Joan Colomo - "Sistema" (2016)

Parlant clar - Foto Ivan Caster.

Els festivals tenen aquestes coses. Un artista petit es veu obligat a actuar a la mateixa hora que un cap de cartell. I no, no és que Joan Colomo sigui un artista petit -de fet, és dels més grans que mai ha donat aquest país-, però és que el fet de tocar a la mateixa hora que els llegendaris Madness incomodaria a qualsevol. A qualsevol que no sigui Colomo, és clar, que va viure tal coincidència horària fa ja alguns anys en el marc del Cruïlla BCN. El de Sant Celoni no va donar-hi més voltes, i quan els britànics van haver acabat la seva actuació ell va rebre les marees humanes procedents de l'escenari principal tot entonant "One Step Beyond" amb aquell to tan seu a mig camí entre la insolència, la salutació afectuosa i la mofa ben intencionada. Els nouvinguts van esbossar cares de sorpresa i somriures de complicitat; els que hi havien estat des del principi van aplaudir el detall com qui acaba de presenciar una jugada mestra.

Colomo sap prendre's les coses amb filosofia i bon humor, i sobretot treure partit de les situacions a priori adverses. I és exactament així com ha decidit enfrontar-se a la crisi econòmica, social, política, ètica i moral que ha definit aquest món nostre durant la passada dècada -com a mínim- i que promet seguir-nos recordant encara durant una colla d'anys que "la maquinària no dóna més de si". Així ho canta ell mateix a "Cants de sirena", una de les catorze peces que conformen el seu cinquè disc en solitari -al marge hi trobem la seva producció amb Zeidun i La Célula Durmiente, gairebé res-. Un àlbum, "Sistema" (2016, BCore), de títol tan inequívoc com la majoria de peces que el conformen -"Enmienda a la totalidad", "Sentit comú", "Núcleo duro" o "Menos es Marx", com a mostres-.

"És l'etern retorn, és el nostre destí", entona a "Calidoscopi", donant veu a totes les generacions que ja han assumit que viuran pitjor que les que els van precedir. "Qué ironía, certificar la hegemonía de la desilusión", insisteix a "Un Nantes y un después", abans d'apuntar que "nos quieren así, con todo el pesar". Colomo parla clar des d'un dels pocs discursos musicals d'aquest país -si no l'únic- que són tan aplaudits en ateneus alternatius com en terrasses on els gintònics se serveixen amb excés de vegetació. Diu les coses pel seu nom però les situa en un context amable i fins i tot contagiós, el d'aquella inconfusible artesania pop marca de la casa -li cobreixen les espatlles vells coneguts com Guillem Caballero, Adrià Bauzo o Marc Clos, i ha comptat amb l'assistència de Santi Garcia als controls-. El barceloní no fa proclames incendiàries ni crides a la revolució, sinó que convida a la reflexió. I si aquesta última és el pas previ de tota transformació possible, "Sistema" es presenta com un subtil punt de partida. La música (també) serveix per això.


Més informació:
Joan Colomo  /  Facebook  /  BCore

Originalment publicat a B-Magazine.