dimarts, 29 de març de 2016

No tot s'hi val

La nova normativa sobre música en directe aprovada per l'Ajuntament de Barcelona arriba carregada de bones intencions però, contràriament al que s'ha dit, no servirà per a millorar la situació dels professionals de la música sinó per a afavorir aquells que en banalitzen l'activitat en nom del tot s'hi val. El següent article expressa el punt de vista d'un servidor al voltant d'una problemàtica que ve de lluny i una solució tan cridanera com estèril a la pràctica.


S'imaginen que l'Ajuntament de Barcelona permetés a qualsevol establiment amb llicència de bar, restaurant o cafeteria oferir serveis propis d'una clínica dental? I que en cas de no poder assumir econòmicament les adequacions necessàries per a desenvolupar aquesta activitat, els propietaris del local es poguessin acollir a una subvenció de mans de la pròpia administració? Oi que tot plegat resultaria tan absurd com estrambòtic? Doncs això és exactament el que ha fet l'actual equip de govern amb una mesura -el canvi de legislació que permet a tots aquests locals programar música en directe i acollir-se a subvencions per a insonoritzar-se- que a priori admet bons auguris però també frega el populisme. Hem passat d'un extrem a l'altre, d'una etapa gairebé de clandestinitat per a la música en directe a un tot s'hi val que no solucionarà cap dels problemes reals del sector si no va acompanyat de polítiques molt més concretes i a la vegada transversals que un simple canvi de normativa, per molt ben intencionat que sigui. I en aquest sentit, el govern de Barcelona en Comú sembla tan aliè a la realitat del món de la musica com els executius socialistes i convergents que l'han precedit.

D'acord, la mesura en qüestió pot aportar aire fresc i noves perspectives a un col·lectiu de professionals, els que viuen de la música, que des de temps immemorials les han vist passar de tots colors en aquest país nostre. I d'acord, qualsevol iniciativa que permeti a espais com l'emblemàtic Heliogàbal mantenir una programació regular, estable i contrastada de música en directe, d'entrada resulta positiva. Però aquest anàlisi, el més estès des que el consistori va anunciar la seva peculiar bona nova, es queda a mitges. En primer lloc, perquè obvia que no tots els bars, restaurants i cafeteries de la ciutat disposats a programar música en directe són l'Heliogàbal. Un local gestionat per professionals de la música, vinculat de forma directa o indirecta amb diversos segells discogràfics i que per tant coneix el fet musical de primera mà i el tracta amb la mateixa rigorositat que d'altres tan sols saben, poden o volen aplicar a la venda de copes, cerveses, refrescos, entrepans, plats combinats o vermuts -un matís molt important que ara per ara no es contempla a la nova normativa-.

En segon lloc, s'obvia també que no tots els professionals de la música són músics -i que no tots els músics canten, toquen la guitarra ni encaixen en les limitacions pròpies d'un bar o una cafeteria-. Si l'Ajuntament, amb l'ànim de dignificar la música com a ofici i com a actiu cultural, està disposat a subvencionar aquells locals que necessitin insonoritzar-se, per què no rescata també una disqueria històrica i fins i tot simbòlica com és Discos Castelló, que recentment anunciava el seu imminent tancament per motius econòmics? Per què no dóna suport als petits emprenedors de Poblenou, Gràcia o Ciutat Vella que estan obrint i mantenint com poden botigues de discos, segells discogràfics, oficines artístiques, promotores de concerts, publicacions escrites, estudis de gravació, espais de formació o altres negocis orientats al sector musical, ara per ara sostenibles tan sols si aquests mateixos emprenedors dediquen com a mínim mitja jornada a desenvolupar altres activitats laborals que res tenen a veure amb la seva vocació? I ja posats, per què no eximeix les sales de concerts pròpiament dites d'assumir les llicències que porten tota la vida pagant per a ajustar-se a la legalitat que les regula? S'imaginen vostès què dirien els responsables d'una clínica dental si el consistori impulsés una mesura com la plantejada a l'encapçalament d'aquest article? Doncs exactament el mateix que poden dir ara mateix els propietaris, gestors i gerents de totes les sales de concerts de Barcelona.

D'altra banda, s'obvia també que no tots els músics són professionals de la música i que alguns ni tan sols ho volen ser. Quan un aspirant a periodista vol aprendre, progressar o créixer dins del seu ofici, se'n va a la redacció d'un mitjà de comunicació, no pas a un establiment que es dedica a servir cafès, menús o copes -per molt que el seu propietari es llegeixi cinc diaris cada dia i tingui posat el 324 a totes hores-. Perquè aquests establiments es dediquen a la restauració, no pas a la comunicació. De la mateixa manera, un músic ha de desenvolupar-se en el seu ofici des dels entorns adequats. A no ser, és clar, que no contempli la música com un ofici sinó com un passatemps que li proporciona estímuls -i potser alguns ingressos extra- un cop surt de la feina de 9 a 5 que li aporta estabilitat econòmica. La qual cosa és ben lícita i respectable, faltaria més, però salvant tota una sèrie de matisos s'acosta molt a allò que en qualsevol altre sector professional s'anomenaria intrusisme.

Un altre tema és que molts dels que sí que es prenen la música de forma seriosa, hagin de tocar en locals on amb prou feina se'ls respecta com a professionals -i fins i tot buscar-se feines de 9 a 5- per tal d'arribar a final de mes. I si ens trobem en aquest punt és precisament perquè a casa nostra la música porta dècades deixada de la mà de Déu -i de les administracions-. La qual cosa no s'arregla amb paraules boniques ni amb mesures tan revolucionàries com estèrils a la pràctica, sinó amb accions concretes que generin menys titulars però incideixin en la veritable arrel del problema. Essent tots plegats conscients, en definitiva, que efectivament la música és cultura i que qui s'hi dedica és un professional amb tant dret a guanyar-se el pa com qualsevol altre.

I això passa per detectar en quins espais la música és realment contemplada com un actiu cultural i a la vegada com un ofici -en altres paraules, quins escenaris permeten al professional fer progressos que vagin més enllà de passar la gorra, cobrar en negre el 20% de la recaptació de barra o conformar-se amb una cervesa de cortesia-, no posar-los pals a les rodes i oferir-los el suport just i necessari -tal i com ja fan les pròpies administracions amb altres sectors-. La qual cosa beneficiaria tant a una sala de concerts de grans dimensions com a un bar, restaurant o cafeteria amb veritable valor afegit -així com a la resta d'emprenedors citats anteriorment-, i al mateix temps frenaria la constant banalització de la música en directe en nom del tot s'hi val.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada