dissabte, 30 d’abril de 2016

És Peter Piek un artista de culte?

PETER PIEK
Mutuo, Barcelona
29 d'abril de 2016

En altres temps, a Peter Piek se l'hauria anomenat artista de culte. Però en uns temps en què el músic genuí no ha de competir tan sols amb els seus similars sinó amb tot aquell que es llanci a la piscina perquè gravar cançons resulta tan fàcil i assequible com penjar vídeos a la xarxa, la categoria d'artista de culte es troba com a mínim poc definida. Sigui com sigui, el de Leipzig té tot allò que cal per a destacar i fins i tot més. D'entrada és un artista multidisciplinari que es dedica tant a les arts plàstiques com a la música, havent desenvolupat en ambdós camps personalitats tan singulars com coherents i complementàries. Musicalment parlant, per exemple, la seva obra parteix d'un rerefons clàssic -la cançó pop de tota la vida- que ell vesteix amb una veu única com poques i, des de fa un temps, amb apunts electrònics i fins i tot avantguardistes. I per postres s'ha passat mitja vida girant i presentant la seva feina en diversos continents. Però malgrat tot no ha aconseguit transcendir uns circuits independents on encaixa a la perfecció, però que a la vegada li van petits.

Si l'alemany esdevingués de cop i volta objecte d'algun documental ben publicitat o pogués actuar en determinats festivals i esdeveniments on de ben segur no desentonaria, la cosa canviaria d'un dia per l'altre i determinats caçadors de tendències s'omplirien la boca amb el seu nom. Però ara per ara li toca picar pedra dia a dia i quilòmetre a quilòmetre en nom de l'única cosa a què es deu, el seu art. Ahir va arribar a Barcelona després d'haver recorregut en cotxe bona part del continent europeu i d'haver viscut nits bones i d'altres de no tan bones. La d'ahir semblava a priori de les segones: públic escàs malgrat el dia i l'hora -vespre de divendres i no era tard-, la meteorologia -no plovia-, la localització -a pocs minuts a peu de la plaça de Catalunya- i els condicionants externs -no hi havia futbol-. Ja se sap, si Barcelona no és Berlín ni Londres no és pas pel seu model turístic sinó, entre d'altres coses, per la manca generalitzada d'interès envers els artistes petits i qualsevol manifestació musical que no vagi associada a festes i revetlles diverses -o en el seu defecte a cervesa barata i vermuts més o menys maquillats-.

Però l'alemany va saber capgirar la situació tot potenciant valors com la proximitat i la interacció amb el públic. Va començar presentant temes del seu imminent quart disc per a tot seguit entrar en el repertori ja conegut pel respectable, peticions incloses -entre elles les inevitables "Painting a Line" o "Girona", però també petites grans perles que havia eliminat del repertori temps enrere, cas de la frenètica "What About the Ladies?" o de la final "Underwater Death Song"-. El més sorprenent, però, va arribar quan va canviar la guitarra pel teclat i tot un arsenal electrònic des del qual va deconstruir peces com "Cut Out the Dying Stuff", un "Alive" gairebé irreconeixible o un "Left Room" que va augmentar en revolucions sense perdre un sol gram de la seva mística. Peter Piek va demostrar una vegada més que sap fer de l'adversitat un repte i transformar els elements que té en contra en les seves millors eines. El resultat va ser un concert petit en dimensions però enorme en qualsevol altre sentit.

divendres, 29 d’abril de 2016

In Bloom


Sturgill Simpson.
"In Bloom", la cançó de Nirvana transformada en una malencònica i nocturna balada country. O com agafar una peça aliena, donar-li la volta i integrar-la al repertori propi per molt allunyat que aquest es pugui trobar del registre original. Això és el que ha fet Sturgill Simpson tot emmarcant la composició de Kurt Cobain en un disc, "A Sailor's Guide to Earth" (2016, Atlantic), que parteix de metàfores marineres per a abordar sentiments com l'enyorança. Dit això, i malgrat el to general del disc, cal apuntar que temes com l'inicial "Welcome to Earth (Pollywog)" suposen autèntiques injeccions vitamíniques.

The Limiñanas - "Malamore" (2016)


Després de Pascal Comelade és Peter Hook qui s'anima a col·laborar amb The Limiñanas. Tan sols ho fa en un tema, "Garden of Love", però la cosa resulta tan rodona que gairebé m'atreviria a afirmar que és el més destacable que ha fet en molt de temps l'exbaixista de Joy Division i New Order. La peça forma part del nou disc de la banda de Perpinyà, un "Malamore" (2016, Because Music) que manté intactes els trets identitaris dels Limiñanas. Guitarres carregades de fuzz, orgues penetrants, ritmes infecciosos, atmosferes àcides i nuggets de primera com "El Beach", "Prisunic", "Dahlia Rouge" o la citada "Garden of Love".

dijous, 28 d’abril de 2016

Edith Crash - "Sur Le Bord De La Route"

La distància que separa Los Angeles, Califòrnia, d'Austin, Texas, és tan immensa com fascinant. Paisatges desèrtics, carreteres perdudes i pobles on el temps es va aturar qui sap quan. Edith Crash va recórrer aquesta distància a principis del passat mes de març, quan va tocar al prestigiós festival SXSW de la ciutat texana. Pel camí es va aturar al desert de Joshua Tree per a enregistrar el videoclip de "Sur Le Bord De La Route", dirigit per Florencia P. Marano i protagonitzat per Teddy Quinn. Poden veure'l aquí.

Mi'das


Va començar tocant als carrers de Brighton i va acabar al Royal Albert Hall. Es fa dir Mi'das, i aquesta primavera debuta amb un disc llarg i una gira britànica com a cap de cartell. Les seves cançons, a mig camí del soul i el folk, evoquen veus com les de Bill Withers o Elton John. Ahir vaig escriure sobre ell al B-Magazine.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Weinf - "Road Trip"


El nou videoclip de Weinf és una mostra de com assolir moltíssim a partir de pocs recursos. Tan sols un primer pla d'un equip d'alta fidelitat en funcionament i uns aconseguits efectes d'il·luminació han traduït en imatges "Road Trip", una de les peces més àcides i oníriques de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records), el primer disc llarg d'aquest jove músic de Mataró. Poden veure'l aquí.

PJ Harvey - "The Hope Six Demolition Project" (2016)


PJ Harvey no és la primera artista que canta cançons de guerra, però sí probablement la primera que ho fa des d'una postura tan pròxima i a la vegada tan distant com és la de qui observa sobre el terreny el conflicte i les seves conseqüències. "The Hope Six Demolition Project" (2016), el seu novè disc d'estudi, és el resultat de gairebé quatre anys recorrent escenaris bèl·lics de la mà del fotoperiodista Seamus Murphy. Primer van anar a Kosovo, després a l'Afganistan i finalment a Washington DC, on es prenen moltes decisions d'abast global, i també la capital d'una potència on la prosperitat econòmica i la misèria dels guetos són dues cares d'una mateixa moneda. També aquesta paradoxa marcaria un procés creatiu amb el conflicte com a fil conductor.

El primer fruit de tot plegat va ser un llibre, "The Hollow of the Hand" (2015), que documentava l'experiència a partir de poemes de Harvey i fotografies de Murphy. Després vindria l'enregistrament del disc, que comptaria amb el suport de dos vells coneguts com són Flood i John Parish, i tindria lloc en el marc d'una instal·lació artística a la londinenca Somerset House -el públic podia assistir en directe a les sessions de gravació i contemplar-les com qui gaudeix d'una exposició-. Com a l'hora de gravar "Let England Shake" (2011), enregistrat en una vella església rural, Harvey optava per defugir l'estudi de gravació convencional i treballar en un entorn singular. I una vegada més en sortiria amb un àlbum de regust immediat, orgànic i eclèctic -i posats a buscar paral·lelismes, amb detalls com la coda de "River Anacostia", que juga amb l'espiritual "Wade in the Water" tal i com "The Words that Maketh Murder" ho feia amb el "Summertime Blues" d'Eddie Cochran-.

El disc alterna nervi rocker ("The Community of Hope" entusiasmaria a Brian Eno) amb èpica noir ("The Ministry of Defence"), gòspel de baixa fidelitat ("Chain of Keys") i fins i tot un artefacte psicodèlic que podrien haver signat Jefferson Airplane ("Near the Memorials to Vietnam and Lincoln"). Però, tornant al principi, un dels seus grans encerts és la manera com Harvey s'aproxima al fet bèl·lic. Una aproximació que defuig posicionaments, judicis morals, denúncies o glorificacions de cap mena. La cantant es limita a explicar allò que va veure i apuntar en un bloc de notes al més pur estil periodístic. Poc després de publicar "Let England Shake" -també un àlbum de temàtica bèl·lica-, Harvey es va autodefinir com una corresponsal oficial de cançons de guerra. I en aquest sentit, "The Hope Six Demolition Project" és la seva primera gran crònica.

dimarts, 26 d’abril de 2016

IRL (In Real Life)


IRL (In Real Life) és un cicle semestral que té per objectiu promoure la creació artística d'avantguarda, centrant-se en els àmbits de les arts sonores, visuals i performatives vinculades a l'entorn digital. La primera edició tindrà lloc el proper 30 d'abril a l'espai Materic de l'Hospitalet de Llobregat, i versarà al voltant del discurs post-Internet. La segona edició s'espera de cara a la tardor i en un indret per determinar fora de l'àrea metropolitana de Barcelona. I és que un altre dels grans atractius de l'IRL és el fet de descentralitzar i escampar pel territori una sèrie de tendències que massa sovint associem tan sols amb l'entorn metropolità. Més informació aquí.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Billy Paul (1934-2016)

BILLY PAUL
(1934-2016)

Sempre se'l recordarà per una cançó, la celebrada "Me and Mrs. Jones", però la seva trajectòria va anar molt més enllà. Per exemple, la seva versió en clau Philly soul de "Your Song" (Elton John) em sembla més entranyable fins i tot que l'original. I el seu disc de 1973, "War of the Gods", és un dels grans tresors ocults del soul amb motius psicodèlics i fins i tot progressius. Una obra que no hauria desentonat als catàlegs de Marvin Gaye o Curtis Mayfield. Tant de bo la seva figura sigui ben aviat objecte d'una revisió a fons i situada al podi que li correspon.

Lord Tanamo (1934-2016)

LORD TANAMO
(1934-2016)

Pioner indiscutible d'allò que s'anomenaria ska, Lord Tanamo ja es podia considerar com un músic de llarg recorregut a l'escena jamaicana quan va esdevenir membre fundador dels imprescindibles Skatalites. La seva trajectòria artística i vital va esdevenir, de fet, un dels grans testimonis del gran salt experimentat per la música de Jamaica entre finals dels anys 50 i principis dels 60. El pas de gèneres com el mento, el calypso o el rhythm & blues d'herència nord-americana, a l'era de l'ska, el rocksteady i el primer reggae. Ens deixava la setmana passada a l'edat de 81 anys.

Mazoni comença gira

MAZONI
Tarambana, Cardedeu
24 d'abril de 2015

No és habitual que una banda comenci un diumenge a la tarda la gira de presentació del seu treball més recent. I menys encara si el disc en qüestió sona de cap a peus a nit de divendres o de dissabte, com és el cas de "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber). Sigui com sigui, mai abans havia arrencat amb tanta força un concert de Mazoni. L'atac frontal d'"At War Against" com a preludi de tot el que vindria a continuació. Rock visceral, èxtasi electrònic i cultura de club com a fils conductors d'una actuació que, seguint els postulats del propi disc, va reconnectar Jaume Pla amb el seu passat més llunyà i a la vegada va traçar les primeres pistes d'un futur que s'intueix fèrtil.

"7 Songs for an Endless Night" va definir l'espina dorsal d'un repertori amanit amb retalls de "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber) i perles tan obscures com "Golden Cage", "On Sundays" o fins i tot "Summer Bugs" -aquesta última data de quan Pla encara militava a Holland Park-. De grans èxits, en canvi, poca cosa -tan sols "Eufòria" i la final "El riu"-, nova declaració d'intencions d'una banda que aposta pel risc i la renovació en lloc de lliurar-se a l'autocomplaença. Quan el nou pop català es pot donar per mort i enterrat, qui en va ser un dels màxims exponents mou fitxa, mira endavant i es reinventa amb un discurs d'abast global i sense data de caducitat. Més que una qüestió de supervivència, un certificat de coratge i bones maneres.

diumenge, 24 d’abril de 2016

DiscoForum amb The Posies

Strinfellow i Auer (tercer i cinquè per l'esquerra a la fila superior)
immortalitzen la seva trobada amb la premsa barcelonina - Foto Txell.
El passat 21 d'abril vaig tenir el plaer de participar en nom de Brubaker/B-Magazine en una nova edició del DiscoForum d'scannerFM, dedicat en aquesta ocasió als Posies i conduït com de costum per Eneida Fever!. Al llarg d'una hora vam escoltar sencer el nou disc de la banda nord-americana, "Solid States" (2016), i el vam comentar amb els propis Jon Auer i Ken Stringfellow. El programa, on també van participar companys de mitjans com Radio 3, Ruta 66, Indie Lovers, +stage o Indienauta, es va emetre en directe des de la sala 2 de Razzmatazz i ja es pot escoltar a la pàgina web d'scannerFM.

dissabte, 23 d’abril de 2016

40 anys de "Ramones"


Doncs resulta que avui es commemora el quarantè aniversari del debut homònim de Ramones (1976, Sire Records). Podria parlar ara de la seva inabastable influència, de totes les històries que hi ha al darrere i de tot allò que va desencadenar. També dels seus autors, del seu pes indiscutible en la història de la cultura contemporània i d'una trajectòria mai prou valorada mentre va durar. Fins i tot podria referir-me a una caràtula que esdevindria una icona o a com els de Queens van posar banda sonora a una Nova York perillosa i a la vegada excitant. Però tot això s'ha explicat, escrit i debatut tantes vegades que a aquestes alçades tan sols se m'acut un comentari per fer. Que malgrat el pas del temps i les legions d'alumnes, imitadors i usurpadors, aquelles catorze cançons segueixen sonant tan fresques i trencadores com el primer dia. De fet, això també s'ha dit tantes vegades que més val deixar-ho estar. Més val tornar-lo a punxar i que soni ben fort. Hey Ho, Let's Go!

Chuck Palahniuk - "Snuff" (2008)


Crec que la millor recomanació literària que es pot fer per Sant Jordi és la de llegir llibres qualsevol dia de l'any. Ara bé, si em demanen vostès que els recomani un llibre en concret, ara mateix ho tinc claríssim. No pas perquè es tracti d'un títol recent, que no és el cas, sinó perquè qualsevol moment és oportú per a redescobrir-lo. "Snuff" (2008, amb edició en castellà per cortesia de Literatura Mondadori), del sempre sorprenent Chuck Palahniuk. La història d'una diva del porno a les últimes que decideix retirar-se batent tot un rècord: clavar ni més ni menys que sis-cents claus amb sis-cents afortunats de procedència diversa (davant les càmeres, faltaria més). I tot plegat en un estudi que, a mida que avancin les hores, s'anirà assemblant més i més a aquells vestidors de recintes poliesportius de barri on les olors corporals impregnen l'ambient i els líquids sense identificar flueixen al seu aire per cada racó. Provocador de mena, "Snuff" aporta una mirada àcida tant al negoci del porno com a determinades misèries de la condició humana. Definitivament no és la mena de lectura que molts aniran a buscar avui a les Rambles, però els prometo que un cop hi entrin no podran parar de llegir fins al final.

Masclans, inici de gira

MASCLANS
La 2 d'Apolo, Barcelona
22 d'abril de 2016

Sala plena, expectació màxima i cuidada escenografia que augurava una vetllada solemne. I efectivament, la presentació oficial de "Forest" (2016), segon disc de Masclans, va ser de les que marquen la diferència i potser fins i tot un abans i un després en la trajectòria del quartet barceloní -ampliat ahir amb la presència d'un teclista-. Perquè el que durant dos anys -els transcorreguts des de l'edició de "Fine, Thanks" (2014)- havia estat una ferma promesa, és des de la nit passada una realitat d'allò més palpable. Poques bandes poden presumir, amb tan sols dos discos a l'esquena, d'un repertori com el que Masclans van desplegar al llarg d'una hora i mitja que es va fer curta. Van interpretar "Forest" en la seva integritat, augmentant-ne la càrrega elèctrica i reforçant-ne els punts forts -"James" va guanyar brillantor, "Once I Had" va evocar els Cowboy Junkies i "Midnight Gloom" es va confirmar com una de les millors composicions de la banda-, i van acudir puntualment a "Fine, Thanks" -un "Silver" a ritme de swing o un "Take It" més pantanós que mai-. Per a la recta final es van reservar "I Don't Care" i una frenètica revisió de "Helter Skelter" (The Beatles), amb les guitarres fent saltar espurnes i Esteve Masclans castigant-se les cordes vocals al més pur estil de Lennon a "Twist and Shout". Podien haver-ho fet en un estadi sense ni tan sols despentinar-se. I tan sols era el primer concert de la gira: ja veuran quan hagin rodat una mica més...

divendres, 22 d’abril de 2016

Lonnie Mack (1941-2016)

LONNIE MACK
(1941-2016)

Quan encara no he tingut temps de pair la mort de Prince, m'assabento a través del blog amic Magic Pop d'un altre adéu, el de Lonnie Mack. Personatge secundari però essencial, Mack va ser un d'aquells músics capaços de deixar empremta i gairebé definir estils des d'un discret segon pla. El seu registre va enllaçar les formes fundacionals del rock'n'roll amb arrels i perifèrics com el blues, el country o el soul. I va tocar el baix al "Roadhouse Blues" dels Doors.

Prince (1958-2016)

PRINCE
(1958-2016)

Em vaig assabentar de la mort de Prince mentre participava en un DiscoForum amb els Posies. La cara de resignació i fins i tot de dolor de la majoria de tots els presents il·lustrava fins a quin punt el de Minneapolis era apreciat en un negoci, el de la música, que n'ha vist pocs com ell. Setmanes enrere, l'avió en què viatjava havia hagut de realitzar un aterratge d'emergència perquè l'artista pogués rebre atenció mèdica, però el seu adéu ha resultat tan sobtat i tan desolador com el de Bowie a principis d'aquest mateix any. Se n'ha anat un altre referent, un altre artista que semblava etern. La música es troba des d'avui una mica més òrfena, i el món és una mica més trist.

De duets

Kinsale.

Rodrigo y Gabriela.
RODRIGO Y GABRIELA + KINSALE
Razzmatazz, Barcelona
21 d'abril de 2016

Resulta espectacular observar com un parell de músics trenquen esquemes i ensorren etiquetes servint-se tan sols de dues guitarres espanyoles. Perquè Rodrigo y Gabriela poden presumir d'una extraordinària tècnica a les sis cordes i d'un envejable sentit de l'harmonia, però és la seva versatilitat i la seva transversalitat allò que fa del duet mexicà un exemplar únic i amb pocs precedents. Tan sols vaig poder presenciar el primer tram de la seva actuació -a causa de la coincidència horària amb els Posies a la sala del costat-, però en vaig sortir content. Perquè dóna gust presenciar un espectacle com aquell. I perquè pocs minuts abans havia passat pel mateix escenari un altre duet que val la pena descobrir. Kinsale, dues noies de Terrassa que han definit un discurs d'allò més singular a partir d'influències anglosaxones. Canvien de registre amb la mateixa facilitat amb què canvien d'instruments -guitarres, violí, percussions...-, però sempre sonen a elles mateixes. Després de recórrer el país durant més d'un any i d'haver actuat en tota mena d'escenaris, el fet d'obrir per a un referent internacional com Rodrigo y Gabriela suposa per a elles una oportunitat però també un reconeixement. L'oportunitat d'ampliar i eixamplar horitzons. I el reconeixement a la feina ben feta.

Un vespre amb els Posies

Un moment del DiscoForum d'scannerFM amb els Posies a la sala 2.
THE POSIES
Razzmatazz 3, Barcelona
21 d'abril de 2016

Quan els Posies van culminar la nit passada el clímax de la seva enèssima actuació barcelonina amb "Solar Sister", la temperatura de la sala era tan elevada que allò semblava un volcà a punt d'entrar en erupció. A la primera fila, un fan veterà no parava de fer salts al ritme de la música. Al seu costat, una noia massa jove per a recordar l'edició de "Frosting on the Beater" (1993), movia el cap i esbossava un somriure de complicitat. I a continuació, una altra noia amb prou edat per haver descobert aquest disc al seu dia, cantava la cançó com qui s'hi juga la vida. Més enllà dels seus respectius radis d'acció, l'eufòria omplia totalment una sala on no s'observava un sol mòbil ni una sola tablet enregistrant ni fotografiant. Queden molt lluny els dies en què la banda de Seattle semblava destinada a seguir un destí semblant al de veïns com Nirvana, i actualment la seva parròquia en una ciutat de la mida de Barcelona es redueix als escassos centenars d'ànimes que ahir omplien la sala 3 de Razzmatazz. Això sí, qui va a un concert dels Posies hi va a cantar, a ballar, a moure el cap, a saltar com un maleït dimoni o simplement a observar en què nassos consisteix el rock'n'roll, però en cap cas a fer instagrams ni trending topics.

Els nord-americans arribaven a la Ciutat Comtal reduïts a trio -Jon Auer, Ken Stringfellow i el bateria Frankie Siragusa, incorporat recentment després de les morts de Darius Minwalla i Joe Skyward- i presentant nou disc. Un "Solid States" que veia la llum ahir mateix i que ara per ara només es pot adquirir en botigues o als concerts de la banda, ja que no es penjarà en cap plataforma digital fins que finalitzi la present gira. El que a simple vista sembla una mala estratègia comercial -i a la pràctica possiblement ho sigui-, resulta per damunt de tot una declaració d'intencions i un bonic homenatge a qui encara va als concerts a emocionar-se i no a satisfer la seva vanitat a través d'un telèfon mòbil. I d'emocions ahir n'hi va haver unes quantes. D'entrada el fet de descobrir un nou repertori que mostra a una banda madura però encara amb idees fresques, fidel als seus principis sonors però oberta a noves textures -als nous temes guanya pes l'electrònica, però no desapareixen les guitarres ni les melodies marca de la casa-. I és clar, la possibilitat de veure i escoltar de prop els autors de "Dream All Day" desplegant el seu catàleg clàssic amb tanta o més vitalitat que el primer dia. Brillants.


A LA RÀDIO
Tenint en compte que "Solid Sates" veia la llum ahir i que no es trobarà a internet fins que s'acabi la gira, la primera audició sencera del disc va tenir lloc des de la veïna sala 2 de Razzmatazz i a través d'scannerFM. Hores abans de l'actuació, Auer i Stringfellow van protagonitzar una trobada amb la premsa autòctona, auspiciada per l'emissora radiofònica en el marc d'un DiscoForum conduït per Eneida Fever!. Els presents vam poder escoltar un a un els temes del disc i compartir les nostres impressions amb els seus autors, així com fer-los totes les preguntes que vam voler -el programa es va emetre en directe i molt aviat es podrà escoltar a través de la pàgina web d'scannerFM-. Vam parlar de la nova formació, dels membres del grup que ens han deixat recentment, de les noves cançons, de la història de la banda -el seu primer concert a Barcelona havia tingut lloc l'any 1993 en aquell mateix escenari, conegut aleshores com Zeleste 2- i, és clar, de les noves cançons. Tot anava bé, molt bé... fins que va arribar la notícia que ho va capgirar tot: s'acabava de fer pública la mort de Prince. Les expressions facials d'Auer i Stringfellow quan se'ls va comunicar la notícia en directe il·lustraven perfectament l'estat d'ànim de tots els presents en aquell moment.

dijous, 21 d’abril de 2016

Martina Kunst - "Get On" (2016)


Si "Find You", la primera cançó que vam poder escoltar de Martina Kunst, es movia per les coordenades del folk i el so Americana, la seva continuació amplia horitzons i s'acosta a un soul crepuscular on ressonen les balades d'Stax i la Cat Power de "The Greatest" (2006). "Get On" és un mig temps d'aires nocturns amb tempo passional, guitarres que fan twang i una veu poderosa com poques. La peça torna a comptar amb una cuidada producció per cortesia d'Steven Munar i Marc Tena, a més d'un evocador videoclip de Miguel Parramona que recorre la nit barcelonina embolcallada amb el misteri de Kunst.

Vanessa Forero


Nascuda al Regne Unit d'arrels colombianes, Vanessa Forero enllaça el folk-pop d'herència anglosaxona amb el folklore llatinoamericà. El seu ep de debut, "From the Uproar" (2016), és tot un conglomerat de cançons dolces i fràgils, de forta càrrega melòdica i de composició cent per cent orgànica. Ahir en vaig parlar al B-Magazine.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Bilgraski - "Bloques Erráticos" (2016)

Caos a l'habitació.
Circulava fa poc per les ones televisives un anunci de refrescos que convidava el consumidor a gaudir del producte de torn sense preguntar-se per què li agradava. Si li agradava, deia una veu en off, ja n’hi havia prou i no calia donar-hi més voltes. Doncs bé, sense necessitat de donar-hi cap volta acabo de descobrir per què m’agrada la música de Bilgraski. Una nota promocional la defineix “com una habitació bruta, sense recollir i on tot està de cap per avall, però on el seu inquilí és capaç de trobar en tan sols dos segons aquell paper concret i net sota desenes de capes de porqueria”. Saben? No hi ha res com un disc que et fa sentir com a casa.

Tot i que potser el motiu pel qual m’agrada el terrorisme sònic de Bilgraski sigui un altre. Potser tingui a veure amb el seu grau d’eclecticisme i amb la seva manera de fer les coses. Perquè resulta que Bilgraski són dos, responen als noms de Carlos Sánchez i Enric Ponsa i toquen respectivament la guitarra i la bateria. Resulta també que entre tots dos acumulen un full de serveis on figuren Inspira, Marteen Swaan, Stromboli No o Magma Malone, entre un llarguíssim etcètera. I finalment resulta que el fruit de la seva unió no s’assembla a res del que han fet abans, i encara menys a bona part del que un s’imagina quan li parlen del format guitarra-bateria.

La música de Bilgraski es troba en algun punt equidistant del post-rock menys matemàtic i del jazz entès com una mirada endavant més que com una herència petrificada. La qual cosa implica eclecticisme instrumental, improvisació com a raó de ser i una vocació obertament exploradora i rupturista. Van gravar el seu debut homònim (2013, Siete Señoritas Gritando) en directe, sense pràcticament post-producció i assumint l’error i l’atzar com a part de la pròpia música. Bé per ells, perquè en uns temps en què el perfeccionisme i l’higiene més absurds justifiquen gravacions tan netes i perfectes com estèrils a la pràctica, les peces de Bilgraski transmeten la sempre agradable sensació d’estar escoltant quelcom que és nou, que s’escapa de les normes i on qualsevol cosa pot acabar passant.

“Bloques Erráticos”
(2016, Siete Señoritas Gritando) és el seu tercer disc. I si bé el procés de gravació ha estat gairebé oposat al d’aquell debut, la intencionalitat i la filosofia han estat les mateixes. De fet, la improvisació i l’atzar han tingut en aquest àlbum més pes que mai abans en l’obra del duet barceloní. Perquè el van gravar per separat, cadascú des de casa seva i sense pràcticament arribar a coincidir durant tot el procés. El resultat és un experiment sonor que va del prog en fase terminal (la suite “Asimetría”) al sorollisme hipnòtic (“Test Voigh Kampff”), passant pel riff sabbathià en la seva concepció més crua i corrosiva (“Santa Sangre”). Papers concrets i nets -o no- en una habitació deliciosament bruta i desordenada. Vagin en compte: un cop hi hagin entrat no en voldran sortir.


Originalment publicat a B-Magazine.

Waves to Victory


Un vell mariner llegint una biografia dels Clash. La imatge val un imperi, i forma part del nou videoclip d'Obrigada. "Waves to Victory" és la peça que enceta el darrer ep del grup vallesà, "Rectory / To Disagree /" (2015), un contundent i refrescant exercici de rock'n'roll amb totes les lletres. El clip corresponent és obra de Laredo Pictures i poden veure'l aquí. Obrigada actuaran el 7 de maig al Minifestival de Música Independent.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Masclans - "Forest" (2016)

Escapada al bosc - Foto Uri Bernad.
El bosc com a via d'escapament. Un entorn idíl·lic on tot va bé i on no existeixen més normes ni restriccions que la voluntat d'un mateix. Esteve Masclans pot ser una criatura urbana, però la naturalesa de la seva música és essencialment feréstega. Ho va insinuar a "Fine, Thanks" (2014), un debut discogràfic que maridava lírica freudiana amb retalls sonors de Dylan, The Band i George Harrison. Hi va tornar quan va portar a escena la seva pantanosa relectura d'un repertori tan metropolità com és el de la Velvet Underground. I ho referma ara amb un disc, "Forest" (2016, Pick Your Twelve), on la peça central es complementa amb perles de títol tan inequívoc com "In the Woods", "Dark Rainbows" o "Midnight Gloom". Instantànies d'un bosc espès, humit i boirós com el que il·lustrava la caràtula d'"If I Could Do It All Over Again, I'd Do It All Over You" (1970), l'obra capital de Caravan que el propi Masclans cita entre els seus discos de capçalera.

Masclans, el cognom d'una promesa a l'alça i des d'ara també el nom d'una banda -completen la formació Manel Musti, Gerard Amposta i Josep Puigdollers-. Perquè si "Fine, Thanks" era un disc d'autor, "The Forest" és el resultat de dos intensos i profitosos anys a la carretera, període durant el qual s'ha escurçat la distància entre líder i acompanyants per a donar lloc a una sola entitat que beu de quatre sensibilitats tan distants com complementàries -per això l'antiga Esteve Masclans Band es diu ara simplement Masclans-. El vocalista i guitarrista rítmic segueix essent qui escriu les cançons i les porta al local d'assaig, però ha estat en aquest mateix local on les peces han adquirit la seva forma definitiva. El resultat final, amb producció de Víctor Teller, és un àlbum més reposat que "Fine, Thanks", i també més ric en matisos. Com a mostres, el simpàtic trombó de "James", l'orgue en flames de "Dark Rainbows" o els teclats que amaneixen bona part del disc des d'un subtil segon pla.

Abunden al repertori els mitjos temps crepusculars ("Yellow Bike", "Wrong") i guanyen pes les influències britàniques del quartet -"James" podria ser "Itchycoo Park" passada pel filtre d'uns Kinks, la peça titular acosta Ocean Colour Scene a The Coral, i l'expansiva "I Will Do It" no desencaixaria als cançoners de Free o Bad Company-, si bé es mantenen les cites puntuals al so Americana ("What a Shame", "Once I Had") i un dels plats forts del disc, la hipnòtica "Midnight Gloom", podria ser el pont mai abans traçat entre els Doors i Blind Melon. Tempo àgil, teclat tempestuós, guitarres que suen de valent i la veu trencada d'un Masclans que canta com mai abans ho havia fet. Amb un peu doncs a cada costat de l'Atlàntic, Masclans -la banda- ha facturat un àlbum fresc i a la vegada robust, de fort regust clàssic i amb indiscutible vocació atemporal.


La presentació en directe de "Forest" tindrà lloc aquest divendres, 22 d'abril (21h.), a La 2 d'Apolo.

Originalment publicat a B-Magazine.

Kinsale, artistes convidades de Rodrigo y Gabriela

Kinsale.
Durant els darrers mesos les hem vist consolidar-se com un dels grans valors de la música independent de casa nostra. Tot plegat gràcies al folk amb accent anglosaxó del seu primer disc, "Odd Stories & Twisted Minds" (2015), i a una apretada agenda de concerts que les ha portat per tota mena d'escenaris -entre ells els del Minifestival de Música Independent i el festival Embassa't-. Aquest dijous, 21 d'abril (20,30h.), les vallesanes Kinsale obriran el concert que els mexicans Rodrigo y Gabriela oferiran a la sala gran de Razzmatazz. Més que un premi, un reconeixement a la feina ben feta d'un duet que sembla no conèixer límits. Si tenen previst assistir al concert, no es perdin les teloneres.

El cartell de Plans Films


Fa impressió el cartell que els amics de Plans Films van penjar abans d'ahir al seu compte de Facebook. A simple vista semblava el lineup d'un hipotètic festival, possibilitat que vaig descartar de forma automàtica al veure-hi el meu nom (si una cosa no tinc prevista a curt termini és enfilar-me a cap escenari, ho prometo). Vaig deduir per tant que es tractava de la relació de tota la gent que en algun moment ha fet música davant les càmeres de la productora. Sigui com sigui, em va fer gràcia veure'm citat al costat d'alguns dels músics més grans del país (i de fora). Un plaer.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Steve Gibbons - "Short Stories" (1971)


Una de les grans troballes que vaig fer enguany en el marc del Record Store Day. Una de les obres més desconegudes i injustament oblidades de tot un músic de culte com és Steve Gibbons, vocalista i guitarrista de Birmingham que actualment acumula més de cinc dècades de trajectòria i que a mitjans dels 70 va arribar a compartir agència artística amb els Who per recomanació del propi Peter Meaden. Pocs anys abans, el 1971, havia editat aquest disc maleït que és "Short Stories". Maleït perquè el segell a través del qual va veure la llum, Wizard Records, va desaparèixer al cap de poc temps, quedant així fora de catàleg tota una joia que amb els anys s'ha arribat a cotitzar molt enlaire en format vinil -RFG el va reeditar en cd ara fa quatre anys-. Per això em sobta haver-lo localitzat en una cubeta de saldos i haver-ne pagat tan sols un miserable euro malgrat trobar-se en bon estat -la carpeta està visiblement erosionada, però el plàstic roda com el primer dia-.

El primer que em va cridar l'atenció d'aquest disc va ser una caràtula que, francament, enganya. Perquè, si bé la il·lustració remet al folk britànic entès a la manera d'uns Fairport Convention, el que sona ara mateix pels meus altaveus apunta en una altra direcció. Ens trobem davant d'un robust exercici de rock amb totes les lletres i conseqüent amb el seu espai temporal, per a arxivar ben a prop de Humble Pie, TrafficDelaney & Bonnie, The Band, els Byrds post-Gram Parsons o fins i tot els Stones més orgànics -la producció va a càrrec del mateix Jimmy Miller-. Onze talls que van del boogie elèctric de "Leader of the Band" a la densitat gairebé jazzística d'"All Right Now", i del swing corrosiu de "One of Those Days" a l'acidesa folk d'un "Now You're Leaving" que no hauria desentonat a la banda sonora d'"Easy Rider" (1969). La joia de la corona -el single que hauria d'haver rebentat totes les llistes possibles- és "The Last Farewell", un bona rodanxa de blue eyed soul que de ben segur hauria fet les delícies del propi Van Morrison. Ho arriba a reeditar Light In The Attic i ja tindríem un nou Rodriguez.

diumenge, 17 d’abril de 2016

Record Store Day 2016


RECORD STORE DAY 2016
Barcelona, 16 d'abril de 2016

M'ha semblat observar al Record Store Day d'enguany una certa tendència de moltes disqueries a omplir amb sessions de dj graelles horàries on abans predominava la música en directe. La qual cosa no em generaria cap mena de neguit si no fos perquè molts d'aquests dj's eren en realitat músics seleccionant cançons que els agradaven -cosa que també sol resultar d'allò més interessant, però cal tenir en compte que tocar el piano no sempre equival a ser pianista-. I és aquesta última constatació la que em porta a fer una sèrie de reflexions.

La primera, que el format dj permet agilitzar la logística tant als músics -una maleta de discos és més fàcil de transportar que una bateria o un teclat- com als propis locals -un sol set serveix per a totes les actuacions i no cal repetir proves de so-. La segona, que la música enllaunada no requereix el mateix grau d'atenció que la música en directe, i això permet al respectable fer petar la xerrada, remenar els expositors de discos i en el millor dels casos acabar passant per caixa -un fet digne de celebrar en un moment en què moltes disqueries viuen amb l'aigua al coll-.

I la tercera, que si aquesta tendència acaba evolucionant a l'alça per motius estrictament logístics o per la inèrcia de qui fa les coses perquè toca fer-les, fomentarà encara més aquella rutina que pateix el Record Store Day des que les edicions discogràfiques exclusives s'orienten més a incentivar el fetitxisme perquè sí que no pas a reconèixer i premiar la fidelitat del melòman de base. En altres paraules, el Record Store Day perdrà gran part del seu encant i això actuarà en detriment del seu objectiu principal: recordar-nos a tots que les botigues de discos no tan sols existeixen, sinó que tenen quelcom d'especial que cal preservar.

Dit això, la jornada d'ahir va suposar una nova ocasió de celebrar la música en tota la seva immensitat. En primer lloc perquè adquirir-la i degustar-la en format físic ho podem fer qualsevol dia de l'any, però veure disqueries atapeïdes sempre resulta d'allò més bonic. I en segon lloc perquè, tendències al marge, encara hi va haver botigues que van fer compatible la música enllaunada amb la música en directe i d'altres on fins i tot es van poder viure de ben a prop autèntiques maratons de discursos tan singulars com heterogenis (en són bons exemples Ultra-Local Records i Surco, respectivament).


The Lazy Lies a Surco.

Invisible Harvey a Surco.

Maurici Ribera (Odds & Ends DJs) a Ultra-Local Records.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Hawthorne, Liverpool, Memphis

Johnston (segon per l'esquerra) amb els Beach Boys.
"No em va agradar 'Magical Mystery Tour'. Crec que els Beatles haurien de fer un àlbum per any tan bo com 'Sgt. Pepper's'. També haurien de fer una gira per les principals ciutats dels Estats Units amb la Boston Pops Orchestra o la Filarmònica de Los Angeles". Ho deia Bruce Johnston dels Beach Boys, en declaracions recollides el 23 de desembre de 1967 per Melody Maker i recuperades recentment a l'Ultimate Music Guide que Uncut dedica a la banda californiana. "Però el que realment m'agradaria veure", afegia el baixista, "és a John (Lennon) i Paul (McCartney) produint Elvis Presley tal i com se l'hauria de produir" -recordem que el Presley de 1967 poc tenia a veure amb el de 1955-. De bones idees, a Johnston no n'hi faltaven.

Pocs mesos més tard, els Beach Boys coincidien amb el propi Presley en un estudi de gravació. Una trobada que el mateix Johnston explicava el 23 de març de 1968 a les pàgines d'NME. "Elvis pensava que seria una gran idea ajuntar-se amb els Beatles, Bill Haley, Ravi Shankar i nosaltres mateixos per a fer un gran especial televisiu sobre la música pop". Aquell programa mai s'arribaria a realitzar, però en qüestió de nou mesos Presley enregistraria el '68 Comeback Special i començaria a recuperar el temps perdut -"From Elvis in Memphis" (1969) també estava a punt de caure-. Però tornem a la conversa que va tenir lloc en aquell estudi. Elvis Presley, els Beach Boys, els Beatles, Bill Haley i Ravi Shankar reunits en un plató televisiu. S'ho poden imaginar?

divendres, 15 d’abril de 2016

Nick Valentini Collective

Nick Valentini.
No puc evitar-ho. Com més escolto les seves cançons, més em recorden al Bowie d'"Aladdin Sane" i fins i tot al de "Blackstar". Salvin les distàncies que vulguin, però quedin-se amb el detall perquè això no és cap broma. Ens trobem davant d'una banda de vuit músics que, en tan sols mig any de vida, s'ha posat a la butxaca la crítica i bona part del públic més inquiet del sud de Califòrnia. I ho ha fet amb un discurs que beu a parts iguals del rock més eclèctic i del jazz més avantguardista, conjugant melodia amb experimentació, atmosferes còsmiques amb harmonies celestials i arranjaments inesperats amb un ganxo d'allò més irresistible. Tot plegat els ha valgut qualificatius com els Radiohead del jazz fusió.

Nick Valentini Collective vénen de Los Angeles i si bé Radiohead és una referència evident al seu so, també podríem citar a Antony Hegarty, Sigur Rós, els Beatles d'"A Day in the Life" i el Bowie jazzístic. El seu debut discogràfic està previst per a l'estiu vinent, tot i que ja n'han avançat mostres tan convincents com "Carousel" o "Mr. Mister". "Ens inspiren la bellesa de l'experimentació i l'ànsia d'explorar les infinites possibilitats de la veu i la música", afirma el propi Valentini, vocalista i teclista de la formació, "provar coses noves suposa una oportunitat de créixer com a comunitat i com a individus". Diuen dels seus directes que són dinàmics i captivadors. Tant de bo ho poguem comprovar tard o d'hora en aquestes latituds, de ganes no ens en falten.


Més informació:
Nick Valentini Collective  /  Pàgina web

Recomanació: Santi Careta a La 2 d'Apolo


Delicadesa, sofisticació, intensitat i la proximitat de qui canta a cau d'orella. Santi Careta té nou disc a la venda, "Els Ocells i l'Stereo" (2016, Chesapik), i el presentarà en directe el proper dimarts, 19 d'abril (21h.), a La 2 d'Apolo. L'àlbum el produeix Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i hi col·labora gent de Love Of Lesbian i Seward, entre d'altres. I el concert promet ser una d'aquelles experiències que no s'obliden. Més referències en aquest vídeo que em té captivat.

Els discos de qui venera la música

Quimi Portet.
"Crec que el meu públic l'integren sobretot aficionats a la música". Ho deia Quimi Portet en una entrevista emesa la nit passada per Tria33, l'espai cultural de la televisió pública catalana. "Els meus discos són els de qui venera la música", afegia. I efectivament, sense abusar de recursos com l'autorreferència, la seva obra transmet veneració, amor i passió per la música -i en conseqüència, un coneixement profund de la mateixa-. Escoltant els seus discos, no resulta difícil fer-se la idea de Portet com un melòman, algú que més enllà de l'ofici i la vocació contempla la música des d'àmbits com el col·leccionisme discogràfic o l'ànsia permanent de descobrir. Una vegada vaig sentir dir a un reconegut escriptor que, qui es vulgui dedicar a escriure, abans ha d'haver llegit molt. De la mateixa manera, crec que qui es vulgui dedicar a fer música, abans n'ha d'haver escoltat molta. I francament, de vegades tinc la sensació que determinats músics o aspirants a ser-ho s'enfilen als escenaris sense haver-se molestat abans en adquirir aquest bagatge.

Penso ara mateix en artistes d'allò més celebrats i aplaudits pel gran públic de casa nostra, com per exemple els que van guanyar la votació popular dels passats Premis Enderrock -personalment, trobo força inquietant que el públic hagi valorat la festa major d'uns Catarres per damunt de les obres perdurables de Roger Mas, Núria Graham o Xarim Aresté-, que res tenen a veure amb la selecció de la crítica -on sí que hi figuren Graham i Aresté, a més d'Adrià Puntí o Ferran Palau-. La qual cosa confirma una tesi que m'exposava anys enrere un crític musical i amb la qual estic totalment d'acord. De la mateixa manera que hi ha establiments de restauració dedicats a facturar menjar ràpid, barat i d'escàs valor nutritiu per a gent que no aprecia la gastronomia com un art, també existeix tota una indústria dedicada a fer música per a gent a qui no agrada la música. La qual cosa em sembla respectable i fins i tot digna d'aplaudir des d'un punt de vista empresarial. Ara bé, quan aquest sector de la indústria acaba eclipsant a qui contempla la música com un actiu cultural i el seu consum en termes que van més enllà dels estrictament mercantils, és que alguna cosa no rutlla.

dijous, 14 d’abril de 2016

Solé s'acosta al Britpop

Ramon Solé aka Solé.
Secció de vents en clau de soul, ritmes sincopats i una veu trencada i estripada al més pur estil Liam Gallagher. Després de la introspecció d'"Em perdono" (2013, Petit Indie) i el folk de taverna d'"Aquest collons de poble" (2014, Petit Indie), Solé protagonitza un nou cop de timó estilístic i s'acosta al Britpop més visceral. Ho fa amb una peça, "T'he trobat", que apunta les noves coordenades sonores d'un projecte que ensorra etiquetes amb la mateixa facilitat amb què signa cançons memorables. De moment l'ha presentat com a single i l'ha amanit amb dues cares b que apunten en la mateixa direcció, les demos "Se't veu el llautó" i "Himne nacional calderí" -aquesta última figurava a "Aquest collons de poble", si bé amb un registre totalment diferent-. Tres bones maneres d'amenitzar l'espera de cara a un tercer disc que novament promet emocions fortes. Escoltin el single a Bandcamp.

dimecres, 13 d’abril de 2016

El blues de Baleriola

EMILI BALERIOLA
Luz de Gas, Barcelona
12 d'abril de 2016

"Contemporary Blues" (2016) és el primer disc que Emili Baleriola dedica íntegrament al blues. I també suposa el seu debut com a cantant solista després de cinc dècades de trajectòria, la qual cosa referma l'esperit inquiet i aventurer de qui va ser guitarrista de Màquina!, Sisa i l'Orquestra Plateria, entre d'altres. La nit passada va repassar-lo sencer en el marc del concert de presentació oficial a la sala Luz de Gas. Acompanyat d'una sòlida banda on militaven sospitosos habituals com el teclista Jordi Soley, Baleriola va alternar tasques vocals amb desplegaments de savoir faire a les sis cordes. El moment més emotiu de la nit, però, el va protagonitzar ell tot sol. Guitarra acústica a la mà, va interpretar aquell "Under the Rain" que al seu dia ja va gravar amb Màquina! i que, segons va confessar, havia suposat el seu debut com a compositor.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Spirit vs. Led Zeppelin

Led Zeppelin.
Recapitulem. L'any 1968 Spirit encetaven amb el seu debut homònim un dels capítols més injustament infravalorats de l'era psicodèlica. Entre les seves peces s'hi trobava "Taurus", un instrumental de textures místiques i barroques. Tres anys més tard Led Zeppelin publicaven el mastodòntic "IV", matriu d'un dels temes més celebrats no tan sols de la seva discografia sinó de la història del rock, "Stairway to Heaven". I en ple 2016 un jutjat de Los Angeles admet a tràmit una denúncia de plagi que els californians han interposat contra els londinencs. Que la línia de guitarra d'"Stairway to Heaven" és pràcticament calcada de la de "Taurus", resulta tan evident com que bona part del repertori de Led Zeppelin ha aixecat sospites de plagi -sovint fonamentades i en algun cas fins i tot reconegudes pels tribunals-. Ara bé, cal no obviar el fet que aquesta denúncia es produeixi quan tres dels cinc components originals d'Spirit ja han passat millor vida -entre ells el mateix Randy California, líder de la banda i únic compositor acreditat de "Taurus"-. Sigui com sigui, la realitat és que dos grups que ja no existeixen s'enfronten als jutjats per uns fets que presumptament van tenir lloc ara fa quatre dècades i mitja. I si això no és el súmmum de l'absurditat, que algú pregunti als supervivents d'Spirit i Led Zeppelin si mai han escoltat els cinc primers segons del "We Used to" que Dolly Parton va enregistrar el 1974 -qui sap si encara l'acabaran convidant a la festa-.

Filastine


Filastine és un duet multidisciplinari amb base d'operacions a Barcelona. El seu darrer projecte és Abandon, una sèrie de vídeo-singles centrada en el poder alliberador de l'art. Un poder que ells il·lustren a través de la dansa i la seva capacitat a l'hora de salvar l'individu d'unes condicions laborals d'allò més indignes. De moment n'han presentat el primer capítol, "The Miner" -poden veure'l aquí-. La resta anirà sortint a la llum al llarg dels propers mesos.

dilluns, 11 d’abril de 2016

La transformació de John Berkhout


Hi ha grups que no saben estar-se quiets. Bandes que, quan un s’espera veure-les arribar des d’un punt determinat, irrompen amb tota la força del món des de l’extrem oposat. És el cas per exemple dels guipuscoans John Berkhout, que al llarg dels seus dos discos han experimentat una evolució similar a la registrada per Bon Iver en el mateix interval. Amb una diferència: ells han anat encara més enllà, mantenint intactes únicament aquells trets que els defineixen -la malenconia continguda, la dolçor vocal en to menor- i fent miques tot allò que no fos essencial per a emergir reforçats amb un nou discurs.

Enrere queden els aires folk i les textures Americana del seu debut, aquell “The Path” (2013) amb què es van posar la crítica a la butxaca i van arribar a telonejar a tot un Neil Young. “Bloo Mind”, previst per aquesta primavera, electrifica les guitarres i incorpora els sintetizadors com a nova columna vertebral del so del quintet. El resultat són títols tan evocadors com “They’ll Come for Me”, “Aerial Surface”, “Valhalla” o “Izarretatic Hona”, on la psicodèlia més mística i vaporosa es retroalimenta amb el dream pop, l’ambient, el krautrock o fins i tot el hip-hop. Una de les grans sorpreses d’aquesta temporada.


Originalment publicat a B-Magazine.

Recomanació: Record Store Day 2016

Torna el Record Store Day i amb ell tot un seguit d'edicions exclusives i, sobretot, actuacions de petit format en aquests establiments amics que són les botigues de discos. Joana Serrat, The Lazy Lies, Invisible Harvey, Núria Graham, Bedroom, Pacosan i Black Islands són alguns dels noms que desfilaran aquest dissabte, 16 d'abril, per disqueries barcelonines com Revolver, Surco, La Botiga del Primavera o Apolo Store. Més informació aquí.

diumenge, 10 d’abril de 2016

Cadillac Songs


De Mink Deville a Vince Taylor, de Drive-By Truckers a Loquillo y Trogloditas, de Bruce Springsteen als Kinks i de T-Bone Walker als Stray Cats. L'última edició de Guitarra, baix i bateria -el programa dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci- presenta tota una selecció de cançons sobre Cadillacs. No deixin d'escoltar-la en aquest enllaç.

El gest d'Springsteen


Bruce Springsteen ha cancel·lat l'actuació que tenia previst oferir aquesta nit a Greensboro, Carolina del Nord. L'autor de "The River" (1980) expressa així el seu rebuig a una llei aprovada recentment per aquest estat per tal de discriminar el col·lectiu de gays, lesbianes, bisexuals i transexuals en nom de la llibertat religiosa. El Boss ha demanat públicament disculpes als seus seguidors de Greensboro, però al mateix temps ha recordat que "algunes coses són més importants que el rock, i la lluita contra els prejudicis i el fanatisme n'és una". Personalment opino que un artista té el mateix dret a mullar-se que a no fer-ho. També sóc conscient que Springsteen es troba a un nivell que li permet suspendre concerts sense que se'n ressenti la seva butxaca -cosa que malauradament no poden dir la majoria de músics-. Però també crec que aquesta mena de gestos honren a qui els porta a terme. Per això aplaudeixo la decisió d'Springsteen i per això m'alegro de poder assistir al concert que oferirà el mes que ve a Barcelona.

dissabte, 9 d’abril de 2016

Richmond Fontaine - "You Can't Go Back if There's Nothing to Go Back to" (2016)


Durant dues dècades llargues, Richmond Fontaine han fet de la desolació el seu principal leitmotiv. Les seves cançons poden funcionar perfectament com a postals sonores de les profunditats més desèrtiques i deprimides dels Estats Units. De les carreteres que no porten absolutament enlloc, els petits nuclis de població on el temps es va aturar qui sap quan, i les rulots a les últimes transformades per necessitat en microscòpiques sales d'estar. Rulots com la que decorava la caràtula del seu quart disc, aquell "Post to Wire" (2004) que els va situar al mapa i que a data d'avui es manté com una de les seves obres definitives. "This is the Land of Broken Dreams" es podia llegir a la seva erosionada carrosseria, oportuna benvinguda a l'Amèrica més remota i oblidada. Com a amfitrions, els membres d'una banda que reclamava com a propi aquell espai on conflueixen Uncle Tupelo, Cowboy Junkies i l'Springsteen de "Nebraska" (1982).

Molt ha plogut des d'aleshores, i si bé els d'Oregon mai han arribat a congregar multituds -per si no havia quedat clar de bon principi, això seu no és per a tothom-, la seva trajectòria els ha confirmat com un dels valors més sòlids i incorruptibles d'allò que algú va anomenar country alternatiu. Vaja, que ningú plorarà el seu anunciat final però molts els trobarem a faltar quan ja no hi siguin. Perquè, ho han dit ells mateixos, el seu onzè disc és l'últim que pensen fer, el de comiat. Un adéu que formalitzen amb una de les caràtules més tristes i solitàries del seu catàleg -que ja és dir- i un títol que es pot interpretar de moltes maneres però no deixa lloc a dubtes: "You Can't Go Back if There's Nothing to Go Back to" (2016). I francament, tinguin o no tinguin on tornar, Richmond Fontaine s'acomiaden amb una altra col·lecció de cançons que donen veu a perdedors, inadaptats, cors trencats i altres criatures de mala vida. Se'n van tal i com van venir, sense fer soroll i deixant que la seva obra parli per ells. Peces com "Wake Up Ray" o "The Blind Horse" s'ajusten perfectament a tal funció.

Escoltin-lo a Bandcamp.

divendres, 8 d’abril de 2016

Emili Baleriola torna al blues

Aires de blues.
Explica el propi Emili Baleriola que el blues va ser una de les seves primeres passions musicals. Un dels primers llenguatges en què es va desenvolupar com a guitarrista. I la raó de ser del que esdevindria el seu primer concert, pocs anys després de començar a jugar amb les sis cordes. Molt ha plogut des d’aleshores i actualment Baleriola és un dels guitarristes de més llarg recorregut a casa nostra, amb cinc dècades de trajectòria a l’esquena i la versatilitat de qui ha destacat en àmbits com els del jazz, el rock progressiu o la música laietana -al seu currículum hi figuren noms com els de Màquina!, l’Orquestra Plateria o Música Urbana, entre d’altres-.

Malgrat tot, mai havia lliurat un disc de blues. Una assignatura pendent que s’ha tret de sobre aquest mateix 2016 amb “Contemporary Blues” (PICAP). Un retorn a les arrels i tota una aproximació tan respectuosa com personal a un gènere que Baleriola impregna d’essències jazzístiques i llatines. Un treball dominat tant per l’elegància i la sofisticació com per les textures orgàniques. Deu peces pròpies i dues versions de clàssics de la música afroamericana com són “Born Under a Bad Sign” (Albert King) i “Cross Road Blues” (Robert Johnson), aquesta última amb veu de Jessica Denueda i una lectura pròxima a la realitzada prèviament per Cream. Atenció també a la revisió en clau acústica d’“Under the Rain”, peça que Baleriola va enregistrar originalment amb Màquina!.

La presentació en directe de “Contemporary Blues” tindrà lloc el proper 12 d’abril (21h.) a la sala Luz de Gas. Un concert molt especial on el guitarrista s’enfilarà a l’escenari acompanyat de vells coneguts com el teclista Jordi Soley, membre fundador de la Companyia Elèctrica Dharma i col·laborador habitual de Baleriola. Completaran la formació Rubén Berengena (bateria), Jordi Ruiz “Popi” (baix) i Ernest Martínez (percussió). Esperin també tota una desfilada de músics convidats i sorpreses de ben segur agradables.


Originalment publicat a B-Magazine.

Quique González parla clar

Quique González
En un moment en què tanquen botigues de discos històriques, la promoció de concerts gairebé només resulta rendible quan es treballa amb grans caps de cartell i determinats sectors de la indústria es lamenten del tan enunciat canvi d'hàbits per part del públic, seria bo fer una reflexió sobre per què la crisi d'aquesta indústria resulta significativament més profunda a l'Estat Espanyol que en altres països del nostre entorn. Les causes s'han assenyalat i debatut amb escreix, però sovint es troba a faltar un cert grau d'autocrítica per part d'aquells que abans presumien de trobar-se per sobre del bé i del mal, i ara responsabilitzen fins i tot l'apuntador de les seves pròpies misèries. Per això s'agraeix que gent com Quique González parli tan clar com ho fa en una entrevista signada per Vicente Merino i publicada per Ruta 66 aquest mes d'abril. "Sin duda hay una falta de educación musical. Explícale a un chaval de veinte años que tiene que pagar por algo que se baja gratis... Una carencia que durante años han alimentado las propias compañías que han estado mucho tiempo vendiendo álbumes como si fueran zapatos. (...) Cuando la industria de la música en España ha ganado dinero a chorros... ¿cómo lo reinvirtieron? ¿En algún estudio? ¿En auditorios para poder promocionar nuevos grupos? No ha habido ni un mínimo de inversión en el futuro... se lo gastaron todo en putas, menús caros y cocaína... (...) ¿Cómo podemos pensar que la gente va a pagar por un disco? Estamos en un país donde a los actores se les insulta por la calle...". La qual cosa m'ha fet pensar en una simpàtica vinyeta que circulava per Twitter dies enrere: "No olvidéis nunca que España es ese país en el que el tema 'Te huelen los pies' vendió más que el 'Wish You were Here' de Pink Floyd".

dijous, 7 d’abril de 2016

Merle Haggard (1937-2016)

MERLE HAGGARD
(1937-2016)

Va ser ahir, el mateix dia en què feia 79 anys, quan ens deixava una de les figures més grans que mai hagi donat la música nord-americana. Merle Haggard va ser un innovador, un mestre per a totes les generacions que l'han seguit i sobretot una veu honesta, autèntica i sense pèls a la llengua. Peces com "Okie from Muskogee" poden agradar o no, però la història acabaria donant la raó al seu autor: mentre ell es va saber adaptar sempre al pas del temps sense canviar de discurs ni de jaqueta -veient de passada com les seves cançons eren versionades entre d'altres per The Grateful Dead, i fins i tot introduint-se al consum moderat de marihuana de la mà del seu bon amic Willie Nelson-, molts dels que al seu moment el van criticar han acabat esdevenint part d'aquell corporativisme aleshores tan dimonitzat i on Haggard mai ha encaixat per una simple qüestió de naturalesa i principis.

Parlem d'algú que bé podria haver protagonitzat una novel·la d'Edward Bunker. D'algú que, com el mateix Bunker, va trobar en l'art -en el seu cas la música- una via d'escapament d'una vida abocada a la delinqüència. D'algú per a qui tot va canviar de dalt a baix quan va veure actuar a Johnny Cash mentre complia condemna a San Quentin. D'algú a qui el propi Cash acabaria dient "Haggard, tu ets el tipus per qui la gent em pren a mi". D'algú que passaria de cometre petits robatoris a donar forma a corrents com el Bakersfield Sound o l'Outlaw Country, moviments que es van desenvolupar al marge de l'establishment del moment i sobretot com a reacció davant l'homogeneïtzació i la banalització del terme country que representava -i segueix representant- la indústria de Nashville. Haggard va ser un pioner, un rebel, un antisistema en el sentit més estricte del terme i, sobretot, un referent per a qualsevol ànima que vulgui presumir-se lliure. Brindem a la seva memòria i que "Mama Tried" torni a sonar ben fort.


The first thing I remember knowing
Was a lonesome whistle blowing
And a young gun's dream of growing up to ride
On a freight train leaving town
Not knowing where I'm bound
And no one could change my mind but Mama tried

One and only rebel child
From a family meek and mild
My mama seemed to know what lay in store
Despite all my Sunday learning
Towards the bad I kept on turning
Till Mama couldn't hold me anymore

And I turned twenty-one in prison doing life without parole
No one could steer me right but Mama tried
Mama tried to raise me better, but her pleading I denied
That leaves only me to blame 'cause Mama tried


Nou disc de Masclans


Ahir a la tarda es va presentar a l'Apolo Store el segon disc de Masclans -la formació anteriorment coneguda com Esteve Masclans Band-. L'àlbum durà per títol "Forest" i veurà la llum demà mateix en format digital i al llarg dels propers dies en format físic. Tres components de la banda -Esteve Masclans, Manel Musti i Gerard Amposta- en van explicar els detalls abans d'interpretar-ne cinc temes en format acústic. El concert de presentació oficial tindrà lloc el 22 d'abril a la sala 2 d'Apolo.

dimecres, 6 d’abril de 2016

Carlo Mastrangelo (1938-2016)

CARLO MASTRANGELO
(1938-2016)

No abunden a la xarxa les imatges on Carlo Mastrangelo apareixi tot sol. Membre fundador dels Belmonts i mà dreta de Dion DiMucci durant bona part de la seva trajectòria -de Dion and The Belmonts a les seves obres en solitari-, aquest novaiorquès nascut i crescut al Bronx és un d'aquells actors secundaris sense els quals no es podria entendre la tasca dels grans protagonistes de la música pop. Ens deixava dilluns passat, però la seva veu seguirà ressonant cada vegada que punxem "I Wonder Why" o "A Teenager in Love".

Pop, soroll i novetats


Formada sota la influència d'Earth, Sleep o Melvins -el seu nom es va inspirar en una cançó d'aquests últims-, Boris és una banda eclèctica com poques. Emmarcada per la crítica en l'àmbit del metal però de naturalesa inclassificable, a la seva discografia hi trobem un ventall de recursos que van del riff monolític al sorollisme extrem, passant per l'exploració il·limitada dels recursos sonors -el seu àlbum "Dronevil" (2005) consta de dos discos pensats per a reproduir-se de forma simultània, permetent de passada que l'oient realitzi la seva pròpia mescla- o, per sorpresa de molts, la melodia d'arrel pop. Contemplat des de fora, aquest últim registre pot semblar el més accessible del seu arsenal, però des de la perspectiva de la pròpia banda i sobretot del seu públic pot ser un dels més arriscats. Ho explica Atsuo, bateria de la banda japonesa, en una entrevista signada per James Hadfield i publicada per la revista The Wire el passat mes de març. "Per a la nostra generació, la millor música noise que podem fer és una cançó pop", afirma. I posteriorment afegeix que "la funció d'una banda noise és fer quelcom de nou". La qüestió és esquivar tota norma possible, i això a Boris se'ls dóna tan bé com canviar constantment de registre sense deixar de ser ells mateixos.

dimarts, 5 d’abril de 2016

Joy Oladokun


Ve de Los Angeles, combina les textures del folk i el pop amb una veu que apunta a les altes esferes del soul, el jazz i el gòspel. I les seves cançons prometen una trajectòria de llarga durada. Aquest mateix mes d'abril veurà la llum el seu disc de debut, "Carry". Seguidors de Tracy Chapman, Amy Winehouse, Lauryn Hill o Odetta, no se la perdin. Es diu Joy Oladokun, n'he tingut les primeres notícies aquest mateix matí i he escrit un article sobre ella que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.