dimecres, 20 d’abril de 2016

Bilgraski - "Bloques Erráticos" (2016)

Caos a l'habitació.
Circulava fa poc per les ones televisives un anunci de refrescos que convidava el consumidor a gaudir del producte de torn sense preguntar-se per què li agradava. Si li agradava, deia una veu en off, ja n’hi havia prou i no calia donar-hi més voltes. Doncs bé, sense necessitat de donar-hi cap volta acabo de descobrir per què m’agrada la música de Bilgraski. Una nota promocional la defineix “com una habitació bruta, sense recollir i on tot està de cap per avall, però on el seu inquilí és capaç de trobar en tan sols dos segons aquell paper concret i net sota desenes de capes de porqueria”. Saben? No hi ha res com un disc que et fa sentir com a casa.

Tot i que potser el motiu pel qual m’agrada el terrorisme sònic de Bilgraski sigui un altre. Potser tingui a veure amb el seu grau d’eclecticisme i amb la seva manera de fer les coses. Perquè resulta que Bilgraski són dos, responen als noms de Carlos Sánchez i Enric Ponsa i toquen respectivament la guitarra i la bateria. Resulta també que entre tots dos acumulen un full de serveis on figuren Inspira, Marteen Swaan, Stromboli No o Magma Malone, entre un llarguíssim etcètera. I finalment resulta que el fruit de la seva unió no s’assembla a res del que han fet abans, i encara menys a bona part del que un s’imagina quan li parlen del format guitarra-bateria.

La música de Bilgraski es troba en algun punt equidistant del post-rock menys matemàtic i del jazz entès com una mirada endavant més que com una herència petrificada. La qual cosa implica eclecticisme instrumental, improvisació com a raó de ser i una vocació obertament exploradora i rupturista. Van gravar el seu debut homònim (2013, Siete Señoritas Gritando) en directe, sense pràcticament post-producció i assumint l’error i l’atzar com a part de la pròpia música. Bé per ells, perquè en uns temps en què el perfeccionisme i l’higiene més absurds justifiquen gravacions tan netes i perfectes com estèrils a la pràctica, les peces de Bilgraski transmeten la sempre agradable sensació d’estar escoltant quelcom que és nou, que s’escapa de les normes i on qualsevol cosa pot acabar passant.

“Bloques Erráticos”
(2016, Siete Señoritas Gritando) és el seu tercer disc. I si bé el procés de gravació ha estat gairebé oposat al d’aquell debut, la intencionalitat i la filosofia han estat les mateixes. De fet, la improvisació i l’atzar han tingut en aquest àlbum més pes que mai abans en l’obra del duet barceloní. Perquè el van gravar per separat, cadascú des de casa seva i sense pràcticament arribar a coincidir durant tot el procés. El resultat és un experiment sonor que va del prog en fase terminal (la suite “Asimetría”) al sorollisme hipnòtic (“Test Voigh Kampff”), passant pel riff sabbathià en la seva concepció més crua i corrosiva (“Santa Sangre”). Papers concrets i nets -o no- en una habitació deliciosament bruta i desordenada. Vagin en compte: un cop hi hagin entrat no en voldran sortir.


Originalment publicat a B-Magazine.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada