dissabte, 21 de maig de 2016

La nit que mai s'acaba

Mazoni.
MAZONI + CALA VENTO
Curtcircuit @ Razzmatazz 2, Barcelona
20 de maig de 2016

Si Mazoni va consolidar a "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber) l'aposta per l'electrònica encetada ara fa dos anys amb "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), a la seva gira de presentació Jaume Pla alterna sintetitzadors i guitarres a parts gairebé iguals. I no ho fa en absolut de forma gratuïta: "7 Songs for an Endless Night" és en essència un àlbum d'electrònica entès a la manera de Madchester o dels Primal Scream més avançats -produeix Brendan Lynch, poca broma-, però també conté algunes de les guitarres més estridents mai gravades per l'empordanès. N'és un bon exemple "Dead Singers", tota una descàrrega elèctrica en clara sintonia amb aquell "Summer Bugs" que Pla va enregistrar encara durant els seus dies al capdavant dels irrepetibles Holland Park.

Totes dues peces van sonar durant la presentació oficial a Barcelona de "7 Songs for an Endless Night", que va tenir lloc a la sala 2 de Razzmatazz en el marc del Curtcircuit 2016 i durant la qual Pla va treure també la pols de "Golden Cage" i "On Sundays", dues perles recuperades d'un altre 7 Songs, aquell "7 Songs for a Sleepless Night" (2003, Bankrobber) que va suposar al seu dia la carta de presentació de Mazoni. La resta del concert, però, va ser en clau de present. Repàs sencer al darrer treball -inici demolidor amb "At War Against", col·laboració vocal de Laia Vehí a "Never Push a Sailor" i èxtasi total amb "Man in the Shadows"-, cites abundants a "Sacrifiqueu la princesa" -"La promesa" i "A.I.L.O.D.I.U." es perfilen com a imprescindibles en directe- i absència gairebé absoluta de greatest hits. Afirmació del present com a garantia de futur.

Prèviament havia trencat el gel una de les darreres sorpreses de l'escuderia BCore. Cala Vento, un duet barceloní que s'inspira en companys de segell com Nueva Vulcano a l'hora de destil·lar nervi i intensitat des d'un agut sentit melòdic. I tot plegat a partir d'una estètica i una posada en escena minimalistes que els acosten a contemporanis com Vàlius, amb qui comparteixen la voluntat de renovar un format tan explotat durant els darrers anys com és el de guitarra i bateria. Se'n surten amb escreix, no cal dir-ho. Ho van deixar clar mesos enrere amb el seu primer disc llarg, de títol homònim (2016, BCore), i ho van refermar al Curtcircuit tot disparant l'un darrere l'altre dards de precisió com "Abril" o "Isabella Cantó". Amb l'ofici adquirit al llarg de dos anys trepitjant escenaris sense parar i amb la frescor de qui tot just comença a deixar empremta. Rock'n'roll, ni més ni menys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada