llarga donant guerra des dels escenaris. Concretament des que l’any 2005 van sumar esforços el guitarrista Joaquim Pintó i el vocalista Alex Mallol -posteriorment se’ls van unir Rafa i Manel Barnils a la bateria i el baix, respectivament-. Però no va ser fins l’any passat quan es van decidir a donar forma al que ha esdevingut el seu disc de debut oficial. El van enregistrar als estudis Ultramarinos Costa Brava, de la mà de Santi i Víctor Garcia i amb les idees tan clares com l’experiència acumulada durant deu anys de carretera. El resultat, “Animal” (2015, No Me’n Records), és un explosiu combinat de hardcore i metal amb prefix post. Lírica visceral, guitarres abrasives, canvis de ritme i cançons tan colpidores com immediates. L’àlbum va veure la llum originalment en format digital, i recentment s’ha editat en disc compacte i amb tirada limitada de 200 còpies. Que ningú es quedi sense!


Més informació:

El Apuntador / Bandcamp / No Me’n Records

Originalment publicat a B-Magazine.

1966


Que la segona meitat dels anys 60 va ser un dels períodes més productius i a la vegada vertiginosos de la cultura contemporània, és tan cert com que mai abans ni mai des d'aleshores disciplines com la música o el cinema han evolucionat a tal velocitat. Comparin per exemple el que feien els Beatles, Bob Dylan, John Coltrane, els Beach Boys, els Rolling Stones o la indústria de Hollywood el 1964 amb el que farien tan sols cinc anys més tard, i s'adonaran que es van produir més canvis notables durant aquell període que durant els darrers vint anys. Des que la indústria s'ha acostumat a reciclar el passat sense remordiments, no han estat pocs els mitjans especialitzats en música que s'han atrevit a assenyalar un any en concret -sempre dins d'aquell mateix període- com el més productiu de la història de la música pop. 1965 i 1968 solen trobar-se entre els grans preferits, i 1966 no es queda curt.

Va ser durant aquest darrer exercici quan van veure la llum obres com "Blonde on Blonde", "The Psychedelic Sounds of The 13th Floor Elevators", "Fifth Dimension", "Aftermath""A Quick One""Freak Out!", "Face to Face", "Sounds of Silence", "Revolver" o "Pet Sounds". De tot allò es commemora enguany mig segle, i la revista Les Inrockuptibles ho celebra amb un especial dedicat a repassar la música, el cinema, la moda, l'art, la literatura i la societat de 1966. Capítols interessants? Tots, absolutament tots. Una cita reveladora? La que destaca el periodista Christophe Conte al seu article sobre la gestació de "Pet Sounds": "Brian Wilson no tan sols estava gelós del salt dels Beatles a l'edat adulta: també havia entès que, després de Bob Dylan, als Estats Units ja no es podia emprar el mateix llenguatge infantil d'abans -el surf, les noies, els Chevrolets i tot el mite californià de sorra i aigua- sense esgotar-ne la fórmula". De fet, sí que es podia -i es faria-, però aquest canvi de mentalitat il·lustra perfectament l'abans i el després que va marcar aquell període.

dimarts, 15 de març de 2016

Joan Colomo - "Sistema" (2016)

Parlant clar - Foto Ivan Caster.
Els festivals tenen aquestes coses. Un artista petit es veu obligat a actuar a la mateixa hora que un cap de cartell. I no, no és que Joan Colomo sigui un artista petit -de fet, és dels més grans que mai ha donat aquest país-, però és que el fet de tocar a la mateixa hora que els llegendaris Madness incomodaria a qualsevol. A qualsevol que no sigui Colomo, és clar, que va viure tal coincidència horària fa ja alguns anys en el marc del Cruïlla BCN. El de Sant Celoni no va donar-hi més voltes, i quan els britànics van haver acabat la seva actuació ell va rebre les marees humanes procedents de l'escenari principal tot entonant "One Step Beyond" amb aquell to tan seu a mig camí entre la insolència, la salutació afectuosa i la mofa ben intencionada. Els nouvinguts van esbossar cares de sorpresa i somriures de complicitat; els que hi havien estat des del principi van aplaudir el detall com qui acaba de presenciar una jugada mestra.

Colomo sap prendre's les coses amb filosofia i bon humor, i sobretot treure partit de les situacions a priori adverses. I és exactament així com ha decidit enfrontar-se a la crisi econòmica, social, política, ètica i moral que ha definit aquest món nostre durant la passada dècada -com a mínim- i que promet seguir-nos recordant encara durant una colla d'anys que "la maquinària no dóna més de si". Així ho canta ell mateix a "Cants de sirena", una de les catorze peces que conformen el seu cinquè disc en solitari -al marge hi trobem la seva producció amb Zeidun i La Célula Durmiente, gairebé res-. Un àlbum, "Sistema" (2016, BCore), de títol tan inequívoc com la majoria de peces que el conformen -"Enmienda a la totalidad", "Sentit comú", "Núcleo duro" o "Menos es Marx", com a mostres-.

"És l'etern retorn, és el nostre destí", entona a "Calidoscopi", donant veu a totes les generacions que ja han assumit que viuran pitjor que les que els van precedir. "Qué ironía, certificar la hegemonía de la desilusión", insisteix a "Un Nantes y un después", abans d'apuntar que "nos quieren así, con todo el pesar". Colomo parla clar des d'un dels pocs discursos musicals d'aquest país -si no l'únic- que són tan aplaudits en ateneus alternatius com en terrasses on els gintònics se serveixen amb excés de vegetació. Diu les coses pel seu nom però les situa en un context amable i fins i tot contagiós, el d'aquella inconfusible artesania pop marca de la casa -li cobreixen les espatlles vells coneguts com Guillem Caballero, Adrià Bauzo o Marc Clos, i ha comptat amb l'assistència de Santi Garcia als controls-. El barceloní no fa proclames incendiàries ni crides a la revolució, sinó que convida a la reflexió. I si aquesta última és el pas previ de tota transformació possible, "Sistema" es presenta com un subtil punt de partida. La música (també) serveix per això.


Més informació:
Joan Colomo  /  Facebook  /  BCore

Originalment publicat a B-Magazine.

Carla - "In the Forest" (2016)


Pole Dance i electropop oníric. Tot un contrast i tota una combinació la que ha assolit el realitzador Alex Sardà al primer videoclip de Carla. "In the Forest" mostra dones de diferents condicions practicant Pole Dance i entrellaçant les seves respectives històries. La peça en qüestió forma part del disc de debut del duet osonenc, "Night Thoughts" (2016, Sones). Poden veure'l aquí.

dilluns, 14 de març de 2016

La fita més gran de la humanitat

Henry Rollins.
"La música és la fita més gran que mai ha assolit la humanitat". Ho diu Henry Rollins en un article signat per ell mateix a l'edició d'abril de Q. "M'agraden Oppenheimer, Einstein, Hawking i les seves grans idees, totes orbiten còmodament a anys llum del meu microscòpic univers intel·lectual. Però malgrat tot, cap d'ells pot arribar-me a emocionar tal i com ho fa John Coltrane". No sé què té Rollins, que digui el que digui pot quedar-se tan ample amb la seguretat que l'ha clavat.

diumenge, 13 de març de 2016

Obsequiant el melòman de base

Emma Pollock.
MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2016
La Capsa, El Prat de Llobregat
12 de març de 2016

Si l'anterior edició del Minifestival de Música Independent era la que feia vint i commemorava per tant una xifra tan rodona com admirable, la d'aquest 2016 ha estat la que d'alguna manera ha encetat una nova etapa per a un esdeveniment de tradició i trajectòria més que contrastades. No és que s'hagin produït alteracions notables del guió, tot segueix al seu lloc i els seus organitzadors han mantingut l'aposta per un cartell on han conviscut noms de referència i figures emergents -la raó de ser del Mini-. Ara bé, sí que cal destacar el canvi d'emplaçament que ha portat per primera vegada l'esdeveniment més enllà dels límits de la ciutat de Barcelona, i concretament a la veïna localitat d'El Prat de Llobregat.

L'operació ha sortit rodona. Hi ha sortit perquè la recentment estrenada línia 9 del metro ha permès a la parròquia habitual del Minifestival desplaçar-se còmodament en transport públic des del centre de Barcelona fins a la nova ubicació. I sobretot perquè La Capsa ofereix unes prestacions tècniques i logístiques que permeten al respectable gaudir dels concerts en millors condicions i a l'organització diversificar el programa. D'aquesta manera, a l'escenari principal s'hi ha afegit enguany un set de petit format per on han desfilat tres de les bandes que durant els passats mesos havien actuat a les festes de presentació del festival a l'FNAC L'Illa Diagonal, cas d'Ex-Cèntric, Her Little Donkey i Kinsale.

The Popguns.
RECLAMS CARS DE VEURE
Diuen que allò que és bo es fa esperar. Emma Pollock portava cinc anys sense actuar a Barcelona, i The Popguns ni tan sols havien arribat a fer-ho amb anterioritat. Dos noms de culte de l'indie britànic com a reclams d'un cartell que un any més ha obsequiat el melòman de base amb artistes cars de veure als nostres escenaris. Acompanyada d'un teclista que també va fer les tasques de baixista -i d'un sintetitzador Roland que va presentar com un component més de la banda-, l'escocesa va centrar-se en el seu treball més recent, l'aclamat "In Search of Harperfield" (2016). Sense els ornaments ni els recursos emprats a l'estudi, va despullar les cançons a la mínima expressió sense necessitat de rebaixar-ne la tensió ni les revolucions.

Pel que fa als de Brighton, van desencadenar la que sens dubte serà recordada com la gran postal del Minifestival 2016. La creixent disbauxa d'un nombrós grup d'anglesos de mitjana edat -tots ells incondicionals del grup i vinguts expressament des d'Anglaterra- ballant cada cançó com si fos l'última i com si el C-86 fos cosa de fa dos dies. Sorprenia la seva vitalitat, i sobretot reconfortava comprovar com tot plegat era proporcional a la festa que també es vivia damunt l'escenari. La d'uns il·lustres veterans amb les piles ben carregades i un directe dels que dissipen dubtes. Si algú s'havia pensat que els Popguns vindrien únicament a celebrar la seva història, es va topar de nassos amb una execució i una posada en escena que són sinònims de present i garanties de futur.

Star Horse.
PRIMERES VISITES
Si el Minifestival té entre els seus trets identitaris la programació de bandes històriques que no solen deixar-se caure per aquestes latituds, la seva altra gran funció és la de descobrir noms emergents que en moltes ocasions també visiten Barcelona per primera vegada. Va ser el cas dels suecs Star Horse i els londinencs Desperate Journalist. Els primers mai havien tocat tan lluny de casa, de fet havien volat expressament des d'Estocolm per a oferir la que va ser una de les grans actuacions de la nit. Actitud sòbria en permanent contrast amb unes cançons que esclataven per moments. Muralles decibèliques, melodies a contrallum i atmosferes de somni com a pilars d'un discurs amb un peu en el shoegaze i un altre en el dream pop. Els britànics tampoc es van quedar curts. Tota una maquinària post-punk de les que saben conjugar la velocitat amb la introspecció i l'estridència amb un agut sentit melòdic.

El cartell el van completar dues propostes francòfones de registres tan distants com complementaris. D'una banda, Valérie Leuillot i els seus Autour de Lucie, que van reivindicar més de dues dècades a l'avantguarda del pop parisenc amb ofici i un d'aquells repertoris on no hi falta de res. De l'altra, el malagueny Alexandre Lacaze va aplicar les seves arrels franceses a un cançoner que recull l'angoixa existencial d'un Jeff Buckley i l'escampa pels paratges més desèrtics i tempestuosos del rock en clau d'autor. La cirereta de la nit la va posar, ja durant la recta final, el krautrock sideral de les barcelonines Die Katapult.

Desperate Journalist.

Autour de Lucie.

Kinsale.

dissabte, 12 de març de 2016

Keith Emerson (1944-2016)

KEITH EMERSON
(1944-2016)

Vaig descobrir Emerson, Lake & Palmer quan tenia 14 anys. Hi vaig arribar a través del meu pare i per mitjà d'un bootleg de qualitat sonora pobra però suficient per a sorprendre'm: fins aleshores encara no havia conegut cap grup de rock clàssic on les guitarres quedessin en segon terme i els teclats adquiríssin tant de protagonisme. No he estat mai un gran seguidor de la banda, però sempre m'ha atret aquell so tan seu que van arribar a obtenir. I sempre m'ha fascinat el fet que arribessin a omplir estadis i pavellons amb un discurs, si no arriscat, com a mínim allunyat de tota norma. Sovint criticats i fins i tot crucificats per punks de manual a causa dels seus excessos de virtuosisme, moltes corrents del que actualment anomenem música electrònica no s'haurien pogut desenvolupar sense la figura del seu teclista, Keith Emerson -qui prèviament havia establert amb The Nice un dels grans ponts entre la Swinging London i la música progressiva-. En pau descansi.

El rock'n'roll com a professió

Jesse Malin amb Don DiLego (dreta).
JESSE MALIN + DON DILEGO + TRAPPER SCHOEPP
Stash R'n'R Club @ Apolo 2, Barcelona
11 de març de 2016

Tornava Jesse Malin a Barcelona i ho feia amb dos discos nous sota el braç, "New York Before the War" i "Outsiders", editats l'any passat de forma gairebé simultània. I amb una banda d'acompanyament on destacava la presència del seu ja inseparable Don DiLego (baix), augmentada puntualment amb una secció de metalls al més pur estil de New Orleans. Va actuar davant una cinquantena escassa de persones -"Esto es Barcelona, ¡Barcelona Blues!", que cantaven Brighton 64-, però ho va fer amb el nervi, la convicció i l'entrega de qui actua en un estadi ple fins a la bandera. Centrant el repertori en els dos discos que venia a presentar, fent diana cada vegada que acudia a un fons d'armari encara calent -de "Mona Lisa" a "All the Way from Moscow" passant per "Hotel Columbia", "Wendy", "Almost Grown" o "Downliner"- i versionant al seu aire originals dels Pogues ("If I Should Fall from Grace with God"), Lords Of The New Church ("Russian Roulette") i The Clash ("Rudy Can't Fail"). I suant la cansalada de valent, és clar, que ja se sap que per a tipus com Malin el rock'n'roll no és tan sols una forma de vida sinó també una professió que es dignifica dia a dia, nit rere nit i d'escenari en escenari. Amén.

Abans havia escalfat l'ambient el citat DiLego al capdavant d'una banda de bar de les que ja gairebé no es fan. Inici stonià amb "Dead Flowers" i repàs llampec a un cançoner propi que beu de Byrds, Jayhawks i Tom Petty. També en les coordenades del so Americana es belluga Trapper Schoepp, que prèviament havia trencat el gel en solitari quan a la sala tan sols hi havia sis persones -comptant un servidor, que va arribar a mig concert-. Lluny d'espantar-se, va agafar el toro per les banyes i va oferir un recital digne d'emmarcar. Per a la final "Freight Train" va comptar amb DiLego i companyia com a suport i es va situar entre el respectable -en aquell moment ja hi havia més gent damunt l'escenari que a la pista- per a enfilar un clímax dels que desperten simpaties i denoten ofici.

divendres, 11 de març de 2016

Ignacio Julià - "Nomad" (1977)


No és un film per a tots els públics, ni falta que fa. "Nomad" (1977) és una cinta experimental rodada en aquest costat dels Pirineus tan sols dos anys després que comencés allò que algú anomenaria Transició i mentre al món anglosaxó esclatava la bomba punk. Rodada en Súper-8, encadenant plans estàtics i amb cançons de la Velvet Underground com a banda sonora, "Nomad" és també l'última pel·lícula d'Ignacio Julià, que abans de centrar-se en el periodisme musical -primer a Star i després a Ruta 66- s'havia dedicat al cinema. La cinta ha estat recentment restaurada per la Filmoteca de Catalunya i es pot visionar -i escoltar- a Vimeo.

dijous, 10 de març de 2016

Givers & Takers


Una primera escolta suggereix paisatges tan assolellats com els de la seva Califòrnia natal. Però a mida que un es vagi submergint en el repertori, hi anirà descobrint diferents capes, colors i matisos. Givers & Takers és un quartet originari de Santa Barbara que durant els darrers mesos s'ha fet un nom a la Costa Oest amb un discurs que parteix de la psicodèlia per a explorar i incorporar textures pròpies de gèneres com el dream pop de baixa densitat o el soft rock entès a la manera d'uns Fleetwood Mac. Com a exemples, dues de les peces que han presentat a la xarxa com a avançament del que serà el seu primer ep, "Strangers" i "Start the Morning". Dos dinàmics exercicis de pop amb regust de matinada i de final d'estiu. Melodies càlides i tempos amables maridats amb el punt just d'acidesa. "L'essència del nostre so es troba en la suma dels aspectes melòdics que cadascú aporta de forma individual", apunta el vocalista Zack Greenwald, "el procés que seguim a l'hora de fer les cançons és com un cercle: podem començar en qualsevol punt però sempre arribem a la destinació correcta". A data d'avui, Givers & Takers han compartit escenari amb gent com Alberta Cross o !!!. El seu imminent ep de debut, enregistrat amb Jason Sharp als controls, de ben segur serà apte per a seguidors de Beach House, Tame Impala, Haim o fins i tot The XX.


Més informació:
Givers & Takers  /  Pàgina web

Blackwater Jukebox


Melodies fosques i ritmes calents. És amb aquestes mateixes paraules com es defineixen Blackwater Jukebox al seu compte de Facebook. I si l'expressió sona bé, les cançons en què es basa sonen encara millor. Cançons sobre botxins, scrimshaws, destil·ladors il·legals de whiskey i, és clar, noies. Cançons de les que fan festa i a la vegada diuen coses. I una cocteleria sonora que assimila ritmes balcànics, essències llatines, motius cèltics i pinzellades d'Americana en estat salvatge, per a passar-los posteriorment per un filtre punk tan frenètic com contagiós. El resultat hauria d'entusiasmar a qualsevol que mai hagi vibrat amb Gogol Bordello, Dropkick Murphys, The Pogues, Flogging Molly o Calexico. Amb cinc treballs discogràfics al seu nom -el més recent és un àlbum homònim de 2014- i encapçalats per l'irreductible Geordie McElroy, els seus directes tenen fama de ser d'allò més incendiaris -en trobaran alguna mostra a la secció de vídeos del seu web, i creguin-me que no té desperdici-. Descobreixin-los aquí.

dimecres, 9 de març de 2016

Recomanació: Minifestival 2016

Amb més de vint anys al peu del canó i consolidat indiscutiblement com una de les grans cites hivernals del calendari melòman de casa nostra, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT es trasllada enguany a La Capsa d'El Prat de Llobregat. Nou emplaçament per a un nou cartell de luxe on els noms històrics conviuen amb les propostes emergents i l'escena autòctona amb referents internacionals. La cita tindrà lloc el proper dissabte, 12 de març, i gaudirem entre d'altres del post-punk de Desperate Journalist, el sorollisme oníric d'Star Horse i el pop d'autor d'Alexandre Lacaze, que compartiran cartell amb pilars de la música alternativa com són Emma Pollock, The Popguns i Autour de Lucie. La representació local anirà a càrrec de Die Katapult, Her Little Donkey, Kinsale i Ex-Cèntric. Preus assequibles, molta música i zero posats.

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web
Article a B-Magazine

George Martin (1926-2016)

GEORGE MARTIN
(1926-2016)

S'ha parlat molt de les (innegables) qualitats de George Martin a l'estudi. De com els Beatles van arribar a sonar tal i com ho van fer gràcies a ell. Se n'ha parlat tant, que poca cosa més s'hi pot afegir. Però a mi m'agradaria reivindicar la vessant visionària del productor. La que li va permetre observar detalls que d'altres passaven per alt. La que el va empènyer, a principis de 1962, a donar una oportunitat a un quartet fins aleshores rebutjat per la gran majoria de segells discogràfics. Quan Martin va oferir als Beatles un contracte discogràfic, va canviar per sempre més la història no tan sols de la música sinó de la cultura contemporània.

dimarts, 8 de març de 2016

Mazoni es reinventa (un altre cop)

Jaume Pla amb Núria Graham.
MAZONI
La 2 d'Apolo, Barcelona
7 de març de 2016

És possible, en l'àmbit de la música pop, que el factor sorpresa mai més torni a tenir el mateix potencial d'impacte després de la mort de David Bowie. Però per sort sempre quedaran artistes disposats a trencar unes quantes normes i convencions, a venir de cop i volta des d'on menys se'ls espera, a jugar al desconcert en el millor dels sentits i, en definitiva, a sorprendre gratament el personal. És el cas de Mazoni. Fa poc més d'una setmana, l'alter ego de Jaume Pla avançava dos temes d'un imminent nou disc, "7 Songs for an Endless Night" (2016), títol autorreferencial per a un àlbum que sona a ell sense repetir esquemes: enèssim cop de timó estilístic i retorn després de deu anys a l'anglès com a llengua vehicular. I quatre dies abans de la sortida del plàstic al mercat -el llançament es preveu per a l'11 de març a través de Bankrobber-, el va presentar amb un showcase a la sala petita d'Apolo i davant d'una audiència tan reduïda com selecta -socis i habituals del local, així com l'entorn del propi músic i del seu segell discogràfic-.

Si "Sacrifiqueu la princesa" (2014) havia estat el disc electrònic de Mazoni, l'àlbum on l'empordanès abraçava els sintetitzadors i deixava la guitarra de banda, "7 Songs for an Endless Night" és el disc on Pla torna a agafar les sis cordes amb un nervi gairebé inèdit des dels dies d'Holland Park -com a mostra, un "Dead Singers" que va sonar a The Who fent-s'ho amb Jon Spencer-. Però la cosa no es queda aquí. També és l'àlbum on el de la Bisbal s'acosta més que mai a alguns dels que de ben segur són els seus grups fetitxe, cas de Happy Mondays, New Order o Primal Scream -de la producció se n'ha fet càrrec Brendan Lynch, mà dreta tant d'aquests últims com de Paul Weller-. I ho fa de la mà d'una electrònica que va venir per a quedar-se i que ara augmenta revolucions fins a evocar la cultura de club tal i com s'entenia als dies de Madchester i l'Acid House. I per si no n'hi hagués prou, ha convidat a fer la veu solista d'un dels nous temes a tota una Núria Graham, col·laboradora d'excepció també la nit passada d'una banda que manté el line up dels darrers anys i incorpora com a coristes dues components de Les Anxovetes -sí, el trio que va revitalitzar l'havanera aportant al gènere tot allò que portava dècades demanant a crits-. Gairebé res, escoltin.

Que Pla confia plenament en el seu nou material ho va evidenciar la manera com es van desenvolupar els esdeveniments. D'entrada, tal i com marcava el guió, la banda va interpretar el disc sencer i seguint-ne l'ordre original. I un cop acabada aquesta primera ronda, va tornar a repassar-ne totes i cada una de les cançons en l'ordre invers. La maniobra pot semblar una excentricitat i possiblement ho fos, però a la pràctica va resultar la prova del cotó més definitiva de totes. Durant la segona part del concert, el respectable ja reconeixia i fins i tot cantava com si les conegués de tota la vida unes cançons que mai abans havia pogut escoltar. Si algú tenia cap dubte del potencial del que probablement sigui el treball més arriscat de Mazoni a data d'avui, ahir va tornar a casa amb la seguretat que aquest no tan sols funciona sinó que suposa una de les obres més sòlides i solvents que mai hagi lliurat l'autor d'"Esgarrapada" (2006). I és que en tota la nit no va sonar ni un tema anterior a "7 Songs for an Endless Night". Ni "Apocalipsi Now", ni "No tinc temps", ni "Ei, que surt el sol". I ningú els va demanar. No calien. Amb les cançons noves n'havien tingut prou Pla i companyia per a vèncer i convèncer.

dilluns, 7 de març de 2016

Jesse Malin - "The Fine Art of Self Destruction" (2002)


La parada de metro de Delancey Street es troba a tocar del Williamsburg Bridge, el pont penjant que connecta dos dels barris més vitals i artísticament actius de Nova York, el Lower East Side de Manhattan i Williamsburg, a Brooklyn. Enllaçant amb l'extrem oest del pont, a Manhattan, el carrer Delancey és una de les artèries principals del propi Lower East Side, i a escassos metres de la citada parada de metro s'hi poden trobar alguns escenaris de renom on nit rere nit es deixen la pell bandes i solistes emergents tant de la Big Apple com de fora. Clubs i sales com Pianos, The Delancey, el Mercury Lounge o, més al nord, el Sidewalk Cafe i el Niagara. D'aquest últim n'és copropietari Jesse Malin, un home que amb 48 anys a l'esquena i tota una vida dedicada al rock'n'roll personifica com pocs la Nova York més visceral i genuïna, la mateixa on els fantasmes de Joe Gould, Woody Guthrie i Joey Ramone es neguen a ser engolits per la marea gentrificadora que tot vol endur-s'ho per davant.

No devia ser casual, doncs, que Malin -ja aleshores veterà de bandes com Heart Attack o D Generation-, escollís la parada de metro de Delancey Street com a marc de fons per a la caràtula del seu debut com a solista. Un "The Fine Art of Self Destruction" (2002) que capturava l'essència de la Nova York del canvi de segle de la mateixa manera que els Strokes ho havien fet un any abans amb "Is This It" (2001), si bé amb un punt de maduresa -entesa en el millor dels sentits- que Julian Casablancas i companyia mai han arribat a assolir. Distàncies generacionals al marge, si Casablancas i Malin contemplen Nova York des d'angles diferents probablement sigui perquè mentre el primer ve de les altes esferes, les arrels de Malin es troben als mateixos carrers de Queens que al seu dia van engendrar Johnny Thunders, els Ramones i les Shangri-Las.

Tots ells eren presents d'alguna o altra manera al llarg de dotze cançons on Malin trencava amb l'ortodòxia punk dels seus anteriors projectes per a acostar-se al rock d'autor d'un Pete Yorn o un Paul Westerberg i sobretot a la lírica urbana i crepuscular de l'Springsteen de "Darkness on the Edge of Town" (1978). I tot plegat de la mà d'un vell conegut, Ryan Adams, que debutava com a productor i de passada aportava a l'àlbum unes subtils pinzellades de so Americana. Pel que fa al track list, conté algunes de les grans perles del repertori de Malin. Joies que encara a data d'avui solen trobar un lloc als seus directes, cas de la vitamínica "Wendy" o la majestuosa "Brooklyn". La primera parla d'una noia a qui agraden Tom Waits, els Kinks i Kerouac -i de la qual pot perfectament enamorar-se l'oient en els tres minuts i mig que dura la cançó-. La segona evoca un exili aparentment forçat a l'altre costat de l'East River, aires de ruptura sentimental com a metàfora d'una Manhattan on el cost de la vida començava a esdevenir inassumible.

Al seu moment em vaig comprar l'àlbum atret tant per la caràtula com per la resposta entusiasta de la crítica -i per l'il·lustre passat del seu autor, és clar-. El seu contingut em va atrapar de tal manera, que a data d'avui segueix essent un dels meus discos preferits de tots els temps. Fins al punt d'haver-me aturat a la parada de metro en qüestió en moltes de les meves visites al Lower East Side. Fins al punt, què dimonis, de compondre jo també una cançó titulada "Brooklyn" ara deu fer cosa d'uns deu anys. I no, la meva Brooklyn no té massa a veure amb la de Jesse Malin -si bé va a ser a Williamsburg on em vaig inspirar per fer-ne la lletra-. Però, no ho he dit mai a ningú i per tant ho confesso ara i aquí, tant el ritme de la guitarra com la melodia vocal de les estrofes els vaig robar literalment de "Downliner", un altre dels diamants inclosos en aquell impactant debut.

"The Fine Art of Self Destruction" ha estat recentment reeditat per One Little Indian amb un disc extra on s'inclouen les maquetes de l'àlbum -amb títols inèdits fins a data d'avui-, a més de notes informatives signades per tot un Brian Fallon, líder de The Gaslight Anthem i sens dubte tot un deixeble del propi Malin. A aquesta (bona) oportunitat de redescobrir un clàssic amb totes les lletres, hi hem de sumar també la imminent visita a casa nostra del novaiorquès. Jesse Malin actuarà el proper divendres, 11 de març (21h.), a la sala 2 d'Apolo, en el marc d'Stash R'n'R Club i presentant el seu darrer treball, "Outsiders" (2015). Escalfaran l'ambient Trapper Schoepp i Don DiLego. Assistència més que recomanada.