diumenge, 3 d’abril de 2016

10 Cloverfield Lane

John Goodman i Mary Elizabeth Winstead, sota terra.
"10 Cloverfield Lane" (2016, estrenada a casa nostra sota el títol de "Calle Cloverfield 10"), de Dan Trachtenberg, emmarca la seva acció al mateix univers de "Cloverfield" (2008) -en ambdós casos produeix J. J. Abrams-, però no existeixen nexes ni traces de continuïtat entre una sinopsi i l'altra. De fet, si "Cloverfield" era un exercici de found footage que mostrava una catàstrofe tal i com l'havien viscut els propis protagonistes, "10 Cloverfield Lane" adopta un format gairebé teatral i un to marcadament minimalista: bona part del metratge està rodada en un únic escenari interior i el repartiment consta de tan sols tres actors -més un extra-: Mary Elizabeth Winstead, John Goodman i John Gallagher Jr.. La primera ofereix tota una demostració de força escènica posant-se a la pell d'una jove que, havent patit un accident de trànsit, es desperta en un refugi antinuclear i aparentment segrestada per un inquietant individu que afirma haver-la salvat d'un atac químic a gran escala. A partir d'aquí el guió esdevé una autèntica partida de pinball a tres bandes. Un cúmul d'esdeveniments que tan aviat posaran en entredit la suposada massacre com atorgaran credibilitat a les paraules de l'individu en qüestió, desembocant en una inesperada recta final que dóna la volta a la cinta al més pur estil de Tarantino i Robert Rodriguez a "From Dusk Till Dawn" (1996). La força del film, però, resideix en la capacitat d'alternar calma i tensió en un hàbitat minúscul i, sobretot, en les interpretacions. Winstead està esplèndida, però és que Goodman podria haver signat un dels grans papers d'una trajectòria que en va plena, defugint els seus registres habituals i arribant en ocasions a fer molta por. Impagable també la seqüència que mostra la vida dins del refugi al ritme d'"I Think We're Alone Now" (Tommy James and The Shondells).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada