dilluns, 7 de març de 2016

Jesse Malin - "The Fine Art of Self Destruction" (2002)


La parada de metro de Delancey Street es troba a tocar del Williamsburg Bridge, el pont penjant que connecta dos dels barris més vitals i artísticament actius de Nova York, el Lower East Side de Manhattan i Williamsburg, a Brooklyn. Enllaçant amb l'extrem oest del pont, a Manhattan, el carrer Delancey és una de les artèries principals del propi Lower East Side, i a escassos metres de la citada parada de metro s'hi poden trobar alguns escenaris de renom on nit rere nit es deixen la pell bandes i solistes emergents tant de la Big Apple com de fora. Clubs i sales com Pianos, The Delancey, el Mercury Lounge o, més al nord, el Sidewalk Cafe i el Niagara. D'aquest últim n'és copropietari Jesse Malin, un home que amb 48 anys a l'esquena i tota una vida dedicada al rock'n'roll personifica com pocs la Nova York més visceral i genuïna, la mateixa on els fantasmes de Joe Gould, Woody Guthrie i Joey Ramone es neguen a ser engolits per la marea gentrificadora que tot vol endur-s'ho per davant.

No devia ser casual, doncs, que Malin -ja aleshores veterà de bandes com Heart Attack o D Generation-, escollís la parada de metro de Delancey Street com a marc de fons per a la caràtula del seu debut com a solista. Un "The Fine Art of Self Destruction" (2002) que capturava l'essència de la Nova York del canvi de segle de la mateixa manera que els Strokes ho havien fet un any abans amb "Is This It" (2001), si bé amb un punt de maduresa -entesa en el millor dels sentits- que Julian Casablancas i companyia mai han arribat a assolir. Distàncies generacionals al marge, si Casablancas i Malin contemplen Nova York des d'angles diferents probablement sigui perquè mentre el primer ve de les altes esferes, les arrels de Malin es troben als mateixos carrers de Queens que al seu dia van engendrar Johnny Thunders, els Ramones i les Shangri-Las.

Tots ells eren presents d'alguna o altra manera al llarg de dotze cançons on Malin trencava amb l'ortodòxia punk dels seus anteriors projectes per a acostar-se al rock d'autor d'un Pete Yorn o un Paul Westerberg i sobretot a la lírica urbana i crepuscular de l'Springsteen de "Darkness on the Edge of Town" (1978). I tot plegat de la mà d'un vell conegut, Ryan Adams, que debutava com a productor i de passada aportava a l'àlbum unes subtils pinzellades de so Americana. Pel que fa al track list, conté algunes de les grans perles del repertori de Malin. Joies que encara a data d'avui solen trobar un lloc als seus directes, cas de la vitamínica "Wendy" o la majestuosa "Brooklyn". La primera parla d'una noia a qui agraden Tom Waits, els Kinks i Kerouac -i de la qual pot perfectament enamorar-se l'oient en els tres minuts i mig que dura la cançó-. La segona evoca un exili aparentment forçat a l'altre costat de l'East River, aires de ruptura sentimental com a metàfora d'una Manhattan on el cost de la vida començava a esdevenir inassumible.

Al seu moment em vaig comprar l'àlbum atret tant per la caràtula com per la resposta entusiasta de la crítica -i per l'il·lustre passat del seu autor, és clar-. El seu contingut em va atrapar de tal manera, que a data d'avui segueix essent un dels meus discos preferits de tots els temps. Fins al punt d'haver-me aturat a la parada de metro en qüestió en moltes de les meves visites al Lower East Side. Fins al punt, què dimonis, de compondre jo també una cançó titulada "Brooklyn" ara deu fer cosa d'uns deu anys. I no, la meva Brooklyn no té massa a veure amb la de Jesse Malin -si bé va a ser a Williamsburg on em vaig inspirar per fer-ne la lletra-. Però, no ho he dit mai a ningú i per tant ho confesso ara i aquí, tant el ritme de la guitarra com la melodia vocal de les estrofes els vaig robar literalment de "Downliner", un altre dels diamants inclosos en aquell impactant debut.

"The Fine Art of Self Destruction" ha estat recentment reeditat per One Little Indian amb un disc extra on s'inclouen les maquetes de l'àlbum -amb títols inèdits fins a data d'avui-, a més de notes informatives signades per tot un Brian Fallon, líder de The Gaslight Anthem i sens dubte tot un deixeble del propi Malin. A aquesta (bona) oportunitat de redescobrir un clàssic amb totes les lletres, hi hem de sumar també la imminent visita a casa nostra del novaiorquès. Jesse Malin actuarà el proper divendres, 11 de març (21h.), a la sala 2 d'Apolo, en el marc d'Stash R'n'R Club i presentant el seu darrer treball, "Outsiders" (2015). Escalfaran l'ambient Trapper Schoepp i Don DiLego. Assistència més que recomanada.

2 comentaris:

  1. M’agrada el “Downliner” de Jesse Malin però també el teu “Brooklin”, on tot i entreveure’s alguns conceptes que deriven del primer, no deixa de ser una cançó molt teva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Celebro que t'agradi, i que hi vegis aportacions pròpies de la meva part. Vaig fer el que vaig poder! ;-)

      Elimina