dilluns, 29 d’agost de 2016

Deu anys de "Modern Times"


Tal dia com avui de fa deu anys, el 29 d'agost de 2006, veia la llum "Modern Times". El trenta-dosè disc d'estudi de Bob Dylan. I el tercer d'un període, el que va de "Time Out of Mind" (1997) a "Tempest" (2012), que ja aleshores es coneixia com l'etapa de maduresa del de Duluth. El capítol amb què suposadament es tancava una trilogia, la que conformaven el citat "Time Out of Mind" i "Love and Theft" (2001), que posteriorment s'ampliaria amb dos epílegs de pes com són "Together Through Life" (2009) i "Tempest". I per damunt de tot una de les obres capitals de qui durant les quatre dècades anteriors s'havia proclamat per mèrits propis com a pilar de la música contemporània. Un disc tan essencial per a entendre la primera dècada del segle XXI com ho poden ser "Kid A""Yankee Hotel Foxtrot""Elephant" o "Funeral".

"Modern Times" va ser el plàstic amb què Bob Dylan va segellar la seva enèsima reinvenció, trobant l'equilibri entre el rock orgànic de "Time Out of Mind" i les arrels profundes de "Love and Theft". Un combinat de rhythm & blues pantanós, hillbilly polsegós i rock'n'roll en fase embrionària. Un àlbum que es nodria de dècades i fins i tot segles de tradició, però que en cap cas acceptava qualificatius com retro. Com a mostra "The Levee's Gonna Break", relectura d'un blues original de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie ("When the Levee Breaks", versionat al seu moment per Led Zeppelin) que adquiria un nou significat tan sols un any després del pas de l'huracà Katrina pel sud-est dels Estats Units.

Una catàstrofe, la que il·lustraven les imatges d'una Nova Orleans devastada, i una nefasta gestió, la que n'havia fet l'Administració Bush, que també ressonaven a "Spirit on the Water", un dels punts àlgids del disc juntament amb l'esclat inicial de "Thunder on the Mountain" o un "Workingman's Blues #2" que de forma gairebé subliminal connectava el de Minnesota amb el seu jo dels 70. I tot plegat sense desmerèixer dues greixoses rodanxes de blues elèctric com són "Rollin' and Tumblin'" -novament una relectura d'una perla pretèrita, en aquest cas signada per Hambone Willie Newbern- i "Someday Baby" -presumiblement inspirada en el "Worried Life Blues" d'Sleepy John Estes-, ni apunts com un "Beyond the Horizon" que partia d'un estàndard dels anys 30 i anticipava la nova etapa encetada per Dylan durant els passats dos anys amb el seu apropament a Sinatra i el Great American Songbook.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada