dilluns, 21 de març de 2016

The London Souls


Per a un servidor la història d'aquest parell és de les que et recorden que tens més anys dels que ets capaç d'assimilar però, com a mínim, els has aprofitat tan bé com has sabut. Va ser una qüestió de trobar-me al moment i al lloc adequats, però el cas és que els vaig arribar a descobrir anys abans del seu debut discogràfic i al mateix escenari on els Strokes s'havien fet un nom anteriorment. Corria l'estiu de 2007 i un servidor es trobava a Nova York per a oferir-hi un parell de concerts i cremar totes les nits possibles en sales com Pianos, Sidewalk Cafe o Mercury Lounge. Va ser en aquesta última on vaig escoltar per primer cop els London Souls, que actualment són una de les grans revelacions del rock de regust clàssic però aleshores eren tan sols una banda més provant d'obrir-se camí en una de les escenes més saturades i sobrepoblades del planeta. Ja se sap, els inicis sempre són durs, però a ells no els anava gens malament: tenien un públic poc nombrós però fidel i militant, i les seves maneres apuntaven enlaire. Per força, el temps els ha acabat donant la raó.

Sonaven a Hendrix, Free i Led Zeppelin, coordenades per on segueixen movent-se a dia d'avui. I si la primera impressió és la que compta, ells em van convèncer en qüestió de minuts. El seu directe era fresc i a la vegada aclaparador, dels que deixen K.O. a la primera, si bé a l'estudi encara no havien acabat de capturar tot allò que transmetien des de l'escenari -aleshores disposaven tan sols d'unes poques cançons penjades en un compte de Myspace-. Un detall, aquest últim, que han sabut corregir amb el pas dels anys i al mateix temps que la formació s'ha reduït al format de guitarra i bateria -Tash Neal i Chris St. Hilaire, respectivament-. D'aquella nit, a més del concert i la breu conversa posterior amb els London Souls, recordo l'aventura que va suposar sortir del Lower East Side i arribar al Midtown -on jo m'allotjava-. En primer lloc, la meva tarjeta de metro s'havia fet malbé, les guixetes de l'estació de Houston Street amb la Segona Avinguda estaven tancades, la màquina de venda automàtica no m'acceptava les monedes i jo no podia accedir a l'andana. La qual cosa em deixava sol al vestíbul amb un sense sostre molt alterat que m'oferia cinc dòlars a canvi que l'apunyalés.

Vaig declinar l'oferta amablement i vaig optar per agafar un taxi, però la nit és llarga i encara havia de viure una última experiència inoblidable. A l'arribar al carrer 23 amb la Tercera, el cotxe es va aturar. Vaig mirar per la finestra i vaig observar que hi havia un embús de trànsit, cosa que a aquelles hores de la nit resultaria estrany en qualsevol lloc del món menys a Manhattan. La peculiaritat d'aquell embús, però, la vaig descobrir quan vaig escoltar per partida doble una mena d'explosió. Al principi em vaig pensar que es tractava d'un pneumàtic, però quan el soroll es va repetir em vaig adonar que la cosa no anava per aquí. Tan bon punt vaig tornar a mirar per la finestra, vaig poder observar dos agents de policia amb les seves respectives pistoles apuntant a un individu que es trobava mans enlaire i de cara a la paret. Gairebé vuit anys després, segueixo associant els London Souls amb una nit francament moguda. El duet debutarà avui als escenaris barcelonins -i concretament al de la sala Bikini-. Els convido a assistir-hi si tenen ganes d'escoltar bon rock'n'roll. I si volen llegir les meves primeres impressions de la banda -i de passada veure una imatge seva d'aquella època-, poden fer-ho aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada