dimecres, 6 de juliol de 2016

Arcade Fire de prop

ARCADE FIRE
Razzmatazz, Barcelona
5 de juliol de 2016

A aquestes alçades, la possibilitat de veure Arcade Fire en una sala de concerts resulta gairebé tan improbable com una hipotètica reunió dels Smiths. Només per això la nit passada prometia ser d'allò més especial, però és que a sobre el d'ahir era el primer dels cinc únics concerts que els canadencs tenen previst oferir aquest estiu -la resta, no cal dir-ho, tindran lloc en grans festivals-, abans de reprendre la gravació del que serà el seu cinquè llarga durada. Tot un cúmul de factors a favor que es va traduir en rostres somrients i expectació generalitzada tant a les cues d'accés al recinte com durant l'actuació de Little Scream, que si bé va defensar amb solvència el seu folk-pop de vocació avançada no va arribar a brillar amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet al BAM 2011. No hi va ajudar gaire el desinterés generalitzat d'un respectacle que anava al que anava, i encara menys unes pèssimes condicions de so que tampoc acabarien de millorar durant el concert dels caps de cartell.

Efectivament, el mal so va esdevenir la gran taca de la nit juntament amb una calor d'allò més asfixiant -és el que té posar dos milers i mig d'ànimes a l'interior de Razzmatazz en ple mes de juliol-. La qual cosa, és clar, no va deslluir en absolut el gustàs que suposa tenir gairebé a tocar dels dits una de les bandes més massives del segle XXI. Una banda que es manifesta èpica i expansiva com cap altra fins i tot en les distàncies curtes, però també sap aprofitar el contacte directe amb el respectable per a posar de relleu tots aquells matisos que solen passar desapercebuts als grans escenaris -"The Suburbs" i "Haïti" semblaven fetes a mida de l'entorn, i una oportuna "My Body Is a Cage" va tornar al repertori després d'anys d'absència-.

Passaven sis minuts de l'hora d'inici prevista quan "Ready to Start" va descobrir una escenografia d'allò més austera: tan sols els músics i els seus respectius instruments en un escenari lliure de pantalles gegants, efectistes jocs de llums i fossars impenetrables -fet que Win Butler va aprofitar en més d'una ocasió per a establir contacte físic amb les primeres files-. "The Suburbs" i "Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)" van disminuir unes revolucions que es tornarien a enfilar amb l'esclat de "Reflektor", tret de sortida d'una festa per a tots els sentits que es perpetuaria amb "Afterlife""We Exist" i un "Normal Person" que va conjurar per moments els esperits de Marc Bolan i David Bowie. "Keep the Car Running" va destapar la vessant més orgànica de la banda i va deixar pas a unes transcendentals "Intervention", "My Body Is a Cage" i "We Used to Wait".

"No Cars Go" va tornar a aixecar la pista i va desencadenar una recta final de somni: "Haïti", "Neighborhood 1 (Tunnels)", "Neighborhood 3 (Power Out)", "Rebellion (Lies)" i un "Here Comes the Night Time" amb desfilada de capgrossos inclosa. Ja en tanda de bisos, "Wake Up" va acomiadar la nit per la porta gran tot conjugant èpica i joia com només Butler i companyia saben fer-ho. Pocs minuts més tard, amb els llums encesos i Bowie sonant pels altaveus, els mateixos rostres que hores abans havien somrigut es mostraven incrèduls en el millor dels sentits. Arcade Fire havien vingut, havien vist i havien vençut. I ho havien fet de tal manera que, efectivament, costava de creure que allò hagués passat de debò i davant mateix dels nostres nassos. Si no va ser el concert de l'any poc li va faltar, és clar que això es deixava intuir fins i tot abans de començar. Una data a commemorar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada