dijous, 30 de juny de 2016

Scotty Moore (1931-2016)

SCOTTY MOORE
(1931-2016)

Casualitats i curiositats. A la meva biblioteca d'iTunes, Elvis Presley va seguit alfabèticament d'Emiliana Torrini. Això vol dir que quan finalitza "Mystery Train" entra de cop "Jungle Drum". Gairebé cinc dècades i mitja són les que separen ambdós temes, però escoltar-los l'un darrere l'altre referma una vegada més la inabastable influència que Scotty Moore ha exercit sobre totes les generacions de guitarristes que l'han succeït. Si Elvis Presley es va inventar el rockabilly de forma gairebé involuntària el mateix dia en què va enregistrar "That's All Right", va ser en gran part gràcies a aquella línia de guitarra amb què Moore i la seva Gibson literalment van canviar el món per sempre més. Qualsevol que mai s'hagi atrevit a canalitzar electricitat a través de les sis cordes hauria de trobar-se avui de dol.

Rajoy, a favor o en contra?

No sé si és cert, però anys enrere algú em va explicar que una universitat nord-americana impartia una assignatura dedicada a analitzar per què l'organisme d'Ozzy Osbourne ha aguantat amb vida durant tots aquests anys malgrat els excessos a què s'ha sotmès. No dubto que el temari fos d'allò més apassionant, però personalment i vistes les circumstàncies a mi em semblaria més interessant una assignatura que analitzés els processos discursius, cognitius i racionals de Mariano Rajoy. De debò, si aquest home segueix així els guionistes dels programes d'humor es quedaran molt aviat sense feina. Després d'aquell discurs d'alt nivell que va oferir un cop guanyades les eleccions, el bon home ha expressat la seva opinió sobre la voluntat d'Escòcia de mantenir-se a la Unió Europea malgrat el triomf del Brexit. A veure, realment pot haver-hi algú a Europa (Escòcia inclosa) a qui importi el més mínim allò que un president en funcions del Govern espanyol pugui pensar sobre el Brexit, la permanència d'Escòcia a la UE o l'últim disc de Radiohead? Tant és, l'amic Rajoy ho té clar i així ens ho fa saber: "Estamos radicalmente en contra. Los tratados están radicalmente en contra. Creo que todo el mundo está radicalmente en contra" -es refereix a la permanència d'Escòcia a la UE, no al disc de Radiohead-.

Vamos a ver. Mariano, hijo mío, no sé si es la resaca de la Undécima que el Madrid ganó en los penaltis (más o menos como el PP las elecciones) o esa marcha atlética que te ha dado por practicar en vísperas electorales, pero últimamente te estás creciendo hasta el punto de superarte a ti mismo. Vamos, que seguí con mucho interés tu campaña electoral y lo decías clarísimo: "A FAVOR", así, en mayúsculas, "A FAVOR", no fuera que alguien acabara votando a quienes tu llamas radicales. ¿Y ahora te descuelgas diciéndonos que todo el mundo, pantallas de plasma incluidas, está radicalmente EN CONTRA de algo que a ti no te conviene? ¿En qué quedamos, Mariano? ¿A favor totalmente a favor como cantaba Miqui Puig, o en contra como los radicales? En España dices defender los intereses de los catalanes que no quieren independizarse, ¿verdad? Pues anda, vete a contarle a tu amiguito Cameron que también defenderás los intereses de los británicos que no quieren independizarse de la UE -y no te dejes el intérprete en casa, que tu nivel de inglés no es precisamente el Advanced-.

dimecres, 29 de juny de 2016

Lu Rois: "El piano és el meu confident"

Retrat d'una artista curiosa i hipnòtica - Shey Photography.
En tan sols un any i mig ha passat d’actuar per al seu cercle més íntim a fer-ho en escenaris i festivals d’arreu del país. El seu nou ep, “Cau de Lluna” (2016), confirma la promesa del seu disc de debut, “Camí del Far” (2015), tot eixamplant-ne els horitzons i guanyant profunditat de camp. LU ROIS és sens dubte una de les grans revelacions d’aquesta temporada al mapa musical català. Dies enrere vaig tenir el plaer de fer-li una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine. Recordin que Lu Rois actuarà el 9 de juliol al Festival Bouquet d’Alella.

Laura Cantrell - "Not the Tremblin' Kind" (2000)


Tota una coincidència, que dos discos de debut editats durant la recta final de l'any 2000 i representatius d'allò que aleshores començava a anomenar-se so Americana, es reeditin gairebé a l'hora i al marge d'aniversaris rodons -ambdós plàstics faran 16 anys d'aquí a pocs mesos-. "Not the Tremblin' Kind", primer àlbum de Laura Cantrell, no despatxarà tants rius de tinta com "Heartbreaker", el seu homòleg a la discografia de Ryan Adams. Però el fet que Spit & Polish l'hagi tornat a posar en circulació és una notícia igual de positiva, perquè ens trobem una vegada més davant d'un disc que segueix sonant fresc i atemporal per molts anys que passin.

Nova York també havia jugat un paper decisiu en la trajectòria vital de Cantrell -que s'hi havia traslladat des de la seva Nasvhille natal per a estudiar Dret i Comptabilitat-, però a diferència d'Adams les seves cançons seguien evocant paisatges de terra endins. Com a mostres, el subtil regust honky tonk de "The Whiskey Makes You Sweeter", els aires fronterers de "Churches Off the Interstate", els ressons country-rock de "Queen of the Coast" o les textures bluegrass i l'harmonia vocal d'un "Big Wheel" que recorda per moments l'"Ooh Las Vegas" de Gram Parsons.

"Not the Tremblin' Kind" era un disc de country d'estètica clàssica que s'emmirallava en l'obra de grans dames com Loretta Lynn o Emmylou Harris. La cirereta, la peça que va arribar a transcendir més enllà dels circuits estrictament country i va emmarcar per sempre més el nom de Cantrell al citat univers Americana, era la mateixa que titulava el disc. Un "Not the Tremblin' Kind" de textures tardorenques que flirtejava sense reserves amb el pop i lliurava una melodia tan irresistible com inesborrable. Pocs anys després, el grup antifolk Elastic No-No Band dedicava una bonica i sentida cançó d'amor a Cantrell -"A Modest Proposal (for Laura Cantrell)"-. Amb credencials com aquestes, qui no ho hagués fet?

dimarts, 28 de juny de 2016

Recomanació: Presentació Formes Diverses de Vida 2016


El festival FORMES DIVERSES DE VIDA enfila la seva segona edició amb vistes a consolidar-se com el gran aparador de la música i l'art emergents i d'avantguarda a les Terres de l'Ebre. La cita tindrà lloc els dies 22 i 23 de juliol a l'Antic Castell d'Amposta, però abans es presentarà a Barcelona amb una vetllada que promet ser d'allò més intensa. Ni més ni menys que Ensemble Topogràfic, Abobinable, Plom, Marina Herlop, Anur i Sara Fontan passaran el dissabte, 2 de juliol (20,30h.), per l'escenari del Freedonia. Més informació aquí.

Cites a Disco 100 i RockSound

Dos moments de l'escena de Cites rodada a Disco 100.
Ja vaig parlar al seu moment de Cites i de la bona impressió que em va causar la seva primera temporada. TV3 va emetre ahir el capítol 21 de la sèrie -el vuitè de la segona temporada-, dues escenes del qual s'havien rodat respectivament a Disco 100 i a RockSound. La primera és una botiga de discos amb gairebé quatre dècades de trajectòria; el segon és un club de rock'n'roll on actuen sovint bandes emergents tant d'aquí com de fora. Disco 100 es troba al carrer de l'Escorial, a la perifèria menys cool del barri de Gràcia i, metafòricament parlant, a anys llum del centre de Barcelona. Rocksound, situat al carrer dels Almogàvers, és a tocar d'una de les sales de concerts més anomenades de la Ciutat Comtal i al seu voltant s'hi desenvolupa bona part de la vida nocturna de Poblenou, però creuar la seva porta implica des de fa gairebé deu anys entrar en un univers paral·lel on les coses passen a un altre ritme. Tant Disco 100 com RockSound són autèntics supervivents en una ciutat, Barcelona, on mantenir dia a dia un negoci dedicat a la música resulta poc menys que una odissea. Ni l'una ni l'altre són espais pensats per a acollir grans multituds, però tots dos han fidelitzat un públic tan minoritari com fidel, tan exigent com agraït, i tan apassionat com constant. Aquest és amb tota probabilitat un dels grans secrets de la seva supervivència; l'altre és la vocació indiscutible del personal que hi treballa. I el fet que els guionistes de Cites ambientessin dues escenes als seus respectius interiors és un nou punt a favor d'una sèrie que segueix marcant diferències. Perquè tant Disco 100 com RockSound representen aquella Barcelona que bona part de les ficcions televisives catalanes solen ignorar i fins i tot menystenir. La de la gent que compra discos i va a concerts en sales. La que fa la seva de forma discreta i al marge de les grans aglomeracions. Una Barcelona subterrània i en ocasions elitista, però sempre més autèntica i real que totes les temporades juntes d'El Cor de la Ciutat.

dilluns, 27 de juny de 2016

Ralph Stanley (1927-2016)

RALPH STANLEY
(1927-2016)

Ralph Stanley era un pioner, un innovador i un supervivent. Un pioner, perquè gèneres com el bluegrass no s'entendrien sense aportacions com la seva. Un innovador, perquè la seva manera de tocar al banjo va crear escola. I un supervivent, perquè havia arribat fins als nostres dies fidel a la seva manera de fer, esdevenint tota una influència per a diverses generacions del que s'ha anomenat Americana i testimoni vital d'uns dies en què el negoci musical era molt diferent a com el coneixem en l'actualitat. Que T-Bone Burnett comptés amb ell per a la banda sonora d'"O Brother, Where Art Thou?" (2000) no va ser tan sols un acte de justícia, va suposar la comunió perfecta de llegenda i tradició.

El discurs de Rajoy

Transcripció sencera del discurs del president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, després de la victòria del seu partit a les eleccions generals celebrades ahir:

"Oye, eh... queridas amigas y queridos amigos, os voy a decir una cosa: este es, este es el discurso más difícil de mi vida, y algunos he echado. Pero, quiero, solamente quiero deciros dos cosas: la primera, dirigida a mi partido, al Partido Popular, y luego quiero decirle algunas cosas a muchos españoles que evidentemente toman las decisiones que quieren, como es natural, con perfecto derecho. Amigas y amigos. Bueno, eh...queridas amigas y amigos. Eh... Yo llevo militando en este partido toda mi vida. Empecé a los 22 años, cuando empezaba la democracia en España, pegando carteles. Como tantas y tantas personas del Partido Popular, hemos dado muchas batallas democráticas y muchas batallas electorales. Hemos ganado algunas, hemos perdido otras. Pero yo tengo que decir que me siento enormemente orgulloso de este partido que en los momentos más difíciles… No... No ha sido esta, como sabéis, una etapa fácil, dicho de otra forma, ha sido una etapa muy difícil.

Pero este partido ha tenido coraje, ganas, determinación. Siempre había alguien, perdiendo o ganando, con una bandera del Partido Popular, que es la misma que la de España, defendiendo aquello en lo que cree. Queridos amigos, habéis ganado las elecciones porque habéis tenido fe en la victoria y porque la habéis perseguido. Bueno, bueno... Yo tengo que darles las gracias a todos. Y, desde luego, a todos lo que me acompañan aquí. No puedo citarlos... Solo voy a citar a mi mujer...Pero, pero, eh, muchas gracias, oye, muchas gracias a todos. Este partido, en los momentos de dificultad, de problemas, ha estado ahí y es una opción, al cual la sociedad española le ha dado un apoyo mayoritario. Y tenemos que estar orgullosos. Porque hemos trabajado, le hemos dedicado tiempo, hemos creído en lo que hicimos, ha sido duro, ha sido difícil, ha sido complicado, pero hemos dado la batalla por España y sin ponernos a las órdenes de nadie. Solo en defensa de los intereses generales de los españoles. Pues sí, nosotros, este partido, este partido, somos españoles y a mucha honra y con mucho orgullo. Y somos un partido que defendemos los intereses generales de los españoles por encima de cualquier otra consideración. Y este partido se merece un respeto.

Amigas y amigos, yo les doy las gracias a todos los dirigentes, a todos los militantes, a los simpatizantes, interventores y apoderados. Gente que lo único que hacía era defender sus ideas. A lo mejor desde un sitio donde creía que lo que hacía no era demasiado útil, ¡pues no! Cualquier cosa que haga, cualquier militante de cualquier partido político que crea en sus ideas, que las defienda y que no tenga más interés que el que las cosas vayan bien merece un respeto, y desde luego merece el agradecimiento de todos. Eso es el Partido Popular. Bueno, amigas y amigos, gracias, gracias a todos. Porque, en una situación difícil, España tiene a su disposición un instrumento muy importante que jamás le va a fallar a España y a los españoles voten lo que voten. Y ese instrumento es el Partido Popular. Ese instrumento útil para España.

Me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones. Bien, oye, hemos ganado, oye, es verdad. Bueno, amigas y amigos, hemos ganado las elecciones, reclamamos el derecho a gobernar precisamente porque hemos ganado las elecciones, pero ahora de lo que se trata es de ser útil al 100% del pueblo español. A los que nos han votado y a los que no nos han votado. A disposición de todos estamos nosotros. Bueno, amigas y amigos... Bueno, amigos y amigas, a partir de mañana tendremos que empezar a hablar con todo el mundo y lo haremos. ¡Viva España! ¡Viva! Y vamos a hablar con el único horizonte de defender a España y al 100% de los españoles, al 100%. Es para lo que estamos aquí.

Amigas y amigos, no quiero cansaros mucho... Pero quiero decir una cosa. Han sido los cuatro años que hemos vivido complicados y difíciles, pero España ahora ya asoma la cabeza. Estamos caminando en la buena dirección. Vamos a seguir haciéndolo. Hemos ganado las elecciones y estamos como siempre a disposición del pueblo español. Como siempre. Por suerte, en España, han ganado los demócratas, la libertad y los derechos de la gente. Eso es lo que ha ganado en estas elecciones. Amigas y amigos, gracias, gracias de corazón, por vuestro empuje, vuestro aguante y por vuestra generosidad. Yo solo quiero decir una cosa: el equipo directivo de este partido va a estar a la altura de las circunstancias. Hará todo lo que pueda para que a España y los españoles les vaya mejor. Somos una gran nación, de las mejores del mundo, por supuesto de Europa y vamos a estar ahí a la altura de las circunstancias. Muchas gracias"
.

__________________________________________________________________________

Quin nivellàs, amigues i amics, quin nivellàs. "No ha sido esta, como sabéis, una etapa fácil, dicho de otra forma, ha sido una etapa muy difícil", ni Sòcrates ho hauria formulat millor. "Me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones. Bien, oye, hemos ganado, oye, es verdad", al pobre home el punxen i no li surt sang. A veure, ara seriosament. De debò? Algú que es dedica a la política des de "los 22 años, cuando empezaba la democracia en España", algú que ha estat ministre i cap de l'oposició, que ha ocupat la presidència del Govern durant quatre anys i que aspira a fer-ho durant quatre anys més, és realment incapaç d'oferir un discurs amb cara i ulls? No pas un discurs que convenci o agradi a tothom, ja se sap que això costa molt en aquests temps de fragmentació; simplement un discurs que denoti el nivell esperat, per exemple, d'un cap de govern. Tant costa parlar amb una mica de propietat fora d'una pantalla de plasma? Mariano, vamos a ver, si Ana Botella fue capaz de invitar al Comité Olímpico Internacional a tomarse a relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor, ¿cómo no vas a poder tu dar un pedazo de discurso de esos que elevan la marca España por encima del bigote de Aznar? En fi, sort en tenim del Polònia i de l'APM: ara mateix els seus guionistes s'ho deuen estar passant més bé que Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso en un capítol de Cites.


Ryan Adams - "Heartbreaker" (2000)


Sembla que fos ahir quan Ryan Adams es despenjava amb "Heartbreaker", l'últim gran debut discogràfic del segle XX, i de passada posava el terme Americana al mapa. Perquè, pot costar de creure a aquestes alçades però és totalment cert, en ple any 2000 la paraula de torn era un neologisme acabat d'inventar (gairebé m'atreviria a dir) a les pàgines de la revista britànica Uncut. Va ser en aquelles mateixes pàgines on vaig llegir-lo per primera vegada, precisament en un article referit a un aleshores desconegut i prometedor Adams. Un jove de Carolina del Nord que havia militat prèviament a Whiskeytown, una banda de culte etiquetada en aquell moment com a country-rock -denominacions com alt.country tampoc es trobaven encara a l'ordre del dia-.

"Heartbreaker", reeditat recentment amb versió ampliada i sucosos extres que convidaran més d'un a passar gustosament per caixa, va veure la llum per primera vegada el 5 de setembre de 2000 a través de Bloodshot Records. Produïa tot un Ethan Johns, que completava la banda d'acompanyament juntament amb Gillian Welch i David Rawlings -aglutinin actualment aquests tres noms sota el mateix sostre, sumin el propi Adams a l'equació i obtindran vostès un supergrup en tota regla-. Per si això fos poc, a la nòmina de col·laboradors hi figuraven entre d'altres Pat Sansone -tres anys abans d'ingressar a Wilco-, Allison Pierce o la mateixa Emmylou Harris -els seus cors van fer d'"Oh My Sweet Carolina" un artefacte digne de Gram Parsons-.

El resultat global va esdevenir molt més que una brillant carta de presentació. Com qui no vol la cosa, Adams encetava una nova etapa artística i vital amb un plàstic tan fresc, vigorós i atemporal que a dia d'avui es manté en l'imaginari col·lectiu com una de les seves obres definitives. Catorze cançons i una intro -Adams i Rawlings parlant sobre Morrissey, a veure qui és el llest que ho supera- on no hi falta ni hi sobra de res, de la frenètica arrencada a ritme d'skiffle amb "To Be Young (Is to be Sad, Is to Be High)" al malencònic piano de la final "Sweet Little Girl 23rd/1st", d'un "To Be the One" que apuntava a Bruce Springsteen al folk de cambra d'"Amy", i d'aquell salt a la carretera que és "My Winding Wheel" al ritme de garatge d'un "Shakedown on 9th Street" que certificava el viratge urbà d'Adams -l'àlbum es va gravar a Nashville, però la seva lírica mirava a Nova York-.

I és que el terme Americana sempre s'ha fet petit a l'hora d'etiquetar un discurs enfocat de bon principi al rock d'arrels en clau d'autor. El de qui deixava enrere els dies de Whiskeytown i debutava en solitari amb prou intenció i vocació per a ocupar el lloc que havia deixat vacant el propi Springsteen -faltaven encara dos anys per "The Rising" (2002)-. El d'un Adams que inicialment va alçar poques passions en aquesta banda dels Pirineus però va regnar com el que més durant tota aquella tardor a la premsa anglosaxona. "Heartbreaker" havia esdevingut el punt de partida d'una trajectòria que a dia d'avui acumula quinze llargues durades al seu nom. I el que aleshores era una promesa, s'acabaria consolidant tan sols un any més tard amb el ja massiu "Gold" (2001) i un videoclip, el de "New York, New York", filmat el 7 de setembre de 2001 amb l'skyline de Manhattan com a marc de fons. Quatre dies més tard queien les Torres Bessones, aquell skyline canviava per sempre més i el segle XXI irrompia de ple per a quedar-se. Quinze anys després, "Heartbreaker" manté intacte l'encant del primer dia i a la vegada evoca uns temps, si no millors, com a mínim més innocents.

diumenge, 26 de juny de 2016

L'homenatge de The National a The Grateful Dead


A mitjans dels anys 60 hi havia als Estats Units dues bandes anomenades The Warlocks, una a Nova York i l'altra a San Francisco. Totes dues compartien una vocació avançada i aventurera i amb el pas del temps es van situar entre les més influents de la seva generació. Els Warlocks de la Costa Est van esdevenir The Velvet Underground, i van desencadenar l'ampli aspectre sonor que engloba gèneres i etiquetes que van del punk a l'indie, del post-punk al rock alternatiu i del glam a la New Wave. Els de Califòrnia van rebatejar-se com The Grateful Dead, van situar-se entre els pilars fundacionals del rock psicodèlic i posteriorment van impregnar-se de folk tot inventant-se de passada el concepte que actualment coneixem com a jam band. La Velvet i els Dead: dues bandes, dos cultes, dos discursos i dues línies evolutives que gairebé mai arribat a col·lisionar d'aquesta manera. The National, exponents indiscutibles d'aquell ressorgir del post-punk que va revisar els postulats de la Velvet a principis del present segle, han auspiciat un disc de tribut als Dead on participa tota una plana major sovint més associada amb els Warlocks de la Costa Est que amb els de la Costa Oest. A més dels propis National, "Day of the Dead" (2016) aplega noms com els de Courtney Barnett, Bonnie 'Prince' Billy, Anohni, Lee Ranaldo, Mumford & Sons, Angel Olsen, Phosphorescent, The Walkmen, Real State, Unknown Mortal Orchestra o The War On Drugs. La balança, per dir-ho d'alguna manera, l'equilibren Wilco amb l'acompanyament d'un dels tòtems de la galàxia deadhead, el mateix Bob Weir.

dissabte, 25 de juny de 2016

Adia Victoria


Si PJ Harvey vingués del Sud dels Estats Units probablement sonaria així. I probablement signaria peces com "Stuck in the South", tota una píndola de rock cruixent farcida de guitarres greixoses, una veu d'anguniosa dolçor i una lírica tan reveladora com punyent -"I don't know nothing about Southern belles / but I can tell you something about Southern hell", agafin-se fort-. És aquesta dualitat, la que retrata el millor però també el pitjor de la terra que la vist créixer, el marc de fons de "Beyond the Bloodhounds" (2016), primer disc llarg d'Adia Victoria. Natural de Carolina del Sud i amb un discurs que va dels mitjos temps de color sèpia ("Mortimer's Blues") al rockabilly boirós ("Dead Ends") i el blues d'estètica noir ("Lonely Avenue"), acaba de signar un debut dels que apunten maneres i animen a seguir de prop.

Més informació:
Adia Victoria  /  Pàgina web

divendres, 24 de juny de 2016

Spain - "Carolina" (2016)


Josh Haden referma el seu viratge des de l'òrbita fundacional de l'slowcore envers un so Americana auster i vocacionalment desolat. El seu nou disc al capdavant d'Spain compta amb renovada formació i un repertori que aborda a nivell líric accidents miners, la Gran Depressió i una de les grans batalles de la Guerra de la Independència dels Estats Units. Atenció al lament creixent de "Lorelei", un dels punts àlgids d'un disc ideal per a escoltar a hores intempestives.

Shawn Colvin & Steve Earle - "Colvin & Earle" (2016)


Els camins de Shawn Colvin i Steve Earle s'han creuat en nombroses ocasions al llarg de les passades dècades, però sempre han acabat seguint el seu propi curs. Han compartit escenaris, han girat plegats i la de Dakota va arribar a versionar al seu moment el "Someday" del texà. No ha d'estranyar, doncs, que la peça en qüestió hagi acabat formant part també del primer disc que graven de forma conjunta aquests dos pesos pesants del so Americana. "Colvin & Earle" (2016), l'han titulat, com qui no necessita oferir més presentacions ni donar més explicacions, i conté dotze peces que alternen originals amb versions que en alguns casos no passen de l'anècdota ("Baby's in Black" dels Beatles) i en d'altres eleven el conjunt de l'àlbum (la sentida relectura del "Ruby Tuesday", dels Rolling Stones). Malgrat no figurar entre les obres més destacables de cap d'ambdós interessats, "Colvin & Earle" conté prou substància per a considerar-se quelcom més que un simple divertiment, i a més suposa el retorn d'Steve Earle al registre que més l'ha vist brillar.

dijous, 23 de juny de 2016

Wind Atlas


La nit que tot ho embolcalla, els primers rajos de sol que irrompen a les profunditats d'un bosc impenetrable, les atmosferes boiroses, les percussions tribals, els arranjaments glacials, els motius medievals i aquesta lírica a mig camí de la llum i la foscor. Com la de She Owl o Anímic, com la de Black Sabbath o Pentagram, com la d'Echo & The Bunnymen o My Dying Bride, com la de Dead Can Dance o Magma, la música dels barcelonins Wind Atlas és ideal per a una nit de bruixes com la d'avui. Un ritual pagà per a celebrar el solstici d'estiu i una de les bandes més interessants que naveguen ara mateix pels corrents subterranis de la Ciutat Comtal. Deixin-se portar per àlbums com el magistral "Lingua Ignota" (2016) i passin una màgica nit de Sant Joan.

Més informació:
Wind Atlas  /  Bandcamp

dimecres, 22 de juny de 2016

Edith Crash a Balcony TV


Els que la vam descobrir durant la seva estada a Barcelona som plenament conscients de la solvència dels seus directes. Una solvència que sens dubte ha anat a més des que es va instal·lar a Los Angeles, base d'operacions des de la qual Edith Crash ha realitzat diverses gires pels Estats Units. Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, actuarà en dues de les sales més reconegudes de la ciutat, arribant a compartir escenari amb tot un Mike Watt (The Minutemen, The Stooges). Per als que estem lluny de Califòrnia sempre serà un consol poder-la veure al canal de Las Vegas de Balcony TV, on recentment va interpretar "On aurait pu rester là". Poden veure-ho aquí.

Sparkle Moore


Va girar amb Gene Vincent, va actuar al Grand Ole Opry, va esdevenir una de les primeres intèrprets femenines de rock'n'roll, va cultivar una estètica pròpia desafiant convencions i lluint indumentària masculina -el seu look es va avançar més de dues dècades al d'un jove Brian Setzer- i, el més important, va editar dos singles que encara avui valen el seu pes en or, "Rock-a-Bop" (1956) i "Killer" (1957). Malgrat tot, el d'Sparkle Moore no sol ser un dels noms més recurrents quan es parla de rockabilly, un gènere que gairebé va arribar a personificar.

Probablement l'explicació de tot plegat sigui la seva sobtada desaparició després d'haver publicat els citats senzills, fet que ha donat lloc a tota mena de llegendes al llarg de les passades cinc dècades i mitja, però que respon simplement a una retirada temporal per maternitat. Moore va tornar a fer música a principis dels 60, primer com una one-woman band i després amb diferents bandes d'acompanyament, adaptant el seu repertori als gustos de l'època i centrant-se únicament en els directes.

No tornaria a gravar fins ben entrat el segle XXI, quan havent canviat la guitarra pels teclats i servint-se de recursos casolans va enregistrar l'irregular i a la vegada revelador "Spark-A-Billy" (2010). A la poca repercussió d'aquest àlbum cal sumar-hi l'oblit en què es manté el seu material dels anys 50, tant els quatre temes publicats als dos singles originals com tres pistes més -dues d'elles versions alternatives de les cançons del segon single- que mai es van publicar al seu moment. Cinc peces en total que han estat recuperades en diferents recopilacions temàtiques, però mai aglutinades en el que hauria estat un merescut ep dedicat a la figura de Moore.

Encara en actiu, la de Nebraska concedia recentment una àmplia entrevista a Julie Burns que Vintage Rock publica a la seva edició de maig/juny. Moore parla de la seva trajectòria, de l'emoció que va suposar viure en primera persona l'explosió del rock'n'roll i assistir a actuacions de gent com Bill Haley o un jove Elvis Presley, i de les reaccions del públic davant d'una cantant de rockabilly que jugava tan fort com els seus homòlegs masculins. "Aleshores els joves feien cua al voltant dels auditoris i s'esperaven durant hores perquè els signés autògrafs... a la pell", recorda, "un noi va decidir abaixar-se una mica els pantalons per una signatura, però l'agent policial de guàrdia el va obligar a fer-se enrere. 'Qui sap què voldran que els signis després!' va dir, ofès. Em va semblar molt divertit!".

Sobre un hipotètic retorn al circuit del rockabilly, Moore fa aquesta reflexió: "He rebut propostes tant d'Europa com dels Estats Units i he considerat la possibilitat d'acceptar-les, però ara per ara em sento incòmoda fora del meu element. Si haig de tocar i cantar, vull fer-ho únicament amb els meus teclats. I em van dir que això no podia ser! Sembla ser que ara mateix l'únic format acceptable seria presentar-me tal i com vaig deixar l'escena el 1957. Quan algú et diu com has de ser, resulta molt desencoratjador. Em recorda els dies previs a Elvis, quan cadascú tenia les seves robes i formats definits. I és curiós com la mateixa música que va trencar aquelles caselles s'ha acabat encasellant en ella mateixa". Una frase, aquesta última, tan certa com transversal. Poden vostès aplicar-la a qualsevol derivat del rock'n'roll que s'hagi concebut durant les passades sis dècades i de ben segur l'encertaran.

dimarts, 21 de juny de 2016

Històric Young

NEIL YOUNG + PROMISE OF THE REAL
+ GARY CLARK JR.
Poble Espanyol, Barcelona
20 de juny de 2016

No deixa de resultar curiós que el disc en directe que Neil Young i Promise Of The Real acaben de treure del forn, un "Earth" (2016) farcit de connotacions ecològiques i mediambientals, tingui la mateixa denominació que Earth, els ambaixadors per excel·lència del post-rock més abrasiu i rocallós. Perquè la rendició oferta la nit passada de "Cortez the Killer", primer i únic bis de la vetllada, va fregar sobretot en els seus batecs finals la densitat estructural i la distorsió en fase terminal que sempre han caracteritzat la banda de Dylan Carlson. Que discursos com el d'Earth no es podrien entendre sense la influència de Young, és tan cert com que el canadenc mai s'ha conformat amb ser punt de referència per a incomptables gèneres, artistes i generacions, sinó que se'n retroalimenta per a acabar assolint i en molts casos fins i tot avançant per l'esquerra els seus alumnes més avantatjats.

Això últim ho saben prou bé Pearl Jam, però també uns Promise Of The Real amb qui Young ha consumat una unió ja indivisible. Un trident de guitarres, el que formen el canadenc i els germans Lukas i Micah Nelson -tots dos fills del llegendari Willie-, que es va manifestar aclaparador en cada descàrrega de força en expansió, en cada jam de dimensions còsmiques, en cada atac frontal a tres bandes. Els Nelson han trobat en Young un catalitzador, una ànima bessona amb dècades d'experiència acumulada que els ha ajudat a treure el millor que porten dins; i ell ha trobat en Promise Of The Real el millor complement possible per a la seva vessant més visceral. Si l'aparell elèctric que va mantenir-se a l'alça durant tota la segona part de l'actuació no va eclipsar els propis Crazy Horse, com a mínim no es va quedar gens curta. Qui ho havia de dir tan sols una hora abans, quan el canadenc enfilava tot sol la recta inicial del concert tot alternant el piano, la guitarra i fins i tot un harmònium en fràgils lectures d'"After the Gold Rush, "Heart of Gold", "The Needle and The Damage Done" o "Mother Earth".

Concert històric
Un cop culminada aquesta última peça tres actors disfressats de fumigadors van simular que ruixaven l'escenari mentre, ara sí, Promise Of The Real prenien posicions i l'engranatge sencer començava a bellugar-se al ritme d'"Out on the Weekend", "From Hank to Hendrix" o una dinàmica "Unknown Legend". "Alabama" va certificar el segell elèctric que acabaria definint el conjunt del passi, i una "Words (Between the Lines of Age)" en clau èpica i expansiva va obrir la porta a tot allò que vindria després, de "Love to Burn" a "Mansion on the Hill" i de "Revolution Blues" a una massiva "Rockin' in the Free World" que acomiadaria per la porta gran la branca central del repertori davant un respectable extasiat. Tot seguit, "Cortez the Killer" segellava definitivament un passi per a emmarcar.

Sense cap necessitat de proferir hipèrboles, el concert d'ahir ja es pot considerar històric. I no pas perquè Young sigui una de les llegendes del rock més cares de veure als nostres escenaris -tres visites en mig segle de trajectòria-, sinó per aquesta enèsima joventut que tot just acaba d'estrenar als seus 70 anys. Quan molts dels seus contemporanis pateixen sense remei el mal de l'autocomplaença, Young segueix injectant vida a un cançoner que cada nit cobra vida pròpia tot construint-se sobre la marxa, servint-se de la química escènica per a renovar-se diàriament damunt les taules i fent de cada interpretació un moment literalment únic i irrepetible. Assistir a una actuació del canadenc equival a presenciar en directe i viure al moment les gestes més èpiques del Dream Team. Amb una diferència, és clar, i és que Young sempre guanya.

Escalfant motors
Abans havia escalfat l'ambient el texà Gary Clark Jr. Tota una revelació del blues en la seva vessant més crua, va fer gala d'una tècnica extraordinària a les sis cordes sense caure en el virtuosisme insuls ni en l'exhibicionisme gratuït. Acompanyat d'una banda solvent, alternant el format cançó amb amplis desenvolupaments instrumentals i conjurant esperits com els de Hendrix o Jeff Beck, Clark va debutar als escenaris barcelonins amb un passi tan estrident com sobri: va estalviar-se les paraules -ni tan sols es va presentar ell mateix- i va deixar que parlés el repertori. Sàvia decisió quan un disposa d'arguments tan sòlids com la inicial "Bright Lights" -un dels grans artefactes en clau blues-rock publicats durant la present dècada- o aquell petit final de festa que va esdevenir "Don't Owe You a Thang". Desconegut pel gran públic però apreciat en cercles especialitzats i cotitzant a l'alça al món anglosaxó, el de Clark és un nom de cita obligada si es parla del blues contemporani. Tant de bo torni aviat com a cap de cartell i, si és possible, en una sala de dimensions mitjanes.

J.D. Short


Vaig adquirir aquest vinil un dia com avui de fa molts anys. Quinze estius acumulava un servidor, si no ho recordo malament, quan una excursió familiar al centre de Barcelona va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Música. Era un 21 de juny, com avui, amb la diferència que aleshores la música tenia als carrers de la Ciutat Comtal una presència que malauradament ha anat perdent, i de la mateixa manera que per la Diada de Sant Jordi els llibres són protagonistes a les Rambles, aleshores els discos i les actuacions en directe ho eren durant aquesta jornada -això sí, sense aglomeracions ni rostres excessivament mediàtics-. Va ser així, remenant una cubeta de vinils, com vaig topar amb una oferta que s'ajustava a les capacitats de la meva butxaca adolescent i de passada vaig descobrir un dels noms més obscurs de l'etapa fundacional del blues, J.D. Short. Nascut l'any 1902 a Port Gibson, Mississippi, i cosí del mateix Big Joe Williams, si la seva trajectòria no es troba més ben documentada probablement sigui a causa de la gran quantitat de pseudònims diferents que va arribar a utilitzar a l'estudi. Pseudònims com Jaydee Short, Spider Carter o Jelly Jaw Short, tots ells presents a "J.D. Short (1930-33)" (1985, Wolf Records), un recopilatori que com indica el títol repassa els primers anys de trajectòria de Short, els que van de 1930 a 1933. Prolífic durant aquells anys i els immediatament posteriors, el nostre protagonista desapareixeria del mapa durant gairebé dues dècades fins quel els revivals blues i folk dels anys 50 i 60 el van tornar a posar en circulació. El reconeixement, si se li pot dir així, arribava tard: el 1962 J.D. Short moria a St. Louis, Missouri, víctima d'un atac de cor i a l'edat de 60 anys. Sigui com sigui, jo sempre l'associaré amb aquell llunyà 21 de juny en què els nostres camins es van trobar en algun punt de les Rambles. Bon Dia de la Música a tothom.

dilluns, 20 de juny de 2016

Maria Rodés i Lu Rois al Festival Bouquet d'Alella

Maria Rodés.
Maria Rodés i Lu Rois, una artista consolidada i una altra d'emergent. I dues de les veus més singulars del pop d'autor en clau femenina en aquestes latituds nostres. Totes dues compartiran cartell el proper 9 de juliol al FESTIVAL BOUQUET D'ALELLA, una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella que vol maridar música d'arrel, vins artesans i gastronomia de proximitat. Una manera estimulant d'aproximar-se a la cultura del vi i un marc de fons d'allò més incomparable, el de Can Boquet, una masia del segle XIV envoltada de vinyes i situada al cor de la DO Alella. Aforament limitat, entorn de somni i emocions a flor de pell. Més informació aquí.

Bob Dylan - "Fallen Angels" (2016)


Ara fa prop d'una dècada i mitja, Rod Stewart va començar a lliurar diferents volums d'una sèrie que es va anomenar The Great American Songbook. Una col·lecció de compactes on el vocalista britànic versionava estàndards del cànon musical nord-americà, peces que al seu moment havien brillat en veus com la de Frank Sinatra i que a les seves mans assolien els nivells esperats de correcció però perdien pel camí part del seu encant. El problema de The Great American Songbook eren precisament aquelles cotes de correcció que sovint fregaven la perfecció. Que Stewart té prou veu per a enfrontar-se al cançoner que li doni la gana, és tan cert com que sempre ha preferit seguir tendències en lloc de generar-les ell mateix. I per molt sublims que poguessin arribar a ser, les seves interpretacions no aportaven gran cosa al Gran Cançoner Nord-Americà. En altres paraules, qui disposi dels originals no té cap necessitat d'acudir a les lectures d'Stewart.

El cas de Bob Dylan és l'oposat. El de Minnesota sí que ha generat tendència en més d'una ocasió i fins i tot es pot atribuir gran part del mèrit que la música popular contemporània sigui tal i com la coneixem. Aquest 2016, sense anar més lluny, es commemora el cinquantè aniversari de l'edició d'un "Blonde on Blonde" (1966) que resumia dècades de tradició musical i a la vegada posava les bases del que vindria a continuació, així com de la seva agitada gira amb format elèctric. Ja pot l'ocasió reclamar reedicions, remasteritzacions, bonus tracks i alguna d'aquelles celebracions on les glòries passades solen tapar entrebancs presents, que Dylan segueix mostrant-se totalment aliè a hipotètiques commemoracions i anant sempre la seva. La qual cosa s'ha traduït en un nou plàstic que s'endinsa en l'univers de Sinatra -i, per extensió, del Great American Songbook-, tal i com ja va fer el passat exercici el revelador "Shadows in the Night" (2015).

La diferència amb el cas d'Stewart, és que Dylan es troba ara mateix en un estadi vital, artístic i professional que li permet mirar de tu a tu al propi Sinatra i abordar el seu cançoner des del màxim respecte però amb les alteracions necessàries per a fer-se'l seu. Dylan no és un cantant acadèmic. No ho ha estat mai i precisament per això ha esdevingut la seva una veu tan icònica i singular com la del mateix Ol' Blue Eyes. I escoltar com aquesta veu encara treu suc d'estàndards a aquestes alçades tan espremuts com "All or Nothing at All", "Come Rain or Come Shine" o "That Old Black Magic", referma que la clau no sol trobar-se únicament en la pròpia cançó sinó també en qui l'interpreta. L'altre secret és la banda que acompanya a Dylan, aquesta senyora banda on figuren asos de l'alçada de Charlie Sexton, Stu Kimball o Tony Garnier. La millor banda de bar del món, com se l'ha arribat a qualificar, es serveix únicament dels seus propis recursos per a endinsar-se en l'adn de les cançons i, disculpin la reiteració, fer-se-les seves des del màxim respecte.

Escoltin sinó com entre tots treuen la pols d'aquest diamant en brut que és "Melancholy Mood". La joia de la corona d'un disc on Sinatra es manté com a fil conductor i a la vegada cedeix terreny -entre les seves dotze peces en figura una, l'"Skylark" de Johnny Mercer i Hoagy Carmichael, que La Veu mai va arribar a enregistrar-. Una perla tan obscura com només podia arribar a ser la cara b del primer single del de Hoboken -"From the Bottom of My Heart" (1939)-. Una raresa de les que satisfan paladars exigents i a la vegada denoten estudi, ofici i coneixement de causa. I és aquesta voluntat, la de defugir el repertori més evident per a endinsar-se una vegada més en les carreteres secundàries del cànon musical nord-americà, la que atorga a "Fallen Angels" uns acabats i un valor que no requereixen perfecció sinó passió.

Molta atenció també a la citada "That Old Black Magic": tempo swing i subtils pinzellades llatines en una peça que marca distàncies amb les tonalitats malencòniques que dominen tant aquest àlbum com el seu predecessor. Com qui vol comunicar que ha trobat el lloc on viure plàcidament la resta dels seus dies, Dylan sona content, s'ho passa bé i confirma "Shadows in the Night" i "Fallen Angels" com els dos primers pilars, ara sí, d'una nova etapa posterior a la que al seu dia va desencadenar "Time Out of Mind" (1997). Etapa de post-maduresa? Diguin-li com vulguin, però benvinguda sigui.

diumenge, 19 de juny de 2016

"Boombox 1 - Early Independent Hip Hop, Electro and Disco Rap 1979-82" (2016)


Oblidin-se per un moment de les proclames sociopolítiques i de les cròniques del gueto. Abans, molt abans, de Kendrick Lamar, Kanye West o A$AP Rocky, abans fins i tot de Run-DMCPublic Enemy o NWA, el hip hop era una altra cosa. Era una nova via d'expressió per als joves afroamericans, però també un nou llenguatge musical que redefiniria figures com les de l'MC o el disc jockey, i a la vegada eixamplaria horitzons tant pel que fa a la utilització d'instruments electrònics com a l'aparició de noves tècniques de producció. Tot això passava entre finals dels anys 70 i principis de la dècada següent, a rebuf de pioners com The Sugarhill Gang, Afrika Bambaataa o Grandmaster Flash i durant els dies daurats d'allò que s'acabaria anomenant old school hip hop. Bambaataa i companyia n'eren les cares més visibles, la punta d'un iceberg que es va ramificar en modestes produccions independents que el pas del temps ha acabat sepultant. Les de petits segells com Enjoy, Winley o Delmar International, on els mitjans de gravació solien ser tan rudimentaris que sovint els MCs rapejaven sobre pistes interpretades per bandes senceres en lloc de samples i mescles com les dels propis Flash i Bambaataa. La gent de Soul Jazz Records ha recopilat 17 d'aquelles peces a "Boombox 1" (2016). Un primer volum del que previsiblement esdevindrà una sucosa sèrie, editat en doble cd i triple vinil i subtitulat "Early Independent Hip Hop, Electro and Disco Rap 1979-82". Tot un exercici d'arqueologia i una mirada en profunditat a uns dies en què tota revolució començava a les pistes de ball. "Fight for Your Right to Party" o "Party for Your Right to Fight", tant és, el cas és que ni Beastie Boys ni Public Enemy es podrien arribar a entendre sense els anònims aventurers que els van precedir.

dissabte, 18 de juny de 2016

Joan Colomo, Los Turcos i Valerio Lazarov


Evocadors aires retro, zooms que s'acosten i s'allunyen al ritme de la música, un ballet internacional, la costa mediterrània i tot un homenatge a l'estètica de Valerio Lazarov. "Enmienda a la totalidad" és el nou videoclip de Joan Colomo, dirigit per la gent de Los Turcos i extret del seu cinquè disc, "Sistema" (2016). Poden veure'l aquí.

Thurston Moore, fascinat pel black metal norueg


"Durant anys em va fascinar el black metal norueg, com a músic m'interessava perquè sonava diferent de tota la resta de música que havia escoltat abans, fins i tot el propi metal. I la seva subcultura era tota una bogeria". Thurston Moore, antigament cara visible de Sonic Youth i actualment icona indiscutible del rock independent, insisteix en la seva passió per la variant més extrema del metal per a desesperació de tots aquells que encara no han paït la presència de Mayhem en una de les passades edicions del Primavera Sound. Moore és el responsable juntament amb Eva Prinz d'Ecstatic Peace Library, un interessant projecte editorial que acaba de publicar en anglès la biografia d'un dels fundadors dels mateixos Mayhem, Necrobutcher. D'experiències com editar el llibre o assistir a un festival de black metal a Noruega, així com de la seva passió pel gènere, parlen els propis Moore i Prinz en una entrevista publicada a la primera edició del magazine de Rough Trade (abril 2016). Un article tan profund com revelador, i és que si bé Moore es desmarca reiteradament dels corrents ideològics imperants al black metal norueg, no es poden negar els paral·lelismes entre els inicis d'aquell gènere i els de Sonic Youth: esperit aventurer, terrorisme sònic, vocació subterrània, discursos tan singulars com extrems, i circuits minoritaris i aliens als radars més convencionalistes. No era precisament això l'indie?

divendres, 17 de juny de 2016

La llista punk de Rolling Stone


Si dies enrere em referia al dossier publicat per The Wire sobre el fenomen anarcopunk, avui m'agradaria citar el rànquing publicat per Rolling Stone a la seva edició del passat 21 d'abril. La llista dels 40 millors discos punk de tots els temps segons la revista nord-americana, ni més ni menys. No hi falten habituals com els Sex Pistols, The Clash o els Ramones -a qui es dedica la portada i un extens article biogràfic per cortesia de Mikal Gilmore-, però el seu veritable valor recau en la inclusió de noms i títols menys evidents -com Crass, padrins del citat anarcopunk-, i fins i tot d'artistes no sempre emmarcats en els paràmetres on solem ubicar el punk, cas de Sonic Youth, Yeah Yeah Yeahs o els Replacements. Ara bé, resulta incomprensible l'absència de noms com MC5, The Damned, els Sonics, els Dead Boys, Social Distortion, Bad Religion o els Dictators en un rànquing que inexplicablement situa Blink-182 per damunt de Devo i els Dead Kennedys.

dijous, 16 de juny de 2016

Bob Dylan - "Live 1966" (1998)


Escolto una mostra important dels discos en directe publicats durant els darrers anys i no me'ls crec. Aquestes produccions tan netes (i en conseqüència inofensives), aquests retocs d'estudi que es carreguen com qui no vol l'esperit del directe, les reaccions del respectable ajustades de forma mil·limètrica, la sensació de fredor en unes gravacions que haurien de sonar d'allò més vitals però en canvi resulten mecàniques. "Live 1966" és tot el contrari. Editat originalment el 1998 i reeditat dotze anys més tard -prèviament havia circulat durant dècades pel mercat de directes no oficials-, el quart volum de les Bootleg Series de Bob Dylan inclou sencer el concert que va oferir el 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester.

El de Duluth venia de revolucionar la música popular amb "Highway 61 Revisited" (1965), d'irritar el mateix Pete Seeger amb l'actuació elèctrica que havia ofert l'estiu anterior al festival de Newport i d'enregistrar a Nashville el no menys revolucionari "Blonde on Blonde" (1966). El seu públic s'havia fracturat entre els integristes del folk entès à la Greenwich Village i els hipsters que apreciaven el seu renovador acostament a les formes del rock. I els seus concerts es dividien en dues parts, una d'acústica en solitari i una altra d'elèctrica amb l'acompanyament del grup que posteriorment esdevindria The Band. D'alguna manera o altra la polèmica l'acompanyava en cada actuació que oferia, però aquell concert de Manchester va passar a la història pel crit de "Judas!" que va proferir un espectador indignat -"I don't believe you", va respondre un agut Dylan abans d'enfilar una de les lectures més viscerals mai registrades de "Like a Rolling Stone"-.

El crit va ser l'anècdota definitiva d'una vetllada més aviat moguda, l'apunt que millor il·lustra l'estat de les coses a l'òrbita de Dylan durant un dels capítols més brillants i definitius de la seva trajectòria. La punta de l'iceberg d'una nit en què la tensió es podia respirar en l'ambient des del mateix instant en què la banda es va enfilar a l'escenari. El sector més intransigent del públic -no necessàriament majoritari però sí molt sorollós, com sol passar en aquests casos- va xiular, escridassar i fins i tot insultar el músic pel qual havia passat per caixa. I Dylan va respondre amb el nervi i la convicció de qui perfila a temps real el futur de la música pop. Aquest és el valor del disc en directe que ens ocupa, que lluny d'oferir postals idíl·licament maquillades presenta el testimoni i el document d'un moment històric tan agitat com transcendental. Que "Highway 61..." i "Blonde on Blonde" van alterar per sempre més la música popular és un fet explicat en incomptables llibres d'història. Ara bé, el per què de tot plegat (o com a mínim una part molt important) es troba recollit a "Live 1966".

Tres dècades de "The Queen Is Dead"


No sé si és el millor disc de la història, tal i com el proclamava NME en un rànquing tan debatut i discutible com qualsevol altre, però sí que és una de les obres definitives del seu temps i la seva ona expansiva arriba fins als nostres dies. Avui fa trenta anys veia la llum "The Queen Is Dead" (1986), el disc més referencial dels Smiths, el seu cim creatiu i comercial i també el principi d'un final que no trigaria a precipitar-se. "Bigmouth Strikes Again", "Some Girls Are Bigger than Others", "Cemetery Gates", "The Boy with the Thorn in His Side" i l'eterna "There Is a Light that Never Goes Out", gairebé res. No se n'ha publicat cap edició commemorativa ni s'ha remasteritzat l'àlbum amb motiu de l'ocasió. Millor així, hi ha coses que val més deixar com estan.

dimecres, 15 de juny de 2016

Presentació del Festival Bouquet d'Alella


Les instal·lacions del celler Alta Alella han acollit aquest migdia la presentació del Festival d'Estiu d'Alella, en el marc del qual tindrà lloc un any més el Festival Bouquet d'Alella, una iniciativa de Brubaker, Bouquet d'Alella i l'Ajuntament d'Alella que vol maridar les veus més fresques i singulars de la música de casa nostra amb la cultura del vi i la gastronomia de proximitat. Enguany, el festival tindrà lloc el 9 de juliol i comptarem amb les actuacions de Maria Rodés i Lu Rois, així com l'espectacle familiar Osset Meu & The Soundbox amb la Bruc Brothers Company. Més informació a la pàgina web del festival.

Gary Clark Jr., teloner de Neil Young


Em vaig enganxar a Gary Clark Jr. ara deu fer cosa d'uns quatre anys, quan l'ep "Bright Lights" (2016) el va situar als radars de la premsa especialitzada de mig món i el va començar a perfilar com dels grans bluesmen de la seva generació. Des d'aleshores ha lliurat dos discos llargs que l'han consolidat com una de les icones a l'alça del blues-rock contemporani. El proper 20 de juny tindrem l'ocasió de comprovar-ho de primera mà, quan el texà faci les funcions de teloner al concert que Neil Young oferirà al Poble Espanyol acompanyat per Promise Of The Real. Un molt bon motiu per a sortir de casa ben d'hora.

dimarts, 14 de juny de 2016

Jonny Carroll

Melodies pop i narrativa folk.
Jonny Carroll és un jove nord-americà que s'ha passat mitja vida tocant en petits locals, carrers i places tant del seu país com del Regne Unit. Ve de Michigan, evoca a Wilco, Ryan Adams i Pete Yorn i aquesta mateixa setmana treurà el seu primer disc llarg, "Leaving on the Light" (2016), una col·lecció de belles i a la vegada doloroses cançons. Avui he escrit sobre ell al B-Magazine.

Liannallull - "L'amor que donis" (2016)


Ja fa tres anys que Liannallull van lliurar un tercer disc de vocació tan definitiva com era "Els radicals" (2013, La Produktiva). Molt ha plogut des d'aleshores, i d'aquells Liannallull que posaven nom a la gran mentida anomenada crisi ja només es manté a bord el vocalista i guitarrista Jordi Espinach. La qual cosa referma Liannallull com el seu projecte personal, però també com una banda on cada component acaba esdevenint una peça imprescindible i insubstituïble. Com a mostra "L'amor que donis" (2016, El Mamut Traçut), un quart disc que sona a Liannallull pels quatre costats i a la vegada eixampla horitzons. Espinach, la seva guitarra en flames, la seva lírica punyent i les seves línies vocals d'extrema cruesa, en són els fonaments. La resta, l'electricitat, la fibra i una creixent atmosfera de misteri, l'aporten els tres sospitosos habituals que completen el que ara per ara es perfila com el més estable de tots els line-ups que han acompanyat a Espinach al llarg de gairebé una dècada de trajectòria -i en van uns quants-.

Pot haver sonat a tòpic però no era en absolut gratuïta l'expressió sospitosos habituals, perquè tots ells porten una pila d'anys movent-se per la mateixa escena del Baix Montseny de la qual Liannallull són actualment ambaixadors de ple dret amb permís d'Esperit! i d'un autoexiliat Joan Colomo. A la bateria, per exemple, hi trobem a Dani Perarnau, músic de llarg recorregut que actualment marca també el ritme de Llum Pepa & The Beats -la banda de rock'n'roll liderada per Anna Capacés, excomponent i col·laboradora ocasional dels propis Liannallull-. Al baix hi figura un dels fundadors dels incombustibles Pytra Oyster, d'on també prové la que possiblement sigui la incorporació més destacada de totes, la de Noe González. El seu teclat treu fum, fa brollar la boira més impenetrable i quan vol desencadena inabastables arcs de Sant Martí, però per damunt de tot aporta textures i matisos fins ara inèdits al cançoner de Liannallull: les àcides dissonàncies d'"Amb faldilla i una Lüger" o el rocallós atac frontal de la mastodòntica "Era jo" en són boníssims exemples.

Liannallull han ressorgit gairebé de les seves cendres i ho han fet més forts que mai. Amb onze peces que conformen una de les seves millors collites i un plàstic que es perfila tan o més definitiu que el seu predecessor. Mantenint com a punts de partida el folk-rock dylanià en clau de batalla ("Espavilat"), el rhythm & blues amfetamínic ("Deixa't estimar") i el protopunk a tota pastilla ("L'àvia"), Espinach i companyia reforcen la seva vessant més lisèrgica amb paisatges d'allò més boirosos i en ocasions inquietants -la canterburiana "Pujant pel pendent" o la inicial "Giravoltant", amb un fort regust de Bad Seeds-. I això no és tot: els horitzons també s'eixamplen cap al rock dur (la citada "Era jo" o una peça titular que és pur Blue Öyster Cult), el power pop ("Llencen bombes") o fins i tot els motius llatins ("I gira" i les seves percussions samberes). Eclecticisme i obertura de mires per a enfilar una nova etapa que es preveu d'allò més fèrtil.


Més informació:
Liannallull  /  Bandcamp

Salvatge Cor


"Sóc un hipster!", canta Llorenç Romera a "Polsina de cascall". Sense entrar en debats etimològics sobre l'atribut de torn, i havent observat que la ironia és un dels plats forts de la lírica d'aquest quartet balear, un no pot evitar apuntar-se a la proclama i esdevenir també un hipster encara que sigui durant els tres minuts que dura una cançó on ressonen The Fall, Pavement i els Pixies anteriors als discos de retorn. Originaris de Mallorca, Salvatge Cor practiquen un rock alternatiu hereu dels 90, farcit de guitarres cruixents i melodies que s'arrosseguen i a la vegada enganxen. Pensin en qualsevol dels tres referents citats anteriorment, però també en Teenage Fanclub, Dinosaur Jr, Built To Spill o, si m'ho permeten, els primers Strokes. El seu disc de debut, "l'U" (2016), conté sis peces que apunten maneres, incloses la dinàmica relectura d'un text de Joan Salvat-Papasseit ("Jaculatòria") i tota una perla, "Miss Lonely", que sona com El Petit de Cal Eril prement l'accelerador a "La Caterineta per la Mercè". Una píndola tan fresca i immediata que hauria d'esdevenir ara mateix un hit incontestable arreu de la galàxia indie. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Bandcamp.

dilluns, 13 de juny de 2016

#PrayForOrlando


Doncs sí, avui tots som Orlando. Tal i com mesos enrere vam ser París i posteriorment Brussel·les, ara acabem d'assistir a una nova mostra de barbàrie i intolerància en nom d'un déu, del seu profeta i d'una moral tan recta que no sap entendre ni acceptar la diferència. Ahir van ser assassinades a Florida una cinquantena de persones, totes elles mortes a sang freda pel simple fet de ser homosexuals i d'haver sortit a passar-s'ho bé un dissabte a la nit. Que l'autor del crim fos un islamista radical dóna ales a radicals d'altres branques com per exemple el senyor Donald Trump, que ha tingut el mal gust de fer electoralisme amb un brutal atemptat contra un col·lectiu, el de lesbianes, gays, transexuals i bisexuals (LGTB), sovint menystingut i fins i tot menyspreat per la mateixa ala dura republicana a la qual ell representa -com a mostra, les proclames de desobediència de determinats governadors republicans envers les lleis promulgades per l'Administració Obama per tal d'erradicar la discriminació per motius d'orientació sexual-.

I aquest és el problema, que independentment de la religió que practiqués l'assassí, el mòbil principal de la seva acció va ser l'homofòbia. Un virus que no entén de confessions, de nacionalitats ni de capes socials. Un virus que comença a l'escola, quan un nen li diu marica a un altre sense saber ben bé per què, que s'escampa quan alts càrrecs eclesiàstis i polítics afirmen que l'homosexualitat es pot curar i que esdevé letal quan un transtornat amb antecedents per violència domèstica decideix qui pot i qui no pot viure en funció dels seus hipotètics pecats. El d'ahir era un musulmà fanàtic. Demà potser serà un militant de l'extrema dreta com el que ara fa cinc anys va dur a terme una acció semblant contra les joventuts del Partit Laborista Norueg. A més petita escala i lluny dels grans titulars, els transexuals saben perfectament què significa viure el dia a dia en una societat que els rebutja pel fet de ser com són.

Avui tots som Orlando, i jo em pregunto què en pensa tota la gent de missa que pocs anys enrere es manifestava en contra dels matrimonis homosexuals als carrers i places de ciutats com Barcelona o Madrid. Si no són els mateixos que volen curar l'homosexualitat, els veritables símptomes d'un món inequívocament malalt. Si no s'adonen que l'únic que els separa del botxí de Florida és una arma automàtica i cinquanta vides innocents tallades d'arrel, i si el seu déu és molt diferent i gaire més tolerant que el d'aquest animal. Mentrestant, a la plaça Sant Jaume les autoritats reten homenatge a les víctimes i el col·lectiu LGTB celebra que Catalunya disposi des de fa un any i mig de la seva pròpia llei contra l'homofòbia. I una vegada més jo em pregunto si n'hi ha prou amb lleis per a erradicar un virus que ve de molt lluny. De què serveix legislar el que hauria de ser sentit comú quan joguines, espots televisius i pel·lícules per a adolescents segueixen fomentant els mateixos estereotips de sempre. Quan una orientació sexual determinada pot ser encara avui objecte de burla. Quan un nen li diu marica a un altre sense saber ben bé per què però havent escoltat prèviament aquesta mateixa paraula de la boca d'algun adult.

Anarcopunk

Crass.
Extrem en tots els sentits i aliè a la gran majoria de radars, l'anarcopunk es podria definir ara mateix com aquella variant històrica del punk que no apareix reflectida en exposicions i programes com els de "Punk. Els seus rastres en l'art contemporani" o Punk London. En aquest sentit resulta revelador que hagi estat The Wire, una publicació mensual dedicada a la cultura underground i d'avantguarda, qui hagi encarregat a un periodista de llarg recorregut com és Louis Pattison (The Guardian, Uncut, NME, Pitchfork, Vice...) una retrospectiva sobre un subgènere de vocació subterrània, amb una certa tendència envers el sectarisme, i un discurs propi tant en la vessant social com en l'artística. Al llarg de vuit pàgines -publicades a l'edició de juny de la revista britànica-, Pattison repassa els inicis, l'evolució i l'herència d'un fenomen que va néixer a l'Anglaterra de finals dels anys 70 de la mà dels seminals Crass, que es va ramificar en veus com les de Poison Girls o Discharge i que a escala global va ser recollit per bandes com els neerlandesos The Ex, els nord-americans MDC o els islandesos KUKL -amb una jove Björk a les seves files-. Queda clar, en definitiva, que l'anarcopunk va ser un subgènere heterogeni, que les seves arrels es trobaven en múltiples corrents de pensament i manifestacions artístiques, i que en cap cas va tenir res a veure amb la tan nostrada revolució del kalimotxo i els excessos ortogràfics de la lletra k.

diumenge, 12 de juny de 2016

El vell avió de la RAF


Ahir vaig tenir l'ocasió de veure volar la rèplica d'un antic avió de la RAF, un model similar al de la fotografia que la força aèria britànica va utilitzar durant la Primera Guerra Mundial i les dècades immediatament posteriors. L'exhibició va tenir lloc a l'Aeròdrom d'Igualada-Òdena, en el marc d'una fira dedicada a l'aviació durant la qual també van volar avionetes i ultralleugers contemporanis. Comparar aquell vell biplà amb la resta de màquines era com situar automòbils de fa cinc o sis dècades al costat dels seus descendents. Aquests últims són molt més segurs i avançats a nivell tècnic, però pel camí han perdut l'encant dels seus predecessors. Aquell antic avió de la RAF no podia volar tan ràpid com la resta, però cada vegada que maniobrava omplia el cel d'una majestuositat impensable en unes màquines on la tècnica deixa cada vegada menys espai a l'ànima. I si tenim en compte que el mateix podem dir de bona part de les produccions musicals i cinematogràfiques facturades a gran escala, un no pot evitar pensar que tot plegat és un reflex de la societat on vivim i de la seva pròpia evolució. Actualment la tecnologia ens permet fer coses impensables tan sols quatre dècades enrere, i hem guanyat en seguretat gairebé tot allò que hem perdut en llibertat i intimitat. Tenim tota la informació del món a l'abast d'un clic, però la mandra i la saturació ens mantenen més desinformats que mai. Ens hem empatxat de lleis, normes i correcció política, no treballem per viure sinó per arribar a final de mes, i malgrat comptar desenes d'amics a les xarxes socials de vegades no tenim amb qui baixar al bar a fer una cervesa. Que tot temps passat va ser millor és un tòpic tan fals com la nostàlgia dels dies no viscuts, però de vegades penso que el món s'aprecia millor a 78rpm que en streaming.

dissabte, 11 de juny de 2016

Radiohead en streaming


Amb la seva actuació al Primavera Sound 2016 encara ben present, Radiohead han anunciat la celebració d'un esdeveniment únic que tindrà lloc el proper 17 de juny en botigues de discos d'arreu del món i que girarà al voltant del seu darrer disc, "A Moon Shaped Pool" (2016) -la seva sortida en format físic es preveu per al mateix dia-. Els britànics prometen una jornada sencera d'àudio en streaming que només es podrà escoltar des dels locals en qüestió. A casa nostra hi participaran Disco 100 i les dues botigues de Discos Revolver, a Barcelona, i La Martulina Divina, a Vic. Si l'efecte crida arriba a totes les ànimes que es van aplegar la setmana passada al Fòrum, les disqueries oferiran un aspecte d'allò més atapeït. Sigui com sigui, la iniciativa resulta a aquestes alçades molt més fresca i original que tot el material comercialitzat en exclusiva durant el Record Store Day. Més informació aquí.

Obama amb Jimmy Fallon i The Roots


Casualitats de la vida, suposo. El mateix dia en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, era notícia a casa nostra per haver-se enfilat a un escenari a tocar la guitarra amb Sopa de Cabra, el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, acabava de protagonitzar una aparició estel·lar al show televisiu de Jimmy Fallon, on havia cantat les notícies amb el propi Fallon i amb l'acompanyament de The Roots. Ignoro si la distància que separa Puigdemont d'Obama és la mateixa que separa Sopa de Cabra de The Roots, però si una cosa tinc clara és que tant l'un com l'altre tenen més empenta i sobretot molta més elegància que qui s'amaga darrere una pantalla de plasma a l'hora de donar explicacions. I parlant del rei de Roma, Mariano Rajoy treia pit dies enrere tot anunciant als quatre vents la imminent visita d'Obama a Espanya. Doncs bé, espero que el president espanyol aprofiti l'ocasió per a aprendre unes quantes lliçons. La primera, que com ha demostrat Obama és perfectament compatible el fet de governar amb el d'entretenir. La segona, que ni governar vol dir manar ni entretenir significa guanyar temps. I la tercera, que mentre Obama fa riure el personal amb una posada en escena dinàmica i cantant veritats com temples, ell porta cinc mesos avorrint el personal amb la mateixa posada en escena de sempre i pixant fora de test quan no tira pilotes fora.

divendres, 10 de juny de 2016

Blonde on Blonde Revisited


Monumental homenatge a una de les obres capitals de la història de la música enllaunada, el que Mojo distribueix amb la seva edició de juliol. "Blonde on Blonde Revisited" (2016), ni més ni menys que el "Blonde on Blonde" (1966) de Bob Dylan reinterpretat en la seva totalitat per a commemorar-ne el cinquantè aniversari. Michael Chapman, Ryley Walker, Chip Taylor i Marissa Nadler són tan sols alguns dels participants en un disc farcit d'apunts d'allò més evocadors. Com a mostres, el "Rainy Day Women #12 % 35" digitalitzat per Malcolm Middleton, la fragilitat des de la qual Phosphorescent s'apodera d'"I Want You" o els tretze minuts que Jim O'Rourke es passa deconstruint "Sad Eyed Lady of the Lowlands". En un altre ordre de coses, també és altament recomanable l'àlbum amb què Dylan ens acaba d'obsequiar mig segle després d'aquella obra mestra. Un "Fallen Angels" (2016) on torna a submergir-se com ningú més pot fer-ho en el cançoner de Sinatra.

dijous, 9 de juny de 2016

Primer videoclip d'XNight


Els barcelonins XNight acaben de presentar el seu primer videoclip, "Throne Denied". Una producció de Txosse Ruiz (Wheel Sound Studio) dirigida per David Romeu (Winner Horse Productions). I una nova incursió d'aquesta jove i prometedora banda en aquella fina línia que separa el post-hardcore del metal alternatiu. Esperin intensitat, emoció i passatges d'allò més evocadors. Poden visionar el clip aquí.

Recomanació: Tótum Revolútum 2016


El barceloní Centre Cultural Albareda serà l'escenari el proper 11 de juny (17,30h.) del TÓTUM REVÓLUTUM 2016, un festival que vol difondre el post-rock i el rock experimental en diverses de les seves vessants. Hi participaran dues bandes barcelonines, El Tercer Semestre i We Are Impala, i una de Madrid, els cada vegada més incombustibles About.Will. Entrada lliure perquè ningú es queixi. Més informació aquí.

El nou so de Jake Bugg


Com Daft Punk produïts per Jack White o els Arctic Monkeys remesclats per Junkie XL, sona Jake Bugg al seu darrer videoclip. "Gimme the Love", tot un salt endavant en tots els sentis per part del britànic -que fins ara ens tenia acostumats a textures orgàniques, pròximes a l'skiffle, el folk i el rock'n'roll primitiu-, és un avançament del seu proper disc, que veurà la llum el 17 de juny sota el títol d'"Oh My One". Poden veure el clip aquí.

dimecres, 8 de juny de 2016

Segona edició del Festival Parc de la Linera


La gent de Binary Emotions Knights ja ha presentat la segona edició del Festival Parc de la Linera, un esdeveniment que va néixer ara fa un any amb la intenció d'aplegar el bo i millor de l'escena emergent catalana. Enguany hi participaran entre d'altres Pane, Power Burkas, About Leaving, The Crab Apples i el dj Nacho Ruiz (Sidecar Factory Club). La cita tindrà lloc a Parets del Vallès el proper 9 de juliol a partir de les 11 del matí i fins ben entrada la matinada, amb bon ambient i entrada lliure. Abans, els dies 10 i 26 de juny, festes de presentació amb Keems i The Downtown Beggars a Cal Jardiner i la plaça de la Vila respectivament. Més informació aquí.

Lee Robinson Machine - "Family Album" (1997)


Tota una sorpresa, la recuperació d'aquesta petita gran joia per part de dues de les disqueres més respectades a escala global en l'àmbit de les reedicions, ni més ni menys que l'espanyola Munster i la nord-americana Light In The Attic. Lee Robinson era un anglès que es va establir a Madrid a mitjans dels anys 90, després d'haver militat en bandes com els Fortunate Sons -amb Chris Wilson i Robin Wills dels Flamin' Groovies i els Barracudas, respectivament-. Jo el vaig descobrir en algun moment de l'any 2000, quan va actuar a Barcelona al capdavant dels potents i mai prou reivindicats Sin City Six -la maquinària de punk rock d'escola australiana posada en marxa per Mike Sobieski i Norah Findlay un cop desfets els irrepetibles Pleasure Fuckers-, però pocs anys abans havia lliurat el que acabaria esdevenint el seu únic disc en solitari, signat com Lee Robinson Machine. Aquest "Family Album" que va veure la llum originalment el 1997 de la mà d'un petit segell madrileny, Por Caridad. El que va passar a continuació és una d'aquelles històries malauradament tan habituals a les carreteres secundàries del negoci discogràfic: del disc en qüestió se'n van vendre unes quantes còpies, el seu autor va arribar a fer alguna actuació en solitari i tot plegat es va acabar quan el segell va desaparèixer. Enrere quedava un projecte d'allò més personal i heterogeni. Dotze cançons que anaven del pop al folk i del country als experiments sonors a baixa fidelitat. Molt més que una curiositat, un àlbum que mostrava l'altra cara d'un músic a reivindicar. Robinson va morir l'any 2001 víctima d'un càncer. Que aquesta merescuda reedició mantingui ben viva la seva memòria, i tant de bo algú es recordi també del disc de Sin City Six: acabo de punxar-lo i segueix sonant a dinamita en estat pur.

dimarts, 7 de juny de 2016

Selda Bagcan

Selda Bagcan.
Desconeixia l'obra de Selda Bagcan fins que la vaig descobrir el passat cap de setmana en un dels escenaris secundaris del Parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound. Començava a caure la nit, acabava de presenciar la descàrrega total i indiscutible d'unes Savages en estat de gràcia, i de cop i volta em vaig topar amb aquesta llegenda del folk turc. Una mena de Karen Dalton o Maria del Mar Bonet en clau oriental que venia a treure la pols d'un repertori amb quatre dècades a l'esquena, acompanyada d'una banda tan solvent com són els israelians Boom Pam, possiblement els inventors del surf mediterrani (sí, de debò). Tant em va enganxar el que estava escoltant, que m'hi vaig quedar. A més, en aquell escenari s'hi estava molt bé: situat a l'amfiteatre del Fòrum, permetia a l'espectador seure còmodament mentre gaudia dels concerts, la qual cosa era especialment d'agrair en un moment en què el sol deixava d'apretar mentre la nit es materialitzava poc a poc sobre l'horitzó marítim. A més, es trobava prou allunyat de l'esplanada més gran del parc, on es concentraven els dos escenaris principals i on aleshores ja havien pres posicions els milers d'ànimes que havien assistit al festival amb l'única intenció d'escoltar Radiohead. I des d'aleshores em pregunto què ha estat de totes aquelles multituds que ara fa tres anys es referien a Rodriguez com si es tractés d'un nou messies. Si l'autor de "Sugar Man" seguiria despertant entre el públic autòcton les mateixes passions que aleshores, quan un documental amb final feliç va arribar a eclipsar dos discos encara no prou reivindicats. I què passaria si Bagcan fos objecte d'un documental similar. Perquè, creguin-me, qualsevol que hagi vibrat amb "Cold Fact" (1970) hauria de sentir quelcom per les obres enregistrades per la turca durant els 70 i desenterrades al llarg dels darrers anys per diversos segells especialitzats.

Venom

La formació original de Venom, el 1981.
Té la seva lògica. Deu anys després de trencar més d'un esquema tot programant Motörhead a la seva edició 2006, Primavera Sound incorporava al seu cartell la banda que gairebé de forma involuntària va establir un pont entre la velocitat corrosiva dels britànics i l'agressivitat a tota castanya del que s'acabaria anomenant thrash metal. Venom, el trio de Newcastle que va arribar massa tard per a ser els propis Motörhead i massa d'hora per a ser Metallica. Venom, el trio de Newcastle que, reconeguem-ho, no tenia el que calia tenir per ser Motörhead ni Metallica -com a mínim els Metallica de "Kill 'Em All" (1983) o "Ride the Lightning" (1984)-. Perquè, ho dic amb tot el respecte del món i sense cap ànim de proferir burla, Venom eren bons perquè eren dolents i aquesta era en gran part la seva gràcia. Que ni Cronos tenia l'actitud o el carisma d'un Lemmy ni cap dels seus membres podia competir amb les habilitats instrumentals de Metallica, però des de la limitació dels seus recursos van saber construir un discurs que la història ha consolidat com a pioner.

Té la seva lògica que Venom hagin acabat tocant al Primavera Sound, deia, i més quan el festival ja porta anys oferint cabuda a veus metàl·liques com la de Mayhem, emblemes d'un gènere, el black metal, batejat amb el títol del segon disc de Cronos i companyia. Però el que ara resulta d'allò més lògic, no ho hauria resultat tant fa tan sols uns anys. I no pas perquè el Primavera Sound tal i com el coneixem actualment s'estrenés l'any 2001 amb un cartell on predominava l'electrònica -gènere que mai ha deixat de tenir una presència destacada al si del festival, com a mostres la incorporació enguany de l'espai Beach Club i actuacions com les de Cabaret Voltaire o LCD Soundsystem-, sinó perquè determinats cànons del bon gust han acabat abraçant el metal extrem amb la mateixa facilitat amb què abans el menyspreaven per sistema -coses semblants han passat amb el hardcore o el krautrock, sense anar massa lluny-. Qui es podia imaginar no fa pas tant de temps que els discos de Venom s'acabarien venent en un estand gestionat per Rough Trade al Parc del Fòrum? O que fins i tot els més moderns de la classe acabarien lluint sense cap mena de pudor samarretes amb la caràtula de "Black Metal"?

Definitivament, han canviat molt les coses des que un servidor va descobrir Venom. Ara tothom (o gairebé tothom) escolta de tot (o gairebé de tot) perquè a tothom (o gairebé a tothom) li agrada molt la música. Però les coses no sempre han estat així. Als Estats Units dels anys 60 les barreres racials feien excepcions d'actuacions com la que Otis Redding va oferir al festival de Monterey davant un públic majoritàriament blanc. I encara durant els anys 90, malgrat els nombrosos intents d'aproximació a ambdós costats de l'Atlàntic, costava a casa nostra trobar seguidors del rock que també ho fossin de l'electrònica i a la inversa, i no cal dir com es contemplaven des d'amdbós sectors tota una sèrie de discursos, els que conformaven i segueixen conformant la família metàl·lica, que directament eren per a heavies o, més ben dit, jevis. Va ser en aquest context com el meu jo adolescent va entrar en contacte amb Venom per primer cop, tot llegint un assaig del periodista Malcolm Dome sobre el thrash metal que els definia com a pioners del gènere i com la primera banda obertament satànica de l'univers metàl·lic. Tot el que explicava sobre ells em va cridar l'atenció, però no va ser fins al cap de molt de temps que els vaig poder escoltar per primer cop, i la meva porta d'entrada al seu univers no va ser precisament la més adequada.

Devia tenir en aquell moment uns catorze anys i encara avui em faig creus de la troballa que vaig fer. L'escena va tenir lloc en un todo a cien del meu barri. Parlo de quan aquests establiments venien discos compactes -i cassettes!-, sovint bootlegs de factura italiana i recopilatoris de dubtosa qualitat a preus més o menys competitius. El cas és que la meva mare em devia enviar a comprar bombetes, pinces d'estendre la roba o vagin vostès a saber què i jo vaig tornar a casa amb un cd de Venom. "Metal Punk", es titulava, i no era res més que el disc de 1987 "Calm Before the Storm" reeditat per un segell suís que va seguir la llei del mínim esforç, en va canviar el títol per a evitar conflictes i el va presentar amb una de les caràtules més horribles que he arribat a veure mai -tampoc és que l'original fos per tirar coets, però com a mínim no trencava amb l'imaginari del grup-. Un àlbum que definitivament no es troba entre les millors obres dels seus autors, però que en aquell moment em va servir per a aproximar-me al seu univers i entendre una mica més de què anava allò del thrash metal -més enllà d'uns Metallica que aleshores s'havien tallat els cabells i es dedicaven a fer discos dels quals ara es deuen avergonyir moltíssim-. El títol, "Metal Punk", també resultava d'allò més explicatiu.

Va ser a segon de BUP quan per fi vaig aconseguir penetrar de ple en l'essència de Venom -recordem que hi va haver uns temps en què no existia internet a les cases i durant els quals el format físic resultava imprescindible per a escoltar un disc-. Un bon dia, passejant pel carrer Tallers, vaig entrar en una d'aquelles minúscules botigues de discos de segona mà que passarien a millor vida a mida que l'Ajuntament de Barcelona anés posant guapa la ciutat. Una d'aquelles que es trobaven apretades en locals on no hi cabia ni una agulla, regentades per personatges d'edat avançada i aspecte gairebé decadent però entranyable i on, sorpresa, podies trobar les velles cintes de Venom al costat de les de Los Chichos: aquell bon home no ho sabia, però s'havia avançat ben bé dues dècades al cartell del Primavera Sound 2016. El cas és que observar una còpia original de "Black Metal" (1982), encara que fos en cassette, amb aquella cabra mirant-me des d'un inquietant fons negre i pel mòdic preu de 500 pessetes, resultava molt temptador. Durant les setmanes posteriors, aquella cinta va fer-se un tip de rodar al meu walkman, i posteriorment cauria en cd el disc de debut, un "Welcome to Hell" (1981) on figurava el primer single de la banda: "In League with Satan", una mena de "God of Thunder" de Kiss amb cara de pocs amics i una acumulació de tòpics pseudo-ocultistes ideals per a cremar adrenalina.

En bona mesura, Venom eren una broma. Molt ben feta, d'això no en tinc cap dubte, però una broma al capdavall. Una mena de pel·lícula de terror de sèrie b traslladada als surcs d'una discografia on la manca de perícia tècnica era suplida per una estètica i un imaginari satànics tan exagerats que haurien fet envermellir els mateixos Black Sabbath. Una anècdota al cànon de la New Wave Of British Heavy Metal que no hauria anat a més de no ser per un component estètic que acabaria fent escola, començant per una colla de noruegs que es van prendre certes coses al peu de la lletra i arribant fins als nostres dies de la mà de qualsevol combo de metal extrem que els passi pel cap. Ara bé, durant els dies previs a internet no havia d'estranyar que un adolescent de quinze anys es pogués cagar de por a la vegada que es moria d'excitació cada vegada que sonaven "To Hell and Back" o "Countess Bathory". Evidentment, quan al cap de poc temps vaig descobrir Mayhem, Burzum i Darkthrone, em vaig adonar que Venom eren tan excitants com inofensius. Però què dimonis (mai més ben dit), veure'ls en directe després de tants anys va ser tota una experiència. Dels originals només queda un Cronos que es manté en forma, i dels músics que l'acompanyen m'atreviria a dir que toquen massa bé per estar a Venom (d'acord, era la broma fàcil, però l'havia de fer). Però què volen que els digui, observar com Cronos es deixa les cordes vocals al crit de "Lay down your soul to the gods rock'n'roll!" i invocant l'Anticrist en un entorn tan distòpic com és el Parc del Fòrum, no té preu. Gràcies, Primavera!