dimarts, 31 de maig del 2016

PETER PIEK: “El problema d’aquesta societat és que tot gira al voltant de la fama”

Foto Ari Fuchs.
Tenia pendent fer-li una entrevista. Perquè ja fa anys que ens coneixem i hem compartit escenaris, habitacions, carreteres i tota una colla d'experiències al llarg d'Europa. Per això vaig aprofitar la seva última visita a casa nostra per a seure amb ell i parlar. Del seu proper disc, que sortirà el mes d'agost sota el títol de "+", de les incomptables gires que ha realitzat i segueix realitzant arreu del planeta, de la seva doble vocació (música i pintura) i de l'estat de les coses en aquest món nostre. Peter Piek té molt a dir i escoltar-lo pot resultar d'allò més apassionant. Jo vaig poder-ho fer durant una conversa de sobretaula tan amena com entretinguda. Ja poden llegir-ne els resultats a B-Magazine.

Futuro Terror - "Su nombre real es otro" (2016)


Diu un conegut meu que quan un disc es presenta amb una bona caràtula, el seu contingut sol ser com a mínim igual de bo. Ignoro si el meu conegut ha escoltat el nou disc de Futuro Terror, però si no ho ha fet val més que no trigui perquè el conjunt de l'àlbum referma com pocs la seva tesi. Caràtula d'impacte amb estètica de sèrie b a càrrec del dibuixant de còmics Adrián Bago -qui en l'àmbit musical també ha realitzat il·lustracions per a Kid Congo i Jolly Joker, entre d'altres- i tretze talls a mig camí del hardcore melòdic i el punk més accelerat.

"Su nombre real es otro"
(2015) és el segon disc del trio alacantí, i el primer que edita des de la seva entrada al segell barceloní BCore. Gravat a Mirador Estudios (Alhama de Murcia) amb Marco Velasco als controls, el plàstic consolida la vessant més crua i immediata del so de Futuro Terror. La majoria de temes ronden els dos minuts de durada -amb dues notables excepcions, "Afilado" i "Ectoplasma", que s'acosten al quart d'hora però passen volant- i es mouen per les coordenades vitamíniques d'uns Ramones ("Tonybee Idea", "Es así") o uns Bad Religion ("Parálisis del sueño" o la peça homònima). El resultat de tot plegat és un dels àlbums més frescos, directes i contagiosos que s'han publicat darrerament en llengua castellana. A situar al costat de Las Ruinas, Cala Vento i Salvaje Montoya.


Més informació:
BCore / Bandcamp

Originalment publicat a B-Magazine.

Lluís Coloma Trio - "Boogie Wins Again" (2016)

Foto Noemí Elías.
Sovint estem tan obsessionats en descobrir l'enèsima reinvenció de la sopa d'all més enllà de les nostres fronteres, que no ens adonem del talent que tenim al costat mateix de casa. Talent, una paraula que de vegades sembla un tòpic però en moltes ocasions resulta tan encertada com la que més, per exemple en el cas que ens ocupa. El de Lluís Coloma, un pianista barceloní que porta més de dues dècades dedicant-se de forma incansable a explorar les inabastables carreteres del blues, el rock'n'roll, el jazz o, molta atenció, el boogie woogie. Un gènere, aquest últim, en el qual ha esdevingut un referent a escala europea, participant en festivals de renom, obtenint nombrosos guardons i fomentant-lo en un país, el nostre, on malauradament encara n'hi ha poca tradició.

"Boogie Wins Again" (2016, Swing Alley) suposa un nou treball al capdavant del seu Trio -completen la formació Manolo Germán (contrabaix) i Marc Ruiz (bateria)-, i una nova mostra de com mantenir viu i fresc un llenguatge musical amb més de cent anys d'història sense trencar amb la tradició. Perquè el boogie, efectivament, sempre guanya. Ja sigui en forma d'originals tan frenètics com "Miri's Mistery Boogie" o "Boogie Wins Again", o de versions tan inesperades com oportunes, cas d'un "Billie Jean" (Michael Jackson) amb regust swing, o d'un "Don't Think Twice, It's All Right" (Bob Dylan) tenyit d'aromes Americana, en gran part gràcies a la pedal steel guitar de tot un Mario Cobo (Nu Niles, Kim Lenz, Loquillo).

Cobo, amb tota probabilitat el guitarrista de rockabilly més notable que mai haguem conegut a casa nostra, és un dels noms més destacats d'una llista de convidats on també hi figuren el bluesman madrileny Francisco Simón (guitarra) o dos astres del flamenc com són Miguel Ángel Pozo (guitarra) i Roger Blàvia (caixa), que aporten el color necessari a "Flamenco Boogie". Un exercici que fusiona dos mons fins ara paral·lels i que hauria d'entusiasmar a qui mai hagi vibrat amb el rock aflamencat d'Smash, els sons fronterers de Calexico o unions com la de B.B. King i Raimundo Amador. Un dels molts apunts de singularitat d'un àlbum que complaurà a estudiosos i fascinarà a profans. Efectivament, no en tinguin cap dubte, el boogie sempre guanya.


Més informació:
Lluís Coloma Trio  /  Soundcloud

Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 30 de maig del 2016

16 recomanacions per al Primavera Sound 2016

Ja tenim aquí una nova edició del festival de festivals a casa nostra. Primavera Sound celebra la seva setmana central a partir d'avui mateix i fins al diumenge 5 de juny. Les jornades principals tindran lloc entre els dies 1 i 4 al Parc del Fòrum (recordin que hi ha tota una programació paral·lela amb concerts d'entrada lliure), i aprofitant que això ja comença he fet les meves pròpies recomanacions en nom del B-Magazine. 16 recomanacions per al Primavera Sound 2016 que poden consultar aquí.

Weinf - "Bury Me With My Money" (2016)


El barceloní Dani Ruiz no havia assolit encara la vintena quan se li va diagnosticar una malaltia que s'aniria complicant per moments. Va ser en aquest context com va concebre el debut llarg del seu alter ego musical, Weinf. Un "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) que esdevindria molt més que una brillant carta de presentació, era el primer disc d'un músic que no sabia si tindria temps de fer-ne més. Per sort la cosa va acabar bé, Ruiz es va curar i aquest 2016 comença una nova etapa que ha donat com a primer fruit l'ep "Bury Me with My Money" (2016, autoeditat). Tres temes en total, dos d'ells recuperats de l'etapa de Weinf al costat de Roulote Roosters i una versió de "You Look Like Rain", de Morphine. I, una vegada més, aquell còctel marca de la casa on conflueixen el blues corrosiu, el folk electrificat i el rock en fase terminal. La peça titular sona com Jim Morrison encapçalant els White Stripes; "Miranda" és un nugget de rock de garatge primitivista, evocador tant dels 13th Floor Elevators com dels Bad Seeds; i "You Look Like Rain" conserva l'atmosfera nocturna de la versió original incrementant-ne el grau de dramatisme. Gravat, mesclat i produït pel propi Weinf, l'ep es pot adquirir en descàrrega digital i en cassette, aquest últim format per cortesia del segell nord-americà Wiener Records.


Més informació:
Weinf  /  Bandcamp

Minova

Somnis electrònics.
Qui els vagi descobrir mesos enrere al tribut a David Bowie que es va dur a terme a la sala Razzmatazz es devia endur una bona sorpresa. El seu “Ashes to Ashes” sonava fidel a l’original i a la vegada diferent -si algú té ganes de comprovar-ho, la gravació circula per Youtube-, com si volgués instal·lar-se en un dels molts ponts que enllacen l’obra del Duc Blanc amb bona part dels subgèneres que van alimentar la galàxia indie durant els anys 80 i 90. En el seu cas concret, el pont partiria de l’etapa berlinesa de Bowie per a desembocar en un punt indeterminat, a mig camí del pop sintètic i d’aquella etiqueta, el dream pop, que durant els darrers anys sembla haver tornat amb força gràcies als sonats retorns d’alguns noms històrics i a la irrupció de discursos com els de Daughter o The XX.

Minova són de Barcelona i van lliurar l’any passat el seu primer disc llarg. Un “La sort dels principiants” (2015, Discmedi) al qual havien precedit un ep i un single, i que conjuga atmosferes oníriques amb sentit melòdic i ritmes ballables. Les seves cançons evoquen les formes abans proposades per gent com Slowdive, Mazzy Star, Orchestral Manoeuvres In The Dark o fins i tot The Cure -moltíssima atenció a “Si em dius que no”-, si bé presenten la peculiaritat d’estar cantades en català. La qual cosa suposa tot un fet diferencial i situa els barcelonins en una òrbita fins ara tan poc explorada com és el pop oníric adaptat a la llengua de Ramon Llull, un terreny on comparteixen afinitats amb gent com Illa Carolina o Valentí. Una molt agradable sorpresa i un debut dels que obren portes.


Més informació:
Minova / Pàgina web

Originalment publicat a B-Magazine.

diumenge, 29 de maig del 2016

Bourbon Legends Barcelona

La Barcelona Bluegrass Band fent de comitè de benvinguda.
Ni cervesa, ni coca-cola ni gintònics. Només bourbon, bourbon i més bourbon. De vegades el món pot arribar a semblar perfecte, i així ha estat aquest cap de setmana a les instal·lacions del barceloní Palo Alto Market, on Jim Beam ha presentat en exclusiva a Europa les seves últimes novetats en el marc de Bourbon Legends Barcelona 2016. Tres jornades, del 26 al 28 de maig, adreçades a mitjans de comunicació, bloggers i professionals d'àmbits com la restauració, i durant les quals la marca de Kentucky ha donat a conèixer la nova etiqueta del seu whiskey original i un nou producte acabat de sortir al mercat, Jim Beam Double Oak, que es caracteritza per haver madurat al llarg de dos períodes i en dos barrils diferents de roure carbonitzat. Tot això, en el marc d'un recorregut didàctic durant el qual els visitants han conegut les característiques que diferencien el bourbon d'altres varietats de whiskey, aprofundit en la història de Jim Beam i descobert altres marques de la mateixa matriu -Beam Suntory- com són Maker's Mark o Knob Creek. Un cop finalitzat aquest recorregut els presents han degustat al seu ritme tota una varietat de còctels elaborats a partir de l'àmplia gamma de productes de la família Beam, tot maridant-los amb gastronomia típica de Kentucky i les actuacions en directe d'una de les formacions referencials de la música d'arrels nord-americanes a casa nostra, la Barcelona Bluegrass Band.

Un recorregut per la història de Jim Beam.

L'hora dels còctels.

La Barcelona Bluegrass Band en acció.

Jim Beam Double Oak.

La nova etiqueta del Jim Beam original.

dissabte, 28 de maig del 2016

Rerefons distant, distàncies curtes

Joana Serrat a La Doma.
JOANA SERRAT + JUDIT NEDDERMANN
Terra de Sons @ La Doma, La Garriga
27 de maig de 2016

Joana Serrat és una cantant catalana que canta en anglès. Enregistra els seus discos al Canadà amb gent de l'òrbita d'Arcade Fire i Vic Chesnutt -i col·laboracions de Basia Bulat i Neil Halstead-, i aborda la música d'arrels anglosaxona amb un coneixement de causa i una voluntat renovadora que enllaça la seva figura amb les d'Alela Diane o Neko Case -amb aquesta última va compartir escenari a Barcelona fa prop d'un any i mig-. Per si encara no n'hi hagués prou, tota una autoritat mundial en so Americana com és la periodista Sylvie Simmons ha escrit del seu darrer disc, "Cross the Verge" (2016, El Segell del Primavera), que sona "com Mazzy Star participant en una antiga demo de Neil Young" -poden llegir la ressenya a l'edició de juny de la revista Mojo-. Poca broma, doncs.

Serrat va actuar la nit passada al conjunt arquitectònic de La Doma, al terme municipal de La Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons i compartint cartell amb Judit Neddermann. Un entorn singular, el d'una petita església gairebé mil·lenària amb l'altar com a improvisat escenari, i dues veus femenines de rerefons aparentment distant. Mentre la vigatana ha definit i internacionalitzat un discurs de naturalesa global, la del Maresme ha signat dos discos en solitari -el darrer es titula "Un segon" (2016, Satélite K)- que parteixen de la cançó d'autor en clau mediterrània. Ara bé, que programar-les en un mateix escenari podia resultar tot un encert va quedar clar per partida doble. Primer, quan Serrat va sortir a cantar els cors de "Nelita" durant la recta final del concert de Neddermann. I després, quan aquesta li va tornar el favor acompanyant-la a "Solitary Road".

Tant Serrat com Neddermann van oferir actuacions de format íntim, pròxim i mínim en el millor dels sentits, servint-se únicament de les seves veus i guitarres i triomfant en les distàncies curtes. Va trencar el gel Neddermann, despullant el seu repertori de tota sofisticació possible i presentant cançons com "Mireia" o "Amor i Roma" en la seva versió més orgànica, alternant peces d'ambdós discos i amanint-ne les interpretacions amb tot un anecdotari personal que va reforçar la seva connexió amb el respectable. Serrat, d'altra banda, va preferir centrar-se en el seu material més recent, el de "Cross the Verge", si bé no va dubtar a l'hora d'acceptar peticions del públic o de recuperar petites grans perles com "Yellow Rider", "The Secret" o "Green Grass". Probablement a Sylvie Simmons li hauria encantat; al respectable aplegat a La Doma també.

divendres, 27 de maig del 2016

Nou ep de Dream Vacation


Dream Vacation ens van donar tota una sorpresa mesos enrere amb el seu ep de debut homònim (2015), i ara n'acaben de lliurar la continuació. Un nou ep de títol també homònim (2016) que han enregistrat a les ordres de John Rausch (Florence and The Machine, Taylor Swift, Foxes) i on tornen a sobresortir les atmosferes fredes, les guitarres angulars i aquella veu, la de Ray Silva, que suspira des de les mateixes entranyes. Una vegada més, les peces que ens presenta la banda californiana són conseqüència directa del seu dia a dia en una ciutat tan dura com pot arribar a ser Los Angeles. Una ciutat, explica el propi Silva, on "conflueixen paisatges oposats. Tan bon punt circules per una àrea d'allò més luxosa com per la Sisena Avinguda, al costat dels camps de refugiats dels sense sostre en ple centre de la ciutat". L'ep es va preparar al local d'assaig del grup, a Los Angeles mateix, i es va enregistrar als estudis Kingsize Soundlabs d'Eagle Rock. Ja abans de publicar el seu primer ep, Dream Vacation havien compartit escenaris amb bandes com Foster The People o The War On Drugs. Escoltin el nou ep a Soundcloud.

Joshua Luke Smith

La poètica de l'autoafirmació.
Salvant comptades però notables excepcions, sempre he desconfiat del tan publicitat hip hop en castellà. Insisteixo, excepcions al marge, el hip hop que s'ha fet durant molts anys per aquestes latituds em sembla una de versió adulterada del producte original. De la mateixa manera que el punk espanyol no era com el britànic (mentre Malcolm McLaren s'inspirava en els situacionistes, aquí ens limitàvem a sucar imperdibles en kalimotxo ranci), el hip hop practicat a la pell de brau tan sols aplica a conveniència tics i tòpics que a l'altre costat de l'Atlàntic o a les illes britàniques solen ser conseqüència de quelcom més elaborat. Una excusa com una altra perquè els més xulos de cada barri deixin anar al seu gust tota mena d'expressions d'allò més barroeres, sovint amb un preocupant rerefons sexista, homòfob i fins i tot xenòfob -com a mostra, el nivell de les batalles de galls que de tant en tant tenen lloc al litoral barceloní i on el millor de cada casa pot proferir autèntiques barbaritats amparant-se en allò de la llibertat artística.

Francament, dubto molt que d'una escena com aquesta en pugui sortir mai algú com Joshua Luke Smith. Un britànic amb prou obertura de mires com per a defugir tòpics i definir un llenguatge propi amb el hip hop i el rap com a bases però sense renunciar a les bondats del soul, el pop o fins i tot el folk. Amb dos ep's al seu nom -el primer, "Your Beauty" (2015), va ser aclamat per la pròpia BBC; el segon, "Carry Me" (2016), acaba de veure la llum i manté ben ferma la promesa-, Smith ha esdevingut tota una revelació al Regne Unit. Les seves lletres parlen d'un dia a dia marcat per la dislèxia i la dispràxia, i hi predomina l'esperit de superació de qui ha sabut trobar en la música, la poesia i els estudis de Filosofia tres formes de sortir endavant i autoafirmar-se. L'he descobert recentment, i m'ha agradat tant que avui he escrit sobre ell a B-Magazine. Poden llegir-ho aquí.

L'ambició de viure de la música

Coldplay.
"La primera vegada que vam tocar a Barcelona ho vam fer al lobby d'un hotel davant poquíssima gent". Chris Martin recordava la primera actuació de Coldplay a la Ciutat Comtal en una entrevista emesa aquest matí pel canal de notícies 324 de Televisió de Catalunya. Des d'aleshores ha plogut molt, i aquest 2016 els britànics han esdevingut la banda que més públic ha congregat a la capital catalana, havent penjat el cartell de sold out a l'estadi Lluís Companys durant dues nits seguides -ahir i avui-. "En aquell moment la nostra única ambició era poder viure de la música", recorda el cantant a continuació.

Personalment no m'entusiasma la música de Coldplay. Tampoc em molesta, però em diu poca cosa. Ara bé, la seva actitud em sembla digna d'aplaudir. Estic tip d'escoltar grups i solistes autoproclamats independents queixar-se que no reben suport de la indústria, que no tenen temps de promocionar-se i que els costa molt sortir endavant. Però tots ells es troben ben instal·lats en feines que res tenen a veure amb una hipotètica vocació musical -i no parlo de qui treballa de cambrer per pagar factures mentre no arriben temps millors, sinó de qui té la vida solucionada i es dedica a la música durant el seu temps lliure, per molt bo i innovador que pugui arribar a ser-.

Tota actitud és respectable (faltaria més), i l'amateurisme és una opció tan legítima com la professionalització. Però qui vol peixos s'ha de mullar abans el cul, i qui no estigui disposat a fer-ho haurà de passar sense peixos. Coldplay van tenir clares les coses de bon principi, van comprometre's amb la seva música de la mateixa manera que un emprenedor es compromet amb el seu negoci o un empleat amb la seva feina, i se la van jugar de valent per a poder viure de la seva vocació. Que després hagin acabat omplint estadis és el de menys, el que compta és la determinació amb què al seu dia van afrontar allò que d'altres es prenen gairebé com un passatemps. I si bé la seva música no m'agrada ni crec que m'arribi a agradar a aquestes alçades, em semblen un bon exemple a seguir per a qui realment es cregui allò que fa.

Love Ghost


Sense cap mena de dubte, Love Ghost podria haver estat una de les grans bandes nord-americanes dels 90. Escoltin el seu nou single, "Friday Afternoon" (2016), un d'aquells himnes capaços d'alçar qualsevol macrofestival de l'era alternativa que els passi pel cap fins a cotes estratosfèriques. Melodia adolescent a mig camí de la malenconia i la sortida del sol, guitarres abrasives que tant poden beure de la galàxia Seattle com de les troballes de My Bloody Valentine, i per a acabar-ho d'adobar una sutil secció de corda que arrodoneix el resultat final sense resultar gairebé perceptible. Una delícia, ni més ni menys.

Love Ghost es van formar a Los Angeles a principis de l'any passat. Cinc joves californians, amics de tota la vida, que un bon dia van decidir tancar-se en un local d'assaig i explicar el seu dia a dia per mitjà de cançons en clara sintonia amb allò que passava a l'altra punta de la Costa Oest abans que ells haguessin nascut. En aquest sentit, el seu gran encert és defugir nostàlgies de temps no viscuts i posats revivalistes a favor d'unes cançons que sonen a ara i aquí. Durant la seva curta trajectòria han arribat a compartir escenaris amb gent com The Tubes, Buckcherry o Berlin, i la producció d'aquest darrer single ha anat a càrrec de Mark Renk (P.O.D.). Love Ghost podria haver estat una de les grans bandes nord-americanes dels 90, però el millor de tot plegat és que també pot ser una de les revelacions d'aquest 2016.


Més informació:
Love Ghost  /  Pàgina web

Llum Pepa & The Beats - "Precioso" (2016)

Llum Pepa.
Els Dictators cantaven ja fa molts anys una cançó titulada "(I Live for) Cars and Girls". Un binomi, el de noies i cotxes, que ha format part de l'imaginari del rock'n'roll des de temps immemorials, de la rebel·lia en clau adolescent de Chuck Berry al "Coches y chicas" de Dino Ratso, passant per l'estiu etern dels Beach Boys o l'èpica romàntica d'Springsteen. Doncs bé, Llum Pepa & The Beats també s'han apuntat a aquest binomi.

En primer lloc perquè ens trobem davant d'una banda de rock'n'roll amb totes les lletres, de les que surten a l'escenari a suar la cansalada i quan entren a l'estudi saben condensar electricitat, frescor i immediatesa amb forma de píndoles tan contagioses com inoblidables. En segon lloc perquè en el cas que ens ocupa la noia va al davant. Un huracà anomenat Anna Capacés aka Llum Pepa, que tant pot esgarrapar-se les pròpies cordes vocals al més pur estil de Little Richard com presumir d'una de les presències escèniques més salvatges i demolidores que mai s'han arribat a veure en aquesta banda dels Pirineus.

D'acord, hi faltaven els cotxes. I d'això se n'ha encarregat la gent de Plans Films amb la confecció d'un videoclip, "No vas a perder", que mostra la banda sencera en una frenètica competició al volant mentre sona de fons un nugget de rockabilly amfetamínic marca de la casa. La peça en qüestió forma part de l'ep "Precioso" (2016), continuació d'aquell explosiu debut que va suposar "No sóc jo" (2014) i primer resultat de l'entrada de la banda del Baix Montseny a l'escuderia de La Produktiva Records.

Cinc temes que mantenen les coordenades sonores habituals de Llum Pepa & The Beats -rock de garatge en estat feréstec, soul de garrafa i rockabilly d'estètica psycho-, assolint en aquesta ocasió una dinàmica molt més directa que la del disc de debut -hi ajuda la brevetat del format ep-. Augmentant les revolucions i la musculatura dels passatges més explosius ("Gritas para nada" o la pròpia "No vas a perder") i, a la vegada, mostrant nous matisos en passatges més reposats ("Otro sitio" o "Precioso"). Un disc ideal per a sortir a la carretera, ja sigui a tota pastilla enmig del desert o sota la llum de la lluna de camí a la seva roadhouse més propera. Rock'n'roll, senyors, rock'n'roll.


Més informació:
Llum Pepa & The Beats  /   La Produktiva

Originalment publicat a B-Magazine.

Filastine presenta la segona part d'Abandon


El mes passat vam descobrir Filastine, un duet multidisciplinari amb base a Barcelona que es troba immers ara mateix en un projecte de quatre video-singles. Abandon, així es diu la sèrie en qüestió, compta des d'aquesta mateixa setmana amb una segona part centrada una vegada més en la dansa i el seu poder alliberador enfront d'un entorn laboral mancat de dignitat i d'humanitat. En aquesta ocasió es denuncien les males condicions en què sovint desenvolupen la seva tasca les treballadores de la neteja, amb una banda sonora on conviuen llenguatges com el dubstep o la bass music. Poden visionar-lo aquí.

dijous, 26 de maig del 2016

Kyle Britton

Desencadenant emocions.
No resulta gaire freqüent trobar artistes que s'inspirin en la Belle Époque a l'hora de compondre cançons. Només per això ja es mereix Kyle Britton la més càlida benvinguda que li poguem donar. Però és que a sobre disposa d'uns quants arguments de pes que asseguren la solvència del seu repertori al marge de referents històrics i estètics. D'entrada podríem parlar de com sap conjugar textures orgàniques amb arranjaments d'alta sofisticació. També podríem referir-nos a una veu que tan aviat pot adquirir tonalitats de seda com evocar els més aguts precipicis. I tot plegat des d'unes cançons que enllacen la tradició de l'storytelling al més pur estil anglosaxó amb els aires continentals de la citada Belle Époque.

Establert a Califòrnia, Britton va créixer en el marc d'una família militar, la qual cosa va forjar el seu caràcter inconformista i individualista. "El meu pare sempre em deia que si la música no provoca una resposta emocional, no assoleix el seu objectiu", explica ell mateix. Probablement sigui per això que el nord-americà ha donat tanta importància a les emocions a l'hora de definir un repertori a mig camí del folk i el pop, que ha acabat de perfeccionar amb alguns dels músics de sessió més reconeguts de Los Angeles, cas de Kyle Crane, Ginny Luke o el tècnic de so Darryl Swann (entre tots sumen un currículum on apareixen noms com els de Daniel Lanois, Dave Matthews Band o Macy Gray). El primer resultat de tot plegat veurà la llum el 10 de juny en forma d'un single, "Riddle", que promet esdevenir l'inici d'una trajectòria a l'alça.


Més informació:
Kyle Britton  /  Pàgina web

Concerts amb entrada lliure al Primavera Sound 2016

Mudhoney.
Queixar-se no costa diners. I de vegades, gaudir la música en directe tampoc. Aquests dies he sentit molt a parlar dels elevats preus de les entrades del Primavera Sound, de si el festival de festivals és un esdeveniment elitista i de si els preus en qüestió són excloents. És la mateixa cantarella de cada any, i el que més em sobta és que tanta gent es queixi que no pot anar a un festival a causa dels elevats preus de les entrades, però a la vegada moltes sales de concerts estiguin gairebé buides durant la resta de l'any, quan s'hi celebren esdeveniments amb accessos molt més econòmics o fins i tot gratuïts -com a mostra, els concerts de petit format programats per Primavera Sound durant l'últim mes en bars i equipaments municipals d'arreu de la ciutat-. Doncs bé, paral·lelament a la programació principal del Primavera Sound 2016, diferents espais públics de Barcelona tornaran a acollir actuacions de tota mena amb entrada lliure i on es podran escoltar noms petits i grans cap de cartell, així com artistes emergents i figures històriques. És el programa Primavera a la Ciutat, i aplegarà entre d'altres a Suede, Mudhoney, Goat, Black Lips, Cass McCombs o Robert Forster, així com una àmplia representació del bo i millor de l'indie autòcton. Consultin la programació aquí i gaudeixin.

Nou disc de Dinosaur Jr.


Passen els anys però Dinosaur Jr. segueixen sonant tan frescos com el primer dia. Els nord-americans han avançat un dels temes que conformaran el seu proper disc, "Give a Glimpse of What Yer Not", la sortida del qual es preveu per al mes d'agost. No caldrà esperar tant per a escoltar-los en directe: la setmana vinent visitaran casa nostra en el marc del Primavera Sound 2016. I si volen saber com sona part del seu nou material, poden fer-ho aquí.

dimecres, 25 de maig del 2016

Gavin Loughlin


Diu Gavin Loughlin que va compondre i enregistar el seu primer disc llarg a la seva habitació i amb el pitjor equip tècnic que un es pugui imaginar. Ja ho diuen, de vegades la manca de grans mitjans és precisament allò que porta els artistes a realitzar grans obres. I "On the Sidewalk" (2015) n'és una, ja ho crec que sí. Vuit cançons que parteixen de les formes clàssiques de la cançó pop per a endinsar-se en terrenys gairebé experimentals i adquirir textures digitals que en ocasions freguen el trip hop. Fixin-se per exemple en com es va elevant mica en mica la inicial "The Criminal Code", en l'atmosfera opressiva de "The False Idol" o en els aires jazzístics d'una peça titular on la veu de Loughlin esgarrapa a la manera d'un Tom Waits. I fixin-se també en contrastos com el que formen la baixa fidelitat de "Hark! The Herald Angels Sing" i la malenconia celestial de "Black Chimneys" -una cançó nascuda per a esdevenir massiva-. No està gens malament per haver-se gravat amb el pitjor equip tècnic que un es pugui imaginar. Gens malament.

Gavin Loughlin és un multiinstrumentista del nord d'Anglaterra establert actualment a Barcelona. Se'l pot veure actuar amb freqüència en qualsevol escenari on se li permeti enfilar-se, així com en carrers, places i parades de metro. La seva guitarra val tot un pes en or, la seva veu té quelcom d'especial i quan entra a l'estudi ho embolcalla tot amb apunts electrònics que acaben d'arrodonir el producte. Diu al seu compte de Bandcamp que porta un barret ridícul per a amagar el seu pentinat, i que de vegades es deixa créixer massa la barba. També diu ser l'autor de les millors cançons que encara no hem arribat a escoltar. I si bé l'afirmació pot resultar exagerada, un s'adona que no va gens desencaminat tan bon punt es posa a escoltar-lo. Va debutar discogràficament ara fa dos anys amb l'ep "Black Chimneys" (2014), primer pas en la concepció d'un discurs propi que ha acabat de prendre forma a "On the Sidewalk".


Més informació:
Gavin Loughlin  /  Bandcamp

Syd, Roger i Rosemary

Syd Barrett.
Què va passar pel cap de Syd Barrett durant les dècades que es va mantenir allunyat de tot i de (gairebé) tothom és un misteri pràcticament impossible de resoldre a aquestes alçades. La gran incògnita que envoltarà per sempre més la figura de qui en menys d'un lustre va revolucionar el món de la música, per a posteriorment trencar-hi de ple i tancar-se en la intimitat i la soledat del seu domicili familiar. No obstant, l'especial que Mojo dedica a la figura de Barrett aconsegueix aportar una mica més de llum a tot plegat per mitjà d'un testimoni tan exclusiu com a priori improbable, el de la seva germana.

El periodista Mark Blake va entrevistar-se en una cafeteria propera a Cambridge amb Rosemary Breen, que recorda la infantesa de Barrett i també els fets posteriors a la seva breu però intensa trajectòria musical. Havent presenciat algunes de les primeres actuacions de Pink Floyd i observat com les drogues lisèrgiques s'apoderaven mica en mica de la ment del seu germà, Breen defineix com "una època molt dura" els anys immediatament posteriors a la sortida de Barrett de Pink Floyd, fins al punt de no voler-ne parlar. El que resulta més xocant, però, és el fet que no hagi escoltat mai cap dels discos que el seu germà va gravar en solitari. "Suposo que hauria de fer-ho", admet, "però no tenen res a veure amb ell i amb mi. No m'interessen en absolut".

Breen, que en tot moment es refereix al seu germà pel nom real -"Sempre l'anomenaré Roger. Així és com ho fem en família. Quan parlem de Syd ens referim a la persona malalta"-, no acaba d'entendre el culte ni la fascinació generats per la figura i l'obra de Barrett. I malgrat haver donat el seu vist i plau a l'homenatge que la ciutat de Cambridge li retrà la propera tardor, segueix mirant des de la distància tot allò que tingui a veure amb Syd i no amb Roger. "Em pensava que després d'aquest concert podríem estar tranquils", afirma en referència al citat homenatge, "però el meu marit, que és molt sensat, va dir 'No ho crec...'". Les seves paraules pesen molt. Perquè tot allò que cal saber de Syd Barrett es troba en la seva obra. I deu anys després de la seva mort, la seva germana té tot el dret del món a viure en pau.

dimarts, 24 de maig del 2016

Joange


Després d'escoltar-lo al costat de tota mena de projectes (Appledog, Yahi o Invisible Harvey, per exemple), és un plaer poder-li donar la benvinguda en solitari. Es diu Joan Gerard Torredeflot, els amics li diuen Joange i aquest ha estat el nom escollit per al seu projecte personal. Un violí, la seva veu, un looper i molta imaginació per a donar lloc a estructures sonores basades en la improvisació i l'experimentació. En directe s'acompanya de videoprojeccions realitzades per ell mateix. Descobreixin-lo a Soundcloud.

dilluns, 23 de maig del 2016

Blackwater Jukebox, ànima Netotsi


Els Netotsi van ser durant segles una de les tres branques de l'ètnia gitana a Romania. Es diu d'ells que, després de segles d'esclavitud, es van escapar a les immensitats dels Carpats, on van sobreviure amagats, aïllats i fent front a qualsevol intent de penetració aliena al seu territori. També es diu que van esdevenir una de les tribus més cruels d'Europa, salvatges per naturalesa i amb el robatori i el pillatge com a formes de vida. Fins i tot se'ls va acusar de canibalisme, crim pel qual 29 membres de la tribu van arribar a ser condemnats l'any 1929 -entre ells el seu cap, Kolomon Jona-. Per tot això eren temuts pels camperols de la zona i fins i tot per les forces de l'ordre, que només s'acostaven al seu territori en grans dotacions. Però després de la Segona Guerra Mundial se'ls va perdre la pista i mai més se n'ha sabut res. Hi ha qui diu que van ser exterminats pels nazis, d'altres fonts s'inclinen per la fam com a possible causa de la seva desaparició, i fins i tot hi ha qui apunta a la fugida dels Netotsi a Amèrica.

Entre els defensors d'aquesta última tesi s'hi troben els components de Blackwater Jukebox, tota una maquinària que condensa els ritmes balcànics més salvatges, els impregna d'essències cèltiques i llatines, i els deixa anar en bateria i amb la força del punk més primitiu. Resulta que els californians tenen un nou disc al mercat, "The Howling" (2016), amb cinc temes inspirats en la llegenda dels Netotsi. Cinc peces que mantenen la urgència i la immediatesa marca de la casa, i la vegada reforcen la càrrega elèctrica i la visceralitat. Pensin en Gogol Bordello fent-s'ho amb Motörhead, o en els Pogues anant de la mà dels Cramps, i es faran una idea de com poden arribar a sonar cartutxos de la magnitud de "Cold as Death", "Preciosa" o "Breaking Down (Eye of the Devil)". Peces amb arrels a l'est d'Europa, tan salvatges i obscures com la pròpia essència dels Netotsi. Peces que recuperen la memòria, l'esperit i sobretot l'ànima indòmita d'un poble perdut però no pas oblidat.


Més informació:
Blackwater Jukebox  /  Bandcamp

Sr. Saravia - "Pop ruidoso" (2016)


Urgent i elèctric es presenta Sr. Saravia al seu nou ep. "Pop ruidoso" (2016) consta de quatre temes que es podrien dividir perfectament en dues cares diferenciades si parléssim d'un vinil. D'entrada hi trobem "No estás en Nueva York" i "Maldito postureo", dues píndoles de punk directe, rabiós i sense concessions, farcit de guitarres en flames i lírica àcidament barcelonina. El que seria la cara b la componen l'experimental "La canción del caos" i "Telebasura", tot un trencapistes en clau post-punk. Escoltin-lo a Bandcamp.

diumenge, 22 de maig del 2016

Sis dècades de números 1


Volen saber quina cançó encapçalava el Hot 100 de Billboard, la llista d'èxits musicals de referència als Estats Units, el dia en què vostès van néixer? O quina es trobava al número 5? El portal digital de visualització de dades Polygraph els ho posa una mica més fàcil amb una cronologia interactiva que repassa el 'top 5' de la prestigiosa revista des de la seva fundació el 1958 fins a l'actualitat. “How Music Taste Evolved: Billboard’s Hot 100, 1958-2016” permet seleccionar anys i mesos concrets a partir dels quals veure en pantalla l’evolució de les llistes d’èxits nord-americanes, sempre sonant de fons el tema que es trobés al número 1. Personalment els recomano que es posin còmodes, comencin pel principi i deixin que soni la música. Viuran un apassionant viatge a través de sis dècades de números 1 i experimentaran de primera mà com han evolucionat les tendències i els gustos al llarg de tot aquest temps, a més d'episodis històrics com la irrupció dels Beatles i la British Invasion, l'esclat de la música disco o l'arribada del synth pop i la New Wave. Poden consultar la cronologia aquí.

dissabte, 21 de maig del 2016

La nit que mai s'acaba

Mazoni.
MAZONI + CALA VENTO
Curtcircuit @ Razzmatazz 2, Barcelona
20 de maig de 2016

Si Mazoni va consolidar a "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber) l'aposta per l'electrònica encetada ara fa dos anys amb "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), a la seva gira de presentació Jaume Pla alterna sintetitzadors i guitarres a parts gairebé iguals. I no ho fa en absolut de forma gratuïta: "7 Songs for an Endless Night" és en essència un àlbum d'electrònica entès a la manera de Madchester o dels Primal Scream més avançats -produeix Brendan Lynch, poca broma-, però també conté algunes de les guitarres més estridents mai gravades per l'empordanès. N'és un bon exemple "Dead Singers", tota una descàrrega elèctrica en clara sintonia amb aquell "Summer Bugs" que Pla va enregistrar encara durant els seus dies al capdavant dels irrepetibles Holland Park.

Totes dues peces van sonar durant la presentació oficial a Barcelona de "7 Songs for an Endless Night", que va tenir lloc a la sala 2 de Razzmatazz en el marc del Curtcircuit 2016 i durant la qual Pla va treure també la pols de "Golden Cage" i "On Sundays", dues perles recuperades d'un altre 7 Songs, aquell "7 Songs for a Sleepless Night" (2003, Bankrobber) que va suposar al seu dia la carta de presentació de Mazoni. La resta del concert, però, va ser en clau de present. Repàs sencer al darrer treball -inici demolidor amb "At War Against", col·laboració vocal de Laia Vehí a "Never Push a Sailor" i èxtasi total amb "Man in the Shadows"-, cites abundants a "Sacrifiqueu la princesa" -"La promesa" i "A.I.L.O.D.I.U." es perfilen com a imprescindibles en directe- i absència gairebé absoluta de greatest hits. Afirmació del present com a garantia de futur.

Prèviament havia trencat el gel una de les darreres sorpreses de l'escuderia BCore. Cala Vento, un duet barceloní que s'inspira en companys de segell com Nueva Vulcano a l'hora de destil·lar nervi i intensitat des d'un agut sentit melòdic. I tot plegat a partir d'una estètica i una posada en escena minimalistes que els acosten a contemporanis com Vàlius, amb qui comparteixen la voluntat de renovar un format tan explotat durant els darrers anys com és el de guitarra i bateria. Se'n surten amb escreix, no cal dir-ho. Ho van deixar clar mesos enrere amb el seu primer disc llarg, de títol homònim (2016, BCore), i ho van refermar al Curtcircuit tot disparant l'un darrere l'altre dards de precisió com "Abril" o "Isabella Cantó". Amb l'ofici adquirit al llarg de dos anys trepitjant escenaris sense parar i amb la frescor de qui tot just comença a deixar empremta. Rock'n'roll, ni més ni menys.

divendres, 20 de maig del 2016

David Fricke entrevista a Sonny Rollins

Sonny Rollins.
Imprescindible l'entrevista realitzada per David Fricke a Sonny Rollins i publicada per Mojo a la seva edició de juny. Les preguntes del periodista contenen tanta professionalitat com passió i coneixement de causa, i les respostes del saxofonista són dignes de qui ha mirat de tu a tu a Charlie Parker i Miles Davis abans de brillar definitivament amb llum pròpia. Aquí en tenen una mostra: "M'alegro que el jazz no sigui popular. Mai serà una música popular, i això és el que la manté especial. Saps què? No crec que aquest món sigui el lloc on passen les coses. No és el lloc on pots dir 'Oh, el jazz va canviar el món'. Bé, a la merda el món. Aquest món sempre tindrà ignorància, assassinats, odi i bombes. El món va arribar a conèixer el jazz i això em sembla fantàstic. Bé per al món. Però el jazz no té res a veure amb aquest món. El jazz és més gran que la Terra. Gent com Bird, Ornette, Coltrane... Creus que se n'han anat per sempre més? No, simplement han marxat a una altra banda. A quina alçada es troba el cel? A quina alçada es troba la lluna? Ells són allà, i això és tot el que et cal saber". Mestre de mestres.

Young Folks

Peter Bjorn and John.
PETER BJORN AND JOHN + EVRIPIDIS AND HIS TRAGEDIES
Razzmatazz 2, Barcelona
19 de maig de 2016

Feia deu anys que Peter Bjorn and John no actuaven a Barcelona. Els mateixos que havien transcorregut des de l'edició de l'àlbum "Writer's Block" (2006) i amb ell "Young Folks", el single que va catapultar el trio suec a bandes sonores d'anuncis, pel·lícules, sèries de televisió i retransmissions esportives, així com a totes les pistes de ball de la galàxia indie i més enllà. Des d'aleshores ha plogut molt, i si bé Peter Bjorn and John en deuen tenir prou amb els royalties de "Young Folks" per a pagar factures, no és menys cert que la peça en qüestió ha eclipsat la resta de la seva trajectòria i els ha condemnat al més injust dels oblits: tothom coneix la cançó, però la gran majoria en desconeix els autors. I aquesta és la ironia, que mentre "Young Folks" seguirà aixecant passions cada vegada que soni de forma enllaunada en sales com la pròpia Razzmatazz 2, quan hi actuen ells mateixos en persona tan sols s'hi acosta un selecte grup d'incondicionals -encara que això poc sembla importar-los: quan surten a l'escenari s'ho passen bé i ho donen tot com qui s'adreça a una multitud-.

Com a mínim a Barcelona, on els suecs van presentar la nit passada el seu setè disc -sí, set en tenen ja-, un "Breakin' Point" (2016) que té prevista la seva sortida el mes que ve i del qual van avançar fragments com "Do Si Do" o el tema titular, entre d'altres. Peces que van esdevenir l'espina dorsal del concert, i que confirmen l'apropament de Peter, Bjorn and John a aquell pop d'estètica inequívocament eighties que tan mal vist estava quan ells van irrompre amb força ara fa deu anys però que tant es porta a data d'avui als circuits per on ells solen moure's -el que enllaça Duran Duran amb la banda sonora de Karate Kid, per entendre'ns-. Sigui com sigui, el passi d'ahir es va manifestar sòlid i àgil, refermant la vocació de present d'un grup que no vol resignar-se a la condició de one-hit wonder, i brillant en pilars mestres com "Amsterdam", "Objects of My Affection", "Second Chance", un "I Know You Don't Love Me" que podrien perfectament haver signat The War On Drugs o, és clar, un "Young Folks" amb la percussionista de reforç assumint les tasques vocals de Victoria Bergsman.

Abans havien tocat en condició de teloners Evripidis and His Tragedies. O més ben dit Evripidis Sabatis i una corista que el va acompanyar durant bona part del repertori, perquè malgrat haver-se anunciat com un concert amb banda allò va ser una actuació en solitari. La qual cosa va permetre a aquest grec establert a Barcelona mostrar l'altra cara d'un repertori que és a punt d'enfilar la seva segona dècada en molt bon estat de forma. Si amb banda ens té acostumats a un pop plusquamperfet i d'alta sofisticació, deutor a parts iguals de Phil Spector, Belle and Sebastian i Brian Wilson, tot sol va mantenir aquest últim referent en primera línia i hi va sumar les essències de Tin Pan Alley que sobresurten al seu darrer disc, "Futile Games in Space and Time" (2016). Part del cançoner desplegat la nit passada hauria encaixat perfectament al repertori de Sinatra a Columbia o Capitol, i no desentonaria al costat del Rufus Wainwright més classicista. De seguida s'ha dit.

dijous, 19 de maig del 2016

El punk va al MACBA

"No Future", instal·lació de Jordi Colomer present a la mostra.
No sé si és bo o dolent que el punk s'exposi en un museu, però de ben segur és positiu que un museu obri les seves portes a un corrent artístic, estètic i filosòfic que manté el seu esperit transgressor malgrat haver estat assimilat pel conjunt de la societat ja fa molts anys. Perquè una cosa és que ens venguin com a punk la música d'un grup que serveix per a vendre refrescos i calçat esportiu, i una altra de molt diferent són totes aquelles expressions artístiques -no tan sols musicals- que beuen de l'essència del punk tal i com aquest es va alimentar del dadaisme, el situacionisme, les avantguardes o el rock'n'roll. El cas és que el MACBA exposa des d'aquest mes de maig i fins al mes de setembre tota una sèrie d'obres de diferents disciplines que d'alguna manera o altra sintonitzen, recuperen o fins i tot actualitzen els efectes de l'onada expansiva que va esclatar el 1976. L'exposició es titula "Punk. Els seus rastres en l'art contemporani", i en trobaran més informació a la pròpia pàgina web del MACBA.

The Missing Leech - "Painted by Covers" (2016)


Estètica de sèrie b que evoca les pel·lícules de terror de la Universal al nou videoclip de The Missing Leech"Painted by Covers" -peça corresponent al seu últim disc, "Sacsejant el Sotabosc" (2015, El Mamut Traçut)-. El clip el va rodar la gent de Plans Films a la casa-museu romàntic Can Delger de Caldes de Montbui, i compta amb les actuacions del propi Maurici Ribera (The Missing Leech), Martina Borrut (Mad'zelle) i David Reig (El SistemÄ Suec), tots ells part de la família musical que és El Mamut Traçut i agents actius d'aquesta microescena que és el Sotabosc. Poden veure el videoclip aquí.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.

dimecres, 18 de maig del 2016

Retirada!


La victòria i la derrota. La llum i la foscor. La calma i la tempesta. Les atmosferes del post-rock i l'empenta del punk. Conceptes que s'alternen i que contrasten entre ells, contraris que sovint formen part d'una mateixa moneda i que Retirada! han sabut encabir al seu segon disc. Un "Victòria | Derrota" (2016) que veu la llum aquest mes de maig i que els seus autors presenten com una oda a la quotidianitat i als petits grans detalls de la vida.

L'àlbum només es pot adquirir ara per ara en format digital, però la manera de presentar-lo evoca la d'un vinil. Doble caràtula, amb un disseny dedicat a la Victòria i un altre a la Derrota, i quatre cançons per banda. Cançons en català i en castellà que parlen del dia a dia, de les coses bones i dolentes que a tots ens passen o ens han passat alguna vegada, i que ho fan des d'una base rítmica contundent, atmosfèrica i a la vegada melòdica, deutora de Mogwai o Slint, però també de Dinosaur Jr., Fugazi o, com a referent més proper, els Raydibaum d'"Estructures sota terra" (2014).

Retirada! són els barcelonins Albert i Cuervo, que després de coincidir en un projecte de post-rock van decidir formar aquest duet de bateria i guitarra per a trobar un so més personal. L'aventura va començar ara fa quatre anys, temps durant el qual han debutat amb "Inevitable" (2014) i han incorporat el loop com a element clau del seu procés compositiu. "Victòria | Derrota", produït per Santi García als estudis Ultramarinos Costa Brava, suposa un pas més cap a la consolidació d'una personalitat pròpia i intransferible. El presentaran en directe els dies 20 i 21 de maig a Barcelona, al Centre Cívic Can Deu i a La Contra, respectivament.


Més informació:
Retirada! / Bandcamp


Originalment publicat a B-Magazine.

Guy Clark (1941-2016)

GUY CLARK
(1941-2016)

A "Old No. 1" (1975), el debut de Guy Clark, hi vaig entrar per la caràtula, un retrat del músic texà realitzat per qui va ser la seva esposa fins a la seva mort ara fa quatre anys, Susanna Clark. Els seus principals arguments, però, són deu cançons que presentaven a Clark com un dels grans compositors de la seva generació i que encetaven una de les trajectòries més reivindicables del country de les passades quatre dècades. Sense anar més lluny, jo mateix havia descobert dos d'aquests títols a través de Jerry Jeff Walker ("L.A. Freeway") i els Highwaymen ("Desperados Waiting for a Train").

Company de batalles de Townes Van Zandt i padrí de Rodney Crowell i Steve Earle, la de Clark ha estat una d'aquelles trajectòries cuites a foc lent i sense entrebancs, defugint els grans titulars per a deixar empremta mitjançant les cançons, i triomfant sempre en les distàncies curtes (ho van comprovar els afortunats que el van poder veure l'any 2008 al Teatre Zorrilla de Badalona en el marc del festival Blues i Ritmes). Ens deixava ahir després de combatre una llarga malaltia. I sigui on sigui, me l'imagino amb una guitarra a les mans i comentant la jugada al costat del seu bon amic Van Zandt.

dimarts, 17 de maig del 2016

Tony Barrow (1936-2016)

Tony Barrow, al centre, amb els Beatles.
TONY BARROW
(1936-2016)

Hi ha qui fabrica cotxes i que s'encarrega de vendre'ls, publicitar-los i fins i tot d'explicar-los. Amb les cançons passa exactament el mateix. Hi ha qui s'encarrega de compondre-les o bé d'interpretar-les, però la seva sortida a la venda, la seva promoció, la seva difusió i, en definitiva, tot allò que cal perquè arribin als seus destinataris passa per la feina d'uns professionals de qui no solem veure els rostres ni conèixer els noms, però que a la pràctica acaben esdevenint figures tan clau com les dels propis compositors i intèrprets. Quan ens comprem un disc, un llibre o una pel·lícula, allò que tenim a les mans és fruit de l'obra d'un artista però també de tot el personal que ha intervingut en el procés des dels seus respectius oficis: productors, dissenyadors gràfics, comunicadors, publicistes, comercials... De tot això parlava abans d'ahir amb uns amics, tot ignorant que el dia anterior ens havia deixat qui va ser cap de premsa dels Beatles entre 1962 i 1968. Tony Barrow, que també va treballar per a altres bandes de Merseybeat, no va compondre ni interpretar mai "Love Me Do", "She Loves You" ni "Ticket to Ride", però va esdevenir una figura clau a l'hora de difondre aquestes cançons, definir la identitat dels seus autors i establir vincles amb el seu públic. Va tenir la idea d'enviar postals de Nadal al club de fans, es va inventar el motiu The Fab Four, va redactar els textos que apareixien als àlbums de la banda i va gestionar la seva relació amb els mitjans de comunicació. També va coordinar el còmic que acompanyava l'edició original de "Magical Mystery Tour" (1967).

Música per a dormir

La presentació d'"Sleep" a Berlín - Foto Mike Terry.
La comunitat mèdica pot o no posar-se d'acord sobre les hores de son que necessita el cos humà, que Max Richter ho té ben clar. La seva darrera obra dura vuit hores, ni més ni menys, les que se suposa que hauríem de dormir cada dia per allò de cuidar-nos i gaudir d'una bona salut. "Sleep" (2015), que és com es titula el treball en qüestió, compta amb un total de 31 peces musicals que el compositor alemany va concebre per a ajudar-nos a agafar el son i, a la vegada, traduir l'acte de dormir a un llenguatge artístic. El més sorprenent, però, va tenir lloc el passat mes de març durant les dues presentacions oficials d'"Sleep" dutes a terme a Kraftwerk, un immens i espectacular espai artístic ubicat en una antiga central energètica de Berlín. Les 400 persones que van assistir a cada un dels dos concerts no estaven dretes ni assegudes, sinó estirades sobre matalassos i dormint mentre Richter i una orquestra interpretaven el repertori. Sens dubte, un plantejament molt més interessant que els de tota aquella gent que va als concerts a fer-la petar o a dir Jo hi era.

dilluns, 16 de maig del 2016

Mig segle de "Blonde on Blonde" i "Pet Sounds"


Tal dia com avui de fa 50 anys es posaven a la venda dos dels discos més influents, definitius i inqüestionables que mai s'han arribat a produir: "Blonde on Blonde" de Bob Dylan i "Pet Sounds" dels Beach Boys -de seguida s'ha dit-. Dos àlbums referencials tant al seu moment com encara en l'actualitat, dos monuments sonors que resumien diverses dècades (i fins i tot segles) d'història de la música popular i a la vegada establien nous punts de partida per a tot allò que vindria a continuació. Dues coordenades en l'espaitemps on confluïen diversos fils històrics i a partir dels quals se'n desencadenarien de nous. I dues obres capitals per cortesia de dos visionaris -el propi Dylan en el primer cas, Brian Wilson en el segon- a qui la història ha portat per diferents camins.

Per a Dylan, "Blonde on Blonde" va suposar un esglaó més -potser el més important- en una trajectòria que, amb els seus alts i baixos, mai ha mirat enrere i gairebé sempre ha avançat al marge de tot i de tothom. Per a Wilson, en canvi, "Pet Sounds" va marcar un cim creatiu i a la vegada l'inici d'una deriva d'on mai ha acabat de tornar. D'altra banda, mentre el californià commemora aquest cinquantè aniversari interpretant "Pet Sounds" en la seva integritat i amb el suport d'un vell conegut com és Al Jardine -ho podrem comprovar d'aquí a poques setmanes en el marc del Primavera Sound 2016-, el de Minnesota segueix anant a la seva, fent allò que li ve de gust sense pensar en aniversaris ni efemèrides, i presumint més de present que de passat -de les vint peces que va interpretar encara no fa ni un any a Barcelona, tan sols cinc eren anteriors al canvi de segle-. Són dues maneres diferents de fer i d'entendre la música, que cadascú es quedi amb la que li agradi més i deixem els debats per una altra ocasió.

I sí, ja sé que la data oficial de sortida de "Blonde on Blonde" no està del tot clara. Que malgrat existir un ampli consens al voltant d'aquell 16 de maig de 1966, hi ha fonts que apunten a finals de juny o fins i tot principis de juliol del mateix any com el moment en què l'àlbum va veure la llum. M'és igual. La idea que "Pet Sounds" i "Blonde on Blonde" sortíssin el mateix dia no tan sols em sedueix: em sembla una bonica metàfora d'aquell moment històric en què artistes que ara anomenaríem comercials evitaven les fórmules en lloc de seguir-les al peu de la lletra. Per tant, m'apunto al consens i convido tothom a celebrar aquest mig segle per partida doble. Que sonin ben fort.

diumenge, 15 de maig del 2016

The River

Springsteen, en una imatge recent de "The River Tour" - Font Live Nation.
BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Camp Nou, Barcelona
14 de maig de 2016

Enèsima visita de Bruce Springsteen and The E Street Band a Barcelona, la seva cinquena actuació al santuari Blaugrana i la primera aturada de la branca europea de la gira que commemora el trenta-cinquè aniversari de "The River" (1980). Una branca, s'havia anunciat setmanes enrere i ahir es va confirmar, que presenta lleugeres però també notables alteracions del guió en relació amb el tram nord-americà. L'àlbum homenatjat es va mantenir com a columna vertebral del concert, la seva raó de ser, però lluny de sonar sencer es va limitar a aportar dotze de les seves vint pistes. La resta del repertori, trenta-sis peces en total, va servir al Boss i la seva banda per a passar-s'ho bé fent el que els vingués de gust en cada moment i atendre peticions del públic quan l'ocasió ho requeria. Tres hores i trenta-cinc minuts de concert, de seguida s'ha dit, i un set list on "The River" va compartir protagonisme amb bona part del metratge de "Born in the U.S.A." (1984), la meitat de "Born to Run" (1975) i cites puntuals a "Darkness on the Edge of Town" (1978), "Nebraska" (1982), "Tunnel of Love" (1987) i "The Rising" (2002).

Del material anterior a "Born to Run" i d'obres de factura més o menys recent com l'encara ressonant "Wrecking Ball" (2012) o el més discret "High Hopes" (2014), res de res. L'omissió del passat més remot va ser purament fruit de l'atzar -a punt va estar de caure "Growin' Up", però el respectable va optar per "Glory Days" quan el de New Jersey va donar peu a una improvisada votació-, i de la mateixa manera que ahir va guanyar pes el cançoner de "Born in the U.S.A.", qualsevol nit d'aquestes poden tornar amb força "Rosalita" o "Spirit in the Night". El catàleg recent, en canvi, semblaria a priori més desubicat en un repertori que celebra l'etapa més clàssica d'Springsteen sense cap mena de reserva, fent concessions a l'oient ocasional -la quantitat de greatest hits que van sonar ahir no s'havien escoltat junts ni tan sols durant la gira de reunió amb The E Street Band el 1999- sense oblidar-se del seguidor més experimentat que valora la presència de perles ocultes, peces poc evidents o sorpreses que trenquen inexplicables absències -el públic barceloní va poder escoltar ahir per primera vegada en directe "Drive All Night": ja era hora!-.

L'altre factor a tenir en compte és el fet que la major part del catàleg clàssic d'Springsteen -per no dir la seva totalitat- no tan sols no ha envellit, sinó que es pot interpretar en clau de present cada vegada que el desplega al damunt d'un escenari, ja sigui amb la mateixa empenta del primer dia ("Born to Run") o des de l'experiència que només el pas dels anys pot atorgar ("Point Blank"). El secret salta a la vista: d'inadaptats, perdedors, ànimes sense rumb i destins tocats per la mala fortuna sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà. I, sembla ser, Springsteen es manté ferm en la divina missió de donar-los veu nit rere nit mentre el seu cos aguanti. Cosa que va per llarg: amb 66 anys a l'esquena, el Boss -i la banda que l'acompanya- és capaç d'oferir concerts de tres hores i mitja sense deixar lloc a cap mena de treva. Ni tan sols durant la protocolària pausa prèvia als bisos van arribar a desaparèixer els músics de l'escenari. I durant bona part de la primera hora -i del que vindria després-, els temes s'anaven encadenant l'un darrere l'altre, fent diana sense pràcticament deixar respirar a 65.000 ànimes que amb prou feina donaven crèdit d'allò que presenciaven.

Ofici i alguna cosa més
Inici a tota pastilla, anant per feina i amb els llums encara encesos al ritme de "Badlands". S'apaga la il·luminació mentre la música no para i la banda dispara de cop "No Surrender" i "My Love will Not Let You Down". No portem ni un quart d'hora de concert, ni tan sols hem entrat encara en matèria -se suposava que avui tocava escoltar "The River"- i el Camp Nou ja és una olla a pressió. I ara sí, ara és el torn del doble àlbum que dóna nom i raó de ser a la present gira. "Esteu preparats?", pregunta Springsteen repetidament i en català abans de projectar en cadena "The Ties that Bind", "Sherry Darling", "Jackson Cage" i "Two Hearts". Per si la cosa encara no ha quedat prou clara, arriba de cop i volta la primera alteració imprevista del guió inicial: "I'm Goin' Down", per petició d'un membre del públic. De tornada al guió, "Hungry Heart" i "Out in the Street" acaben de posar l'estadi de potes enlaire abans de disminuir revolucions i encetar un parèntesi reposat amb l'inèdit "Here She Comes Walkin'", que desemboca en "I Wanna Marry You".

"The River" transforma grades i pistes en un oceà de punts lluminosos i "Point Blank" esdevé la lletania més fosca de totes, amb un Springsteen estàtic i aquell final "Bang bang you're dead" manifestant-se més glacial que mai. "Atlantic City" rebaixa tensió, recupera musculatura i adoba el terreny perquè torni la festa amb "Darlington County". Encara no s'ha acabat aquest tema quan Springsteen recull de les mans impacients de les primeres files cartells amb títols de cançons escrits a mà. Peticions que atendrà amb molt de gust, començant per una celebrada "Glory Days" i continuant amb "I Wanna Be with You". D'acord, aquesta última no es troba entre la collita més rodona del Boss, però és una d'aquelles peces que per naturalesa funcionen molt bé en directe. I el fet que la toqui a petició d'un fan en una nit com la d'avui resulta significativa: mentre molts músics amb cinc o sis anys de trajectòria no s'atreveixen a tocar cançons amb dos exercicis d'antiguitat si no les han assajat prèviament, Springsteen aborda una cara b que va compondre deu fer cosa de tres dècades i mitja com si la toqués cada nit, sense despentinar-se i sense que cap membre de la banda es quedi enrere. D'això se'n diu ofici i alguna cosa més.

La disbauxa de "Ramrod" marca un breu i final retorn a "The River". No escoltarem "Cadillac Ranch" ni "Independence Day" però a canvi degustarem "The Price You Pay" i ens emocionarem amb "Drive All Night" (amb cita inclosa al "Dream Baby Dream" de Suicide). Això sí que és una cançó d'amor i la resta són manuals de banalitat. Perquè, creguin-me, estimar una persona no és cantar-li "I love you, I love you, I love you" com qui va a fitxar en una fàbrica a les vuit del matí. No, senyors, qui estima algú de veritat és capaç de conduir tota la nit tan sols per comprar-li un parell de sabates i tastar els seus tendres encants, paraula. El problema és que mentre penses en tot plegat, Springsteen ja se t'ha tornat a avançar i acaba sortint d'on menys te l'esperes amb un "Lonesome Day" que encadena amb "Prove It All Night", "The Promised Land", "Because the Night" i "She's the One". Enfilem la tercera hora de recital i això no decau, al contrari. "Brilliant Disguise" ofereix una petita treva abans que "The Rising" torni a elevar-ho tot i "Thunder Road" faci brollar cants, llàgrimes i aquell oceà de mans enlaire que només Springsteen sap desfermar.

Vigència
I aleshores arriben els bisos. Emotiu i emocionant homenatge a Prince amb un "Purple Rain" que no hauria desentonat als surcs de "Darkness...". "Born in the U.S.A." amb el Boss deixant-s'hi la veu per moments. "Born to Run" amb els llums novament encesos i l'oceà de mans adquirint les dimensios d'un tsunami. "Dancing in the Dark" amb l'escena tendra de la nit (una nena del públic ballant a l'escenari amb el propi Springsteen). "Tenth Avenue Freeze-Out" amb merescuts records als enyorats Clarence Clemons i Danny Federici. I la traca final amb una frenètica i expansiva lectura de "Shout", l'original dels Isley Brothers que tantes pistes de ball ha cremat durant més de cinc dècades. Exactament igual que el "Twist and Shout" (original dels Top Notes però popularitzat pels mateixos Isleys) que clou el set ja en temps de descompte i després d'una sentida "Bobby Jean".

El que s'havia concebut com un homenatge a la comunió definitiva de visceralitat rockera, poesia suburbana i èpica d'extrarradi, va culminar amb una festa. Perquè ja pot un haver nascut en un lloc de mala mort i haver-se criat per a seguir els passos del seu progenitor, que al final del dia ningú li podrà prendre aquell indestructible reducte de llibertat que és i seguirà essent el rock'n'roll pels segles dels segles. La qual cosa ajuda una vegada més a entendre la vigència d'un disc com "The River" tres dècades i mitja després de la seva concepció. Un cop acabat el concert, un pare caminava en direcció a la sortida del Camp Nou en companyia del seu fill adolescent, tots dos lluint samarretes amb la caràtula de l'àlbum de torn. Quan el pare tenia l'edat del fill, si fa no fa, "The River" acabava d'editar-se i Ronald Reagan era a punt de ser elegit President dels Estats Units. 35 anys després i amb Donald Trump en imparable ascens, salta a la vista que hi ha coses que mai canvien. També per això "The River" segueix essent avui tan actual com el primer dia. I per això el món segueix necessitant gent com Bruce Springsteen: qui sap si d'aquí a un parell d'anys haurem d'aferrar-nos novament a "Nebraska".