diumenge, 31 de juliol del 2016

Varsity


Una d'aquelles bandes sobre la qual podria començar a escriure desenes i desenes de tòpics en positiu. I tots serien certs. Perquè Varsity sonen frescos, enèrgics, contagiosos i vitals. I perquè la seva visió del pop enllaça amb una pila de registres dels que a aquestes alçades despatxem amb qualificatius com clàssic -els girl groups, el C-86, el twee pop...-, però a la vegada aporta aquella capa de pintura que fa de tot plegat quelcom nou de trinca sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all. Vénen de Chicago i es dediquen a enregistrar singles -sí, un tema per cara- que van penjant a la xarxa. L'últim conté dues llaminadures titulades "Smash" i "Still Apart", i sona a glòria. La resta no es queden enrere. Els trobaran tots a Bandcamp.

dissabte, 30 de juliol del 2016

Captains


No en tenia prou Fee Reega amb haver-se consolidat com una de les veus més eclèctiques del folk en fase avançada d'aquesta banda dels Pirineus. Ara es despenja amb un nou projecte que promet sorpreses d'allò més agradables. Captains, una aventura on la cantant alemanya establerta a Astúries suma esforços amb el productor i guitarrista David Baldo, el bateria Oskar SD i el baixista Aaron Dall. Amb Madrid com a centre d'operacions, han enregistrat part de la seva primera maqueta en diversos estudis de la capital espanyola i als Circo Perrotti de Gijón -el mateix Jorge Explosión els acompanya a la guitarra en algun dels temes-. El resultat és un combinat de rock avantguardista i poesia post-industrial que tant remet a Jansky com a Lydia Lunch. Escoltin-los a Bandcamp i al·lucinin.

Metronomy - "Summer 08" (2016)


Al nou disc de Metronomy hi ressonen Talking Heads, la No Wave, el pop electrònic dels 80, els últims Daft Punk i LCD Soundsystem. "Summer 08" (2016), es titula l'àlbum en qüestió. Encertat títol per a un dels grans treballs de la banda britànica i un dels plàstics més frescos que podrem escoltar aquest estiu. I el videoclip de "Night Owl" és addictiu.

divendres, 29 de juliol del 2016

Shikobi


Hi va haver un temps en què el rock alternatiu sonava més o menys així. Un temps en què el terme alternatiu no era una etiqueta més per a catalogar desenes de milers d'arxius en plataformes d'streaming o descàrrega, sinó una condició que implicava assumir riscos i navegar per vies alienes a les de les tendències dominants. Un temps en què bandes com Jane's Addiction, Fishbone, Faith No More, Red Hot Chili Peppers o fins i tot Rage Against The Machine podien formar part d'una mateixa escena sense tenir res més en comú que les ganes d'obrir noves vies d'expressió a partir de la fusió d'estils com el funk, el soul, el punk, el hard rock o el hip-hop.

Shikobi remeten a tot allò. Perquè el seu so recorda d'alguna manera al de totes aquelles bandes, i sobretot perquè també parteixen de l'amplitud de mires a l'hora de buscar la seva pròpia veu a partir de múltiples influències. Format a Austràlia pels germans Aaron i Luke Hession i establert actualment a Los Angeles, el quartet ha consolidat una important base de seguidors que s'ha traduït en multitudinàries actuacions al circuit de clubs del sud de Califòrnia. Ara presenten el seu ep de debut, un "Pull the Trigger" on destaca el que ja es considera com l'himne oficial del grup i la seva parròquia, el potent "Here We Go Again". Escoltin-lo a Soundcloud.

Trickster Guru

Enterrant la tragèdia.
La de Trickster Guru és una història farcida de drama i esperit de superació. Una història marcada pel que va esdevenir poc menys que una tragèdia, però sobretot per la manera com Christopher Caplan -compositor, multiinstrumentista i productor amb base d'operacions a Los Angeles- s'hi ha sobreposat a través de la música. Va ser el propi Caplan qui va fundar Trickster Guru l'any 2013 amb la idea de fusionar el rock visceral d'uns Doors o un Jeff Buckley amb les textures electròniques d'uns Skrillex i embolcallar-ho amb aquella aurèola psicodèlica tan pròpia del sud de Califòrnia.

La maquinària va començar a rodar amb forma de duet de garatge i arribant a enregistrar un primer ep que va veure la llum sota el títol de "Black and White" (2014). Va ser aleshores quan un viatge en cotxe pel desert es va traduir en un accident gairebé fatal que va trencar el duet i va remoure l'interior de Caplan com res ho havia fet mai abans. Fruit de l'experiència va sorgir "Feel the Spirit", el dinàmic exercici de rock psicodèlic que enceta el seu nou ep, un "Problem Child" (2016) que acaba de veure la llum i que ha obert a Trickster Guru les portes tant d'algunes de les sales més reconegudes de la ciutat com de diversos mitjans de comunicació autòctons que l'han aplaudit de forma unànime.

"Aquest nou ep és una manera de sentir-me en pau amb el meu passat, tant a un nivell artístic com emocional i espiritual", revela el propi Caplan. Com a mostra més evident, el videoclip de la peça titular, tot un exercici de surrealisme farcit de paisatges extrems i tonalitats fosques al més pur estil de David Lynch. Intensitat visual per a refermar el poder curatiu del rock'n'roll.


Més informació:

Trickster Guru / Soundcloud

Moonlit


Encara recordo aquells teòrics musicals que durant la primera meitat dels 90 afirmaven que el grunge no existia. En part tenien raó, perquè tota banda procedent de la galàxia Seattle o de qualsevol de les seves escenes satèl·lits podia emmarcar-se en realitat en etiquetes ja existents -hard rock, punk, hardcore, metal...-, però tampoc es podia negar un nexe d'unió definit pels referents estètics, una qüestió de relleu generacional i sobretot un estat d'ànim col·lectiu que es va dinamitar tan bon punt Kurt Cobain va començar a decorar les samarretes d'adolescents amb tendència al dramatisme. Sigui com sigui, dues dècades després de tot allò i amb el revival dels 90 a l'ordre del dia, el grunge experimenta una segona joventut que sorprenentment referma aquell fet unitari que alguns van qüestionar al seu dia.

Moonlit són de Barcelona i les seves coordenades sonores apunten a aquell moment en què el grunge tirava més de nervi i vísceres que no pas de musculatura. Dels tres temes que conformen el seu primer ep -"We Were" (2016)-, "Reasons" és l'únic que s'acosta més al concepte post-grunge que no pas a la recepta original -potser per això sigui també el que més números té d'acabar catapultant el quartet a esferes més elevades-. Angoixa existencial al més pur estil d'uns Alice In Chains, guitarres que tallen el vent i bases rítmiques que irrompen com una explosió controlada. Més propers a l'univers Sup Pop es troben els dos talls restants, un "Negative X Negative" que faria les delícies d'Steve Albini i un "We Were Something" que sona als primers Pearl Jam o Soundgarden i als Nirvana de "Nevermind" (1991). Moonlit no s'inventen res de nou, però fan tan bé allò que fan que tot plegat anima a seguir-los la pista de prop i esperar noves alegries en un futur no gaire llunyà. Escoltin-los a Bandcamp.

dijous, 28 de juliol del 2016

A Quiet Man - "Hypnotized" (2016)


Si "While You Were Sleeping" (2015) es perfilava com l'obra definitiva d'A Quiet Man, el plàstic que resumia i equilibrava tots els paisatges explorats en anteriors lliuraments, el seu successor es presenta tan sols un any després com el disc més trencador que l'alter ego de Fabio Vega ha lliurat a data d'avui. Un cop de volant que obre la porta a nous recursos expressius i assenyala diversos rumbs possibles a seguir en propers llançaments. "Hypnotized" (2016) parteix dels trets identitaris que sempre han definit la música del tarragoní: la nit que tot ho embolcalla, la malenconia omnipresent, la foscor estructural i aquella elegància de crooner crepuscular en la tradició de Bryan Ferry, Richard Hawley o el Leonard Cohen d'"I'm Your Man" (1988). Actius potenciats i eixamplats en aquest sisè disc per la introducció d'un arsenal electrònic que acosta els registres d'A Quiet Man a coordenades pròpies de Marc Almond, Midge Ure o fins i tot Alan Vega.

"Hypnotized" és també un àlbum de contrastos. De la inicial "Criminal", tot un combinat de confessió, misteri i sensualitat marca de la casa, hipnòtic com el títol del plàstic i inabastable com les profunditats boscoses que en decoren la caràtula, el disc salta a "She Wants (Me)", tot un himne de cabaret electrònic al més pur estil d'uns Soft Cell i possiblement el tema que millor defineixi les aspiracions assolides per Vega a l'estudi. De la serenor a cau d'orella d'"Every Day, Every Night" i "How Can I Say I'm Sorry?", el de les Terres de l'Ebre se'n va a les textures gairebé industrials de "Tell Me Why". I un cop superada la súplica en clau ballable d'"I Don't Wanna Lose You", s'acomiada amb un "Your Sweet and Lovely Smile" que sona com el sol trencant els núvols després d'una tempesta i connecta A Quiet Man amb els passatges més orgànics de la seva ja considerable producció discogràfica. "Hypnotized" és un altre disc rodó de cap a peus, que referma la capacitat de reinvenció de Fabio Vega i planta les llavors d'un futur que es troba de camí.


Més informació:
A Quiet Man  /  Pàgina web

La gent que aprecia els Smiths és bona gent


"Havent crescut a Manchester, sóc incapaç de recordar un sol moment en què no tingués presents els Smiths. El seu estil i la seva actitud, així com la pròpia música, sempre m'han acompanyat. D'alguna manera, sabies que et podies fiar d'algú si portava una samarreta dels Smiths o tenia un tupè com el de Morrissey. Manchester era una ciutat bruta, dura i perillosa per a viure-hi, però de cop i volta van començar a créixer flors per tot arreu perquè la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Tot i viure en un lloc complicat, els Smiths et feien saber que estaves en companyia de gent amable i lliurepensadora"
. Guy Garvey (Elbow) comença així el pròleg del dossier de vint pàgines que l'edició d'agost de Mojo dedica a Morrissey i companyia.

La gent que aprecia els Smiths és bona gent. En termes generals, l'expressió és ben certa i es pot aplicar a moltíssims músics i artistes d'altres disciplines. Ja ho saben, arriben vostès a un lloc nou on no coneixen a ningú, se senten desconcertats, aleshores detecten una samarreta amb el logotip i l'escut de Ramones o la caràtula de Pulp Fiction, i passen del desconcert a la sensació de no trobar-se sols. Mick Jagger i Keith Richards es coneixien des de petits però es van acostar l'un a l'altre el dia en què van descobrir que escoltaven els mateixos discos de blues. Si m'assec al tren o al metro i la persona que hi ha al meu costat llegeix una novel·la de Nick Hornby o un exemplar de la pròpia Mojo, sé que tinc molt més en comú amb ella que amb tota la resta del passatge. La cultura serveix per això, per establir lligams que van més enllà de qualsevol obstacle o condició. Per això veiem tan sovint polítics obstinats en carregar-se-la.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Erlend Apneseth Trio


El hadingfele és una mena de violí utilitzat durant segles en diverses manifestacions de la música tradicional de Noruega. El seu timbre rugós i les seves textures àrides van convertir-lo literalment en l'instrument del diable als ulls -i a les orelles- de molts cristians, fins al punt que les autoritats eclesiàstiques van arribar-lo a prohibir durant els segles XVIII, XIX i part del XX -temps durant el qual es van destruir centenars d'exemplars-. Tot plegat fa del hadingfele un instrument ideal per a ser recuperat en cercles pròxims al Black Metal, però ha estat un jove i polifacètic estudiant de música qui l'ha tornat a posar en circulació. Erlend Apneseth Trio és una formació comandada pel propi Apneseth a les cordes i completada per la bateria d'Oyvind Hegg-Lunde i la guitarra d'Stephen Meidell. El seu tercer disc, "Det Andre Rommet" (2016), és misteriós, inquietant i avançat a parts iguals. Més informació aquí.

dimarts, 26 de juliol del 2016

Tony Joe White - "Rain Crow" (2016)


Parlar de Tony Joe White és com parlar de Ramones o Motörhead. Haver escoltat un dels seus discos és com haver-los escoltat tots, però cada plàstic compta amb els seus propis arguments i matisos. Amb 73 anys a l'esquena, el de Louisiana es manté ferm en allò que al seu dia es va anomenar Bayou Rock, un xafogós còctel de blues, soul, country i rock'n'roll. No hi ha sorpreses al seu dinovè disc, la qual cosa és positiva si tenim en compte que el discurs de White és tan únic com personal i intransferible: ha influït a desenes de seguidors però mai ningú ha igualat la fórmula original. I si bé és cert que no trobaran a "Rain Crow" (2016) cap "Polk Salad Annie" ni cap "Rainy Night in Georgia", també ho és que peces com "Hoochie Woman", "The Opening of the Box" "The Middle of Nowhere" són molt més que excuses per a sortir de gira. Atenció a "The Bad Wind", una balada d'estètica noir que evoca el Johnny Cash crepuscular i on el pas del temps ressona ferm i colpidor en l'erosionada veu de White.

William Tyler - "Modern Country" (2016)


Música reflexiva per a temps frenètics, la que presenta William Tyler al seu quart disc en solitari -alguns el coneixeran per la seva tasca com a guitarrista a Lambchop Silver Jews-. "Modern Country" (2016) és un àlbum inspirat per les carreteres secundàries dels Estats Units i per la fòbia del seu autor a les grans autopistes. Set peces instrumentals que evoquen l'American Primitive Guitar i que en ocasions assoleixen estadis d'allò més hipnòtics -la repetitiva "Gone Clear" ha estat qualificada per la premsa anglosaxona com a Kraut-Americana-.

dilluns, 25 de juliol del 2016

Dion and The Belmonts - "A Teenager in Love" (1959)

Dion and The Belmonts.
Va ser un dinar d'aquells que s'allarguen de forma indefinida. Dels que comencen amb un aperitiu i s'acaben amb ampolles de refrescos amb gas i alcohol d'alta graduació damunt la taula. Dels que s'amenitzen amb música curosament seleccionada per algun dels comensals, en aquest cas un rocker amb anys de militància i un grau d'autenticitat del qual pocs poden presumir a aquestes alçades. Entre els seus tresors, un doble vinil que s'acabava de comprar. Un recopilatori editat fa molts anys per una coneguda disquera anglesa i on peces obscures del rock'n'roll nord-americà anterior a la British Invasion alternaven amb temes més o menys coneguts del mateix període. Destacava entre aquests últims "A Teenager in Love", composició original de Doc Pomus i Mort Shuman originalment enregistrada per Dion and The Belmonts l'any 1959.

Al final no la va punxar, ja se sap que aquestes sessions solen desenvolupar-se sobre la marxa i que n'hi ha prou amb què un realitzi una petició perquè l'altre faci també la seva i els plans inicials s'acabin esvaint en un núvol de bourbon amb cola, gintònics, licors d'herbes i la primera cara sencera del "Cosmo's Factory" (1970) de la Creedence. Però la seva intenció inicial era punxar "A Teenager in Love", així m'ho va anunciar amb tot l'entusiasme del món mentre mostrava orgullós la caràtula del vinil en qüestió. "I saps per què la punxaré?", em va dir, a la qual cosa no vaig saber què respondre. I aleshores es va despenjar amb una afirmació tan sincera i apassionada com, si m'ho permeten, qüestionable: "Perquè la millor versió que mai s'ha gravat d'aquesta cançó la vas fer tu". Què volen que els digui, s'han fet moltes versions d'"A Teenager in Love", jo personalment sempre m'acabo quedant amb l'original i en cap cas considero que la meva tingui absolutament res d'especial més enllà de la intencionalitat. Però quan una cosa així te la diu una persona amb tant de criteri, doncs fa il·lusió.

Sí, jo també vaig fer una versió d'"A Teenager in Love". La vaig gravar de forma totalment casolana un diumenge a la nit a principis de 2007, gairebé quatre dècades després d'haver vist la llum la presa original de Dion i els Belmonts. Era la culminació d'un cap de setmana sensiblement salvatge i el meu organisme provava de superar els efectes d'una ressaca de grans proporcions mentre jo, amb les poques forces que em quedaven, provava de tocar i enregistrar una cançó que m'agradava i em segueix agradant molt. El resultat va entusiasmar al rocker en qüestió, la primera persona a qui vaig enviar la gravació i el responsable que m'animés a publicar-la aquella mateixa nit a Myspace -parlem de l'any 2007-. També va agradar molt a un col·lega músic que va descriure el tema en termes superlatius. Però la frase més encertada va venir en un comentari que una locutora radiofònica va deixar al meu mur: "Les teves ressaques cada dia són més profitoses". Poden vostès interpretar-ho com vulguin, i si els ve de gust escoltar el meu "A Teenager in Love" poden fer-ho aquí.

diumenge, 24 de juliol del 2016

The Anchoress


El mateix Jim Kerr va quedar tan impressionat quan va coincidir amb ella a The Dark Flowers -col·lectiu musical del qual també formen part entre d'altres Paul Statham, Peter Murphy o l'exMassive Attack Dot Allison-, que no va dubtar en contractar els seus serveis com a teclista, guitarrista i corista per a l'última gira de Simple Minds -94 dates en grans recintes, ni més ni menys-. D'això ja fa un any. Des d'aleshores, la gal·lesa Catherine Anne Davies -coneguda artísticament com Catherine AD- ha reactivat el seu projecte personal, The Anchoress, i ha publicat un debut en format llarg amb producció de Paul Draper (Mansun). "Confessions of a Romance Novelist" (2016), l'àlbum en qüestió, sona a Regina Spektor acompanyada per Bat For Lashes o Anna Calvi fent versions de Björk, i ara per ara li ha permès entre d'altres telonejar als seus grans ídols, Manic Street Preachers. Ja en prepara la continuació, que comptarà amb tot un Bernard Butler als controls.

Més informació:
The Anchoress  /  Bandcamp

dissabte, 23 de juliol del 2016

El dia en què l'electrònica va desembarcar a Cap Verd


És una d'aquelles històries que donarien per a un documental o fins i tot per a una ficció audiovisual de les bones. Resulta que en plena primavera de 1968 va desaparèixer en un punt indeterminat de l'Oceà Atlàntic un vaixell que havia sortit del port nord-americà de Baltimore en direcció a Rio de Janeiro. El seu carregament, ni més ni menys que una pila de sintetitzadors d'última generació nous de trinca, tots ells models recents de les cases Moog, Roland, Korg i Farfisa -gairebé res-. El cas és que el vaixell va acabar apareixent intacte, amb el carregament sencer però sense rastre de la tripulació, a les costes de Cap Verd, al nord-oest del continent africà. Les autoritats de l'aleshores colònia portuguesa es van fer càrrec de la troballa i van distribuir el material entre totes les escoles de l'arxipèlag. Imaginin-se l'escenari: centenars de sintetizadors repartits al llarg de deu illes que ni tan sols disposaven d'una xarxa elèctrica en condicions. D'aquesta manera, una pila d'estudiants van descobrir de cop i volta les bondats i les possibilitats de la música electrònica sense estar exposats a cap referent nord-americà ni europeu del gènere -parlem del mateix any en què Silver Apples editaven el seu primer disc i d'un moment en què el krautrock tot just començava a prendre forma-. El resultat va ser tota una generació d'exploradors amb totes les lletres que van eixamplar els horitzons de la música tradicional de Cap Verd per mitjà de recursos i tècniques que els van ser revelats gairebé de la nit al dia. Quinze de les seves obres es troben recopilades a "Space Echo - The Mystery Behind The 'Cosmic Sound' Of Cabo Verde" (2016, Analog Africa), una antologia que aporta llum a aquest capítol tan fascinant de la història social i cultural d'una regió musicalment prolífica.

Seward a Uncut


Seward es troben d'enhorabona. Fidels a un discurs de naturalesa subterrània i a una metodologia de treball que exclou les omnipresents xarxes socials, els barcelonins han vist el seu darrer disc ressenyat a l'edició d'agost d'Uncut -a la mateixa pàgina i amb la mateixa extensió de text s'hi troben els últims treballs de Radiohead i Red Hot Chili Peppers-. Un 7 sobre 10, atorga la publicació britànica a "Second Two: Chapter Home" -dos punts menys que a Radiohead i tres més que a RHCP-. Un disc que originalment va veure la llum l'any passat a través del segell també barceloní Foehn Records i que aquest 2016 ha arribat oficialment a mercats com el britànic de la mà de Naim Records. Seward fan les coses ben fetes. A banda d'haver-se definit i refermat en diverses ocasions com una de les veus més singulars del panorama català, han sabut cridar l'atenció d'un segell independent de prestigi per a penetrar un dels mercats discogràfics més potents del món. La qual cosa els ha permès veure el plàstic de torn ressenyat per una de les capçaleres musicals de referència a escala global, que no dubta en comparar-los amb Arcade Fire i Jeff Buckley. I això no és tot. "Combustible avant-folk anarchy from Catalonia", proclama l'entradeta de l'article. Això sí que és fer país, i no subvencionar mediocritats amb criteris polítics.

divendres, 22 de juliol del 2016

De la moderna Turquia a l'autoritarisme d'Erdogan

Música avançada com a antídot contra l'islamisme retrògrad.
Em preocupa la deriva autoritària que Turquia ha experimentat durant els darrers anys de la mà del seu president, l'islamista Recep Tayyip Erdogan. Em preocupa perquè Erdogan ha implementat la religió en la política de la mateixa manera que ho va fer a Espanya aquell nacionalcatolicisme del qual són hereus alguns dels ministres de l'actual govern en funcions, però sobretot perquè el seu tarannà sintonitza a la perfecció amb la dels corrents islamistes que en èpoques passades van desastabilitzar el Líban i altres països pròspers del Pròxim Orient. Com a mostra, el recent atac per part de fanàtics religiosos a una botiga de discos d'Istanbul que es va sumar a la celebració del llançament del darrer disc de Radiohead. Un acte en cap moment condemnat pel mateix govern que titlla de terrorista a tot ésser vivent que li resulti incòmode però a la vegada va optar per oferir màniga ampla a Estat Islàmic -i fins i tot esdevenir actor clau d'una de les seves vies de finançament- mentre aquest li feia la feina bruta a Síria.

Tant em preocupa la deriva en què Erdogan està enfonsant Turquia, que vaig arribar a simpatitzar amb el cop d'estat que va tenir lloc avui fa una setmana. I més que hi simpatitzo a mesura que avancen els esdeveniments, el país sencer és víctima d'una depuració sense precedents, la restitució de la pena de mort sembla cada vegada més imminent i apareixen imatges de suposats militars i civils procolpistes vexats, torturats i fins i tot assassinats per les multituds favorables al govern. I és també a mesura que van avançant els esdeveniments quan vaig entenent per què fins i tot l'oposició laica es va manifestar inequívocament en contra d'un cop que prometia regenerar la democràcia i garantir el laïcisme sobre el qual va establir Kemal Atatürk els fonaments de la Turquia moderna. I és que tothom qui ha mostrat el més petit símptoma d'hipotètica simpatia envers els autors del cop ha acabat passant per l'adreçador. En altres paraules, si qualsevol polític o partit opositor s'hagués posicionat obertament a favor dels colpistes, Erdogan podria acusar-lo avui de terrorisme i proscriure'l de la mateixa manera que ha fet detenir milers de militars, jutges, acadèmics i funcionaris que li resultaven incòmodes. Si Hitler va incendiar el Reichstag per abatre els comunistes i accelerar la seva cursa cap al poder, a Erdogan li ha anat molt bé aquest intent colpista per tal de perpetuar i reforçar un estat fet a la seva mida.

Em referia anteriorment a l'atac a una botiga de discos d'Istanbul i a països de confessió islàmica on tot índex de llibertat o prosperitat es va acabar amb l'entrada en joc del fonamentalisme. L'atac que els seguidors d'un grup de rock -aquesta vegada era Radiohead, el proper cop pot ser qualsevol altre- van patir a mans dels mateixos radicals que donen suport al govern i que parlen ara de llibertat al mateix temps que demanen la pena de mort per als colpistes, ens hauria de recordar a totes aquelles bandes de pop i rock perses que van adaptar la música occidental a la realitat de l'Iran durant els anys 60 i 70, i que van quedar proscrites de la nit al dia amb l'arribada dels aiatol·làs i la conseqüent criminalització i dimonització de tota manifestació cultural occidental o no islàmica.

Moltes d'aquelles bandes han aparegut en compilacions i antologies editades per segells especialitzats en arqueologia melòmana com Finders Keepers o Sub Rosa. És aquest últim el que acaba de llançar "An Anthology of Turkish Experimental Music 1961-2014" (2016), un recull de peces electròniques i avantguardistes enregistrades durant les passades cinc dècades al país que per a molts és la porta d'entrada tant a Orient com a Occident. Un estat de vocació moderna que ha vist com Istanbul esdevenia durant els darrers anys tot un epicentre jazzístic i d'on han sortit dames de la cançó com Selda Bagcan. Tant de bo aquest recopilatori no acabi esdevenint cap trist testament d'una altra manifestació cultural enterrada en nom de la intransigència religiosa.

Eggs Over Easy - "Good'n'Cheap" (1972)


La història del pub rock és francament curiosa. Un moviment musical essencialment britànic -o més ben dit londinenc- amb fortes arrels a l'altre costat de l'Atlàntic, un conglomerat d'inadaptats que en plena era glam i progressiva van optar per apuntar-se a registres com el country, el blues o el folk, sempre amb una fina capa de rock'n'roll primari com a fil conductor. Noms de culte com The Count Bishops, Chilli Willi & The Red Hot Peppers, The Kursaal Flyers o Kilburn & The High Roads -si en volen una àmplia selecció consultin el doble volum "Goodbye Nashville, Hello Camden Town - A Pub Rock Anthology", editat per Sanctuary l'any 2007-, alguns dels quals establirien nexes amb el punk (Dr. Feelgood o els 101ers de Joe Strummer) i la New Wave (Brinsley Schwarz o Graham Parker & The Rumour). Més enllà de l'etiqueta de torn, tots ells tenien en comú el fet d'haver validat allò que els Kinks ja havien provat de dir a "Muswell Hillbillies" (1971), però sobretot la forta influència d'Eggs Over Easy.

I si la història del pub rock és curiosa, la d'aquest quartet encara ho és més. Pares involuntaris del pub rock -amb permís dels Kinks- i referents de pes per a qualsevol dels noms citats anteriorment, Eggs Over Easy eren irònicament quatre nord-americans que van anar a buscar a fortuna a Londres. No la van acabar de trobar, però la seva residència setmanal al pub Tally Ho va esdevenir tot un catalitzador, fent de la banda un mirall per a desenes de joves que no s'identificaven amb la sofisticació prog ni amb la brillantor glam i, de passada, donant el tret de sortida a un moviment que els seus propis impulsors coneixerien tan sols de forma testimonial. Formada a Nova York al voltant dels californians Austin de Lone i Jack O'Hara, la banda va arribar a Anglaterra el 1970 amb la perspectiva de signar un contracte discogràfic. La cosa va començar bé: van enregistrar un disc amb Chas Chandler -exbaixista dels Animals i descobridor de Jimi Hendrix- als controls i van obtenir la citada residència al Tally Ho. Però el contracte no es va materialitzar, el disc es va acabar arxivant i problemes de visats van començar a complicar la vida als components del grup, que van decidir tornar als Estats Units.

Establerts primer a Nova York i després a San Francisco, van acabar enregistrant el que seria el seu primer disc oficial a Tucson, Arizona, amb tot un Link Wray als controls. "Good'n'Cheap" va veure finalment la llum el 1972 a través d'A&M i constava dels mateixos temes que la banda havia gravat a Londres l'any anterior. Peces com "Party Party", "Arkansas" o "Runnin' Down to Memphis", amb un peu en el folk-rock entès a la manera de The Band i un altre en el country-rock amb regust de Laurel Canyon i Santa Monica Boulevard. Eggs Over Easy van arribar a editar un single -"Back of My Car" (1974)- i un segon disc -"Fear of Frying" (1981)- abans de separar-se i dedicar-se a altres projectes -de Lone esdevindria músic de sessió per a Nick Lowe i Elvis Costello, entre d'altres-. Tot aquest material s'inclou a la luxosa reedició de "Good'n'Cheap" que Yep Roc acaba de posar en circulació amb l'il·lustratiu subtítol "The Eggs Over Easy Story". També s'hi inclou, i això és el que convidarà més d'un a tornar a passar per caixa, la gravació fins ara inèdita de 1971 -d'aquesta manera es reuneixen sota un sol títol totes les gravacions conegudes d'Eggs Over Easy-. Un regal per a completistes i la porta d'entrada definitiva a una banda que es mereixia molt més del que va rebre.

dijous, 21 de juliol del 2016

Museless

Electrònica per a després de l'apocalipsi.
Si poden vostès imaginar-se Portishead o Björk ressorgint de les seves pròpies cendres en un escenari post-nuclear, si mai s’han plantejat com sonaria una hipotètica unió de Crystal Castles i Holly Herndon, si mai han provat d’imaginar-se el revers obscur de Chvrches, és molt probable que ja s’hagin fet a la idea de com sona Museless. Si no ho han fet mai, la resposta la trobaran ben a la vora i en sentiran a parlar moltíssim al llarg dels propers mesos.

Museless és el pseudònim de Laura Llopart, una artista sabadellenca de vocació multidisciplinària -també es dedica a les arts visuals i acompanya els seus directes amb videoprojeccions- que acaba de lliurar un dels debuts més reveladors d’aquest 2016 en l’àmbit de la música electrònica. “Grey Boy” (2016, Luup Records), un ep conceptual de quatre temes, i la història d’un nen que es dedica a rescatar animals de granja en un futur post-apocalíptic on de vegades ressonen molts dels elements que defineixen el nostre present.

El discurs de Museless combina melodies crepusculars, atmosferes desolades i embolcalls onírics amb la mateixa facilitat amb què escurça distàncies entre gèneres com el trip-hop, el pop sintètic, el dream pop o fins i tot el dubstep. El resultat és un registre que abraça misteri, espiritualitat, èxtasi i sensualitat. Capes i més capes de foscor estructural, esquerdades oportunament per repunts lluminosos que equivalen a noves esperances. Com aquell nen que preserva la fauna amb l’objectiu de refer un món a les últimes.


Més informació:

Museless / Pàgina web / Soundcloud


Originalment publicat a B-Magazine.

Fantastic Negrito


Fantastic Negrito és el pseudònim de Xavier Dphrepaulezz, un jove nascut a Massachusetts de pares somalis i educat en un entorn familiar d'allò més estricte . Establert a Oakland, va fugir de casa als 14 anys, va treballar en diverses activitats d'escassa legalitat, va esdevenir un gàngster i va tenir fins i tot la seva etapa punk rocker abans de dedicar-se a la música. La seva porta d'entrada al negoci va ser com a compositor de peces en clau r&b que van cridar l'atenció del management de Prince. I ara debuta amb "The Last Days of Oakland" (2016, Blackball Universe), un plàstic que conserva part d'aquella herència r&b, si bé s'inclina més cap al funk carnal ("Working Poor" la podria haver signat el propi Prince) i cap a una de les grans passions de Dphrepaulezz, el blues (atenció a la crua lectura d'"In the Pines", l'original de Leadbelly també interpretat entre d'altres per Nirvana). Un disc dispers però a la vegada compacte, el primer pas d'una trajectòria que en breu podria començar a escalar posicions.

Més informació:
Fantastic Negrito  /  Pàgina web

dimecres, 20 de juliol del 2016

Recomanació: Formes Diverses de Vida 2016


L'entorn del Castell d'Amposta acollirà els propers dies 22 i 23 de juliol la segona edició de FORMES DIVERSES DE VIDA, un festival que pretén esdevenir aparador de la creació musical (i no estrictament musical) més inquieta tant d'aquí com de fora, i a la vegada descentralitzar el mapa cultural d'una Catalunya que arriba molt més enllà de l'Eixample. Hi actuaran entre d'altres Marina Herlop, Nitch, Anacardos Lata i KLS. Més informació aquí.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Minor Victories


De vegades el tot equival a molt més que la suma de les parts. En el cas que ens ocupa, el conjunt resultant s'ha construït exclusivament a partir del millor de cada un dels seus elements. Les atmosferes impenetrables, els ritmes aclaparadors, els paisatges hivernals, les guitarres abrasives i les melodies oníriques. Minor Victories és l'aventura conjunta de Rachel Goswell (Slowdive), Stuart Braithwaite (Mogwai), Justin Lockey (Editors) i el germà d'aquest últim, el cineasta James Lockey. El seu disc de debut homònim (2016) transita per les coordenades inconcretes on el post-punk, el post-rock, el shoegaze i el dream pop trenquen barreres de gènere per a esdevenir un de sol.

dilluns, 18 de juliol del 2016

Cinquanta anys de "Fifth Dimension"


Tal dia com avui de fa cinquanta anys veia la llum un dels discos més polièdrics i influents del seu temps. "Fifth Dimension" (1966) era el tercer llarga durada dels Byrds, el primer que lliuraven des de la partida de Gene Clark -que encara participava en alguns temes- i el que els confirmava com una de les bandes més inquietes de la seva generació. Onze peces produïdes per Allen Stanton que enriquien i eixamplaven els horitzons del folk-rock patentat per Roger McGuinn i companyia (amb permís de Dylan), definien nous punts de partida i de passada anticipaven l'adveniment de gèneres sencers que no s'entendrien sense plàstics com aquest. És el cas per exemple del rock psicodèlic que els californians van començar a explorar en temes com "I See You", "What's Happening?" o (sobretot) el celebrat "Eight Miles High". O del country-rock que ells mateixos posarien al mapa dos anys i dos discos més tard amb "Sweetheart of the Rodeo" (1968), però que ja es podia intuir a "Mr. Spaceman". "Wild Mountain Thyme" s'avançava a qualsevol exercici de folk àcid o barroc que s'hagi enregistrat durant la passada meitat de segle. "Captain Soul" hauria encaixat al cap de pocs anys en qualsevol disc dels Grateful Dead més orgànics. La frenètica lectura de "Hey Joe" presentava uns Byrds més pròxims que mai al rock de garatge. I la peça titular encetava el repertori amb un registre proper al dels dos plàstics que el precedien. El tímid inici d'un àlbum després del qual res tornaria a ser com abans. Testimoni d'excepció d'un moment en què un grup podia escalar posicions a les llistes d'èxits i alhora atrevir-se a trencar motlles.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Alan Vega (1938-2016)

ALAN VEGA
(1938-2016)

Primavera Sound 2011, altes hores de la nit. Nick Cave acomiada el multitudinari concert de Grinderman tot recomanant al respectable que no es perdi Suicide, que actuen tot seguit a l'escenari del costat. I aquests es reivindiquen amb un passi memorable com un dels pocs grups capaços de revisar el seu passat sense fer una sola concessió a la nostàlgia. Aquella nit al Fòrum, Alan Vega i Martin Rev van deconstruir, deformar i fins i tot reinterpretar el seu primer disc homònim (1977). I ho van fer tot elevant les cotes inicials de mala llet i terrorisme sònic a estadis imprevisibles fins i tot a aquelles alçades. Fent valer el pes històric de peces com "Ghost Rider" o "Frankie Teardrop", però sobretot refermant la seva vigència tres dècades i mitja després d'haver avançat el punk per l'esquerra i anticipat l'arribada del pop sintètic que ben aviat començaria a treure el cap. Vega ens deixava ahir a l'edat de 78 anys, posant punt i final a la història del duet però havent plantat una llavor inesborrable: el relat de "Frankie Teardrop" resulta tan colpidor avui com el primer dia.

Ala.ni

ALA.NI
Blueproject Foundation, Barcelona
16 de juliol de 2016

Ala.ni és una d'aquelles cantants que saben lluir una tècnica vocal prodigiosa sense necessitat de presumir-ne ni d'avorrir el personal amb tics exhibicionistes, una petita gran força de la natura a qui alguns ja han comparat amb les mateixes Judy Garland i Billie Holiday. Dues comparacions recurrents i sovint gratuïtes, si m'ho permeten, que en el cas que ens ocupa van més enllà del tòpic. Perquè Ala.ni podria haver optat per cantar "Over the Rainbow" i "Stormy Weather" en hotels de luxe i grans auditoris, més encara si tenim en compte que ha treballat com a corista entre d'altres per a Mary J. Blige i Damon Albarn -va ser aquest últim qui la va empènyer a anar pel seu compte-, però en lloc d'això ha optat per compondre les seves pròpies cançons i produir-les ella mateixa. Unes cançons de naturalesa fràgil i regust essencialment clàssic, que apunten al jazz vocal de mitjans del segle passat, al Tin Pan Alley i al Great American Songbook, però a la vegada es manifesten en clau de present.

L'altre gran secret d'Ala.ni és la seva expressivitat. La de qui és capaç de passar dels greus més pesants als més estratosfèrics aguts sense despentinar-se, però sobretot sap acompanyar cada nota que canta amb cada una de les seves extremitats. Quan és a l'escenari, ja sigui dreta o asseguda, el seu cos sencer és un poema, del rostre a les puntes dels dits. Quan descobreix quelcom que li agrada, ho explora i en treu profit: ahir es va allunyar del micròfon i va començar a passejar-se per la sala tot cantant aguts, fascinada per la sonoritat de l'espai. I quan adverteix quelcom que no li agrada, no es mossega la llengua: amb tota l'educació i les bones maneres del món, ahir va convidar a callar un nodrit sector de respectable que es dedicava a fer petar la xerrada. "Puc escoltar-ho tot", va dir tot oferint el seu millor somriure. I va convèncer, i tant si ho va fer, de la mateixa manera que les seves cançons la perfilen des d'ara mateix com una revelació en curs de la música negra contemporània.

El debut oficial d'Ala.ni als escenaris barcelonins tindrà lloc aquesta nit a la sala Jamboree en el marc del Grec 2016, però ahir ja se la va poder escoltar a la galeria Blueproject Foundation acompanyada del seu guitarrista habitual, Rob Updegraff. Una actuació breu però d'allò més generosa que s'emmarcava en un projecte multidisciplinari que ella mateixa ha batejat com a Cyanotype. La interacció de música, imatge i vídeo. Abans del concert, es projectava en una de les parets de la sala el videoclip que ella mateixa ha realitzat per al tema "Come to Me". A la resta de parets hi havia penjades diversos fotomuntatges que també ella ha realitzat a partir del procediment conegut com a cianotipia. Vaja, que no tan sols canta, compon i produeix cançons. També es dedica a les arts visuals i la seva inquietud sembla no conèixer límits.


dissabte, 16 de juliol del 2016

James Hunter i Flamingo Tours a Nou Barris

James Hunter.
THE JAMES HUNTER SIX + FLAMINGO TOURS
Festival de Blues de Barcelona 2016
Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona
15 de juliol de 2016

Amb prou feina transcorregut un mes i mig des que The James Hunter Six havien posat de potes enlaire un dels escenaris principals del Primavera Sound 2016, els britànics tornaven a casa nostra per a presentar una vegada més el celebrat "Hold On!" (2016, Daptone Records) en un entorn de dimensions més assequibles i davant una parròquia entre la qual abundaven els motius estètics dels anys 50. Una hora i mitja llarga de rhythm & blues, soul de tall fi i subtils apunts jamaicans, durant la qual Hunter va presumir d'un veu de múltiples textures i d'una tècnica tan depurada com visceral a les sis cordes. Suant com un professional i gaudint com qui tot just s'hi posa, el londinenc va cedir el protagonisme al material més recent, amanint-lo amb mirades puntuals al fons de catàleg ("Carina") i citant els 5 Royales ("Baby Don't Do It"). Classe, ofici i sang a les venes, ni més ni menys.

Poca estona abans havien estat Flamingo Tours els encarregats de trencar un gel que es va fondre en qüestió de segons. Amb una base instrumental de contrastadíssima solvència i encapçalats per aquest tornado fet dona que és la incombustible Myriam Swanson, els barcelonins s'han consolidat durant el darrer any i mig com un dels grans referents musicals d'estètica fifties en aquesta banda dels Pirineus. Una imparable maquinària de rhythm & blues i rock'n'roll en fase embrionària que ahir va escalfar l'ambient -i de quina manera- amb dianes tan precises com "Triptoed Zombies", "Love Massacre" o "Racing Monsters" -totes elles procedents del seu disc de debut, "Right on Time" (2015, A-Wamba Records)-, menció a part per a la frenètica lectura del "Funnel of Love" de Wanda Jackson.

D'altra banda, crida l'atenció que un esdeveniment anomenat Festival de Blues de Barcelona no tingui lloc al Raval, al Barri Gòtic ni als voltants de Montjuïc sinó en un districte, el de Nou Barris, que sol tenir una presència més aviat discreta en bona part de les agendes culturals de la ciutat. És en aquest districte on els seus organitzadors porten catorze edicions confeccionant programacions on reclams internacionals com Hunter alternen amb valors autòctons (si ahir va ser el torn de Flamingo Tours, aquesta nit serà el de Wax & Boogie Rhythm Combo, Chino & The Big Bet + Sax Attack i The Excitements), i tot plegat amb entrada lliure per al respectable. O el que és el mateix, descentralitzant el mapa cultural de la ciutat i democratitzant l'accés a la cultura: la nit passada, els melòmans de base convivien a peu d'escenari amb fills de les famílies humils que viuen al barri. Joves amb arrels al nord d'Àfrica o a l'Amèrica Llatina que sovint no tenen accés a aquesta mena d'esdeveniments i que ahir movien el cap al ritme marcat per The James Hunter Six (dit d'una altra manera: s'ho passaven bé). D'això se'n diu fomentar i practicar la convivència, la resta són eufemismes de despatx.

divendres, 15 de juliol del 2016

Maika Makovski - "Chinook Wind" (2016)


Maika Makovski és una d'aquelles artistes de qui es pot afirmar que cada nou disc que treu és el millor que ha fet. Cap dels sis treballs que ha lliurat a data d'avui desmereix els seus respectius precedessors, però suposa un nou esglaó evolutiu en una trajectòria dinàmica i coherent com poques. "Chinook Wind" (2016) no és cap excepció sinó la prova més ferma de tot plegat. Un àlbum dominat per les atmosferes, la boirina, les textures fredes i la mirada interior. Un allunyament definitiu del rock visceral amb què la mallorquina va irrompre a escena ara fa deu anys en favor d'arranjaments sofisticats i apunts d'experimentació. Ara bé, si el títol del disc fa referència a aquells vents càlids de l'Amèrica del Nord que a ple hivern poden fer augmentar deu graus la temperatura en qüestió d'hores, "Chinook Wind" troba el seu punt de calidesa a "Not in Love", un deliciós crescendo de regust Southern Soul amb el baix com a fil conductor i una secció de vents de les que fan sortir el sol. El presentarà en directe al Mercat de Música Viva de Vic amb l'acompanyament del Quartet Brossa. Un format que s'adapta al discurs present de Makovski i amb el qual, ha dit ella mateixa en diverses entrevistes, vol allunyar-se del circuit de macrofestivals cervesers on el respectable està més pendent de sortir afavorit a Instagram que no pas de qui es troba a l'escenari. Una actitud valenta en un mercat que cada vegada ofereix menys alternatives. Tant de bo se'n surti, perquè el risc dignifica l'artista però sobretot perquè s'ho mereix.

MARSS - "Pump Up the Volume" (1987)


Hi va haver un temps en què un tema com "Pump Up the Volume" i el seu corresponent videoclip podien ser emesos dia sí i dia també per les televisions públiques catalana i espanyola. Parlo de 1987, l'any en què MARSS gairebé van anunciar l'arribada de l'acid house al Regne Unit amb el que esdevindria el seu únic single. No recordo si la febre va durar setmanes, mesos o l'any sencer, però sí que recordo el shock que em van suposar tant el clip en qüestió, un viatge a tota velocitat cap a l'espai exterior i més enllà, com la pròpia peça, un atòmic còctel de samples que citava entre molts d'altres a Eric B. & Rakim, James Brown, Afrika Bambaataa i Kool & The Gang. Va ser precisament la gran quantitat de samples utilitzats -i el seu conseqüent embolic legal- la que va motivar una mescla diferent del tema per a la seva edició al mercat nord-americà. També va ser aquesta gran quantitat de samples -i el seu conseqüent embolic legal- un dels factors que van precipitar el final del grup. MARSS era en realitat el fruit de la col·laboració de dues formacions que ja havien destacat tant en l'àmbit de l'electrònica com del pop independent, Colourbox i A.R. Kane, i aquell single d'incalculable valor en l'escala evolutiva de la música pop manté gairebé tres dècades després intacta tota la seva potència. Ahir llegia a Magic Pop que un dels seus components, Steven Young, ens ha deixat per causes que encara es desconeixen. Que aquest text serveixi com a humil tribut i que "Pump Up the Volume" no pari de sonar.

dijous, 14 de juliol del 2016

Éter - "Ondas de Calor" (2016)


M'atreviria a dir que no s'havien escoltat a Espanya sintetitzadors de tonalitats tan fantàstiques (en el sentit literari del terme) des que Mecano van enregistrar "¿Dónde está el país de las hadas?" (1983). "Ondas de Calor" (2016) sona al Jean Michel Jarre de fa molts anys, a Proyecto A i a la sintonia d'Informe Semanal -o a quan la totalitat de RTVE s'impregnava d'aquell esperit que ara tan sols respira a la sintonia de Radio 3 i algunes matinades de La 2-. Referents als quals cal sumar Pekenikes ("Paseo en carruaje"), els Lone Star de "La Trilogia" ("Cerca del Sol") i qualsevol artefacte d'herència àcida o progressiva concebut en aquesta banda dels Pirineus abans de 1980. Éter són de Granada i han debutat aquest 2016 amb el citat "Ondas de calor", un plàstic produït per Banin Fraile (Los Planetas) i Carlos Diaz, que parteix de la psicodèlia menys rocallosa i més sofisticada per a endinsar-se en les profunditats més lluminoses i eternes del dream pop. Un àlbum que es nodreix de postals de passats llunyans per a dibuixar paisatges nous, originals i únics en la seva espècie. El resultat global evoca amb aires renovadors els dies en què la música pop facturada en aquestes latituds desti·lava màgia, fantasia i aquella dosi justa (i sovint necessària) d'innocència. Benvingut sigui. Escoltin-lo a Bandcamp.

dimecres, 13 de juliol del 2016

Kyle Craft


Explica Kyle Craft, natiu d'un d'aquells pobles nord-americans -de Louisiana concretament- on suposadament mai passa res, que li va canviar la vida el dia en què un disc de David Bowie va caure a les seves mans. I si bé alguna traça del Duc Blanc podem trobar al seu àlbum de debut, "Dolls of Highland" (2016), el cert és que la seva visió del glam apunta més aviat cap a la concepció d'uns T.Rex o fins i tot uns Sweet. La resta del seu adn, la que es nodreix de l'extensa tradició musical del seu costat de l'Atlàntic, apunta directament a The Band, Leon Russell i -és clar- Dr. John. El resultat global sona com Elton John i Meat Loaf anant de la mà en els seus respectius millors temps.

dimarts, 12 de juliol del 2016

La Generació Beat al Centre Pompidou


El Centre Pompidou de París acull fins al 3 d'octubre l'exposició Beat Generation, una retrospectiva al voltant d'un moviment literari de naturalesa tan subterrània com perdurable. Una mirada als seus principals actors, a la seva filosofia, a les seves arrels, al seu desenvolupament i a les seves múltiples connexions amb disciplines com el jazz, però també a la forta influència que ha exercit i segueix exercint a data d'avui en ambdós costats de l'Atlàntic. I això no és tot: coincidint amb aquesta exposició, la revista Les Inrockuptibles ha editat un sucós especial centrat en la generació de Kerouac, Burroughs i companyia. Vist des d'un país on agonitza la premsa escrita de temàtica no esportiva ni rosa i les llibreries van caient com mosques, el fet que una publicació francesa es pugui permetre treure al carrer un exemplar d'aquestes característiques referma aquella vella dita segons la qual Europa comença als Pirineus.

Manuela, nou projecte de l'exFranz Ferdinand Nick McCarthy


Títol de rerefons situacionista per al primer single de Manuela, la nova banda que el fins fa ben poc guitarrista de Franz Ferdinand, Nick McCarthy, ha posat en marxa amb la seva esposa, la vocalista Manuela Gernedel. "Cracks in the Concrete", tota un píndola d'indie rock ballable i amb un punt slacker, s'inspira en el lema situacionista "Sous les pavés, la plage!", popularitzat durant el Maig del 68 a París. El matrimoni ha comptat a l'estudi amb l'acompanyament de gent de Veronica Falls, Django Django, Mystery Jets i els propis Franz Ferdinand. Poden escoltar el senzill a Soundcloud.

dilluns, 11 de juliol del 2016

Envelliment sobtat

AC/DC durant la seva penúltima gira: sis anys després
tan sols Angus Young es manté a bord.
Mesos enrere, quan Lemmy i David Bowie van abandonar aquest món amb un parell de setmanes de diferència l'un de l'altre, vaig publicar una reflexió al voltant del cop que suposa constatar allò que no per sabut fa menys mal: que aquells ídols que ens han acompanyat al llarg de tota la vida són tan de carn i ossos -i en consqüència mortals- com nosaltres mateixos, i que la nostra pròpia joventut queda de cop i volta enterrada sota una pila d'anys -els que marca el nostre document d'identitat, ni més ni menys- cada vegada que un d'ells ens diu adéu. I el mateix passa, m'atreviria a dir, cada vegada que una banda d'aquelles que sempre hi han estat deixa d'existir. Bandes com AC/DC, que després de perdre pel camí, en un temps gairebé rècord i per motius d'allò més diversos a Malcolm Young, Phil Rudd i Brian Johnson, es queden ara sense Cliff Williams. El baixista, únic membre de la formació clàssica que es mantenia a bord juntament amb l'aparentment incombustible Angus Young, diu que abandona la nau (des)motivat precisament per tal acumulació de baixes en poc més de dos anys. Arribat aquest punt, i reconeixent que la incorporació d'Axl Rose a les tasques vocals ha donat resultats molt més satisfactoris del que feia preveure el sentit comú, crec que el millor que podria fer a aquestes alçades el jove dels Young és abaixar la persiana. I això no implica en absolut tirar la tovallola, sinó acceptar que tot té un final i tancar amb tota la dignitat del món quatre inqüestionables dècades de rock'n'roll incondicional. Evidentment farà el que vulgui -hi té tot el dret-, però faci el que faci el final és inevitable perquè AC/DC no tornaran a ser mai més la mateixa banda que diverses generacions han conegut i adoptat com a referent més enllà de l'àmbit estrictament musical. I això em torna al principi de tot, a aquella immortalitat que s'esvaeix i a la sensació d'envelliment sobtat que produeix sobreviure a quelcom que t'ha acompanyat tota la vida. Que sempre ens quedaran els Stones? Doncs molt em temo que a curt termini sí, però sempre més aviat no.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Festival Bouquet d'Alella 2016 amb Maria Rodés i Lu Rois

Lu Rois.
Maria Rodés.
FESTIVAL BOUQUET D’ALELLA 2016
Masia Can Boquet, Alella
9 de juliol de 2016

Poden vostès salvar les distàncies que els vingui de gust o considerin oportunes, però escoltar a Maria Rodés fent tota sola amb una guitarra acústica l’”Ay pena, penita, pena” que al seu dia va popularitzar Lola Flores té part d’aquell no sé què transcendental que destil·len les obres de maduresa de Johnny Cash o Bob Dylan. La persona estimada a la presó i la protagonista de la cançó que ho donaria tot i més per tal de treure-la d’entre reixes, la desesperació de qui camina pel costat fosc de la vida sense acabar-ne de trobar la sortida, ho arriba a cantar Cash amb producció de Rick Rubin i la cosa adquireix qualificatius poc menys que èpics. I una peça absolutament canònica dins d’un cançoner popular del qual Rodés es va apropiar fins i tot abans que el propi Dylan fes el mateix amb el Great American Songbook.

Dit això, cal matisar que la Rodés no es va presentar sola al Festival Bouquet d’Alella. La va acompanyar a l’escenari el violinista Aleix Puig (Quartet Brossa), amb qui va interpretar bona part d’un repertori centrat majoritàriament en “Maria Canta Copla” (2014). Un disc que es manté dos anys després de la seva edició com un dels plàstics més valents que s’han pogut escoltar durant molt de temps en aquestes latituds nostres, perquè trenca tabús i desafia prejudicis tot acostant-se a la copla des del pop d’autor i, sobretot, portant al propi terreny peces a priori tan intocables com “Flor del mal”, “Agua que no has de beber” o “Tengo miedo”, aquesta última amanida a Alella amb apunts de gypsy jazz per cortesia de Puig. La resta del concert es va nodrir de perles de factura pròpia com “Desorden” o “Mirall”, a més de cites a Franco Battiato, Joan Colomo i Chavela Vargas. La recta final, una fràgil lectura del “Bona nit” dels Pets, va acabar d’arrodonir un passi immaculat.

Rodés va ser la cap de cartell d’una jornada on també va brillar amb llum pròpia Lu Rois, una de les revelacions de la present temporada a l’escena emergent de casa nostra i una altra veu en clau femenina que cada vegada admet menys comparacions en l’àmbit del pop d’autor. La de Sabadell va arribar a Alella després d’una intensa setmana a la carretera i afectada per un accident domèstic que havia patit la nit anterior. Ni una cosa ni l’altra li van restar força en absolut. Força, ho han llegit bé, perquè si bé les seves cançons neixen de la fragilitat d’un piano i de la més íntima confessió, sempre s’hi acaba manifestant un indestructible desig d’autoafirmació. Quan va enfilar el pont de “Camí del Far”, la intensitat amb què sonaven les tecles evocava la mateixa Amanda Palmer. Quan es va apropiar com qui no vol de “La samarreta”, d’Ovidi Montllor, hi va afegir una introducció instrumental de tonalitats barroques tan profundes com la seva veu al cantar cada vers com si l’hagués viscut en pròpia carn. I quan es va acomiadar amb “Adéu reina meva”, fins i tot la pròpia nit semblava il·luminar-la com a la caràtula de “Cau de Lluna”. Dir que ha nascut una estrella és quedar-se curt.

El Festival Bouquet d’Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d’Alella que proposa el maridatge de música, vi i gastronomia de proximitat en un marc tan agraït com és una masia del segle XIV envoltada de vinyes en plena D.O. Alella. Emmarcada en el Festival d’Estiu d’Alella, la cita ha consolidat enguany el model plantejat en la passada edició amb tres entorns independents però complementaris: l’escenari principal, l’espai gastronòmic -dedicat als productes de proximitat i gestionat en aquesta ocasió conjuntament amb El Nou Antigó- i l’interior del propi celler, on el festival ha refermat un any més la seva aposta pel públic familiar. Va ser en aquest darrer entorn on la jornada va donar el seu tret de sortida de la mà de l’espectacle teatral “Osset Meu & The Soundbox”, una producció de la companyia Bruc Brothers que vol promoure entre els més menuts l’aprenentatge d’idiomes per mitjà de la música. Perquè tot comença des de baix.


Originalment publicat a B-Magazine amb fotos d'Àlex Falcó.

dissabte, 9 de juliol del 2016

Jeff Beck - "Loud Hailer" (2016)


Moltíssima atenció al proper disc de Jeff Beck. Un "Loud Hailer" que veurà la llum el 15 de juliol i on el veterà guitarrista sona (gairebé) tan fresc i tan vital com en els seus millors dies. El secret ha estat envoltar-se de sang jove i amb ganes de menjar-se el món, la de la cantant Rosie Bones, la també guitarrista Carmen Vandenberg i el productor Filippo Cimatti, tots ells components del grup de rock terminal Bones. El resultat és un electrificant exercici de blues-rock on l'experiència del mestre s'impregna de les formes avançades de Bones. Cançons fosques que parlen d'un món també fosc. I un d'aquells discos que encara poden donar més d'una lliçó a avantjats alumnes com Alabama Shakes o els Black Keys.

Daniel Romano - "Mosey" (2016)


Tot un cop de volant, el que ha fet Daniel Romano al seu darrer treball. Una transformació artística i personal que va molt més enllà del cridaner canvi de look amb què ens saluda des de la mateixa caràtula. Del country classicista amb què va irrompre amb força ara fa cosa de quatre anys, el canadenc ha passat a un discurs més personal i ampli en registres. "Mosey" (2016) conté traces de so Americana en peces com "Toulouse", un blues d'allò més corrosiu, o la balada crepuscular "One Hundred Regrets Avenue", però la tònica general tendeix a una sofisticació pop que on ressonen entre d'altres Brian Wilson, Jack Nitzsche i Scott Walker. Com a mostres, la fronterera "Valerie Leon" -que no desentonaria en un àlbum de Calexico-, l'arravatadora "Mr. E. Me" o un "Sorrow (for Leonard and William)" que podria ser la banda sonora d'un western imaginari.

divendres, 8 de juliol del 2016

Recordatori: Festival Bouquet d'Alella 2016


Recordin que Maria Rodés i Lu Rois compartiran escenari demà en un doble concert entre vinyes. Torna el FESTIVAL BOUQUET D'ALELLA, una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella que tindrà lloc en un entorn de somni al cor de la D.O. Alella. Música, vi, gastronomia de proximitat i moltes sensacions. Més informació aquí.

Després de "Horses"

PATTI SMITH
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona
7 de juliol de 2016

"Si voleu ballar, balleu!", va proclamar la poetessa des de l'escenari i davant un pati de butaques que adquiria per moments la temperatura i les dimensions d'una olla a pressió. "No ens deixen!", va cridar algú des de les primeres files. Ja podien trobar-se sobre les taules ni més ni menys que Patti Smith i una senyora banda encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye, ja podia haver desfilat pels altaveus prèviament al concert tota una bateria d'himnes punk (MC5, Dead Boys, TelevisionThe Clash i The Ruts sonant a tota castanya als Jardins de Pedralbes, no s'ho perdin), que ni la part alta de la Diagonal és el Bowery ni el personal de seguretat està disposat a assumir més riscos dels que explicita el contracte. És molt probable que Nick Cave o Iggy Pop haguessin gestionat el conflicte d'una manera més dràstica -el primer hauria convidat de bon principi el respectable a abandonar les seves localitats i aproximar-se a l'escenari, el segon l'hauria convidat directament a enfilar-s'hi o en el seu defecte hauria baixat ell mateix a rebentar el pati de butaques-, però la Smith va servir-se dels seus dots diplomàtics amb un provocador "Quants n'hi ha dels seus i quants sou vosaltres?".

Dit i fet. Sense arribar-se a produir aquella revolució que la de New Jersey porta tantes dècades pregonant, sense ni tan sols un tímid intent d'invasió d'escenari entre l'extasiada multitud que es va acostar a primera línia, la solemnitat de l'entorn va esclatar pels quatre costats i va deixar pas a tota una celebració de la vida i dels seus plaers mentre la banda enfilava "Because the Night". La porta d'entrada a un clímax que s'acabaria de perpetuar amb "Gloria" i posteriorment amb un únic bis, "People Have the Power". Va ser la recta final del concert, la culminació d'una tempesta que s'havia estat gestant des que la lectura de "Footnote to Howl", text original d'Allen Ginsberg, havia desembocat en "Dancing Barefoot" tot anunciant una nit de rock'n'roll sense concessions. S'esperava encara un altre bis, aquell "Rock N Roll Nigger" que ha culminat bona part dels recitals recents de la nord-americana. No va caure, ja fos perquè així estava previst o perquè el que hagués desencadenat tal artefacte no ho haurien pogut parar tots els vigilants de seguretat del món junts. Això sí, la Smith va sortir a l'escenari amb tovallola a la mà, cara d'agraïment i un petit joc de pues de guitarra que va repartir a una colla d'afortunats.

Tant els textos promocionals del concert d'ahir com bona part dels articles de premsa prèviament publicats al respecte feien referència a l'apoteòsic pas d'Smith i la seva banda pel Primavera Sound 2015, tret de sortida de la gira commemorativa del quarantè aniversari del totèmic "Horses" (1975). I malgrat mantenir-se aquell primer disc com a pal de paller en determinades dates de la present gira, el programa d'ahir era un altre. Amb la carta de "Horses" ja jugada a Barcelona ara fa poc més d'un any i sense cap disc nou des de "Banga" (2012), l'ocasió convidava a repassar quatre dècades de trajectòria que han donat, a més dels anteriorment citats, títols com "Frederick", "Grateful", "Beneath the Southern Cross" o "Pissing in a River". L'homenatge a Prince de la mà de "When Doves Cry" es va quedar en anècdota al costat de les versions d"Eight Miles High" i "The Last Time", dels Byrds i els Stones respectivament, amb Kaye comandant la nau. De "Horses", a banda de "Gloria" van caure una dinàmica "Redondo Beach" i una "Free Money" en expansió que va esdevenir un dels punts àlgids de la nit.

dijous, 7 de juliol del 2016

Deu anys sense Syd Barrett


Ja feia temps que Syd Barrett -Roger, tal i com l'anomena la seva família- havia marxat per voluntat pròpia. Molt de temps, feia que l'autor d'"Arnold Layne" havia trencat per sempre més amb un món i un negoci que a aquestes alçades no s'entenen sense ell però que paradoxalment no estaven fets per a ell. Però tot i així es manté d'allò més profund el buit que es va produir tal dia com avui de fa deu anys. 7 de juliol de 2006, el dia en què va morir Syd Barrett.

dimecres, 6 de juliol del 2016

Arcade Fire de prop

ARCADE FIRE
Razzmatazz, Barcelona
5 de juliol de 2016

A aquestes alçades, la possibilitat de veure Arcade Fire en una sala de concerts resulta gairebé tan improbable com una hipotètica reunió dels Smiths. Només per això la nit passada prometia ser d'allò més especial, però és que a sobre el d'ahir era el primer dels cinc únics concerts que els canadencs tenen previst oferir aquest estiu -la resta, no cal dir-ho, tindran lloc en grans festivals-, abans de reprendre la gravació del que serà el seu cinquè llarga durada. Tot un cúmul de factors a favor que es va traduir en rostres somrients i expectació generalitzada tant a les cues d'accés al recinte com durant l'actuació de Little Scream, que si bé va defensar amb solvència el seu folk-pop de vocació avançada no va arribar a brillar amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet al BAM 2011. No hi va ajudar gaire el desinterés generalitzat d'un respectacle que anava al que anava, i encara menys unes pèssimes condicions de so que tampoc acabarien de millorar durant el concert dels caps de cartell.

Efectivament, el mal so va esdevenir la gran taca de la nit juntament amb una calor d'allò més asfixiant -és el que té posar dos milers i mig d'ànimes a l'interior de Razzmatazz en ple mes de juliol-. La qual cosa, és clar, no va deslluir en absolut el gustàs que suposa tenir gairebé a tocar dels dits una de les bandes més massives del segle XXI. Una banda que es manifesta èpica i expansiva com cap altra fins i tot en les distàncies curtes, però també sap aprofitar el contacte directe amb el respectable per a posar de relleu tots aquells matisos que solen passar desapercebuts als grans escenaris -"The Suburbs" i "Haïti" semblaven fetes a mida de l'entorn, i una oportuna "My Body Is a Cage" va tornar al repertori després d'anys d'absència-.

Passaven sis minuts de l'hora d'inici prevista quan "Ready to Start" va descobrir una escenografia d'allò més austera: tan sols els músics i els seus respectius instruments en un escenari lliure de pantalles gegants, efectistes jocs de llums i fossars impenetrables -fet que Win Butler va aprofitar en més d'una ocasió per a establir contacte físic amb les primeres files-. "The Suburbs" i "Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)" van disminuir unes revolucions que es tornarien a enfilar amb l'esclat de "Reflektor", tret de sortida d'una festa per a tots els sentits que es perpetuaria amb "Afterlife""We Exist" i un "Normal Person" que va conjurar per moments els esperits de Marc Bolan i David Bowie. "Keep the Car Running" va destapar la vessant més orgànica de la banda i va deixar pas a unes transcendentals "Intervention", "My Body Is a Cage" i "We Used to Wait".

"No Cars Go" va tornar a aixecar la pista i va desencadenar una recta final de somni: "Haïti", "Neighborhood 1 (Tunnels)", "Neighborhood 3 (Power Out)", "Rebellion (Lies)" i un "Here Comes the Night Time" amb desfilada de capgrossos inclosa. Ja en tanda de bisos, "Wake Up" va acomiadar la nit per la porta gran tot conjugant èpica i joia com només Butler i companyia saben fer-ho. Pocs minuts més tard, amb els llums encesos i Bowie sonant pels altaveus, els mateixos rostres que hores abans havien somrigut es mostraven incrèduls en el millor dels sentits. Arcade Fire havien vingut, havien vist i havien vençut. I ho havien fet de tal manera que, efectivament, costava de creure que allò hagués passat de debò i davant mateix dels nostres nassos. Si no va ser el concert de l'any poc li va faltar, és clar que això es deixava intuir fins i tot abans de començar. Una data a commemorar.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Festival Bouquet d'Alella 2016


Maria Rodés i Lu Rois, una veu consolidada i una altra d'emergent, compartint escenari en un doble concert entre vinyes. Pop d'autor, vins ecològics, gastronomia de proximitat i un entorn natural d'allò més privilegiat. I com a plat de benvinguda un espectacle infantil, Osset Meu & The Soundbox, pensat perquè els més petits coneguin diferents llengües a través de la música. El FESTIVAL BOUQUET D'ALELLA és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella que vol maridar música, vi i gastronomia. Una manera diferent i estimulant d'aproximar-se a la cultura del vi que tindrà lloc el proper dissabte, 9 de juliol, al cor mateix de la D.O. Alella. Més informació i entrades aquí.