dijous, 4 d’agost de 2016

Don Cheadle - "Miles Ahead" (2015)


Com les franquícies derivades de l'àmbit del còmic o els constants remakes de títols pretèrits, la creixent proliferació de biopics musicals -binomi que aviat podria esdevenir un gènere cinematogràfic en si mateix- sembla haver esdevingut un pedaç -que no pas un remei- en una indústria, la de Hollywood, afectada des de fa molt de temps per una preocupant manca d'idees fresques i on els discursos renovadors solen ser excepcions. És tal l'acumulació de biografies de músics a la gran pantalla, que ja no s'hi val tan sols a explicar històries amb més o menys fidelitat.

Davant la saturació cal buscar noves fórmules, i en aquest sentit els realitzadors han optat per centrar les seves narracions en capítols concrets de les biografies de torn o en abarcar diversos períodes a partir de recursos que alteren l'estructura temporal de la narració. La qual cosa va donar boníssims resultats en els casos de "Get on Up" (2014) i "Love & Mercy" (2014) -les cintes que Tate Taylor i Bill Pohlad van centrar respectivament en les figures de James Brown i Brian Wilson-, però no acaba de funcionar a "Miles Ahead" (2015, acabada d'estrenar a les nostres pantalles), el biopic sobre Miles Davis protagonitzat per un Don Cheadle que també debuta com a director.

El problema de "Miles Ahead" és que Cheadle s'ha pres massa llicències darrere la càmera. Partint del fet que explicar a la pantalla una biografia tan extensa i complexa com la del creador de "Kind of Blue" (1959) i "Bitches Brew" (1970) -d'aquest últim no n'apareix cap menció al film- i assumint la naturalesa imprevisible de la seva obra més avançada, el realitzador ha optat per un relat on la ficció predomina sobre la realitat. Com a mostres, el principal personatge secundari -un suposat reporter de Rolling Stone a qui interpreta Ewan McGregor i que ni tan sols va arribar a existir- i tot un seguit d'escenes d'acció dignes d'un clàssic de la Blaxpoitation que atorguen al film una pinzellada tarantiniana, però que en el context d'un biopic no aporten gran cosa i en el pitjor dels casos poden arribar a confondre l'espectador.

És possible que la intenció de Cheadle no fos tant explicar la història de Davis -de la qual se citen dos capítols, el seu matrimoni frustrat amb Frances Taylor i el lustre llarg que es va passar allunyat tant de l'estudi com dels escenaris-, sinó il·lustrar-ne el caràcter. I en aquest sentit, si el caràcter del trompetista era tal i com l'ha acabat dibuixant la cultura popular, el film sí que funciona. I ho fa sobretot gràcies a la interpretació d'un Cheadle que brilla molt més com a astre de la música contemporània que no pas com a màquina de guerra en cintes de superherois. Ara bé, quan el relat deixa pas als títols de crèdit un no pot evitar qüestionar-se si Miles Davis -com a mínim el Davis presentat a "Miles Ahead"- aprovaria tal aproximació a la seva figura. Passin, vegin i jutgin vostès mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada