dissabte, 24 de setembre de 2016

25 anys de Nevermind


La germana del meu company de classe era dos anys més gran que nosaltres, com la del "Babies" de Pulp. I no sé si tenia o no nois a la seva habitació, però aquella diferència d'edat semblava insalvable des de la nostra perspectiva preadolescent. En primer lloc per com s'havia desenvolupat el seu cos, però també per un pentinat i una forma de vestir que la convertien en una canditata perfecta per a tocar el baix a Pixies o Sonic Youth. No cal dir que nosaltres encara no coneixíem aquells noms, amb prou feina havíem tingut temps de descobrir uns Nirvana que ja ho estaven petant. Amb aquestes el meu company de classe va entrar a l'habitació de la seva germana, li va agafar sense permís un cassette verge amb un nom i un títol manuscrits -Nirvana i "Nevermind"- i el va portar a una excursió escolar. Vaig fer bé d'asseure'm al costat del company aquell matí a l'autobús, perquè sóc incapaç de recordar on nassos vam anar d'excursió però en canvi recordo perfectament com ens vam passar el trajecte sencer escoltant "Nevermind" (1991) a través dels seu walkman.

Va ser aquella la meva primera presa de contacte amb un disc que havia canviat la història de la música, i de l'edició del qual es commemora avui el vint-i-cinquè aniversari. El riff i l'explosió inicials d'"Smells Like Teen Spirit", els cops de guitarra i bateria d'"In Bloom", l'embranzida de "Breed", l'atac frontal de "Territorial Pissings", la línia de baix de "Lounge Act" i aquell to confessional de "Something in the Way". Pocs dies després, jo mateix lliurava al meu company una altra cinta verge on ell em gravaria l'àlbum en qüestió. Era una còpia, com a mínim, de tercera generació, la qual cosa vol dir que segurament sonava com una barbacoa, però aquell cassette va apoderar-se des d'aleshores i durant molt de temps del meu walkman -parlo de quan el terme internet sonava a pel·lícula de ciència-ficció, però també de quan molta gent s'acabava comprant els discos prèviament copiats si realment li agradaven, com seria el meu cas-. I si bé el temps m'ha ajudat a entendre les reserves amb què Kurt Cobain va arribar a contemplar aquella obra -a estones jo també sóc més d'"In Utero" (1993)-, m'atreviria a dir que "Nevermind" és un dels discos que m'han fet tal i com sóc.

Que ja hagin transcorregut 25 anys des de la seva edició provoca un cert vertigen. I no per allò de com passa el temps, sinó perquè l'onada expansiva que va desencadenar "Nevermind" -l'esclat del grunge com a fenomen global, la sortida del rock alternatiu a la superfície i la confusió progressiva però irreversible dels termes indie i mainstream- va ser probablement l'última gran revolució que es va produir en el marc de la música pop. Si fem l'exercici de retrocedir les mateixes dues dècades i mitja a partir d'aquell 24 de setembre ens plantarem de ple a la tardor de 1966. I si comparem el que havia passat entre 1966 i "Nevermind" amb el que passaria d'ençà de "Nevermind" fins als nostres dies, ens adonarem que Nirvana va ser l'última banda massiva que va alterar el curs dels esdeveniments i va canviar determinades regles de joc al si del negoci musical.

El que fins aleshores era nou -el hair metal que regnava a l'MTV, per exemple- va quedar obsolet de la nit al dia. Tota una icona del show business com Michael Jackson va veure com tres outsiders de Seattle l'expulsaven del número 1 de Billboard. I moltes de les bandes d'estètica alternativa que definirien el que quedava dels 90 -de Pearl Jam a Radiohead i de Green Day a Rage Against The Machine- van ser catapultades en part per l'onada expansiva de "Nevermind". Fins i tot el fet que la música independent o alternativa hagi esdevingut el pal de paller de macrofestivals patrocinats per algunes de les marques més grans del món, és conseqüència directa d'aquell sisme que Nirvana van desencadenar de forma involuntària. Un sisme de proporcions tan descomunals que ni el seu responsable més directe va poder-ne resistir l'impacte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada