dimarts, 12 de juliol de 2016

La Generació Beat al Centre Pompidou


El Centre Pompidou de París acull fins al 3 d'octubre l'exposició Beat Generation, una retrospectiva al voltant d'un moviment literari de naturalesa tan subterrània com perdurable. Una mirada als seus principals actors, a la seva filosofia, a les seves arrels, al seu desenvolupament i a les seves múltiples connexions amb disciplines com el jazz, però també a la forta influència que ha exercit i segueix exercint a data d'avui en ambdós costats de l'Atlàntic. I això no és tot: coincidint amb aquesta exposició, la revista Les Inrockuptibles ha editat un sucós especial centrat en la generació de Kerouac, Burroughs i companyia. Vist des d'un país on agonitza la premsa escrita de temàtica no esportiva ni rosa i les llibreries van caient com mosques, el fet que una publicació francesa es pugui permetre treure al carrer un exemplar d'aquestes característiques referma aquella vella dita segons la qual Europa comença als Pirineus.

4 comentaris:

  1. No fa gaire vaig llegir a la Vanguardia que Lawrence Ferlinghetti recordava que Jack Kerouac era de dretes, "més bé reaccionari"... ¿tu creus que el comentari estarà destacat a alguna d'aquests interessants homenatges?.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna cosa vaig llegir a l'especial de Les Inrockuptibles, sí. I el mateix va dir recentment sobre Frank Zappa qui havia estat la seva secretària, Pauline Butcher (en tots dos casos, les "revelacions" arriben dècades després de les morts dels interessats i sense venir massa al cas). Personalment m'és ben igual si Kerouac o Zappa eren de dretes, d'esquerres o de centre. Com ja vaig dir al seu moment sobre Syd Barrett, tot el que em cal saber de Kerouac es troba en la seva obra. I aquesta és per naturalesa molt més revolucionària i progressista que l'ideari sencer de qualsevol partit dels que actualment s'anomenen d'esquerres.

      Kerouac era un dretà reaccionari que practicava l'homosexualitat als Estats Units en plena era mccarthista, i John Lennon era un "Working Class Hero" que vivia sense treballar en un dels edificis més cars de Nova York. I què? Tothom té les seves contradiccions però aquestes no n'invaliden l'obra. No fa gaire, un company de professió que amb prou feina arriba a final de mes m'explicava el concert d'un grup punk "kalimotxero" format per adolescents de casa bona que es dediquen a cantar sobre hipoteques i explotació laboral. Deixa passar tres o quatre anys i ja veuràs qui són els reaccionaris...

      En fi, suposo que aquest tema donaria per una pila de debats i reflexions que requeririen de més espai i millors plataformes que aquest blog. Gràcies com sempre per la visita, per comentar i per aportar un apunt de reflexió! Una abraçada!

      Elimina
    2. En el meu cas, com a tu, els plantejaments polítics personals dels artistes, com tampoc per exemple les seves tendències sexuals, no determinen el meu anàlisi de la seva obra ni les meves filies o fòbies al voltant de la seva aportació creativa. Afegia aquest apunt perquè aquests tipus d'homenatges, com ben bé saps, reiteren el que alguns volen sentir i obliden sospitosament el que trenca amb els dogmes que justifiquen els mites i llegendes. A més, crec que sobre la divisió decimonònica de dreta i esquerra que encara arrosseguem en el discurs polític actual, sembla que ens preocupa més les seves connotacions històriques que la seva adequació ideològica a la nostra realitat quotidiana. Gràcies a tu per invitar-me a enraonar amb els teus sempre instructius texts.

      Elimina
    3. Cert, de vegades aquestes propostes solen adquirir tons més aviat "oficialistes". Sense poder parlar d'aquesta exposició en concret, perquè ara per ara París em queda lluny, crec que és bastant rigorosa. I totalment d'acord amb el que comentes de dreta i esquerra.

      Elimina