divendres, 20 de maig de 2016

Young Folks

Peter Bjorn and John.
PETER BJORN AND JOHN + EVRIPIDIS AND HIS TRAGEDIES
Razzmatazz 2, Barcelona
19 de maig de 2016

Feia deu anys que Peter Bjorn and John no actuaven a Barcelona. Els mateixos que havien transcorregut des de l'edició de l'àlbum "Writer's Block" (2006) i amb ell "Young Folks", el single que va catapultar el trio suec a bandes sonores d'anuncis, pel·lícules, sèries de televisió i retransmissions esportives, així com a totes les pistes de ball de la galàxia indie i més enllà. Des d'aleshores ha plogut molt, i si bé Peter Bjorn and John en deuen tenir prou amb els royalties de "Young Folks" per a pagar factures, no és menys cert que la peça en qüestió ha eclipsat la resta de la seva trajectòria i els ha condemnat al més injust dels oblits: tothom coneix la cançó, però la gran majoria en desconeix els autors. I aquesta és la ironia, que mentre "Young Folks" seguirà aixecant passions cada vegada que soni de forma enllaunada en sales com la pròpia Razzmatazz 2, quan hi actuen ells mateixos en persona tan sols s'hi acosta un selecte grup d'incondicionals -encara que això poc sembla importar-los: quan surten a l'escenari s'ho passen bé i ho donen tot com qui s'adreça a una multitud-.

Com a mínim a Barcelona, on els suecs van presentar la nit passada el seu setè disc -sí, set en tenen ja-, un "Breakin' Point" (2016) que té prevista la seva sortida el mes que ve i del qual van avançar fragments com "Do Si Do" o el tema titular, entre d'altres. Peces que van esdevenir l'espina dorsal del concert, i que confirmen l'apropament de Peter, Bjorn and John a aquell pop d'estètica inequívocament eighties que tan mal vist estava quan ells van irrompre amb força ara fa deu anys però que tant es porta a data d'avui als circuits per on ells solen moure's -el que enllaça Duran Duran amb la banda sonora de Karate Kid, per entendre'ns-. Sigui com sigui, el passi d'ahir es va manifestar sòlid i àgil, refermant la vocació de present d'un grup que no vol resignar-se a la condició de one-hit wonder, i brillant en pilars mestres com "Amsterdam", "Objects of My Affection", "Second Chance", un "I Know You Don't Love Me" que podrien perfectament haver signat The War On Drugs o, és clar, un "Young Folks" amb la percussionista de reforç assumint les tasques vocals de Victoria Bergsman.

Abans havien tocat en condició de teloners Evripidis and His Tragedies. O més ben dit Evripidis Sabatis i una corista que el va acompanyar durant bona part del repertori, perquè malgrat haver-se anunciat com un concert amb banda allò va ser una actuació en solitari. La qual cosa va permetre a aquest grec establert a Barcelona mostrar l'altra cara d'un repertori que és a punt d'enfilar la seva segona dècada en molt bon estat de forma. Si amb banda ens té acostumats a un pop plusquamperfet i d'alta sofisticació, deutor a parts iguals de Phil Spector, Belle and Sebastian i Brian Wilson, tot sol va mantenir aquest últim referent en primera línia i hi va sumar les essències de Tin Pan Alley que sobresurten al seu darrer disc, "Futile Games in Space and Time" (2016). Part del cançoner desplegat la nit passada hauria encaixat perfectament al repertori de Sinatra a Columbia o Capitol, i no desentonaria al costat del Rufus Wainwright més classicista. De seguida s'ha dit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada