Ryan Adams - "Heartbreaker" (2000)

Ryan Adams.

Sembla que fos ahir quan Ryan Adams es despenjava amb "Heartbreaker", l'últim gran debut discogràfic del segle XX, i de passada posava el terme Americana al mapa. Perquè, pot costar de creure a aquestes alçades però és totalment cert, en ple any 2000 la paraula de torn era un neologisme acabat d'inventar (gairebé m'atreviria a dir) a les pàgines de la revista britànica Uncut. Va ser en aquelles mateixes pàgines on vaig llegir-lo per primera vegada, precisament en un article referit a un aleshores desconegut i prometedor Adams. Un jove de Carolina del Nord que havia militat prèviament a Whiskeytown, una banda de culte etiquetada en aquell moment com a country-rock -denominacions com alt.country tampoc es trobaven encara a l'ordre del dia-.

"Heartbreaker", reeditat recentment amb versió ampliada i sucosos extres que convidaran més d'un a passar gustosament per caixa, va veure la llum per primera vegada el 5 de setembre de 2000 a través de Bloodshot Records. Produïa tot un Ethan Johns, que completava la banda d'acompanyament juntament amb Gillian Welch i David Rawlings -aglutinin actualment aquests tres noms sota el mateix sostre, sumin el propi Adams a l'equació i obtindran vostès un supergrup en tota regla-. Per si això fos poc, a la nòmina de col·laboradors hi figuraven entre d'altres Pat Sansone -tres anys abans d'ingressar a Wilco-, Allison Pierce o la mateixa Emmylou Harris -els seus cors van fer d'"Oh My Sweet Carolina" un artefacte digne de Gram Parsons-.

El resultat global va esdevenir molt més que una brillant carta de presentació. Com qui no vol la cosa, Adams encetava una nova etapa artística i vital amb un plàstic tan fresc, vigorós i atemporal que a dia d'avui es manté en l'imaginari col·lectiu com una de les seves obres definitives. Catorze cançons i una intro -Adams i Rawlings parlant sobre Morrissey, a veure qui és el llest que ho supera- on no hi falta ni hi sobra de res, de la frenètica arrencada a ritme d'skiffle amb "To Be Young (Is to be Sad, Is to Be High)" al malencònic piano de la final "Sweet Little Girl 23rd/1st", d'un "To Be the One" que apuntava a Bruce Springsteen al folk de cambra d'"Amy", i d'aquell salt a la carretera que és "My Winding Wheel" al ritme de garatge d'un "Shakedown on 9th Street" que certificava el viratge urbà d'Adams -l'àlbum es va gravar a Nashville, però la seva lírica mirava a Nova York-.

I és que el terme Americana sempre s'ha fet petit a l'hora d'etiquetar un discurs enfocat de bon principi al rock d'arrels en clau d'autor. El de qui deixava enrere els dies de Whiskeytown i debutava en solitari amb prou intenció i vocació per a ocupar el lloc que havia deixat vacant el propi Springsteen -faltaven encara dos anys per "The Rising" (2002)-. El d'un Adams que inicialment va alçar poques passions en aquesta banda dels Pirineus però va regnar com el que més durant tota aquella tardor a la premsa anglosaxona. "Heartbreaker" havia esdevingut el punt de partida d'una trajectòria que a dia d'avui acumula quinze llargues durades al seu nom. I el que aleshores era una promesa, s'acabaria consolidant tan sols un any més tard amb el ja massiu "Gold" (2001) i un videoclip, el de "New York, New York", filmat el 7 de setembre de 2001 amb l'skyline de Manhattan com a marc de fons. Quatre dies més tard queien les Torres Bessones, aquell skyline canviava per sempre més i el segle XXI irrompia de ple per a quedar-se. Quinze anys després, "Heartbreaker" manté intacte l'encant del primer dia i a la vegada evoca uns temps, si no millors, com a mínim més innocents.