dilluns, 13 de juny de 2016

#PrayForOrlando


Doncs sí, avui tots som Orlando. Tal i com mesos enrere vam ser París i posteriorment Brussel·les, ara acabem d'assistir a una nova mostra de barbàrie i intolerància en nom d'un déu, del seu profeta i d'una moral tan recta que no sap entendre ni acceptar la diferència. Ahir van ser assassinades a Florida una cinquantena de persones, totes elles mortes a sang freda pel simple fet de ser homosexuals i d'haver sortit a passar-s'ho bé un dissabte a la nit. Que l'autor del crim fos un islamista radical dóna ales a radicals d'altres branques com per exemple el senyor Donald Trump, que ha tingut el mal gust de fer electoralisme amb un brutal atemptat contra un col·lectiu, el de lesbianes, gays, transexuals i bisexuals (LGTB), sovint menystingut i fins i tot menyspreat per la mateixa ala dura republicana a la qual ell representa -com a mostra, les proclames de desobediència de determinats governadors republicans envers les lleis promulgades per l'Administració Obama per tal d'erradicar la discriminació per motius d'orientació sexual-.

I aquest és el problema, que independentment de la religió que practiqués l'assassí, el mòbil principal de la seva acció va ser l'homofòbia. Un virus que no entén de confessions, de nacionalitats ni de capes socials. Un virus que comença a l'escola, quan un nen li diu marica a un altre sense saber ben bé per què, que s'escampa quan alts càrrecs eclesiàstis i polítics afirmen que l'homosexualitat es pot curar i que esdevé letal quan un transtornat amb antecedents per violència domèstica decideix qui pot i qui no pot viure en funció dels seus hipotètics pecats. El d'ahir era un musulmà fanàtic. Demà potser serà un militant de l'extrema dreta com el que ara fa cinc anys va dur a terme una acció semblant contra les joventuts del Partit Laborista Norueg. A més petita escala i lluny dels grans titulars, els transexuals saben perfectament què significa viure el dia a dia en una societat que els rebutja pel fet de ser com són.

Avui tots som Orlando, i jo em pregunto què en pensa tota la gent de missa que pocs anys enrere es manifestava en contra dels matrimonis homosexuals als carrers i places de ciutats com Barcelona o Madrid. Si no són els mateixos que volen curar l'homosexualitat, els veritables símptomes d'un món inequívocament malalt. Si no s'adonen que l'únic que els separa del botxí de Florida és una arma automàtica i cinquanta vides innocents tallades d'arrel, i si el seu déu és molt diferent i gaire més tolerant que el d'aquest animal. Mentrestant, a la plaça Sant Jaume les autoritats reten homenatge a les víctimes i el col·lectiu LGTB celebra que Catalunya disposi des de fa un any i mig de la seva pròpia llei contra l'homofòbia. I una vegada més jo em pregunto si n'hi ha prou amb lleis per a erradicar un virus que ve de molt lluny. De què serveix legislar el que hauria de ser sentit comú quan joguines, espots televisius i pel·lícules per a adolescents segueixen fomentant els mateixos estereotips de sempre. Quan una orientació sexual determinada pot ser encara avui objecte de burla. Quan un nen li diu marica a un altre sense saber ben bé per què però havent escoltat prèviament aquesta mateixa paraula de la boca d'algun adult.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada