diumenge, 28 d’agost de 2016

Ray Celestin - "The Axeman's Jazz" (2014)


La història de l'assassí en sèrie conegut popularment com el Destraler de Nova Orleans guarda certs paral·lelismes amb la de Jack l'Esbudellador. Tots dos van generar alarma social als seus respectius radis d'acció, tots dos van desaparèixer sense deixar cap mena de rastre i de cap dels dos s'ha arribat a conèixer mai la identitat. Tal i com indica el seu sobrenom, el Destraler va dur a terme diversos assassinats a la ciutat de Nova Orleans entre els anys 1918 i 1919, sempre despatxant les seves víctimes a cops de destral. Un dels episodis més sonats de la seva sanguinària trajectòria va tenir lloc quan un diari local va publicar una carta en què l'assassí prometia visitar la ciutat durant una nit determinada i matar els ocupants de tots aquells immobles on no estigués sonant una banda de jazz -tenint en compte el lloc i el moment històric, no es pot negar que l'home tenia bon gust-.

El misteri i el mite que envolten la seva figura -diverses teories apunten a connexions amb el crim organitzat i fins i tot a rituals vudú- van servir al guionista de cinema i televisió Ray Celestin com a punt de partida per a la seva primera novel·la. "The Axeman's Jazz" (2014, "Jazz para el Asesino del Hacha" al mercat hispà) alterna realitat i ficció a través de tres investigacions paral·leles al voltant del misteriós assassí. Un policia honest, un expolicia corrupte a sou de la màfia i una aspirant a detectiu privat en una cursa d'obstacles que no sempre assoleix el ritme òptim però quan ho fa esdevé tota una muntanya russa. Un retrat d'una ciutat perillosa i decadent, on les llegendes i els fets es confonen i on l'esclat del jazz més primitiu conviu amb un dia a dia marcat per la segregació racial -entre els personatges secundaris destaca el mateix Louis Armstrong-. El clímax, no cal dir-ho, té lloc durant la temuda nit anunciada pel Destraler. Instint de supervivència i celebració vital anant de la mà en una orgia jazzística sense precedents a l'època.


Un fragment de la traducció al castellà realitzada per Mariano Antolín Rato i publicada l'any passat per Alianza Editorial:

"Otros recuerdos se agolparon en su cabeza: el sonido de la iglesia cuando era niño; cuando cantaba por unas monedas con su cuarteto en una esquina de la calle; cuando se acercaba con sus amigos para atisbar sin que los vieran entre las rendijas del Pete Lala y el Funky Butt Hall para poder ver a sus héroes sobre el escenario: Buddy Bolden, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton. Recordó a Joe Oliver enseñándole a utilizar una sordina y tocando en desfiles con la banda del Hogar para Niños Abandonados, incluso interpretando blues para las putas a las cuatro de la mañana en burdeles desaparecidos hacía tiempo. Los recuerdos encontraron su camino a través de la música que estaba tocando ahora, todos ellos ordenados. Y una hermosa paz que pareció durar una eternidad se apoderó de él".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada